Un recent informe publicat per Unicef, titulat Progrés per a la Infància, un balanç sobre la nutrició, revelava el percentatge de nens amb malnutrició en el món: 28% a l’Àfrica Subsahariana, 17% a l’ Orient Mig i l’Àfrica del Nord, 15% a l’Àsia Central i el Pacífic, 7% a Llatinoamèrica i el Carib i un 27% en altres "països en desenvolupament". Cuba no pateix aquesta xacra, ha estat l'únic país d'Amèrica Llatina i el Carib que ha eliminat la desnutrició infantil severa. Periòdicament s'organitzen cimeres de caps d'Estat o similars, en les quals es proclamen solemnes compromisos per a eradicar la fam, traçant-se metes que mai es compleixen (de fet, la crisi capitalista mundial ha incrementat la xifra de persones amb fam en uns altres 167 milions) i que a Cuba ja es van superar fa dècades, i no només en relació a l'alimentació, sinó també a l'educació i a l'atenció sanitària.

Propietat estatal i planificació, base de les conquestes socials

És a n’aquest tipus de coses tan concretes i tan importants per a la vida al que ens referim quan parlem de les conquestes de la revolució cubana. No obstant això, poques vegades s'esmenta que totes aquestes conquestes socials històriques de la revolució cubana han estat possibles gràcies a la propietat estatal dels mitjans de producció i la planificació econòmica. Va ser l'expropiació dels grans capitalistes nacionals i monopolis imperialistes, que es va produir després del triomf revolucionari de 1959, el que va permetre a aquesta petita illa donar un pas de gegant.


El fet que no es produís la reinstauració del capitalisme a principis dels 90 a Cuba, malgrat el desastre econòmic que va significar la caiguda de la URSS el 1989 (Cuba va perdre sobtadament el 85% del seu comerç exterior i el seu producte interior brut va decréixer un 33% en termes absoluts), s'explica fonamentalment per les enormes reserves polítiques que conservava la revolució, producte dels avanços de tota l'etapa anterior. No obstant això, des de llavors, es van prendre tot un seguit de mesures, en principi justificades per una situació de greu emergència -obertura a la inversió estrangera, potenciació del turisme com font de divises, la legalització del dòlar, la descentralització del comerç exterior, la legalització parcial i controlada del treball per compte propi i alguns negocis, etc.- que van alimentar tendències procapitalistes en la societat cubana.


Aquestes tendències amenaçaven amb arribar a un punt de no retorn i fora de control, posant en perill el futur de la pròpia revolució cubana. A partir de 2003 el govern cubà va prendre una sèrie de mesures amb la finalitat de contrarestar-les. Es van limitar les concessions als negocis particulars, es recentralitzà el comerç exterior, es va eliminar la circulació del dòlar substituint-lo pel pes convertible (CUC). Les barreres al negoci privat van alentir parcial i temporalment el ritme del procés de diferenciació social, però no ho va eliminar. La instauració del CUC va permetre un major control de l'Estat sobre la moneda, però no va eliminar l'existència d'un mercat especial que segueix jugant el mateix paper social perniciós que abans el dòlar. L'única moneda amb la qual es pot comprar en les botigues on hi ha certa varietat de productes bàsics és el CUC, i l'accés al pes convertible manté una divisió de la societat cubana entre els quals poden fer-ho (mitjançant remeses de l'exterior, contacte amb el turisme, etc.) i els que no. Un metge o un professor, poden guanyar menys en un mes que un porter d'un hotel en un dia. Aquesta realitat actua com un dissolvent contra el sentit col·lectiu del treball i mina la confiança en el futur i viabilitat de la revolució, fent-la més vulnerable a la reacció capitalista. No obstant això, als factors econòmics i polítics interns s'uneixen els externs, que en determinats moments poden potenciar o inhibir el suport a la revolució.

