El 28 de maig la direcció de Nissan anunciava oficialment el tancament de les plantes de Zona Franca, Montcada i Sant Andreu de la Barca. Això implica l'acomiadament de 3.000 treballadors directes i 22.000 indirectes. Des de llavors, els treballadors han sortit als carrers en desenes de mobilitzacions, demostrant la seva disposició a la lluita, la seva capacitat d'aixecar un formidable suport social, i que hi hauria força per a vèncer si s'actués amb decisió i contundència. Malgrat tot, estem avui més prop del tancament que fa dos mesos.

Era inevitable aquesta situació? S'ha fet tot el que es podia? ¿És que potser no hi ha força entre els 25.000 treballadors afectats per a posar contra les cordes a la multinacional? ¿No existeix una àmplia solidaritat i simpatia entre la població a Catalunya i a la resta de l'Estat amb les legítimes reivindicacions de les i els treballadors de Nissan? ¿Ha estat la tàctica del Comitè de Nissan l'adequada per a enfrontar el tancament? ¿Ha actuat amb la contundència necessària per a defensar les plantes i tots els llocs de treball? ¿S'ha seguit l'exemple de les grans lluites dels 70 que van permetre obtenir victòries i conquistar drets i millores en la SEAT, Roca o la pròpia Motor Ibérica? Desgraciadament creiem que NO, i que aquesta és la principal raó de la situació crítica en què es troba actualment la lluita.

Des del començament, hem estat i estem convençuts que existeixen totes les condicions per a frenar el tancament i obtenir una victòria. Però no n’hi ha prou només amb això, és necessari un pla concret i contundent de lluita que permeti desplegar tota aquesta immensa força, i la decisió i convicció de portar la lluita fins al final, fins a les seves últimes conseqüències. Però precisament això és el que no ha existit per part dels Comitès de Nissan. Cal ser clars sobre aquest tema, les mobilitzacions convocades pels Comitès i tots els sindicats presents a Nissan (USOC, CCOO, UGT i CGT) han estat lluny del que requereix la situació. Així ho han assenyalat fins i tot treballadors en les pròpies assemblees.

Ni la viabilitat de Nissan, ni l'article 51 de l’ET, expliquen el tancament

És evident per què Nissan vol tancar les plantes: es tracta d'una decisió estratègica per a maximitzar els seus beneficis. En canvi, des dels Comitès s'ha intentat negar aquesta realitat, buscant convèncer Nissan que les plantes són viables. Han apel·lat fins i tot a la direcció internacional de Nissan perquè destitueixi la seva direcció europea, plantejant que el tancament és fruit de no haver fet bé l'estudi de viabilitat. Però tant se val que les plantes siguin viables, ja que es tracta d'una decisió estratègica estudiada mil·limètricament de cara a millorar el seu negoci i augmentar els seus guanys. Nissan disposa d'advocats, economistes i grans equips que prenen aquest tipus de decisions molt conscientment. Creure que tot això és fruit d'un error resulta completament ridícul.

D'altra banda, apel·lar com s'ha fet des del Comitè, al fet que Nissan a Barcelona és més viable, més rendible, que plantes de Renault a França, és un greu error. Plantejar la competència entre treballadors i plantes només beneficia la multinacional, i suposa posar-se una soga al coll. ¿Significa això que si les plantes es deslocalitzessin al Marroc o qualsevol altre país del tercer món, on es paguin salaris de misèria i no existeixin drets laborals, estaria justificat el tancament perquè aquestes plantes podrien ser llavors més rendibles? Per aquest camí les i els treballadors estem completament perduts.

Un altre dels punts on més ha incidit el Comitè és la derogació de l'article 51 de l'Estatut dels Treballadors, incorporat amb la Reforma Laboral del PP de 2012, ja que facilita l'aplicació d’ERO sense passar pels jutjats. Òbviament aquest article és molt perniciós per a les i els treballadors, i cal exigir la seva derogació al Govern PSOE-UP. Ara bé, davant la decisió del tancament, la derogació d'aquest article resulta impotent. ¿Que potser no es va realitzar tota la reconversió industrial, el tancament de drassanes, alts forns o mines, sense que existís aquest article? ¿No es van practicar milers d’ERO amb l'esclat de la crisi en 2008 molt abans que fos aprovat aquest article? La realitat és que aquest aspecte resulta completament secundari i els propis sindicats haurien de saber-ho. L’ERO, si es planteja el tancament, estaria garantit amb o sense article 51. Desviar l'atenció de les i els treballadors amb aquest argument només contribuirà a generar més frustració.

