Votar no és suficient, necessitem construir una esquerra combativa!

Comença la campanya electoral rumb a les eleccions generals del 10-N amb grans incògnites sobre el seu resultat. El que es presagiava com un triomf imparable de Pedro Sánchez ara sembla poc probable. Amb l'aixecament del poble de Catalunya per la república i contra la repressió com a eix del moment polític, els dirigents del PSOE estan aprofundint una estratègia que només beneficia al Partit Popular i a Vox.

Pedro Sánchez es va creure les seves pròpies mentides i ara està pagant un preu. Va pretendre descarregar sobre Unides Podem la responsabilitat del fracàs del Govern de coalició, quan en realitat va ser la seva negativa a acabar amb l'austeritat i les retallades i l'actitud de servilisme davant els grans poders econòmics el que el va empènyer a aquesta nova convocatòria electoral.

Plegant-se davant les exigències de l'Ibex 35, de la gran banca nacional i internacional i la Unió Europea, la direcció del PSOE va liquidar la legislatura en pocs mesos per a reforçar el seu suport electoral i millorar el seu marge de maniobra. L'objectiu, és clar, no era posar fi al llegat reaccionari del PP, a la reforma laboral, a les contrareformes de les pensions, la llei Mordassa o la LOMCE, i molt menys buscar una sortida democràtica per la crisi catalana sobre la base del dret a decidir.

L'objectiu de la socialdemocràcia era establir una aliança flexible amb el partit d'Albert Rivera, o fins i tot amb el PP, en tots els anomenats assumptes “d’Estat", que en aquest moment s'amunteguen sobre la taula del Govern. En definitiva, garantir la tan anhelada "estabilitat" que reclama amb tanta urgència la classe dominant, per descarregar sobre les espatlles de la classe obrera i el jovent el pes de noves retallades i contrareformes.

"La unitat sagrada de la pàtria". L'espanyolisme del PSOE dóna ales a l'extrema dreta

La direcció del PSOE no només pretenia donar una bona mossegada a l'electorat d'Unides Podem, també buscava debilitar suficientment a Albert Rivera aprofitant-se dels deliris de grandesa i els errors tàctics del Macron espanyol.

La seva insistència en liderar el bloc reaccionari ha desemmascarat Ciutadans com una mala còpia de la dreta rància de sempre que representa el PP i, sobretot, d'una extrema dreta en ascens agrupada en Vox. Rivera només ha servit perquè el partit de Casado la presa d’ajuntaments i comunitats, i els seus crits de protesta per l’entrada d’Abascal en aquests pactes de govern no han enganyat a ningú.

Ciutadans va camí d'un desastre electoral antològic en un context de màxima polarització, però no sembla que el PSOE sigui capaç d’atraure la majoria dels vots que Rivera perdrà. La jugada d'impulsar una nova bacanal de nacionalisme espanyolista, i de sostenir la repressió contra el poble i el jovent català que Sánchez ha dissenyat com a punt fort de la seva campanya, està servint perquè el PP recuperi forces -el gruix de les enquestes li donen fins a set punts més i gairebé 100 diputats-, i perquè la ultradreta aconsegueixi un resultat inimaginable fa tan sols uns mesos -molts sondejos li atorguen a Vox més del 12% i una trentena llarga de diputats.

És cert que l'última enquesta del CIS col·loca al PSOE en uns resultats que van dels 133 als 150 diputats, però aquesta va ser cuinada abans de la sentència del Suprem i de tots els esdeveniments que hem viscut aquestes setmanes. No sembla que en aquesta ocasió la previsió del CIS hagi de ser tan encertada com ho va ser de cara a les eleccions de l’Abril. Al que hem assenyalat anteriorment cal sumar també l'impacte que pot tenir el previsible creixement de l'abstenció als barris obrers.

Quelcom que és clar és que la campanya espanyolista del PSOE i la seva actuació davant la crisi catalana, negant per enèsima vegada el dret democràtic a l'autodeterminació, recolzant la sentència infame del Suprem, i llançant una ofensiva repressiva vergonyosa per criminalitzar el poble i el jovent de Catalunya, només llança aigua al molí de la dreta franquista.

Els jocs de malabars de Pedro Sánchez per intentar presentar-se com una garantia de justa equidistància tampoc li serviran. Exhumar la mòmia de Franco, i organitzar pràcticament un funeral d'Estat per a la família del dictador, no ha recollit l'entusiasme esperat. I és lògic. No es pot estar el dijous 24 d'Octubre visitant la tomba de les 13 Roses i fent lloes als combatents republicans, i el dissabte 26 manifestant-se a Barcelona de la mà del PP, Cs i Vox aixecant la bandera espanyola contra la república catalana.

Aquest oportunisme podrit, que un dia ens parla de tipificar com a delicte d'odi l'exaltació del franquisme, i un altre considera a José Antonio Primo de Rivera com una "víctima" (tal i com va explicar Carmen Calvo), és la marca de la casa de la socialdemocràcia .

