Mobilització massiva dels treballadors per construir l'autèntic socialisme i acabar amb la burocràcia corrupta!

La situació a Veneçuela ha arribat a un punt crític durant les últimes hores. El nou líder de la dreta i extrema dreta veneçolana, Juan Guaidó (elegit recentment president de l'Assemblea nacional contrarevolucionària) s'ha autoproclamat president i ha cridat els seus partidaris a prendre els carrers fins a forçar la caiguda del govern de Nicolás Maduro. Immediatament, els governs més reaccionaris d'Amèrica Llatina i del món, amb l'ultradretà Jair Bolsonaro (Brasil) i Donald Trump (EUA) al capdavant, han reconegut a Guaidó com a "únic president legítim" de Veneçuela.

Un cop d'Estat planificat per l'imperialisme i la dreta veneçolana i internacional

Brandant tot tipus d'amenaces, el Secretari d'Estat (i exdirector de la CIA), Mike Pompeo, ha exigit al govern Maduro seva renúncia immediata. "Tenim totes les opcions sobre la taula" ha dit Trump. La líder ultradretana veneçolana. María Corina Machado, també anunciava a la televisió que "estem molt a prop del moment pel qual lluitem des de fa anys" i comminava a Maduro a dimitir "si vol salvar la seva vida". Governs llatinoamericans que destaquen per les seves polítiques reaccionàries i antisocials i el seu servilisme davant Washington donen suport de manera entusiasta al cop mentre clamen cínicament "per la democràcia". Només cal veure qui encapçala aquesta "Santa Aliança" per comprendre què està en joc: el colombià Duque (vinculat al narcoparamilitarisme uribista), l'equatorià Moreno (Judes de l'esquerra equatoriana), Macri (responsable de les retallades salvatges que tenen en peu de guerra al poble argentí) o l'hondureny Juan Orlando Hernández (organitzador d'un frau electoral amb el suport de la Casa Blanca l'any passat i responsable de la repressió i assassinat de desenes de manifestants). I per descomptat, aplaudint entusiasmats des de l'altre costat de l'Atlàntic, la dreta i extrema dreta europea, amb Pablo Casado (PP), Albert Rivera (Cs) i els feixistes de Vox al capdavant.

Guaidó i la dreta veneçolana pretenen aprofitar la desesperació i indignació que sent el poble veneçolà davant el col·lapse econòmic i social que pateix el país (el PIB i els nivells de vida han caigut un 50% en els últims quatre anys) i l'agreujament d'aquesta situació per les pujades de preus de fins a un 1.000% que s'han succeït des de l'inici d'aquest any.

Mentre escrivim aquestes línies, desenes de milers de persones en diferents punts de Veneçuela han respost a la crida de Guaidó a no abandonar els carrers fins que Maduro dimiteixi o els militars el deposin, copiant el guió del cop d'abril de 2002. D'altra banda, partidaris del govern que s'havien concentrat a la Plaça O'Leary de Caracas i altres punts cèntrics de les grans ciutats han estat cridats per Diosdado Cabello, dirigent del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), a desplaçar-se fins al Palau de Miraflores, com també va passar el 2002, i mantenir-se en vigília per defensar el Govern d'un possible assalt opositor.

Els pactes del govern amb els capitalistes obren el camí a la reacció

La principal diferència d'aquest cop amb el perpetrat contra Chávez el 2002 és que la paràsita, corrupta i reaccionària dreta veneçolana està aconseguint mobilitzar no només a joves universitaris, professionals i petits propietaris pertanyents a les capes mitjanes, com ja va passar durant la violenta guarimba que va causar més de 100 morts entre març i juliol de 2017. En aquesta ocasió, sectors significatius de la joventut, aturats, i fins i tot treballadors desesperats per les brutals pujades de preus, estan marxant des dels barris populars convocats per la dreta i l'extrema dreta.