Efectes polítics i econòmics de la revolució veneçolana

La irrupció de la revolució a Veneçuela, amb l'elecció d'Hugo Chávez el 1999, dintre de l'acusat gir polític a l'esquerra que es va produir a tota Amèrica Llatina, ha tingut indubtablement un impacte en la societat cubana i en els mateixos cercles dirigents. Sobretot després del cop d'abril de 2002, avortat per l'heroica actuació de les masses veneçolanes i el subsegüent procés de radicalització de la revolució, amb Hugo Chávez parlant clarament de socialisme i estrenyent els vincles de Veneçuela amb Cuba. Tampoc va ser casualitat que el gir cap a la recentralizatció a Cuba, abans esmentat, i successives reafirmacions públiques i rotundes per part de Fidel sobre el caràcter irreversiblement socialista de la revolució cubana, es donessin precisament en aquestes circumstàncies internacionals, quan els vents bufaven fortament cap a l'esquerra, buidant l'espessa pols de reacció que havia aixecat la caiguda del Mur.


Des del punt de vista econòmic la revolució veneçolana va suposar un respir important per a Cuba. Podem afirmar que entre 2003 i 2007 Veneçuela va ser el factor determinant per a treure l'economia cubana de l'estat d'estancament en el qual es trobava (1). No obstant això, els efectes positius de les relacions comercials amb Veneçuela, que tot just van revelar el potencial que suposaria la planificació conjunta d'ambdues economies, no han estat suficients per a contrarestar els efectes adversos de la crisi econòmica mundial. A la fi de 2008 els huracans van causar danys equivalents al 20% del PIB. El 2009 els preus mundials del níquel, el principal recurs del país, es van desplomar un 40%, van caure les remeses dels familiars que viuen en l'estranger i si bé el nombre de turistes va augmentar, les seves despeses en la illa van disminuir un 12%.

Les reformes del company Raúl Castro

L'influx de la revolució veneçolana es va combinar amb les difuses expectatives de canvi respecte a les reformes que portaria a terme Raúl Castro, després d'assumir la direcció efectiva del país arran de la malaltia de Fidel, i que es van identificar generalment amb la perspectiva de millora de l'economia. Va ser en aquest context quan, al juliol de 2007, el company Raúl va fer una crida a un ampli debat i reflexió sobre els problemes i necessitats de la població. Durant més d'un any es van celebrar milers d'assemblees i reunions, en les quals van participar, segons dades oficials, uns cinc milions de persones (sobre una població de deu milions). De fet, en la societat cubana hi havia una efervescència política perceptible a flor de pell.


No obstant això, molt poc es va saber, de forma sistematitzada i oficial, dels resultats del debat, malgrat que es van reflectir moltes opinions en actes. Les mesures pràctiques més rellevants que el govern va prendre i que va presentar com a conseqüència d'aquella discussió, va ser permetre l'accés de la població cubana a la compra de telèfons mòbils i altres béns de consum més sofisticats, així com la possibilitat d'utilitzar els hotels, és a dir, satisfer una demanda entre aquells sectors de la societat que havien acumulat més poder adquisitiu en els últims anys.


No obstant això, en aquests anys les reformes econòmiques plantejades han estat abundants però no han evitat que aquell entusiasme inicial pels canvis i la millora de la situació econòmica s'hagi anat dissipant. A més, s'ha tornat a ajornar de nou la convocatòria del congrés del PCC, en el qual se suposava que s'anaven a discutir qüestions transcendentals per al futur de la revolució, inclòs el "model de socialisme" (2). El congrés s'ha substituït per una conferència, sense debat polític, per a renovar la direcció.


Al juny de 2008 es va anunciar l'eliminació del sostre salarial i es va establir una relació entre el salari i el "rendiment" laboral. El viceministre de Treball, Carlos Mateu, va explicar la mesura de la següent manera: "el treballador guanyarà el que sigui capaç de produir". Al juny de 2008 el govern cubà va declarar la seva intenció de retardar l'edat de jubilació en cinc anys. Al juny de 2009 es va legalitzar la possibilitat de treballar en diferents llocs, amb l'objectiu oficial, entre uns altres, de possibilitar "que els treballadors incrementin els seus ingressos".


