El problema és el sistema!
En aquest mes de maig la violència masclista s'ha cobrat la vida de 7 dones i un nen de set anys. En el que portem de 2021, segons dades oficials, 15 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles encara que Feminicidio.net, que comptabilitza tots els crims masclistes contra dones –independentment de la relació entre la víctima i el seu agressor–, eleva la xifra a 31. Una veritable sangria.
No són morts, són assassinats
Després d'aquest mes tràgic, les dades sobre com la violència masclista ens colpeja dia a dia s'han tornat a posar sobre la taula. Des del 2003 han estat assassinades 1.093 dones, 32 menors i es calcula que 800 nens i nenes s'han quedat orfes. D'aquestes, el 80% mai va anar a la policia o denunciar al seu maltractador. A més, com informa "l’Anàlisi temporal dels assassinats de dones per violència de gènere a Espanya durant el període 2003-2017", un 12,8% de les víctimes que sí van denunciar tenia alguna mesura de protecció en vigor que va ser insuficient.
L'Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ va informar que el 2020 es van presentar 150.785 denúncies per violència masclista – un 10,3% menys que el 2019 com a resultat del confinament– i que es van dictar un 11,9% menys d'ordres de protecció.
La resposta de la ministra d'Igualtat, Irene Montero, davant d'aquest mes terrorífic ha estat vergonyosa: limitar-se a declarar en roda de premsa que estem en "estat d'alerta masclista" i informar que les conclusions de la reunió del Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere passen per "analitzar els elements concrets que poden estar fallant" i que s'impulsarà "un Pla de Millora i Modernització de les eines i accions per atendre les dones".
Que només dues de les dones assassinades recentment haguessin interposat una denúncia i només una tingués protecció vigent, evidencia la precarietat en la lluita contra el terrorisme masclista a l'Estat espanyol. Però, on està realment el problema?
La farsa del Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere
En 2017, sota la pressió d'un moviment feminista creixent i quan la sensibilitat respecte a la violència masclista cada dia era més evident, el govern del Partit Popular va posar en marxa l'anomenat Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere, un acord buit de propostes i pressupost, per fer-se la foto presumint del seu “feminisme”.
Aquest acord va comptar amb el suport del PSOE i Ciutadans i amb l'abstenció d'Unides Podem –van denunciar un pressupost insuficient–. La dotació econòmica per al Pacte va ser ridícula: 1.000 milions d'euros durant cinc anys.
Aquest setembre es compliran quatre anys des de la seva posada en marxa i el balanç de la seva actuació no pot ser més desastrós. El Pacte conté 290 mesures per "lluitar contra la violència masclista" –des de la sensibilització social a millorar la resposta institucional– de les quals només s'han complert 75 (el que suposa el 25,8% del total), 164 estan en procés d’implementació (56,5%) i 51 segueixen pendents de tramitació (un 17,5%).
Les dades són clares, però per si no fossin suficients, la gran part dels protocols i eines amb què compten les institucions –tant autonòmiques com centrals– per suposadament lluitar contra aquesta xacra, porten sense ser actualitzades des d'abans de la signatura del propi pacte d'Estat. És una realitat innegable que el pacte no funciona, però sembla que Irene Montero i el mateix govern no volen adonar-se'n, ja que la proposta del ministeri d'Igualtat és renovar –amb els mateixos errors i deficiències– el Pacte per fer-ho permanent. "Està funcionant bé", ha dit la ministra.
Per encara més escàndol, durant el debat amb tots els grups parlamentaris al Senat sobre aquesta qüestió, Irene Montero no va dubtar en elogiar la portaveu del PP, Ana Isabel Alós, per la "qualitat de la seva intervenció", la "precisió" i "l’adequació". "La intervenció que vostè ha fet l’hauria de veure tothom". Rentant la cara al Partit Popular! A les i els mateixos responsables de la nostra opressió, que retallen els fons que haurien d'anar destinats a polítiques d'igualtat o directament eliminen els organismes encarregats de prevenir la violència masclista en les CCAA on governen.
No. No necessitem que Pactes d'Estat que són autèntic paper mullat es repeteixin sense més. Per descomptat que volem lleis i protocols que lluitin contra la violència masclista, perquè entenem que els nostres drets s'han de veure reflectits també en una legislació el més progressista possible. Però renovar el mateix Pacte d'Estat amb el Partit Popular i Ciutadans, que ja des del seu naixement era un brindis a el sol però que els fets han provat que no serveix per a res, és un greu error que no aconseguirà reduir la violència contra nosaltres.
El masclisme està en l'ADN del capitalisme
No estan fallant “elements” aïllats, ni la solució passa per insistir a les víctimes perquè denunciïn. Ja n'hi ha prou de responsabilitzar-nos a nosaltres per no denunciar quan la resposta de l'Estat i la justícia és donar-nos l'esquena! La violència masclista és un problema estructural que només es podrà resoldre amb solucions que vagin a l'arrel del problema.
Necessitem mesures reals i concretes, dotades del finançament, l'atenció i els mitjans personals i materials necessaris per acabar amb la xacra de la violència masclista. Aquesta lluita és ideològica. El masclisme i el capitalisme van de la mà. Mentre no es depuri d'una vegada per totes de l'aparell judicial de masclistes, mentre es permeti que es faci apologia de la violència contra les dones en els mitjans de comunicació, mentre denunciar al teu agressor suposi exposar-te a un escarni públic, mentre se segueixi sense fer front al discurs negacionista de Vox amb la màxima contundència, mentre no es construeixin milers de cases refugi per a les dones maltractades i es garanteixi la seva independència econòmica... qualsevol llei serà insuficient.
El govern de coalició, que va ser votat per centenars de milers de dones treballadores, té a les mans acabar amb tant dolor i patiment. Lluitar contra la violència masclista suposa confrontar obertament amb els elements més reaccionaris de l'aparell de l'Estat i la jerarquia de l'Església Catòlica. Si ho fessin, comptarien amb el suport massiu del moviment feminista.
Com hem cridat a les nostres manifestacions: la lluita és als carrers i no al Parlament. Seguirem reivindicant mesures reals i efectives que protegeixin les nostres vides i lluitant per una societat diferent, una societat veritablement socialista, on la violència masclista sigui només un record del passat.