Des d'agost de 2018, quan el govern de Maduro va aplicar l'anomenat Pla de Reactivació Econòmica i devaluar el bolívar establint una nova moneda, el Bolívar Sobirà (60 BS igual a 1 dòlar), la hiperinflació- que ja estava descontrolada- ha adquirit nivells exorbitants. Abans d'iniciar-se aquesta última crisi, el dòlar es pagava a 3.000 bolívars sobirans i hi ha analistes que pronostiquen una inflació de sis o set dígits per a aquest any.

Una simple consulta a una clínica privada, recurs al qual no només les capes mitjanes, sinó també molts treballadors es veuen obligats a acudir, davant el col·lapse de la sanitat pública, ha passat en pocs dies de 2.000 a 15.000 BS. L'empresa estatal Movilnet ha apujat els seus preus més baixos de 169 a 1.300 Bs. Mentre accepta aquestes pujades, o fins i tot les aplica en serveis i productes que depenen d'empreses públiques, el govern respon, triomfalista, amb una nova pujada salarial del 400% (de 4.500 BS a 18.000 Bs mensuals). Però això tot just representa 6 dòlars, completament insuficient per enfrontar l'alça dels preus en els productes bàsics.

Les promeses d'increments salarials que la hiperinflació es menja abans de ser aplicades, el to triomfalista i fins i tot despectiu dels dirigents i la burocràcia del PSUV contra els que protesten, el recurs a la repressió contra molts treballadors que han protagonitzat vagues defensives en els últims mesos, i l'evidència que la majoria d'aquests buròcrates que es vesteixen amb la samarreta vermella viuen amb tota mena de privilegis i condicions materials similars a les de la burgesia, estén encara més la ràbia. Sobre aquesta base objectiva, la dreta ha recuperat la iniciativa per llançar aquest nou assalt al poder.

Però el cop de la reacció no resoldrà els problemes del poble treballador. Tot el contrari! L'objectiu dels imperialistes que mouen els fils després Guaidó és forçar una intervenció de l’alta oficialitat militar o almenys d'un sector significatiu d'ella, que enderroqui a Maduro i doni a la dreta el poder. Durant anys, Maduro ha intentat mantenir-se al govern fent cada cop més concessions, poder econòmic i pes en el govern a la cúpula militar. Això ha contribuït a incrementar la corrupció i el malestar entre els treballadors i el poble però no servirà per garantir la lleialtat de la Força Armada Nacional Bolivariana (FANB).

Durant la seva anterior ofensiva per prendre el poder el 2017, la dreta veneçolana ja va aconseguir obrir una bretxa en l'aparell estatal amb el suport de la fiscal general Luisa Ortega Díaz i la dimissió d'algun càrrec militar. Però llavors, un factor clau perquè la cúpula militar no donés suport a l'estratègia opositora va ser que la dreta no va aconseguir que les seves mobilitzacions, que en algun moment també van ser molt massives, passessin de les urbanitzacions de classe mitjana als barris obrers i populars. A més, les accions terroristes de les bandes feixistes van acabar de convèncer centenars de milers de treballadors, molt descontents amb les polítiques del govern, de donar una última oportunitat al PSUV i a la seva Assemblea Nacional Constituent (ANC). Però la situació ha sofert una transformació qualitativa.

La burocràcia del PSUV no defensa el socialisme

Els mitjans de comunicació de la burgesia i la reacció mundial presenten els esdeveniments a Veneçuela com el fracàs del socialisme. En la pròpia Veneçuela, amb l'ajuda inestimable dels dirigents burocràtics del PSUV- que qualifiquen aquest desastre i la seva política de pactes amb els empresaris de "transició al socialisme" -, la dreta utilitza el col·lapse econòmic per sembrar confusió entre les masses, minar la seva moral i desprestigiar idees com socialisme, control obrer i en general tot allò que faci olor a esquerra o revolució.

En realitat, el programa aplicat per Maduro i els dirigents del PSUV està a anys llum del socialisme i d’allò que esperaven milions de persones en 2013, quan van votar perquè es mantinguessin els plans socials i reformes dutes a terme per Chávez, intentant respondre a les aspiracions de la classe obrera i els sectors més oprimits del poble.

