Per una alternativa revolucionària per prendre el poder!
El cop d’Estat perpetrat el 7 de desembre per l’oligarquia peruana contra el president Pedro Castillo està provocant un impressionant aixecament revolucionari de masses.
El pacte covard de la vicepresidenta Dina Boluarte, i la immensa majoria de ministres que acompanyaven Castillo, amb els partits burgesos de dreta i ultradreta que controlen el desacreditat i corrupte Parlament, ha mobilitzat centenars de milers de persones, galvanitzant tota la ira acumulada per dècades d'opressió.
La mobilització obrera i popular desemmascara l'estratègia colpista de la burgesia
Com altres vegades en la història, el fuet de la contrarevolució ha esperonat la revolució. Les imatges de joves i treballadors del camp i la ciutat prenent els carrers, enfrontant-se a la forta repressió policial i denunciant al món el que de veritat està passant ha impactat milions a tot el planeta. Un cop més s'ha demostrat que quan les masses es posen en marxa mitjançant la seva acció directa és impossible aturar-les.
Un dels primers efectes d'aquesta mobilització ha estat desemmascarar la manipulació dels mitjans de comunicació capitalistes que durant dies ens han bombardejat presentant el Govern colpista i il·legítim de Boluarte com a salvadors de la democràcia davant del “colpista Castillo recolzat pels comunistes i l’esquerra”.
El cop al Perú també ha posat en evidència, un cop més, el paper de fidel lacai de l'imperialisme de la socialdemocràcia. El Govern de Pedro Sánchez, com altres governs i líders socialdemòcrates, no ha dubtat a mostrar el seu suport als colpistes, fidel a la seva política de dir amén a tot allò que ordeni l'imperialisme nord-americà.
Per la seva banda, els dirigents de la nova esquerra reformista, al Perú i internacionalment, lluny de denunciar i combatre aquesta campanya que els acusa d'haver donat suport a Castillo, s'han posat de perfil, ocultant que el que ha passat és un cop de l'oligarquia i fins i tot intentant justificar-ho, rentant-li la cara a Boluarte i apel·lant a la seva bona voluntat. Quina fallida i covardia política tan escandalosa! Quin abisme entre aquests dirigents que es dediquen a justificar cínicament la seva renúncia a un programa revolucionari parlant de manca de consciència de les masses, tot amagant l'enorme instint de classe i decisió d'anar fins al final que estan demostrant les oprimides i oprimits del Perú, com en tants aixecaments i moviments massius dels cinc continents!
Poques hores després de la detenció de Castillo, diversos milers de persones ja es manifestaven a Lima contra el Govern colpista exigint-ne el seu l'alliberament, el tancament del Parlament podrit de l'oligarquia i eleccions generals. A diversos estats de l'interior del país, on el suport massiu dels camperols, treballadors i la resta d'oprimits va catapultar Castillo a la presidència, les protestes es convertien en un clam. L'assemblea d'organitzacions camperoles, sindicats i col·lectius veïnals i populars de l'Estat d'Apurímac convocava el diumenge 11 de desembre una aturada general indefinida i declarava aquest Estat en insurgència fins que no renunciïn el Govern usurpador i el Parlament colpista. Al crit de “que se'n vagin tots” i “eleccions generals ja” milers de manifestants prenien l'aeroport d'Andahuaylas. La brutal repressió ordenada pel Govern “garant de la democràcia” de Boluarte, causava diversos morts i ferits greus.
Als estats veïns d'Arequipa i Puno les protestes s'han estès a desenes de milers de comerciants, que anunciaven aturades i manifestacions massives el 14 de desembre. Dècades d'ofensiva neoliberal han convertit el Perú en el país amb més precarietat laboral i economia informal de Llatinoamèrica. Molts d'aquests comerciants són petits venedors ambulants les condicions de vida dels quals, copejades per la crisi i les pujades de preus, s'assemblen cada cop més als sectors més oprimits i precaritzats del proletariat. La convocatòria d'aturada indefinida en aquests estats ja s'ha convertit en crida nacional.
Organitzar la vaga general indefinida impulsant el poder obrer
L'esquerra anticapitalista peruana i els sectors més combatius del moviment sindical tenen una enorme oportunitat per intervenir decididament en aquest moviment de masses amb una política revolucionària d'independència de classe, convocant vaga general indefinida i organitzant assemblees i comitès de lluita a cada centre de treball, cada barri i cada poble per sostenir-la, estendre-la i fer que triomfi.