Els dirigents d’Unides Podem i la seva incongruència

El conjunt de l'esquerra parlamentària travessa una greu crisi ideològica. Si la socialdemocràcia s'ha erigit com un pilar fonamental de la institucionalitat del 78, i assumeix amb naturalitat les seves aliances amb els grans poders fàctics en els assumptes fonamentals, la direcció d’Unides Podem ha donat mostres d'una incongruència completa.

La majoria dels dirigents d’Unides Podem es declaren republicans, molts anticapitalistes i no pocs fins i tot comunistes. No obstant això, han estat incapaços d'orientar-se davant els esdeveniments revolucionaris de Catalunya, jugant el penós paper de blanquejar “l’ordre institucional" que nega el dret a decidir i castiga amb la repressió i la presó a tot un poble que lluita per la república.

La idea que un referèndum pactat és la millor solució a la crisi catalana serà molt apreciada en els despatxos universitaris com a hipòtesi teòrica. Però la realitat viva de la lluita de classes l'ha descartat. Mai aquest Estat reaccionari, heretat directament de la dictadura, cedirà al poble de Catalunya el dret a opinar i decidir sobre el seu futur.

En la Constitució del 78, que tant van aclamar els líders del PCE i del PSOE d'aquells anys, es va consagrar la "unitat de la pàtria" com una imposició de l'aparell militar i dels polítics del règim franquista amb els quals els dirigents de l'esquerra van pactar. Els "realistes" que estaven al capdavant de les organitzacions de l’esquerra i els sindicats van servir la lluita revolucionària de les masses en una safata de plata, i van contribuir a homologar a la casta política, militar i judicial del franquisme fins convertir-los en "demòcrates de tota la vida". Això incloïa salvaguardar l'economia de lliure mercat i el poder dels grans capitalistes i terratinents, i també la monarquia de Juan Carlos I imposada prèviament pel dictador.

Els dirigents d’Unides Podem podran passejar la bandera tricolor tot el que ells vulguin el 14 d'Abril, però donar l'esquena al poble i el jovent català que combaten per la república i contra la repressió, contra el 155 i l'aliança "constitucionalista" del PSOE i les forces de la dreta i l'extrema dreta, és un error de gran envergadura.

L'oportunitat que han desaprofitat per unificar aquest moviment extraordinari amb les aspiracions de la classe obrera i els joves de la resta de l'Estat, els hi resta molta credibilitat. I és completament absurd, tal com fan per a justificar el seu plantejament, catalogar el moviment d'alliberament nacional a Catalunya com una maniobra de les elits.

Els centenars de milers de treballadors, de joves, o els provinents de les capes mitjanes empobrides que omplen els carrers de Catalunya a les manifestacions multitudinàries, no volen una república de retallades i austeritat. Al contrari. Hem deixat més que clar el nostre rebuig a l'oligarquia catalana que, per cert, va de la mà de l’oligarquia espanyola combatent aquest moviment. El veritablement increïble és que Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Ada Colau pretenguin establir una equidistància impossible entre un poble que lluita i aquells que el reprimeixen. O pitjor encara, que justifiquin el seu suport al PSOE en aquesta qüestió, incloent l'aplicació del 155 i la violència policial, per tal d'obtenir uns ministeris en un Govern de coalició.

No és casualitat aquesta postura. És, al cap i a la fi, la prolongació en el terreny de la qüestió nacional de la renúncia a defensar un programa de ruptura amb el capitalisme, d'abandonament de les reivindicacions més classistes i avançades amb què Podem va irrompre fa cinc anys, i de substituir la lluita de classes i la mobilització als carrers pels confortables butaques del parlament i les regidories.

Si Unides Podem vol seguir jugant el paper d'acompanyant del PSOE en aquesta etapa de crisi aguda del capitalisme, austeritat, retallades, i polarització extrema, només farà més visible la seva complicitat. La realitat va per una altra banda, com demostren els aixecaments revolucionaris i les grans lluites populars que estan sacsejant l'Amèrica Llatina i la resta dels continents.

Votar no és suficient, necessitem construir una esquerra combativa!

La classe dominant espanyola ja fa temps que està buscant tot tipus de combinacions que li permetin ordir un Govern estable per aprofundir en els seus atacs i contrareformes. La intensa desacceleració de l'economia espanyola, el Brexit, la guerra comercial... tot empeny a una nova fase de lluita de classes sense treva. Però no està del tot clar que la tàctica que havien dissenyat per a enfrontar aquest període que s'obre els hi funcioni.

El seu esquema de propiciar una aliança el més forta possible entre el PSOE i Ciutadans es pot desinflar per la patacada que totes les enquestes pronostiquen a Rivera. És més, si el PSOE no augmenta substancialment el seu nombre de diputats també quedarà en entredit un dels objectius fonamentals d'aquesta operació electoral. Amb qui pactarà aleshores Pedro Sánchez per assegurar-se la legislatura? No està gens clar.