Des de llavors, Maduro i els seus col·laboradors, inspirats també pel govern xinès i tota una legió de "companys de viatge" estalinistes, han intentat convèncer la burgesia veneçolana i internacional que podien gestionar la pitjor crisi de la història del capitalisme veneçolà amb menys contestació social que la dreta. Durant els últims mesos han aprovat retallades socials i salarials molt dures, i acomiadaments de milers de treballadors d'empreses públiques intentant encobrir-ho amb una "mística revolucionària" impotent i fraudulenta. Amb això, només han aconseguit erosionar en temps rècord el suport social massiu que va arribar a tenir el PSUV. Ara els mateixos burgesos i empresaris que es van beneficiar de les seves ajudes i van signar acords amb el govern maniobren amb l'imperialisme per recuperar el control directe del poder. Aquest és el resultat del model de "socialisme" burocràtic d'una casta de funcionaris, militars i polítics desmoralitzats i corromputs, que s'ha elevat de les condicions de vida del poble lluitant per mantenir els seus privilegis. Les seves accions han soscavat les conquestes de la revolució bolivariana i permès a la reacció avançar.

 Organitzar comitès d'acció en cada barri i cada fàbrica. Aixecar un front únic de l'esquerra per derrotar el cop i acabar amb el capitalisme i la burocràcia

Guaidó es vesteix de xai, parla de govern per a tots, reconciliació, però si aquest reaccionari de dretes i les forces que li donen suport arriben al govern, el resultat serà un malson per a milions de treballadors i camperols, que precisament pateixen amb més duresa la crisi social i econòmica. La seva agenda política i econòmica només es pot aplicar amb acomiadaments encara més massius, retallant brutalment les despeses socials i reprimint els sindicats, els moviments socials i els activistes de l'esquerra, a una escala fins i tot més brutal i sagnant del que fan als seus països els seus patrocinadors Duque, Bolsonaro o Macri.

La primera tasca de la classe treballadora i el poble conscient i combatiu de Veneçuela és organitzar la resistència contra el cop. Hem de començar per denunciar els veritables objectius de Guaidó, la dreta i l'imperialisme. Cal organitzar assemblees a cada empresa i lloc de treball per debatre quines són les nostres necessitats i reivindicacions i com els plans i polítiques econòmiques de la dreta signifiquen un perill mortal. És urgent crear comitès d'acció en defensa dels drets dels treballadors i el poble en cada centre de treball i cada barri, defensant un programa de classe genuïnament socialista, que plantegi l'expropiació dels grans monopolis privats i la banca per acabar amb la hiperinflació i la corrupció, l'abolició dels privilegis de la burocràcia i que pugni per traspassar el poder real a mans de la classe obrera i els oprimits. Cal organitzar mobilitzacions massives i l'autodefensa legítima del poble enfront de la violència de la dreta.

L'experiència dels darrers anys mostra que no cal tenir la més mínima confiança en el govern Maduro, la burocràcia o l'oficialitat de l'Exèrcit si volem impedir la victòria de la reacció. Han estat les seves polítiques, el seu burocratisme i la seva corrupció, els que han obert el camí a la dreta i al cop. L'única manera d'evitar un resultat tràgic per a la classe obrera i el poble de Veneçuela és aixecant un front únic de l'esquerra, completament independent dels que han provocat aquest desastre, que pugni obertament la conquesta del poder per establir una administració dels treballadors i el poble, basada en la democràcia directa, de tots els assumptes de la vida social i econòmica, i que porti endavant un pla econòmic, mitjançant l'expropiació dels capitalistes i la gestió i la participació democràtica dels treballadors, per crear ocupació i recuperar la producció i les conquestes socials arrabassades.

No hi ha temps a perdre. Cal emprendre la resistència massiva davant del cop de la reacció i l'imperialisme amb la mobilització massiva des de baix, aixecant un programa revolucionari socialista i internacionalista. Els pobles i la classe obrera de tot el món, començant pels d'Amèrica Llatina, tenim el deure de rebutjar el bany de sang que està preparant la dreta colpista i els seus mentors internacionals. Només el poble salva el poble!