El Comitè de Nissan renuncia a una lluita decisiva, contundent i massiva

Posar totes les esperances del futur de Nissan a convèncer l'empresa de què no se’n vagi o en aspectes legals completament secundaris, ha suposat desviar l'atenció del punt principal: organitzar una lluita seriosa, massiva i contundent que converteixi aquest conflicte laboral en un ampli conflicte social. L'única manera de torçar el braç d'una multinacional com Nissan és generant la major pressió possible a través de la lluita, demostrant l'enorme força dels 25.000 treballadors afectats, i organitzant una autèntica rebel·lió social als carrers. Així és com es van aconseguir les grans victòries dels anys 70 que van permetre conquistar drets laborals i salaris dignes. Aquest és l'únic camí!

No obstant, tant els Comitès com tots els sindicats presents a Nissan han rebutjat adoptar aquest enfocament i iniciar una lluita decisiva. En primer lloc, negant-se a agrupar i organitzar a tots els treballadors i treballadores afectades, tant de la principal com de les subcontractes i proveïdors. Els Comitès i sindicats de la principal eren els màxims responsables de cara a unificar la lluita dels 25.000 treballadors i treballadores afectades. Però el fet és que no ha existit una sola crida a manifestar-se conjuntament, cosa que ha anat generant desconfiança entre les i els treballadors de subcontractes i proveïdors, introduint la idea del “campi qui pugui” a la recerca d'indemnitzacions.

D'altra banda, les manifestacions i mobilitzacions organitzades des dels Comitès de Nissan s'han anunciat amb pocs dies d'antelació, sense preparació, sense propaganda, i en moltes ocasions amb horaris incomprensibles que no facilitaven la participació de la població. Malgrat tot les i els treballadors han respost, ¿però de què serveix fer una marxa nocturna un dimarts a la nit, una concentració un dijous al matí o marxes de dues hores i mitja a Montcada preparades amb tot just dos dies d'antelació?

I sobretot, ¿com és possible que no s'hagi convocat una gran manifestació a Barcelona, repartint desenes de milers de fulls i enganxant centenars de cartells a la SEAT, als polígons industrials, a les sortides dels metros i trens, als barris? ¿No era possible fer-ho comptant amb els milers de treballadors que estan participant activament en la lluita? ¿No hauria permès això impulsar una manifestació de desenes de milers en solidaritat amb la lluita de Nissan? ¿No hauria una manifestació així aixecat l'ànim de les i els treballadors i enviat un missatge contundent a la multinacional, a la Generalitat i al govern central? ¿Per què aquest negativa dels Comitès de Nissan i els sindicats si més no a intentar-ho? Per la Covid-19? No és excusa. Si amb la Covid-19 es poden tancar les plantes, llavors també ha de poder haver-hi mobilitzacions. Centenars de milers de treballadors i treballadores a Barcelona donen suport a la lluita contra el tancament, però fins avui no han pogut fer més que mirar expectants.

El tancament de Nissan justifica una vaga general tant a Barcelona com a tot el sector. No és només Nissan, és molt més!

De fet, tenint en compte el pes de Nissan, que representa el 3% del PIB de Catalunya, i l'efecte que això pot tenir en la indústria de l'automòbil, que representa el 10% del PIB català, està més que justificat i és absolutament necessari plantejar una lluita contundent més enllà de Nissan i les empreses directament afectades. Milers de treballadors i treballadores del metall a Barcelona, de SEAT, d'altres indústries i fins i tot d'altres sectors econòmics, veuen amb claredat que un cop d'aquesta magnitud acabarà perjudicant-los. És el que ha ocorregut en moltes altres ciutats amb la desindustrialització, que ha acabat suposant atur endèmic i pobresa.

CCOO, UGT i CGT tenen delegats a la SEAT i a moltes altres indústries i sectors que es veuran afectats. ¿No estava justificat plantejar una campanya per a impulsar la vaga general a tota la província de Barcelona? ¿No es podien realitzar assemblees, com va ocórrer en les grans lluites dels 70, per a impulsar vagues de solidaritat contundents? No hauria això tingut un gran impacte? ¿No seria a més la millor manera d'evitar futurs atacs a empreses com la SEAT? Les condicions hi són, però els dirigents sindicals, i especialment els de la CGT, que defensen de paraula un sindicalisme combatiu i de classe, s'han negat fins i tot a intentar-ho.