Al setembre de 2009 el govern va anunciar els primers passos per a la supressió dels menjadors obrers i substituir-los per una assignació monetària. A Cuba existeixen 24.700 menjadors obrers, en els quals cada dia mengen 3,5 milions de treballadors de l'Estat. El diari Granma va assenyalar que l'objectiu era "alliberar al país d'una càrrega que no pot ni està en condicions de seguir duent". Tots els altres "subsidis" i "gratuïtats" estan sent qüestionats obertament, inclosa la llibreta de racionament, un dels pilars fonamentals de les conquestes socials de la revolució, en vigor des dels anys seixanta. Hi ha una forta campanya a favor de la seva eliminació en els mitjans oficials.
Al gener el govern ha anunciat l'eliminació de l’assegurança d’atur i oferirà a canvi, segons notícia publicada el BBC Mundo (3/02/2010), un "treball productiu". Salvador Valdés, màxim dirigent de la Central de Treballadors de Cuba, va justificar la mesura dient que "l’Estat no pot continuar donant subsidi als treballadors que quedin disponibles".


Totes aquestes mesures s'han justificat en la línia d'intensificar la "productivitat del treballador" i restringir les despeses socials sovint qualificats com "irracionals". Osvaldo Martínez, president de la Comissió d'Assumptes Econòmics de l'Assemblea Nacional i Pressupostos de l'Estat, va apuntar al desembre els eixos centrals de la política econòmica per a 2010: "donar prioritat a les produccions o serveis que generin ingressos per exportacions i reduir les despeses socials fins a nivells compatibles amb les possibilitats de l'economia, impulsar la substitució d'importacions mobilitzant el potencial existent, ara per ara no aprofitat".


Paral·lelament s'estan prenent mesures per a "blindar" de les retallades als sectors rendibles de l'economia. BBC Mundo assenyala que "entre les mesures més noves preses pel parlament  [al desembre de 2009] està la descentralització financera de les activitats més rendibles per al país. Inclouen dintre d'aquest pla al níquel, el turisme, la biotecnologia, l'aviació, el ron i el tabac". Segons informa aquest mitjà, aquests sectors tindran "esquemes tancats de finançament". Una altra innovació és que la resta de les empreses deixaran de ser finançades per l'Estat i començaran a funcionar sobre la base de crèdits bancaris, que haurien de pagar amb els seus guanys.


La substitució de determinades importacions per producció interna, com l'alimentació (Cuba ha d'importar el 85% dels aliments que consumeix, fonamentalment d'EEUU) està relacionada amb el procés de paulatina liberalització de la producció agrícola. Una de les primeres mesures de Raúl Castro va ser el lliurament de terres ocioses en règim d'usdefruit a agricultors privats. "S'imposa alliberar en aquesta esfera, com en totes les altres, a les forces productives de restriccions per al seu desenvolupament", va dir, i va assegurar que els camperols podran "vendre directament en el mercat els excedents, sota les regles de l'oferta i la demanda". Les granges familiars i les cooperatives ocupen un 20% de les terres agrícoles a Cuba, però produeixen el 60% de l'arròs, 65% de la llet i 80% del frijol i el blat de moro.

La campanya oficial contra ‘l’igualitarisme' i les ‘gratuïtats'

Aquestes mesures cal analitzar-les conjuntament amb els canvis que s'han produït en les esferes de decisió econòmica. Raúl va reemplaçar a la majoria del gabinet econòmic que va heretar de Fidel amb membres de l'exèrcit i quadres civils familiaritzats amb l’anomenat Model de Perfeccionament Empresarial, el principi fonamental del qual és el de la rendibilitat. Des de fa ja molt temps s'ha forjat un vincle clar entre l'exèrcit i els sectors més rendibles de l'economia cubana. L'exèrcit dirigeix el 30% de les empreses, que produeixen més del 64% de les divises que entren al país i el 60% del PIB. Segons una estadística oficial feta pública, de les 844 companyies del seu sistema tot just el 7% va registrar pèrdues comparat amb el 38% de la resta de les empreses estatals.
No menys importants que les mesures està sent la justificació ideològica i teòrica que les acompanyen.


Al juliol de 2008, Raúl Castro va dir en l'Assemblea Nacional: "Socialisme significa justícia social i igualtat, però igualtat de drets, d'oportunitats, no d'ingressos. Igualtat no és igualitarisme. Aquest, en última instància, és també una forma d'explotació: la del bon treballador pel qual no ho és, o pitjor encara pel dropo", va dir Raúl Castro al juliol de 2008, en l'Assemblea Nacional (www.granma.cubaweb.cu/2008/07/11/nacional/artic30.html).


