Joe Biden no parla de res més. La guerra a Ucraïna ho copa tot. És la millor confirmació que és ell mateix i no Zelenski qui dirigeix ​​aquesta operació. La inflació desbocada i la crisi social cada cop més descarnada que travessa els Estats Units han passat a un segon pla.

L'imperialisme nord-americà es juga molt en aquesta guerra. Ni més ni menys que la seva posició com a gendarme mundial, i no es pot permetre una derrota davant el bloc de Rússia i la Xina. Però, propaganda a part, les mostres de fermesa del president nord-americà no es corresponen amb el descrèdit i la debilitat que les seves polítiques li estan guanyant dins de les seves fronteres.

“EUA no pot projectar fortalesa a l'exterior si és feble a casa”

El debat sobre l'estat de la Unió, celebrat pocs dies després del començament de la guerra, va ser una arenga bèl·lica de Biden: “Va creure que Occident i l'OTAN no respondrien. Va creure que ens podria dividir aquí, a casa. Putin es va equivocar. (…) Anem a per vosaltres”. La governadora republicana encarregada de donar-li la rèplica li va retreure el col·lapse de la superpotència: “la desastrosa retirada de l'Afganistan (…) va animar els enemics (…). EUA no pot projectar fortalesa a l'exterior si és feble a casa (…) Un govern feble no pot dirigir una potència forta”.

Cap posada en escena pot amagar l'estela de fracassos en la política exterior, el declivi econòmic dels EUA i el potencial explosiu que es va veure en les mobilitzacions històriques per l'assassinat de George Floyd. Demòcrates i republicans són conscients que els dies daurats de l'imperi són cosa del passat.

El nivell d'aprovació de Biden ha caigut del 61% el març del 2021 al 40% un any després, segons l'enquesta IPSOS per a Reuters. Les raons no les pot tapar la propaganda de guerra i encara menys revertir-les. Des de l'esclat de la pandèmia, que ha acabat amb un milió de vides i mil persones segueixen morint diàriament, la classe treballadora no ha deixat de ser copejada. Ara s'enfronta a una inflació sense precedents en gairebé quaranta anys, arribant a la xifra oficial del 8,5% al ​​març; la gasolina ha augmentat un 38% en un any, l'energia en conjunt un 32% i els aliments un 8,8%, els lloguers estan disparats. La desigualtat social i l'empobriment general, ja esgarrifós, s'aguditzaran encara més.

Programes socials? Més aviat pressupostos militars rècords

És significatiu que malgrat l'aclaparadora propaganda bel·licista, Biden no aconsegueix arrencar el suport que en altres intervencions imperialistes sí que es va aconseguir. Què té a veure la resposta social actual amb la què va aconseguir la classe dominant al llançar l'ofensiva a l'Afganistan? Avui només el 26% dels nord-americans creu que el país ha de tenir un paper protagonista en el conflicte ucraïnès.

I és que el descrèdit creixent està alimentat per fets incontestables. On va quedar el Biden que deia que defensaria els drets socials i “reconstruiria millor” el país? Què va passar amb el “new Roosevelt” que rebia aplaudiments i lloances de l'esquerra reformista internacional i conjuraria l'amenaça trumpista? Ni tan sols ha estat capaç d'aprovar les mínimes mesures socials promeses, perquè el mateix Partit Demòcrata va votar-hi en contra.

Això sí, ara estan d'acord amb una inversió extraordinària al pressupost militar per finançar la guerra, i també per enfortir l'aparell repressiu interior. El pressupost de defensa augmentarà 31.000 milions i arribarà al rècord de 813.000 milions. En paraules del president: “una de les inversions més grans en seguretat nacional de la nostra història, (...) per garantir que l'exèrcit segueixi sent el millor preparat, entrenat i equipat del món”.

El que també treu a la llum tot això és el temor del que pugui passar “dins de casa”. Biden, que parlava de posar fi a la violència i el racisme policial, a les persecucions dels migrants a la frontera..., proposa ara: més de 32.000 milions de dòlars per combatre la “delinqüència”, 15.300 milions addicionals per a Duanes i Protecció Fronterera, 8.100 per al mur de Trump, 309 per a tecnologia de seguretat fronterera...

És difícil trobar diferències entre aquesta política i la de Trump. Biden l'està superant en militarisme, en la guerra comercial, en nacionalisme econòmic i en xovinisme reaccionari. Passa el mateix amb les seves polítiques a favor dels rics, que s'han fet d'or amb la pandèmia i ara amb la guerra. Una guerra d'aquesta magnitud i d'aquesta importància estratègica per a la burgesia nord-americana només es pot fer a costa de la suor i sang de la nostra classe.

La joventut obrera entra en acció

Un informe d'Americans for Tax Fairness proporciona dades que ajuden a entendre la inquietud de la burgesia davant d'un nou esclat social. Des de la pandèmia, els deu multimilionaris més grans del país han sumat cada dia mil milions de dòlars en conjunt a les seves fortunes: 1.260 dòlars al segon cadascun. Segons l'estudi, “cadascú ha guanyat en un minut la mitjana del que guanya una llar nord-americana en un any complet”.

Al terreny polític, les masses estan desemparades per una esquerra que ha decidit col·laborar amb l'enemic, és el cas d'Ocasio-Cortez, Sanders o els dirigents de l'AFL-CIO, lliurats als plans del president. Però també veiem la joventut obrera, l'anomenada “Generació U” (de union, sindicat en anglès), que està aconseguint veritables fites.

Amb tot en contra, a través de l'autoorganització des de baix, estan conquerint importants victòries en les feines més precàries. La creació del primer sindicat a Amazon, a Statten Island (Nova York), ha estat protagonitzada per aquests joves que han vençut al poderosíssim Jeff Bezos. És la mateixa generació que ha aconseguit deu victòries d'onze batalles per la creació d'un sindicat a Starbucks. Ni les intimidacions ni els acomiadaments, tampoc les campanyes antisindicals no han aconseguit parar-los els peus.

Encara són minoria, però l'abast de les seves victòries i la seva repercussió social són un símptoma que el seu exemple s'estendrà. Com va passar el 2018 amb els professors de West Virginia. Són els joves que es van enfrontar amb la policia i van desafiar l’estat d’alarma després de l’assassinat de Floyd els que han vist que la seva vida no valia res per als seus caps durant la pandèmia. El jovent encapçalarà batalles decisives.

És molt possible que les eleccions de mig mandat al novembre acostin Trump a la Casa Blanca. Les polítiques dels demòcrates l'ajuden en el seu objectiu. Però la lluita de classes no cessa. Aquesta jove generació ha mostrat la seva determinació i tot allò que s'ha après en aquests anys. La tasca és aixecar una alternativa revolucionària que no pacti ni s'arrugui davant de les maniobres i els interessos dels rics, una organització de combat que defensi un programa autènticament socialista.