Després de molts anys d'infatigables denúncies i mobilitzacions, les víctimes del franquisme i associacions per la memòria històrica han aconseguit asseure davant la justícia argentina a Rodolfo Martín Villa. Això ha estat gràcies a la Querella Argentina, que va començar fa 10 anys, i que ha evitat que alguns dels crims de franquisme caiguin en l'oblit tot i les obstruccions del sistema judicial espanyol.

Rodolfo Martín Villa està cridat a comparèixer davant la jutgessa María Servini de Cubría imputat per dotze homicidis agreujats "en un context de crims de lesa humanitat". Els fets es refereixen als cinc obrers assassinats per les forces de seguretat en la matança de Vitòria del 3 de març de 1976, per l'assassinat a mans de la policia de Germán Rodríguez als San Fermines de 1978 a Pamplona, entre altres violacions dels drets humans en què va participar.

Davant d’aquesta declaració, els principals defensors del règim del 78 han fet pinya amb l'exministre franquista i han escrit cartes de suport. Els quatre expresidents vius (Felipe González, Aznar, Zapatero i Rajoy), els exsecretaris generals de la UGT Nicolás Redondo, Cándido Méndez i de CCOO Jose María Fidalgo i Antonio Gutiérrez, l'exministre amb Pedro Sánchez i avui vicepresident de la Comissió Europea com a alt representant per a assumptes exteriors i política de seguretat, Josep Borrell, són alguns dels signants.

Amb la seva defensa del ministre franquista, aquests dirigents i exdirigents dels sindicats UGT, CCOO i del PSOE, organitzacions perseguides pel règim que Martín Villa va defensar i que compten amb milers de militants torturats, empresonats i assassinats, insulten vergonyosament a les víctimes del franquisme i demostren fins on han arribat en la seva fusió amb l'oligarquia parasitària i corrupta de l'Estat espanyol, així com en el seu compromís amb unes institucions podrides heretades de la dictadura.

No és casualitat que aquestes paraules de suport al polític falangista es produeixin en un moment en què es gesta una nova catàstrofe social; i tots aquells que han estat assimilats per les institucions s'afanyen per aixecar –contra vent i marea– una pau social fictícia que els permeti descarregar una vegada més el pes de la nova crisi que estem vivint sobre les espatlles dels treballadors.

Martín Villa, un fidel representant del franquisme i el capitalisme

Zapatero en la seva carta va declarar que Martín Villa va ser "un element central del Pacte de la Transició" i una peça clau per a la "convivència i eficàcia per a consolidar la democràcia".
Antonio Gutiérrez va donar les gràcies en la seva missiva a l'exministre franquista per la seva contribució a la democràcia i va declarar que jutjar-lo per aquests crims és "no només una sarcàstica i insostenible tergiversació de la seva trajectòria, sinó de tot el procés de la transició a la democràcia" i va destacar que Martín Villa va evitar "la violència sempre que va poder". Segons Cándido Méndez i Nicolás Redondo van destacar que van buscar la "reconciliació entre els espanyols".

Aquests defensors del règim del 78 falten totalment a la veritat i pretenen reescriure la història. Martín Villa va recolzar la repressió sistèmica del franquisme i va ser un dels principals responsables de la violència policial i parapolicial durant els anys de la Transició. El seu full de serveis no deixa cap dubte: el 1962 va començar la seva carrera política al règim com a líder del Sindicat Espanyol Universitari (SEU), l'organització que delatava als estudiants antifranquistes davant la policia política que els perseguia i torturava.

De fet, mantenia informades, amb la dedicació del militant falangista compromès, a les autoritats policials del que passava dins dels recintes universitaris. El 1964 seria nomenat delegat del Sindicat Vertical a Barcelona, accedint el 1969 a la secretaria general de la mateixa. Dit "Sindicat", que era l'única escletxa legal d'organització entre els treballadors però estava tutelat pels empresaris, no era més que un dels tentacles implicats en la persecució i vigilància policial del moviment obrer organitzat.

Així mateix, va ser procurador de les corts franquistes i el 1974 seria nomenat governador civil de Barcelona. Aquest mateix any, el 2 de febrer, el militant anarquista Salvador Puig Antich seria assassinat per la justícia franquista després d'un judici farsa. Per descomptat, aquesta execució va ser recolzada pel "demòcrata" Martín Villa.

Al desembre de 1975 va ser nomenat ministre de relacions sindicals. Pocs mesos després, el 3 de març, es produiria la Matança de Vitòria, en què van morir cinc treballadors i van ser ferits centenars d'ells a mans de la policia mentre celebraven una assemblea a l'Església de San Francisco.

Quan va anar a visitar els ferits juntament amb Manuel Fraga, els familiars els van increpar cridant si "anaven a rematar els ferits". Mai es van arribar a depurar responsabilitats policials i polítiques d'aquells fets.

El 5 de juliol de 1976 va ser nomenat ministre de governació (el que avui és el ministre d'Interior) ocupant el càrrec fins el 5 d'abril de 1979. Durant aquests anys es van produir els fets més sagnants de la Transició, comesos per l'extrema dreta i la policia, i dels quals ell era el màxim responsable: l'assassinat d'Arturo Ruiz, de Mari Luz Nájera i la matança dels advocats laboralistes d'Atocha al gener de 1977 i l'assassinat del militant de la LCR Germán Rodríguez als San Fermines de 1978.

