Aquests últims dies, el carrer Núñez de Balboa, en l'anomenada "milla d'or" de Madrid al barri de Salamanca, és un autèntic volcà. Aquí, a un dels bressols de la ultradreta espanyola, on la renda familiar és una de les més altes de tot l'Estat, on els seus residents gaudeixen d'algunes de les vivendes més cares del país al costat de botigues i restaurants de luxe i els tres partits de la dreta arrasen en totes les eleccions, desenes de jovenets i jovenetes, de rendistes, especuladors, empresaris i senyores ben arreglades, tots embolicats en les seves banderes d'Espanya estan sortint a protestar. Cada tarda apareixen en els seus amplis balcons per fer sonar les seves cassoles i surten al carrer a colpejar els senyals de trànsit amb els seus pals de golf, per mostrar el seu descontentament reaccionari amb el Govern PSOE-UP.
Aquest aquelarre ultradretà, que ràpidament ha estat recolzat per Vox i el PP amb la presidenta Ayuso i l'alcalde Martínez-Almeida al capdavant, està sent protagonitzat pels més privilegiats; aquest sector de la població que ni la crisi sanitària, ni la crisi econòmica ha tocat ni un sol dels seus privilegis; tot el contrari, són els que estan rebent centenars de milers d'euros en subvencions de l'Estat perquè els seus negocis els hi segueixin reportant guanys.
A la immensa majoria de la població, les i els treballadors que estem sent colpejats per la pandèmia, que estem perdent els nostres llocs de treball i veient com les nostres condicions de vida s'enfonsen, aquestes "protestes" ens provoquen una gran repugnància.
Sobretot perquè aquest "descontentament" dels rics, els explotadors, els que no perden ocasió per menysprear la classe obrera i els seus fills, xoca frontalment amb la realitat que vivim als barris obrers.
La primera diferència que crida l'atenció entre aquest barri de rics i qualsevol barri obrer és el tracte que reben dels habitants d'uns i altres per part de la policia. En les parts adinerades de la ciutat la policia és permissiva, pacient i amable amb les desenes de reaccionaris exaltats que surten al carrer contravenint totes les mesures d'allunyament social establertes per evitar que el coronavirus se segueixi propagant, mentre que als barris populars "les forces de l'ordre" baten rècords sancionant i detenint als que consideren que estan infringint el confinament. És absolutament vergonyós.
Però aquest tracte diferent empal·lideix davant el contrast entre les condicions de vida que gaudeixen els que viuen en zones privilegiades com la "milla d'or" i les que es pateixen on habita la classe obrera i les seves famílies.
Les cassolades del barri de Salamanca estan coincidint amb les immenses cues per poder recollir menjar que s’estan formant en zones com Aluche, Carabanchel, Vallecas, etc, barris obrers on vivim la gran majoria.
Les cues de la fam són conseqüència directa de dècades de Governs del PP en la CAM
Madrid no només és el major epicentre de COVID19 a l'Estat espanyol, a dia d'avui, també pateix la major epidèmia de fam que possiblement hagi experimentat la ciutat des de la postguerra. No obstant, això no és un simple efecte col·lateral de la crisi sanitària, per contra, es deu a la fràgil situació econòmica en què ja han estat vivint els treballadors des de fa molt de temps.
La política de privatitzacions en la sanitat i els serveis socials en general i d'atacs constants a les condicions de treball de la classe obrera madrilenya practicada pel PP a la Comunitat de Madrid (CAM) durant dècades, expliquen el ràpid enfonsament de les condicions de vida de la majoria durant el primer cop sofert per aquesta nova crisi capitalista.
Les condicions laborals en tota la CAM, provocades per individus com els que ara es manifesten al carrer Núñez de Balboa, ja eren lamentables abans de l'esclat d'aquesta nova crisi.
Entorn del 46% dels ocupats no treballen la jornada completa. A més, un 15% dels assalariats té sous baixos i gairebé un 20% subsisteix amb contractes temporals.
Aquest mercat laboral suposa que, en el dia a dia, els treballadors condemnats a la precarietat es troben en una situació molt vulnerable. En la CAM, un 23% de la població té dificultats o greus dificultats per arribar a final de mes. Aquesta situació fa que un 18% de la població no pugui fer coses tan bàsiques com anar-se'n de vacances, tenir una rentadora, disposar de telèfon de manera regular o, fins i tot, menjar carn un mínim d’una vegada cada dos dies. A més, gairebé un 32% dels madrilenys no poden afrontar despeses imprevistes, i un 9% es retarda en els pagaments.
Aquestes dades es refereixen a l'any 2018, i per tant no reflecteixen el dur impacte que ja està tenint l'actual enfonsament econòmic.
Pel que fa a Madrid capital, la desigualtat és punyent entre els diferents districtes. Per exemple, al barri més pobre del municipi, San Cristóbal, situat al districte de Villaverde, les famílies van tirant amb uns ingressos mitjans d'uns 19 mil euros a l'any per llar. Per contra, a El Palantino, que es troba al districte de Moncloa-Aravaca, les famílies ingressen al voltant als 89 mil euros a l'any. I aquestes xifres només es refereixen a les mitjanes oficials, la realitat és molt més extrema.
En aquestes condicions la majoria de les famílies obreres viuen al dia i qualsevol despesa imprevista o reducció dels seus ja limitats ingressos els hi suposa caure en la misèria.
La misèria s'estén per la CAM. Només el poble salva el poble
Uns 420 mil treballadors afectats per ERTO a la CAM han vist com els seus ja baixos salaris es reduïen un 25% en el millor dels casos, quelcom que ha caigut en els barris obrers com una bomba.
