El programa de la dreta

L’actuació de CiU a Catalunya després de guanyar les eleccions a la tardor del 2010, que va passar a l’ofensiva contra la sanitat i l’educació públiques de forma rotunda i immediata, va marcar la pauta del que passaria després de les eleccions, al maig, a la resta de comunitats autonòmiques i ajuntaments. Alhora, l’ofensiva a les comunitats autònomes és un assaig general del pla preparat pel PP per quan, molt probablement, guanyi les eleccions generals del novembre. Malgrat l’ambigüitat de Rajoy respecte dels autèntics plans que té al calaix, les senyals que indiquen que s’emprendran ajustos i contrareformes dures i de forma immediata són contínues. Fa poques setmanes, Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, declarava la seva posició favorable a l’establiment de taxes en trams educatius no obligatoris oferts pel sector públic, i no es referia a la universitat, sinó al batxillerat i la FP de grau superior. Mas-Colell, conseller d’Economia de la Generalitat, tot i sense esmentar-lo, va defensar clarament el copagament sanitari, en defensar la fi de l’”accés gratuït universal” a molts serveis mèdics. També fa pocs dies, Dolores de Cospedal, presidenta de Castella-La Manxa, va defensar l’enduriment del dret a les prestacions d’atur. El mateix Mariano Rajoy va anunciar, per escrit, al pròleg de la seva autobiografia, presentada públicament a l’estiu, una reforma laboral més dura que la del govern PSOE. També estan sent molt significatives les previsions de l’”entorn dirigent del PP” que, segons diverses fonts periodístiques, donen per fet que el futur govern de Rajoy s’enfrontarà a un gran rebuig social i a protestes. La dreta es prepara no només per a retallades sinó per a un enduriment de la lluita de classes.

El que exigeix la burgesia en aquests moments, i aquest és el pla real i semi-explícit del PP, és passar de les retallades d’”efecte conjuntural” a reformes estructurals de llarga durada. En unes altres paraules, no només s’han de reduir les despeses de personal i manteniment, degradant els serveis existents, sinó que aquests mateixos serveis s’han de reduir dràsticament, així com tota una sèrie de drets bàsics. Per descomptat, aquestes reformes “estructurals” també abasten noves reformes laborals, com s’ha dit, i un retrocés en els drets democràtics. El seu objectiu és imposar un canvi profund a les condicions generals de vida de la classe obrera, restringint els seus drets dràsticament.

Els factors que impulsen a la dreta i als capitalistes a aquest pla són clars. En harmonia amb la reforma constitucional aprovada pel PSOE i el PP, que és tota una declaració programàtica, es tracta que la despesa pública tingui com a prioritat absoluta el rescat dels bancs, immersos de nou en una crisi dintre de la crisi. Es tracta, per tant, de canviar substancialment l’estructura de despeses de l’Estat, perquè aquest pugui canalitzar, sense tensions, una quantitat major de recursos al sector financer, i també empresarial. La CEOE ha deixat clar que vol que es redueixi en tres o quatre punts les cotitzacions empresarials, per estalviar entre 7.500 i 10.000 milions d’euros.

Un altre objectiu central de les retallades, a més a més de la canalització directa dels recursos cap als més privilegiats, és, amb el deteriorament de la sanitat i l’educació públiques, augmentar l’espai per al negoci privat, un mos gens menyspreable, sobretot tenint present el context de crisi.

Augmenta la crisi

Efectivament, la urgència que té la burgesia en l’aplicació d’aquests plans està determinada, en primer lloc, pel factor econòmic. Després de quatre anys de crisi mundial el perill d’una fase de fallides bancàries i de depressió econòmica es torna a situar a l’horitzó. Pel que fa a l’economia espanyola, totes les dades apunten de manera rotunda en aquesta direcció. Segons la majoria de les previsions, l’últim trimestre de 2011 patirà una aturada brusca perquè les exportacions (per l’agreujament de la crisi a Europa) i el turisme deixaran de contrarestar les tendències negatives, i aquestes empitjoraran. L’activitat manufacturera ha caigut al nivell més baix des del juny de 2009. En els nou primers mesos de l’any, les vendes de cotxes van caure el 20,7% en comparació amb el mateix període de l’exercici precedent i descendint al nivell de 1993. El consum de ciment s’ha retallat un 20% en el tercer trimestre, indicant que la construcció segueix en situació de depressió (entre el gener i el juny les vivendes acabades han estat 106.200, una caiguda del 37% respecte el mateix període de l’any passat, i el nombre de vivendes registrades ha baixat un 38% des de l’agost de 2010 i l’agost de 2011, la major caiguda des de l’abril de 2009). Moltes entitats pronostiquen que el 2012 es tornarà a taxes negatives del PIB.

Un altre indicador clar que la crisi s’està fent cada cop més forta és l’increment dels EROs. En els set primers mesos del 2011 es van autoritzar 11.478, que van afectar a 179.795 persones, amb un augment d’un 13,6% respecte del mateix període de l’any anterior. La indústria és el sector més afectat. Segons l’EPA de març l’atur ja afectava a 4,9 milions de persones. Al setembre s’han registrat a l’Inem 96.000 aturats més que el mes anterior i la Seguretat Social ha registrat 65.000 cotitzants menys.