Raúl també va qualificar el sistema de retribució salarial abans descrit com corresponent al "principi socialista, de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons el seu treball". "Cal eliminar la despesa que és simplement insostenible, que ha crescut any rere any i que, a més (...) està provocant que la gent senti que no té necessitat de treballar", va afirmar Raúl Castro al setembre de 2009 (El País, 25/09/09).
Ramiro Valdés -comandant de la Revolució, vicepresident del Consell d'Estat i del Consell de Ministres de Cuba- va dir a l'estiu de 2009: "Hem de tractar (...) que les masses participin en la solució dels seus propis problemes i no esperar que papà Estat vingui a resoldre'ls i com els coloms: obre la boca que aquí tens el teu menjar. Així no és''. També el viceministre de Treball, Carlos Mateu, va assenyalar al juny de 2008, justificant la reforma salarial: a Cuba "ha existit una tendència que tot el món rebi el mateix, i aquest igualitarisme no és convenient".


El director del periòdic Granma, Lázaro Barredo Medina, afirmava el 9 d'octubre en un article: "L'intercanvi d'opinions que hi ha hagut en les cartes al nostre diari, per exemple, sobre els temes de la llibreta de proveïments o dels menjadors obrers, són una prova meridiana de fins a quin punt han calat en la nostra consciència algunes concepcions equivocades sobre la justícia social. La justícia social no és l'igualitarisme, és la igualtat de drets i oportunitats, és en el socialisme la distribució sota el principi ‘de cadascú segons la seva capacitat, i a cadascú segons el seu treball". En aquest mateix article es defensa que es protegeixi i es garanteixi "l'accés de les persones de baixos ingressos a aquesta canastra bàsica i estimuli a la resta a treballar per a obtenir beneficis salarials a partir dels resultats", admetent implícitament la normalitat que existeixi gent "amb baixos ingressos", diferenciats dels altres. Més endavant, va denunciar el "síndrome del colom" que pateix la societat cubana: "caminem amb la boca oberta perquè bona part dels mecanismes que hem dissenyat estan concebuts perquè ens ho donin tot. Vostè no va al celler a comprar, va que li donin el que li toca; vostè no repara la seva casa o el seu apartament en l'edifici, perquè a més de que no té com adquirir els materials, les coses estan concebudes perquè li donin les facilitats d'aquesta reparació i així és en la majoria dels assumptes de la nostra vida quotidiana".

La lluita per la igualtat és revolucionària

Per descomptat que qualsevol revolucionari seriós no pot posar en dubte que l'eficiència i la meticulositat en la despesa és una qüestió d'enorme transcendència en una economia planificada. Els enormes progressos socials derivats de la nacionalització dels recursos no signifiquen que es pugui gastar més del que s'ingressa, això també és evident. Pensar d'altra manera seria tenir una visió idíl·lica i inútil per a la causa de la revolució. El desenvolupament limitat de l'economia cubana té causes objectives i històriques evidents, que fins i tot una economia planificada no pot superar aïlladament. Com els marxistes sempre hem assenyalat, no es pot construir el socialisme en les estretes fronteres nacionals d'un sol país, és necessari estendre la revolució internacionalment.


No obstant això, de la recerca de l'eficiència no es deriva automàticament quins han de ser les prioritats en la inversió, ni com arribar-hi. Això són decisions polítiques estratègiques i no purament tècniques. Per exemple, en les últimes dues dècades, s'ha produït en l'economia cubana un clar contrast entre l'eficiència a que han arribat els sectors de l'economia lligats als productes i serveis orientats al mercat extern (níquel, turisme), enfront dels destinats al mercat intern (construcció, agricultura, etc.).
Un altre punt fonamental quan parlem d'eficiència i rendibilitat és que aquestes s'aconsegueixen amb mètodes i objectius distints segons el sistema social. Els capitalistes també persegueixen l'eficiència i rendibilitat de les seves empreses amb la finalitat de poder competir i obtenir un benefici individual, i per a això no dubten a explotar als treballadors fins a l'extenuació o acomiadar-los. Aquestes fins (benefici privat) i aquests mètodes (intensificació de l'explotació) són incompatibles en una economia que té com fi productiva l'increment del benestar social general, excepte a costa de soscavar els seus propis fonaments. La participació conscient de la població en la planificació de la producció, i la seva capacitat per a exercir un control efectiu sobre la mateixa, és l'únic substitut del mercat en una economia planificada. La democràcia obrera es converteix en un factor polític decisiu per al funcionament eficient de l'economia planificada. El fuet del mercat no pot ser substituït eficaçment per ordres burocràtiques.