Aquests comitès d'acció, formats per delegats elegibles i revocables, i la seva coordinació local, regional i nacional, unirien tots els oprimits per desafiar el poder dels capitalistes. Aquesta orientació ja s'està començant a produir a Apurímac i altres regions, i si s'impulsa amb energia, incloent-hi també l'autodefensa armada davant de la repressió de l'Estat, seria el mitjà per aixecar en els fets una Assemblea Revolucionària de delegats obrers, camperols i del poble, un pas decisiu per organitzar la societat peruana sobre bases socialistes.
Aquest és el camí per contraposar una opció revolucionària a les maniobres de la burgesia i els seus mentors a Washington, que pretenen disfressar el cop amb un “Govern d'unitat nacional” amb antics ministres de Castillo i diputats de la dreta, i gestionar la transició fins a noves eleccions per desactivar-ne l'aixecament.
Davant l'extensió imparable de la resistència popular, alguns sectors dels colpistes estan plantejant avançar les eleccions i creixen les divisions al seu si. En el moment d'escriure aquestes línies, algunes notícies parlen de més de 60 diputats exigint ja la renúncia de Boluarte i el governador d'Apurímac, l'estat on fins ara l'aixecament ha arribat més lluny, ha plantejat la convocatòria d'una Assemblea Constituent.
Si la burgesia peruana no ha adoptat fins ara el camí de la Constituent ha estat per la seva profunda crisi política i divisions i perquè esperaven que el desgast de Castillo fos suficient per desfer-se'n d’ell sense provocar una mobilització com la que s'està produint. Però, enfrontats al perill d'una insurrecció com la d'octubre del 2019 al veí Xile, no dubtaran a seguir el mateix camí i utilitzar la Constituent per desviar el moviment al terreny parlamentari i guanyar temps per intentar desgastar, dividir i desmoralitzar les masses.
Una alternativa revolucionària per lluitar pel socialisme
L'esquerra revolucionària peruana ha de rebutjar les polítiques de col·laboració de classes i la il·lusió que és possible resoldre els problemes urgents del poble mitjançant reformes institucionals, o amb una nova forma de parlamentarisme capitalista com la Constituent.
L'exigència d'acabar amb la constitució del 1991, elaborada sota la dictadura fujimorista i que consagra tot un seguit de polítiques neoliberals i antidemocràtiques, és una reivindicació sentida per milions de joves i treballadors. Però l'evidència que el Parlament burgès és un niu de corrupció que només ha servit per sabotejar i preparar el cop actual també és una creença ferma entre milions.
No hi ha un baix nivell de consciència, sinó tot el contrari. Per això l'obligació dels revolucionaris és recolzar-se en aquest salt tan evident en la determinació de la classe obrera i la pagesia peruana, que s'expressa en la consigna de tancar aquest Parlament corrupte, i plantejar amb audàcia la presa del poder per part de la majoria oprimida.
Una forma de representació parlamentària burgesa, encara que es disfressi de "Constituent", mantindrà els ressorts governamentals i les principals palanques econòmiques en mans dels capitalistes i només es pot transformar en un parany per al moviment revolucionari.
Si alguna cosa demostra el convulsiu any i mig transcorregut des de la victòria de l'esquerra a les eleccions del juny del 2021 és que és impossible resoldre cap problema mentre els recursos econòmics que pertanyen al conjunt del poble peruà segueixin en mans d'un grapat de capitalistes, terratinents i multinacionals imperialistes.
Només és possible donar satisfacció a totes les reivindicacions obreres, camperoles i populars (salari, habitatge i ocupació digna i amb drets, pressupostos per garantir una sanitat, educació, habitatge i pensions dignes) fusionant-les amb altres reivindicacions democràtiques i socials com els drets dels pobles originaris, la reforma agrària, el dret a l'avortament i la lluita per la igualtat de gènere i els drets LGTBI. I això exigeix aplicar un programa socialista que expropiï l'oligarquia: nacionalitzant els bancs, la terra, el gas, el petroli, les mines i les grans empreses sota el control democràtic de la classe obrera.
Aquest programa entusiasmaria les masses al Perú i, en el context de revolució i contrarevolució que viu tota Amèrica Llatina, es contagiaria inevitablement a altres països, començant per Xile o Bolívia i seguint per Colòmbia, Veneçuela, Mèxic, etc.
Hi ha temps i força suficient per derrotar el cop al Perú i transformar-lo en una victòria dels treballadors i el poble. Aquest és l’objectiu pel qual lluitem els comunistes d’Esquerra Revolucionària Internacional.