En aquests anys, 57 persones van morir en manifestacions pels cops de pilota i trets de la policia i centenars van ser ferides. El 1977, 788 manifestacions –el 76% de les que es van celebrar– van acabar en càrregues policials.

En tot aquest procés, Martin Villa sempre va estar en el seu paper: treballant incansablement per a perfeccionar la forma de reprimir ferotge i eficaçment al moviment obrer.

Quan els capitalistes van arribar a la conclusió que la dictadura era ja incapaç de contenir l'empenta de la classe obrera i de garantir els seus privilegis, i van optar per desfer-se del règim que tan bons serveis els hi havia donat apostant per arribar a un acord amb els dirigents de les organitzacions obreres per a implantar un règim de democràcia parlamentària, Martín Villa no va tenir cap inconvenient a canviar-se la jaqueta franquista per la democràtica.

D'aquesta manera, aquest franquista i molts altres com ell, es van convertir en "pares de la democràcia" per a garantir que, pilotant la transició, amb l'ajuda imprescindible dels dirigents obrers de l'època, en lloc d'un col•lapse traumàtic com va passar a Portugal o Grècia, després d'una remodelació de la façana, l'aparell de l'Estat franquista, amb els seus jutges, comandaments policials i militars, judicial, es mantingués intacte i les famílies burgeses propietàries de les fàbriques, les terres, els bancs, etc, seguissin controlant aquestes forces de riquesa i per tant seguissin sent els autèntics amos del país.

Els vells homes d'Estat s'erigeixen com a paladins del franquisme

Tot el que hem comentat anteriorment sembla suficient perquè a qualsevol se li caigués la cara de vergonya defensant a aquest exministre franquista. Malauradament, no és el cas dels il•lustres demòcrates que han enviat les seves cartes recolzant a Martin Villa. És menyspreable veure com treuen les seves suposades insígnies d'esquerres per blanquejar a aquest franquista.

Tots ells són coneixedors de la veritable naturalesa de Martín Villa, i Zapatero és especialment clar:

“Desitjo recordar, així mateix, que fruit d'aquest mateix consens va produir-se l'aprovació a l'octubre de 1977 de la Llei d'Amnistia, per una amplíssima majoria de les Corts democràtiques, per tal de declarar l'extinció de les responsabilitats penals derivades d'activitats polítiques. Qui faci memòria no pot sinó reconèixer que aquella Llei va ser un element central del Pacte de la Transició”.

Aquestes paraules fan referència a la llei de punt i final que ha permès a torturadors com Billy el Niño mantenir els privilegis i el rang policial aconseguit a base de torturar militants de l'esquerra.

Aquesta llei es va aprovar precisament en el moment en que Martín Villa era responsable de la violència policial i parapolicial que es desfermava als carrers. I el principal objectiu de la mateixa era precisament protegir els responsables de les atrocitats comeses sota el règim franquista i per defensar els feixistes que, des de dins i fora de la policia, en plena transició encara donaven pallisses i assassinaven als que lluitaven des de les organitzacions socialistes i comunistes per a la conquesta dels drets democràtics més bàsics.

De fet, Martín Villa era conegut com "la porra de la Transició". I amb raó, ja que no només no va depurar responsabilitats entre els policies, sinó que va fer pujar en l'escalafó policial als antics membres de la Brigada Política Social, la policia política de la dictadura.

Anys després, ho va justificar en les seves memòries, dient que aquests torturadors havien participat en la "consolidació de l'Estat de Dret". Un Estat que deixa impunes els crims de franquistes i assassins com ell.

Si les paraules escrites per Zapatero són humiliants per als militants socialistes assassinats, torturats i empresonats pel règim i per a tots aquells que ens oposem al franquisme, les declaracions de Felipe González, demanant la persecució judicial dels que amb tantes dificultats lluiten per que es reposi la memòria, són repulsives i ens omplen d'ira:

"En realitat aquest procediment hauria d'haver estat arxivat i, si de cas, s'haurien de depurar responsabilitats dels que, sota el meu parer, de mala fe el van instar sobre bases falses i sense sentit."

I no sent això suficient, reitera:

“Amb tot respecte li prego que ho tingui en consideració i, si ho fa, depuri les responsabilitats que corresponguin dels responsables d'aquestes denúncies temeràries i la campanya d'assetjament contra Rodolfo Martín Villa”.

És a dir, perseguir als que lluiten contra la impunitat! Aquesta és la proposta d'aquest expresident "socialista" reconvertit en un podrit magnat.

És absolutament repugnant el menyspreu amb el que aquests "pares de la democràcia" tracten a les víctimes del franquisme. Tots ells, gràcies a les seves posicions al PSOE i al PCE, claudicant davant les aspiracions de transformació social dels militants antifranquistes, van jugar un paper clau en dissenyar i aplicar el pla per a mantenir els privilegis de la camarilla franquista i dels capitalistes que la va sostenir.

Avui amb les seves paraules, aquests barons desertors de l'esquerra es posen en la mateixa trinxera que Aznar i altres reaccionaris que també han donat suport a Martín Villa. Ara que els fonaments del Règim del 78 trontollen, aquests senyors es tanquen en banda i protegeixen als seus grans homes. No obstant això, no poden amagar que Martín Villa personifica com ningú aquell franquista que de la nit al dia es va fer "demòcrata", però que mai va titubejar en aixafar als oprimits.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

bannerafiliacion2 01