A hores d'ara les dades estimen que unes 102.000 les persones a la capital estan rebent ajuda alimentària de l'administració o d'altres organismes com a ONG, parròquies o associacions veïnals. No obstant això, la xifra real pot ser molt més gran.
Només el Banc d'Aliments diu haver rebut un 30% més de sol·licituds durant el confinament. La desesperació de la gent s'ha visualitzat en les llargues "cues de la fam", com la del districte de La Latina, tot i que aquest mateix episodi es repeteix diàriament en altres zones com Carabanchel, Orcasitas o Vallecas. En aquestes cues treballadors pobres de la capital esperen entre 2 i 7 hores per rebre aliments bàsics com arròs, oli, ous, farina i patates.
En aquest panorama desolador, cal destacar el paper jugat per les associacions veïnals que reprenent les tradicions del moviment veïnal, i de forma completament desinteressada, han aixecat en unes poques setmanes una enorme xarxa de suport mutu entre els treballadors.
Les dades no poden ser més impressionants. Segons la FRAVM, els veïns dels barris han creat 58 xarxes amb més de 6000 voluntaris que ja han subministrat aliments a més de 20.200 persones; organitzant per a això 37 rebosts; i tot això en un temps rècord. A més, per poder omplir els rebosts, aquestes associacions estan rebent una enorme quantitat de donacions per part dels veïns. L'Associació de Veïns d'Aluche ha manifestat que estan recaptant fons com mai abans el que els està permetent gastar al voltant dels 7.000 euros a la setmana en aliments.
On són els beneficis?
En 2018 el PIB de la CAM es va situar en més de 230 mil milions d'euros, i segons les dades provisionals de l'INE, només en el primer mes de 2020, les societats mercantils instal·lades a Madrid van augmentar en més de 285 milions el seu capital. Pel que fa a aquestes dades, cal assenyalar que les xifres oficials segurament amaguen quantitats molt més elevades.
És a dir, Madrid disposa de mitjans suficients perquè ningú passi gana. Però aquesta riquesa que segueix acaparant un nombre molt reduït de persones gràcies en primer lloc a la política aplicada pel PP, només la fan servir per viure com a sultans. Si aquests mitjans fossin intervinguts, per mitjà de la nacionalització de les principals palanques de l'economia, tots aquests recursos podrien posar-se a disposició de la lluita contra la fam, la misèria i el virus i les seves conseqüències.
Lluny d'això, al que assistim a la CAM és a un espectacle vergonyós. Recentment s'ha conegut que la Comunitat ha aprovat una partida de 309.400 euros per a només un dels hotels medicalitzats a la regió, i hi ha altres 13. En la mateixa línia, la CAM ha adjudicat més de 800.000 euros per a la subcontractació d'un altre parell d’hotels adaptats com residències temporals. A això, caldria sumar els contractes signats amb cadenes com Telepizza i Rodilla, menjar que va destinat als nens de les famílies treballadores. Enmig d'una pandèmia, sent la CAM una de les zones més afectada i quan centenars de milers de treballadors estem sent submergits en la pobresa per la crisi capitalista, el Govern d'Isabel Díaz Ayuso aprofita la conjuntura per seguir incrementant el transvasament de diners públics a les butxaques dels empresaris.
Per una alternativa que freni la degradació social que provoca el capitalisme
És important assenyalar que aquesta epidèmia de la fam passa a la vegada que els rebosts dels supermercats es troben plens d'aliments. És una gran contradicció, però Madrid és una ciutat en la qual els districtes rics neden en l'abundància obscena mentre que els obrers passen una enorme necessitat.
Davant la ràpida extensió de la misèria que s'està produint davant dels nostres ulls, el suposat "escut social" elaborat pel Govern central i que amb tanta vehemència defensen els dirigents d’Unides Podem, s'està mostrant escandalosament insuficient. Les mesures que l'Executiu està implementant són com gotes d'aigua caient en una planxa al roent.
No es fa front al drama social a què estem assistint amb engrunes, són necessàries mesures decisives que canviïn realment la situació de les centenars de milers de famílies que estem sent condemnades a la pobresa, la misèria, la marginació i la fam.
Les mesures que el Govern hauria d'aprovar immediatament per construir un autèntic "escut social" han de ser entre altres: Cap acomiadament, ERTO o ERO sota l’excusa del Coronavirus. Cap reducció salarial. Que els empresaris posin la seva part de tots els beneficis acumulats aquests anys! Que es tornin els diners dels rescats patronals i bancaris!
Aprovar un SMI de 1.100 euros, i subsidi d'atur indefinit equivalent per a tots els aturats fins a trobar una ocupació.
Reducció per llei dels preus dels productes fonamentals per a la vida diària de les famílies treballadores i persecució contundent de l'especulació.
Anul·lació per llei de tots els desnonaments, i garantia de la suspensió temporal del pagament dels lloguers, electricitat, gas, aigua, calefacció i telecomunicacions, mantenint tots aquests serveis per a les famílies treballadores que ho necessitin. Mobilitzar els recursos públics per assegurar l'alimentació i una vida digna per a tota la població en risc: menjadors públics gratuïts, increment dràstic en la dotació material i humana dels serveis socials.
Només amb mesures d'aquest calat es podrà garantir unes condicions de vida digna a la majoria de la població.
Referències
Dades econòmiques:
INE: https://www.ine.es/index.htm
Madrid.org: https://bit.ly/2zCJFg1
PIB Madrid: https://bit.ly/2LozJJT
ERTEs Madrid: https://bit.ly/2zwhjUS
Cues de la fam:
Hotels medicalitzats i residencialitzats:
