El passat mes de gener van tenir lloc eleccions presidencials i legislatives a Taiwan. Uns comicis marcats per la pugna interimperialista que lliuren EUA i la Xina per l'hegemonia mundial i, en concret, pel control de la regió de l'Índic-Pacífic, que concentra en l'actualitat el 60% del PIB mundial.
L'imperialisme nord-americà, conscient de la primacia econòmica xinesa en aquesta regió, considerada el seu "pati del darrere", porta anys escalant la tensió amb Beijing, buscant arrossegar socis tradicionals, com el Japó, Corea del Sud o més recentment Filipines, amb la intenció de frenar l'avanç xinès.
Continuant la guerra aranzelària impulsada durant l'Administració Trump, el Govern de Biden no només ha mantingut aquestes mesures, sinó que les ha fet anar un pas més enllà, especialment les relacionades amb la indústria dels semiconductors. El 2022 va promulgar un decret per bloquejar l'exportació de xips i tecnologia punta al mercat xinès per part d'empreses nord-americanes, i ara intenta estendre'l a països aliats com Corea del Sud o Holanda, països aquests dos que juguen un paper rellevant en la cadena de subministrament de semiconductors.
En aquesta estratègia d'intentar tancar la Xina, EUA ha convertit Taiwan en una peça clau.
Què indiquen els resultats electorals?
Els mitjans de comunicació occidentals han presentat la victòria en les eleccions presidencials del Partit Democràtic Progressista (PPD) —representant dels interessos de l'imperialisme nord-americà i defensor de la independència de Taiwan— com un recolzament a la força que aposta per enfortir la "democràcia", davant una oposició partidària de mantenir l'statu quo amb la Xina i la perspectiva de la unificació en l'horitzó. Tanmateix, els fets amaguen una realitat més complexa i, per damunt de tot, els límits de l'estratègia d'EUA per impulsar una línia dura anti-xinesa a l'illa.
Lai Ching-te, actual vicepresident i candidat del PPD, va aconseguir la victòria amb un 40,05% dels vots (5,58 milions), seguit del candidat del Kuomintang (KMT), amb un 33,49% (4,67 milions). En tercer lloc va quedar Ko Wen-je, del Partit Popular de Taiwan (PPT), amb un suport del 26,46% (3,69 milions). Aquesta formació, constituïda el 2019 per Ko, antic alcalde de la capital Taipéi, ha irromput amb força recollint el vot de descontentament dels sectors més joves, centrant el seu discurs en les desigualtats econòmiques i desmarcant-se dels altres dos partits, que van treure de les seues campanyes les relacions respecte a la Xina.
Un creixement de l'1,2% del PIB el 2023 enfront del 4,2% assolit entre el 2020 i el 2022, un salari mínim de 800€ amb una de les jornades laborals més llargues, les dificultats dels joves per accedir a l'habitatge a causa dels elevats preus dels lloguers o la caiguda del salari mitjà real durant tres anys consecutius han frustrat les expectatives entre els sectors més joves en una millora de les condicions de vida. Aquest ha estat un dels factors clau que han portat el PPT a concentrar el vot de càstig. A això se sumen els casos de corrupció que han esquitxat el PPD o, l'estiu del 2023, les denúncies d'assetjament sexual de les empleades del PPD contra els seus superiors, queixes que van ser desestimades o encobertes.
Malgrat tota la propaganda dels mitjans occidentals celebrant el "triomf de la democràcia davant l'autoritarisme xinès", una lectura més de fons ens mostra un vaccí a l'estratègia de línia dura contra la Xina impulsada entre el 2016 i el 2024 per Tsai Ing-wen, presidenta pel PPD, amb el recolzament de l'imperialisme USA.
Per començar, el PPD ha perdut en aquestes presidencials 17 punts percentuals i prop de tres milions de vots. Un retrocés que ja van mostrar les eleccions locals de fa catorze mesos, quan aquest partit només va poder imposar-se en 5 de les 22 corporacions municipals. Però a més, en les legislatives, celebrades alhora que les presidencials, el Kuomintang va guanyar amb 52 escons dels 113 elegibles (14 més respecte al 2020) mentre el PPD en va obtenir 51 (11 menys que en l'anterior legislatura), perdent la majoria absoluta al Parlament.
En aquest context, i amb el KMT i el PPT —amb 8 escons, 3 més que el 2020, convertint-se en un actor clau al Parlament— més alineats amb mantenir bones relacions amb Beijing, sembla poc probable que el nou president taiwanès, Lai Ching-te, pugui mantenir els passos donats per la seva predecessora per deslligar-se de l'economia xinesa.
Tot i que des del 2020 les exportacions als EUA (especialment pels enviaments de semiconductors) van augmentar del 12% al 17%, el cert és que el mercat xinès continua sent la destinació més important de l'exportació taiwanesa: el 35% el 2023 (el 40% la mitjana entre el 2015 i el 2019).
A més, en els últims vuit anys de Govern del PPD, no hi ha hagut canvis significatius respecte al sentiment independentista a l'illa, sent l'opció majoritària la de mantenir l'statu quo actual amb la Xina. Segons el Centre d'Estudis Electorals de la Universitat Nacional Chengchi, només el 5,8% dels enquestats vol la independència total de la Xina, una mica més del 25% vol mantenir per ara l'statu quo i després avançar cap a la independència, prop del 29% prefereix mantenir per ara l'actual statu quo per decidir més endavant l'estatus futur, i més del 28% vol mantenir l'statu quo actual indefinidament.
La lluita interimperialista a la regió de l’Índic-Pacífic
Les dificultats dels EUA per establir un bloqueig total a la importació xinesa de xips d'última generació, o perquè els seus socis imposin aquestes sancions, no només per tractar-se del principal mercat per a les empreses com Intel, Nvidia o Samsung, sinó per la producció que aquestes mantenen en el gegant asiàtic; o factors polítics que hem assenyalat, com l'absència d'un suport social massiu a la independència de l'illa, posen de manifest els límits de l'estratègia d'EUA.
Dit això, com s'ha vist en la guerra d'Ucraïna, l'imperialisme nord-americà està disposat a tot per no perdre el seu paper com a primera potència mundial, encara que això impliqui la proliferació de guerres, desestabilització social, política i econòmica o imposar els seus interessos a costa dels seus socis tradicionals.
Com ja ocorregués amb l'expansió de l'OTAN als anys 90 a les antigues repúbliques soviètiques, en els últims anys, l'Administració Biden ha impulsat tot un seguit de tractats de cooperació en defensa o acords militars en un intent de contrarestar el predomini econòmic de l'imperialisme xinès. A la creació del QUAD (amb Japó, Austràlia i Índia) o de l'AUKUS (amb Austràlia i Regne Unit) se suma el rearmament del Japó, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, amb l'objectiu de doblar el seu pressupost militar per al 2027 o l'acord amb EUA per establir una unitat de reacció ràpida del Cos de Marines a l'illa d'Okinawa, a 100 quilòmetres de Taiwan. El secretari d'Estat nord-americà Antony Blinken, en ostentació de la seva hipocresia, va assenyalar que això és necessari "per dissuadir la Xina" en els seus esforços per "soscavar l'statu quo durador que ha mantingut la pau i estabilitat durant dècades".
Un altre actor important és Filipines: Washington i Manila van acordar donar accés militar als EUA en quatre bases més d'aquest país, suposadament per disposar d'"un suport més ràpid per als desastres humanitaris i relacionats amb el clima". En realitat, el que busca l'imperialisme nord-americà és apuntalar la seva estratègia de contenció de la Xina al mar de la Xina Meridional i al canal de Bashi. Actualment EUA manté prop de 160 bases i uns 100.000 soldats a la regió, principalment a Corea del Sud i el Japó.
Malgrat la concentració de forces militars a la regió, de les alertes periòdiques sobre una invasió de Taiwan per part de la Xina i de la retòrica militarista de l'Administració Biden no sembla que un escenari bèl·lic a Taiwan sigui l'opció més probable. Una guerra a Taiwan suposaria un nou salt qualitatiu en la lluita interimperialista de conseqüències imprevisibles. En qualsevol cas, evitar nous conflictes i guerres no vindrà de la mà dels imperialistes que les provoquen, sinó de la lluita revolucionària de la classe obrera, l'única que pot acabar amb l'escalada militarista i l'opressió i barbàrie que ens amenaça.