Al seu torn, la participació i la implicació dels treballadors en la solució dels problemes de la producció, el control de la despesa i la distribució depenen, i molt, de factors polítics, entre altres de la percepció que el seu esforç redundarà en un benefici general per a tota la societat i serà distribuït de forma equitativa entre tots els individus. I aquí arribem a un punt fonamental: la lluita per la igualtat en la distribució de la riquesa és objectivament revolucionària, no és simplement una idea romàntica. La lluita per la igualtat i contra qualsevol tipus de privilegi és un element polític fonamental per a mantenir la tensió revolucionària, la moral i la participació d'àmplies capes de la societat, una cosa imprescindible en una economia en la qual no regeixen les relacions de producció i distribució capitalista.


Això no vol dir que es pugui arribar a una igualtat total i rigorosa de forma immediata. Certs nivells de desigualtat són inevitables, i s'expliquen per l'endarreriment econòmic i els vestigis del passat capitalista. Són tolerables sempre que la seva tendència sigui a desaparèixer i existeixi un control real dels treballadors sobre les palanques fonamentals de l'Estat, jugant un paper decisiu en la distribució. Però una cosa és l'existència d'un cert grau de desigualtat, en les condicions dalt descrites, i altra cosa totalment distinta són les mesures que tendeixen a incrementar la desigualtat, i que es justifiquen econòmicament (eficàcia) i políticament com mesures socialistes, culpabilitzant als treballadors (la gent és "dropa", "irresponsable", "s'han acostumat a viure sense treballar"). L'increment de la desigualtat, de la competència individual i la seva justificació oberta i oficial es convertiran, inevitablement, en una font de debilitament de les bases socials, polítiques i econòmiques de la revolució, fent-la molt més vulnerable a una involució capitalista.


El principi de la igualtat restringit a les "oportunitats" i excloent la igualtat d'ingressos, és una concepció burgesa, no socialista, i assumeix la premissa falsa i liberal que tots tenim les mateixes oportunitats i estem en condicions de partida iguals des que naixem. Per altra banda, la teoria socialista mai ha plantejat la formulació "de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons el seu treball" com la norma de l'economia socialista. Tot el contrari. En realitat aquest plantejament està pres directament de la burocràcia estalinista en la URSS, i va ser utilitzat en els anys trenta per a justificar les desigualtats econòmiques i el sistema de treball a estall (3).

Socialisme xinès? Perfeccionament del socialisme?