El que sí que sembla probable és l'augment de diputats i vots del PP i de Vox. I és precisament la política del PSOE la que està posant una catifa vermella perquè el bloc reaccionari es reforci. En aquest context de més polarització, amb l'avanç de l'esquerra independentista a Catalunya -a la qual moltes enquestes l’adjudiquen uns resultats més que bons-, amb la pressió salvatge de l'Ibex 35, de la UE i de l'aparell de l'Estat, no es pot descartar que Pedro Sánchez i el PSOE intentin fins i tot arribar a acords amb el PP, entre altres coses perquè el suport de Rivera serà insuficient.

La insistència dels dirigents de Unides Podem a reeditar la negociació per a un Govern de coalició amb el PSOE és gairebé un acudit. Pedro Sánchez rebutjarà aquesta solució, encara que ho pugui fer incloent en la suma d'aquest possible gabinet als pocs diputats que pugui esgarrapar Més País. No han arribat fins aquí per repetir l'agonia dels mesos passats, sobretot quan aquesta fórmula no resoldrà res respecte a l'estabilitat i fortalesa que la classe dominant necessita.

Sobre Unides Podem hi ha un gran interrogant. No hi ha dubte que recollirà el vot de milions de treballadors i joves que s’adonen perfectament de la jugada del PSOE i que pensen, correctament, que cal preparar-se per enfrontar seriosament les noves retallades i contrareformes que s'acosten. Però insistint en ser un soci subaltern de la socialdemocràcia, negant-se a reconèixer els errors polítics que ha comès, convertint-se en una simple oposició institucional, l'únic que farà serà aprofundir la seva crisi i augmentar la frustració de la seva base social. Han de rectificar urgentment i trencar amb aquesta deriva.

L'experiència d'aquests anys ha demostrat que no és possible governar per a dos amos alhora. O amb els capitalistes, amb la banca, amb els grans poders fàctics, que són el sosteniment del règim del 78, o amb els treballadors i les seves famílies, amb els parats, amb el jovent que pateix la xacra de la precarietat i l’atur crònica , amb els pensionistes, amb el poble de Catalunya que lluitem per la república i el nostre dret legítim a decidir, amb les dones colpejades per la desigualtat i la violència, amb tots els oprimits i explotats aixecant un programa socialista per transformar la societat.

Vam derrotar la dreta a les urnes el passat 28-A i tenim l'obligació de derrotar-la el 10-N. Però tot el succeït durant aquests últims mesos no cap mena de dubte: la classe dominant planifica una dura ofensiva i utilitzarà al PSOE per a posar-la en marxa.

Vivim en un món completament trastornat. El sistema capitalista s'enfronta a una rebel·lió de masses en nombrosos països del món, quelcom que posa a l'ordre del dia la necessitat d'una esquerra combativa. Necessitem construir un partit dels treballadors armat amb el programa del marxisme i plantegi sense complexos la lluita per la transformació socialista de la societat.

És l'hora de l'organització! Afilia't a Esquerra Revolucionària!

• Pensió i salari mínims de 1.200 euros. Per la derogació de les contrareformes laborals i de les pensions. Jubilació als 60 anys i contractes de relleu per el jovent. 35 hores setmanals sense reducció salarial. Fi de la precarietat laboral: als 15 dies fixos en plantilla.

• Prohibició per llei dels desnonaments. Per un pla de xoc per crear un parc d'habitatge públic que cobreixi la demanda existent amb lloguers socials. Nacionalització dels dos milions d'habitatges en mans de la banca.

• Ensenyament públic de qualitat i gratuït des d'infantil fins a la universitat. Derogació de la LOMCE. Fora la religió dels centres d'ensenyament. Ni un euro del pressupost públic per a l'ensenyament privat i concertat. Dret al vot als 16 anys.

• Dret a una sanitat pública digna, gratuïta i universal. Derogació de totes les lleis que han permès la privatització de la sanitat.

• Remunicipalització dels serveis públics privatitzats, mantenint i ampliant les plantilles i respectant els drets laborals.

• Contra la violència masclista, la justícia patriarcal i la discriminació de la comunitat LGTBI. Per un feminisme de classe i revolucionari.

• Combatre el feixisme i el racisme amb la mobilització i l'organització. Fi de la Llei d'Estrangeria i dels CIEs, garantint els drets polítics, socials i econòmics per als immigrants i les seves famílies.

• Prou repressió judicial i policial. En defensa de la llibertat d'expressió. Fora la Llei Mordassa!

• En defensa del medi ambient i contra el canvi climàtic. Nacionalització de totes les multinacionals de producció d'energia i combustibles (elèctriques, companyies mineres, de petroli i gas, empreses de producció d'energia eòlica i solar, etc...), i pla públic d'inversions per establir una indústria energètica 100% ecològica i sostenible, garantint i ampliant les ocupacions del sector.

• Nacionalització de la banca i els sectors estratègics per a planificar l'economia sota el control democràtic de la classe obrera i les seves organitzacions.

• Pel dret a l’autodeterminació. Llibertat presos polítics i retorn dels exiliats. Per la república socialista de Catalunya i la república socialista federal basada en la unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que componen actualment l'Estat espanyol que així ho decideixin.