Per què cal exigir la nacionalització i l'ocupació de les plantes?

En la mesura que el Comitè respecta la lògica de la multinacional, es veu obligat a acceptar en la pràctica el tancament, mancant de qualsevol mena d'alternativa. Cal qüestionar aquesta lògica, plantejant que és necessari conservar les plantes i els llocs de treball des del punt de vista social. I a més hi ha arguments de sobres després del que hem viscut amb la pandèmia. No es necessitava una indústria pròpia per a fabricar respiradors? ¿No tenen les plantes de Nissan tecnologia capdavantera de cara a fabricar multitud de productes necessaris des del punt de vista social? No és també fonamental desenvolupar una mobilitat ecològica i sostenible? Des d'aquest punt de vista, està més que justificat exigir la immediata nacionalització de la multinacional i de totes les subcontractes i proveïdors, sense indemnització i sota el control de les i els treballadors.

I amb aquests arguments, de cara a evitar el desmantellament de les plantes, està més que justificat ocupar-les immediatament. Una acció que sens dubte tindria un impacte brutal no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat i a tota Europa, en un moment a més en què milers de treballadors a tot el continent es veuen amenaçats per tancaments, ERO, ERTO o retallades salarials i laborals. La pròpia CGT ho ha defensat en diversos comunicats, però en abstracte, i sense que els seus delegats a Nissan l'hagin impulsat en la pràctica i de manera concreta entre la plantilla de Nissan i les subcontractes. En batalles com aquestes és quan els discursos han de transformar-se en acció.

La CGT ha pogut marcar la diferència. És hora de passar de les paraules als fets!

Dos dies després de l'anunci oficial de tancament, la CGT va fer públic un comunicat en el qual plantejava la necessitat d'un lluita dura, l'ocupació de les fàbriques i exigir al govern central la nacionalització immediata de Nissan. Una declaració molt positiva que representava un pas endavant de cara a fer avançar la lluita. No obstant això, aquesta declaració no ha anat acompanyada d'un pla d'acció concret i de la realització d'assemblees a Nissan i les subcontractes, on hi ha delegats de CGT, de cara a defensar-la, votar-la i proposar un pla de lluita que la porti a la pràctica. El propi secretari general de la FESIM, Miguel Fadrique, va defensar en una entrevista que en lloc de la nacionalització “la continuïtat de la multinacional és la solució més senzilla”. En què quedem llavors?

D'altra banda, a la principal, a Nissan, la CGT s'ha acabat plegant a l'estratègia de CCOO, UGT i USOC, contraris en tot moment a l'ocupació i a la nacionalització, signant comunicats conjunts completament contradictoris amb aquesta declaració. La CGT compta amb representació en el Comitè d'Empresa de Zona Franca, la qual cosa oferia una bona oportunitat per a intentar aixecar una alternativa al sindicalisme de moqueta i conciliació defensat pels delegats de CCOO, UGT i USOC. Desgraciadament, en nom de la “unitat” en abstracte, CGT a Nissan es va negar a defensar aquesta posició reproduint els arguments del “mal menor” plantejats per la resta de sindicats dels Comitès d'Empresa. Uns arguments, com estem veient, completament impotents.

La primera tasca d'un sindicalista que reivindica un sindicalisme alternatiu, de classe i combatiu és aixecar sempre una alternativa de lluita, enfrontant-se a l'escepticisme i el derrotisme d'aquells dirigents sindicals que han abandonat una posició de combat i s'aferren a un sindicalisme de gestió impotent davant dels tancaments, acomiadaments, ERO o ERTO. Si els dirigents de CCOO, UGT i USOC no confiaven en la lluita i assumien el tancament, la CGT tenia l'obligació de combatre aquesta posició. Aquesta és la manera de guanyar l’atenció i la simpatia dels treballadors, independentment del sindicat al qual estiguin afiliats. I aquesta és la manera de guanyar una lluita, fins i tot encara que inicialment s'estigui en minoria.

