El "lideratge sindical", que posen com a exemple, d'USO a Nissan és una mostra clara de sindicalisme groc proempresa, al que criden "sindicalisme autònom i de proximitat", que assumeix els plans de l'empresa de retallada de salaris, acomiadaments i empitjorament de les condicions laborals amb el pretext que això serveix per mantenir la producció.

Avui es queixen de persecució sindical, però durant anys han practicat la persecució sindical contra els que lluiten per un sindicalisme combatiu dins del sindicat, als quals curiosament acusaven de voler destruir. Avui es queixen que no es consulti als afiliats, però durant anys han aplicat una política totalment allunyada del sentir de la plantilla.

La direcció de la Federació d'Indústria de CCOO ha imposat una gestora al que queda de la secció sindical de Seat, amb la promesa de celebrar una conferència durant aquest any per formar una nova secció sindical, i no han escatimat crítiques als trànsfugues, traient els plats bruts de la seva gestió burocràtica, i atribuint l'escissió a la negativa dels mateixos a retre comptes quan s'ha descobert que han malversat fons del sindicat.

Les conseqüències del sindicalisme de pau social i consensos

Ara, tant per reconstruir CCOO a Seat, com per seguir defensant les CCOO democràtiques, combatives i de classe que necessitem els treballadors en aquesta època de crisi del capitalisme i retallades salvatges, cal entendre la naturalesa de fons del que ha succeït. L'escissió per la dreta de la secció sindical de CCOO a Seat, comprometent encara més amb una política de desmobilització social i acostament a la patronal, no és només el producte de la degeneració de certs dirigents, sinó que és una conseqüència extrema del sindicalisme de pacte social i desmobilització de les últimes dècades.

La política sindical de CCOO a Seat durant els últims anys ha estat marcada per la mateixa orientació que a nivell general: la desmobilització social i el pacte amb l'empresa, acceptant els plans de la patronal. I quan la situació no admetia altra sortida que la lluita, fer-ho de forma descoordinada i atomitzada per empreses o sectors, sense cap perspectiva de continuïtat ni pla seriós de vagues. L'últim exemple el tenim amb la vaga del 23 de maig pels convenis col•lectius, que va ser desconvocada al sector del Metall a canvi de res, encara que a les grans empreses del Metall amb conveni propi (Seat, Nissan ...), ni tan sols la van convocar d'inici.

Cal un sindicalisme democràtic, combatiu i de classe. Però aquest sindicalisme no es defensa als passadissos dels congressos ni als despatxos, tractant d'aconseguir llocs en els òrgans de direcció del sindicat per "canviar des de dins" a canvi de rebaixar el nostre programa de lluita, com semblen haver fet alguns dels crítics durant anys (per exemple, els que avui han passat a USOC a Seat estaven adscrits als crítics, almenys quan calia repartir càrrecs als congressos), sinó que es defensa als talls, als piquets, a les vagues i al carrer, on van ser construïdes les Comissions Obreres els anys de lluita contra la dictadura franquista. Recuperem aquest sindicalisme per recuperar el sindicat.