És evident que l'impacte del creixement econòmic de Xina ha despertat il·lusions en els cercles de decisió polítics a Cuba. Contínuament es publiquen articles elogiosos sobre els progressos econòmics xinesos (4). D'altra banda, també és impossible obviar que el creixement de Xina està associat a un profund increment de la desigualtat social i l'explotació de la classe obrera. Potser l'acceptació de la desigualtat per part almenys de sectors de la dirigència cubana es justifiqui amb l'esperança que sigui "temporal" i una condició injusta però necessària per al desenvolupament econòmic fins a poder efectuar un hipotètic nou repartiment en el futur. Al marge de les contradiccions brutals que ha acumulat l'economia xinesa, i que poden truncar abruptament el seu creixement, hi ha dues coses que s'obvien en aquesta argumentació. La primera és que a Xina hi ha capitalisme, no un nou tipus de socialisme, i d'això es deriva, en segon lloc, que les diferències socials creades a Xina són irreversibles; la redistribució de la riquesa, acumulada en mans d'una minoria, només podrà ser fruit d'una nova revolució social.
Si la bretxa de la desigualtat en l'esfera de la distribució arriba a un determinat punt crític, les condicions objectives perquè canviïn la naturalesa de l'estat i el sistema econòmic de producció, i puguin mutar cap al capitalisme s'acceleressin. Un determinat tipus de producció indueix a un determinat tipus de distribució, i viceversa. Ho vam veure en la URSS. Era una potència econòmica i militar, fets que per si mateix no van poder evitar la restauració capitalista. La desigualtat, que era enorme, amb tot el seu efecte desmotivador, i la falta de control (ambdós factors s’autoalimentaven) va fer que l'Estat fos cada vegada més un instrument d'uns pocs i tingués cada vegada més independència del conjunt de la societat. Davant una situació de total col·lapse de l'economia, a causa del balafiament i al burocratisme, els sectors més privilegiats de la burocràcia russa, no van tenir inconvenient en passar-se, de cop, al capitalisme. Encara que va ser un esdeveniment sobtat, va estar precedit d'un llarg procés de separació de la burocràcia dirigent dels interessos de les masses, de total desmoralització i desconfiança en el futur del socialisme, de degradació moral i de autojustificació dels privilegis. És probable que Gorbachov no desitgés la tornada al capitalisme. Inicialment va intentar superar la paràlisi de l'economia russa i augmentar la seva productivitat combinant el pal amb la pastanaga, la disciplina amb els incentius, i promovent mètodes estajanovistes amb la finalitat de "perfeccionar el socialisme". Com els fets van demostrar, tots aquells intents de fer avançar l'economia van fracassar i van constituir una baula més en el camí de la contrarevolució capitalista.


La tornada al capitalisme a Cuba és una perspectiva horrible per a les masses cubanes i per als treballadors i joves del món sencer, però aquesta no és una perspectiva necessària. El context polític i econòmic mundial és completament distint. El capitalisme està immers en una profunda crisi i la revolució socialista podria triomfar a Veneçuela i altres països del món. En tot cas el programa per a evitar una involució capitalista a Cuba no passa per la lluita contra “l’igualitarisme" i contra les gratuïtats, sinó per l'extensió de la revolució socialista internacionalment, començant per conquistar la Federació Socialista a l’Amèrica Llatina, i establint el control efectiu de la classe obrera sobre la maquinària estatal i l'economia. És l'única perspectiva que pot assegurar en el futur les tremendes i valuoses conquestes de la revolució cubana.


NOTES


1. Aquests són alguns exemples: solament el 2007 Veneçuela va pagar 5.000 milions de dòlars per la labor de metges, infermers, mestres i altres professionals cubans que treballen a Veneçuela. El 2008 va subministrar 97.000 barrils diaris de cru i derivats (el 65% de la demanda total cubana) amb un subsidi de preus per un valor de 2.400 milions de dòlars. Els projectes d'inversió de Veneçuela a Cuba van ascendir a 1.355 milions de dòlars el 2008.

2. Havia grans expectatives en la militància comunista en aquest congrés, que tots suposaven que es convocaria al novembre de 2009. L'última convocatòria va ser fa 12 anys.

3. Aquesta formulació va ser plantejada en la constitució soviètica de 1936 sota Stalin, per a justificar el creixent desenvolupament de les desigualtats socials. El que va dir Marx en Crítica del Programa de Gotha, per a una societat comunista avançada, sense classes, és que s'arribaria a el principi: "a cadascun segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves possibilitats". Òbviament això només es pot assolir a través d'un fort desenvolupament de les forces productives, que permeti una àmplia productivitat del treball. Condicions objectives que no es donen en aquests moments a Cuba. Però el que és una aberració és considerar les desigualtats econòmiques com un signe de socialisme, i que l'augment de les mateixes no impliqui l'enfortiment de les tendències procapitalistes, doncs acceleren l'acumulació privada i dissolen la consciència col·lectiva i socialista entre la població.

4. Al novembre de 2008 Granma va publicar un article sota el títol "Xina segueix demostrant la validesa del socialisme" i en el mateix se citen paraules de Fidel: "Xina s'ha convertit en la més prometedora esperança i millor exemple per al Tercer Món". El 28 de gener Joventut Rebel publicava un article amb l'eloqüent títol "2010: Tots els camins condueixen a Xina".

Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01