Si la direcció de la CGT hagués portat a la plantilla les propostes que va incloure en el seu comunicat, repartint milers de fulls als treballadors, convocant assemblees unitàries de la principal i auxiliars, convocant manifestacions i accions serioses i contundents, hagués obtingut un creixent suport entre les plantilles de Nissan i les auxiliars. Al mateix temps, hauria generat una pressió enorme en els dirigents de CCOO, UGT i USOC, posant en qüestió una tàctica sindical impotent que ha estat incapaç d'enfrontar seriosament el tancament. És en aquesta mena de batalles quan s'ha de provar realment si el que dius es correspon amb el que fas. Desgraciadament la CGT està deixant passar una gran oportunitat, contribuint juntament amb CCOO, UGT i USOC a què la lluita pugui acabar en una amarga derrota.

Cal defensar la nacionalització sense indemnització sota control obrer, i sobretot un pla concret de lluita per a aconseguir-la!

Dijous passat 23 de juliol els dirigents de la CGT, de la CUP i d'Anticapitalistes presentaven en roda de premsa el projecte “Proposta per a la socialització de Nissan”, plantejant que les plantes són viables i poden ser utilitzades per a la fabricació de cotxes elèctrics compartits, microbusos elèctrics, etc. Però el que aquests dirigents defensen no és la nacionalització sense indemnització, sinó que l'Estat i la Generalitat passin a formar part de l'accionariat de Nissan. D'altra banda, assenyalen que la Constitució ho permet i que caldria formar un gabinet jurídic per a arribar a un acord amb la direcció de Nissan per a la compra de les plantes, materials i maquinària.

La qüestió fonamental, més enllà que formalment ho permeti o no la Constitució, és posar en dubte la propietat capitalista. Fins i tot una nacionalització limitada com la que es planteja és rebutjada tant per la Generalitat com pel govern central, i també per la UE, a la qual s'apel·la en el document. Cal assenyalar a més que existeixen moltes empreses amb accionariat dels governs, com Renault a França o Airbus a nivell europeu, i això per si sol no garanteix absolutament res. De fet, tant a Renault com a Airbus s'han anunciat acomiadaments.

En tots aquests casos el capital de l'Estat és un marge de cara a què altres grans empreses i multinacionals facin negoci a través de les subcontractacions, cosa que pot fins i tot resultar beneficiós per al gran capital en el context de crisi econòmica que ja estem vivint. Per això mateix és tan necessari aixecar amb claredat la consigna de la nacionalització sense indemnització sota el control de les i els treballadors.

Però d’altra banda, el problema d'aquesta proposta és que està desvinculada d'un pla de lluita concret que permeti fins i tot aconseguir aquestes reivindicacions mitjançant la pressió als carrers. El document estableix una argumentació legal i econòmica, i s'espera que mitjançant aquesta es pugui convèncer la multinacional, la Generalitat o el govern PSOE-UP de dur a terme aquesta mesures. El problema però no és convèncer i tenir brillants idees molt ben argumentades, sinó confrontar amb els interessos capitalistes en joc. No és una qüestió de raó sinó de força, i només mitjançant la força pot torçar-se el braç de multinacionals com Nissan o forçar a actuar els governs de la Generalitat i de l'Estat, que en última instància, després de dedicar algunes boniques paraules a la lluita de Nissan, acaben acceptant la lògica dels grans capitalistes.

La desmoralització entre les plantilles ha avançat i entre moltes empreses auxiliars ja condeix el “campi qui pugui” i la cerca de millors indemnitzacions davant del trist panorama que ofereix una lluita dirigida per uns dirigents sindicals que han acceptat la derrota abans fins i tot de començar a lluitar de debò. Encara no és tard, però cal reaccionar ja! El Comitè de Nissan ha de corregir immediatament la seva postura! I si no ho fa, la direcció de la CGT ha d'aixecar una alternativa de lluita ja! Cal aprendre dels errors d'aquests dos mesos. És el moment de recordar com van lluitar els nostres pares i els nostres avis, i portar la lluita conseqüentment fins al final.

Si estàs d'acord amb aquestes propostes, planteja-les als teus companys, al teu sindicat i comitè! Ens juguem tot!

Ara més que mai necessitem un sindicalisme combatiu, de classe, democràtic i assembleari! Uneix-te a Esquerra Revolucionària i defensa’l en el teu sindicat!