 

Pel que fa al sector bancari, la situació és extremadament delicada. Tot i que el Banc d’Espanya i el govern donen per tancat el procés d’injeccions de capital públic a les entitats financeres fallides, després de la nacionalització de quatre caixes d’estalvi amb un cost de 7.500 milions d’euros, la sagnia de diner públic continuarà. Una dada serveix per fer-se una idea de la situació: només els crèdits concedits per les entitats financeres per a la compra de sòl puja a un total de 100.000 milions d’euros i una bona part d’aquests són de cobrament dubtós. Efectivament, diferents entitats d’anàlisi i previsió econòmica fan una estimació d’entre 40.000 i més de 100.000 milions d’euros necessaris per a la recapitalització de bancs i caixes. L’agreujament de la crisi econòmica i la caiguda en picat del preu dels pisos, que encara no ha tocat fons, augura que hi haurà més bancs als que el govern haurà de rescatar.

Fracàs de la socialdemocràcia

En realitat, la més que probable victòria electoral del PP no té com a base l’entusiasme que genera la seva política. Hi ha un rebuig social molt ampli a les retallades socials. La clau de l’èxit de la dreta és la profunda decepció cap a la política del govern del PSOE, les victòries electorals del qual, el 2004 i el 2008, van estar associades a un expectativa de canvi social i polític, alimentat alhora per les massives mobilitzacions en contra del govern Aznar. El gir a la dreta emprès pel govern de Zapatero des del maig de 2010 ha estat l’última empenta en el procés de separació, cada cop més gran, entre la direcció del PSOE i la seva base social i electoral. Mesures recents com la implicació total en el pla antimíssils dels EUA, així com l’actitud servicial i submisa cap al Papa en la seva visita a l’agost, per no parlar de les reunions de caràcter executiu amb Emilio Botín i els empresaris més importants del país, simbolitzen la claudicació completa de la socialdemocràcia cap als poderosos. Aquest factor és la clau de la victòria del PP, un factor que les piruetes de Rubalcaba no podran contrarestar, entre altres coses, perquè ha estat i segueix sent totalment coparticipant i artífex d’aquesta política.

El PP vol aprofitar al màxim l’oportunitat que li ha donat la direcció del PSOE emprant la seva majoria electoral per a llançar-se, sense vacil·lacions, a l’ofensiva contra la classe obrera. Oposarà la “legitimació democràtica” a la contestació social, sotmetent a una dura prova el programa i l’estratègia dels sindicats. I és aquí on es concentra el quid de tota la situació. Ni la crisi, ni la “legitimitat” d’un parlament en el que la majoria dels diputats estan vinculats per milers de fils, visibles i invisibles, als dictats dels grans capitalistes, ni un govern del PP són suficients perquè la burgesia se surti amb la seva en l’ofensiva empresa contra la classe obrera. El problema fonamental per als treballadors és que mentre els capitalistes tenen un pla clar i una actitud decidida, els dirigents sindicals de CCOO i UGT tenen una postura titubejant i conciliadora cap als protagonistes d’aquests atacs. L’oferta a la CEOE d’un nou pacte de moderació salarial, prorrogant el que ja està vigent fins a l’any 2014, és una prova concloent que no han extret la lliçó fonamental de la política de pactes i consensos que porten anys i anys practicant: la debilitat convida a l’agressió.

CCOO i UGT han de passar ja a l’ofensiva

Mentre el PP, la banca i la patronal preparen la piconadora, fent soroll de forma ostensible i a la llum del dia, els dirigents de CCOO i UGT es resisteixen a baixar-se de la política que els va dur al lamentable pacte de pensions al febrer i a tallar de manera abrupta la convocatòria d’una altra vaga general per donar continuïtat a l’èxit del 29-S. Malgrat tot, el descontentament social ha anat en augment i la voluntat de lluita també. Ho hem vist amb el sorgiment del moviment 15-M i ara amb les massives mobilitzacions del professorat i dels estudiants contra les retallades en educació a diferents comunitats autònomes.

Sí, hi haurà una ofensiva brutal contra les conquestes socials, però la força que se li pot oposar és encara més àmplia i poderosa: la de la classe obrera i la joventut organitzada, amb un programa anticapitalista i un pla de lluita vinculat a la perspectiva de la transformació socialista de la societat. Per què això sigui possible és necessària una transformació profunda de les nostres organitzacions de classe, començant pels sindicats, l’orientació dels quals ha de canviar 180 graus. Un objectiu elemental és unificar les lluites que ja s’estan donant. Enfront de l’ofensiva que se’ns ve a sobre és necessari preparar ja el terreny per a una nova vaga general. Els propers mesos seran decisius per a la lluita. Uneix-te a nosaltres per a construir una forta corrent combativa als sindicats i un referent marxista en el moviment obrer i la joventut! Uneix-te a la corrent marxista Militant!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01