El referèndum celebrat a Xile el passat 17 de desembre va rebutjar per segona vegada una proposta de nova Constitució, en aquest cas la redactada per l'extrema dreta, encara més reaccionària que l'actual elaborada sota la dictadura pinochetista el 1980.

Amb un percentatge del 55% per "en contra" i un 44,24 a favor, i malgrat les polítiques capitalistes del Govern de Boric, la classe treballadora, les dones i el jovent xilens van posar de manifest el seu instint per no retrocedir encara més en els seus drets. Però amb tot, la trampa de la consigna de l’Assemblea Constituent, que tota l'esquerra va fer seva després de la insurrecció popular contra el Govern assassí de Piñera, ha demostrat que va venir com anell al dit a la classe dominant i la dreta xilena.

Aquesta última consulta és conseqüència del rebuig el setembre del 2022 del primer text constitucional redactat per l'esquerra reformista del PS i el Front Ampli de Boric. Després del fiasco, abans de convocar un nou plebiscit calia constituir un nou consell constitucional, que va ser elegit a les urnes el maig passat. Els resultats de les votacions van donar una majoria aclaparadora a l'extrema dreta. Les causes d'aquestes successives derrotes del govern de Boric les analitzem en profunditat en altres articles. [1]

Res a celebrar

El resultat d'aquest últim plebiscit mostra com d’inútil i perniciós ha estat renunciar a la lluita pel socialisme, empènyer les masses a tornar a casa seva, i posar tota la confiança i les il·lusions en què un text constitucional nou, sense trencar amb la lògica del capitalisme ni amb el poder de l'oligarquia, podria ser una solució per a la pobresa, l'atur, la falta d'habitatge, o de sanitat i educació públiques.

A quatre anys de l'aixecament del 2019 tornem a la casella de sortida, tot i que desafortunadament amb una correlació de forces molt més favorable per a la burgesia i la reacció.

Quatre anys de promeses i maniobres parlamentàries, que han provocat la desmobilització popular i alimentat l'escepticisme en la política, han acabat funestament. Boric tanca aquest procés, que ell ha patrocinat entusiastament, amb un resultat penós: la Constitució quedarà vigent.

El govern Boric insisteix en arribar a acords amb la dreta i l'extrema dreta

Després de propiciar el descarrilament de la lluita obrera i juvenil que el 2019 va posar el capitalisme xilè contra les cordes, el Govern de Boric pretén dur a terme una política de "progrés" a través del parlament, on està en minoria. I com ho vol fer? Cridant al diàleg i als acords amb la dreta i l'extrema dreta, i mirant de donar-los lliçons de com ser bons demòcrates: "sereu derrotats si no aneu pel camí dels acords" aconsella Boric, encara que els quatre últims anys demostrin el contrari.

La burgesia i els seus representants polítics han d'estar partint-se de riure. A quatre anys de la crisi revolucionària del 2019, la ultradreta pinochetista que estava en franca retirada davant l'empenta de les masses avui està a l'atac. La UDI piñerista, que tenia menys del 10% i avui lidera les enquestes per a les regionals del 2024 i les presidencials del 2025, està inflada. La socialdemocràcia del PS que havia col·lapsat, avui dirigeix en la pràctica el govern i controla de nou la Central Única de Treballadors (CUT). El president actual de la CUT David Acuñaz va ser candidat del PS a les eleccions del 2021.

Fins i tot la democràcia cristiana ha estat ressuscitada gràcies a aquests campions del consens, i no pocs sectors del govern volen recuperar-la per a futures aliances amb el famós argument del cordó sanitari a l'extrema dreta. De fet, la coalició reformista de l'esquerra no va dubtar a col·locar com portaveu de la campanya del “En contra” una dirigent de la DC. Viure per veure.

Al final, el resultat d'aquesta política de col·laboració de classes, d'aquest etapisme miserable, que amb tant deler van imposar els dirigents del PCX i els amics de Boric al Front Ampli, i que va ser tan celebrat per Pablo Iglesias i Podem aquí, ha estat ressuscitar tots els partits del sistema que en aquell moment eren cadàvers polítics. I en aquesta nècia tasca persevera l'esquerra governamental amb insistència.

Durant tot aquest temps el Govern Boric ha repetit a les masses que calia "esperar" a l'aprovació de la nova constitució. En això van dipositar tota possibilitat de canvi. El problema és que el poble treballador, les dones víctimes de la violència sistèmica del patriarcat capitalista, els joves empobrits, els maputxes reprimits a sang i foc, o la comunitat LGTBI privada de drets, no es pot esperar a solucionar a poc a poc la crisi brutal del capitalisme xilè.

Les masses no poden esperar ni dos ni quatre anys, sobretot quan han tocat el cel amb la punta dels dits i han vessat tanta sang innocent. Per això la desmoralització i la confusió ha donat peu al fet que la reacció es pugui de nou reagrupar. Després d'aquests resultats i malgrat els bons consells de Boric, la dreta lluny d'intentar arribar a acords, farà tot el contrari; redoblarà els atacs. Ara només han de bloquejar qualsevol mena d'avanç del govern, sabotejar la més mínima engruna que atorgui l'executiu i esperar que una victòria en eleccions regionals del 2024 sigui el trampolí per a les presidencials del 2025 i de nou a la Moneda hi hagi un govern de la dreta, possiblement al costat de l'extrema dreta.

Quina és la situació després de quatre anys demanant paciència fins que es donés el canvi constitucional que ho canviaria tot? Doncs un retrocés generalitzat de les condicions de vida de la immensa majoria de la població. L'economia continua estancada, ja des de fa 10 anys, i sense signes de recuperació. Davant l'onada migratòria que va fer que el 2018 se sumessin 2 milions d'habitants més als 18 milions que residien al país, el discurs de la dreta i els seus altaveus mediàtics va ser criminalitzar els treballadors migrants, sobretot veneçolans, acusant-los de l'increment de la delinqüència i pressionar el Govern per mostrar els carabiners com a víctimes de la violència d'aquests immigrants assalvatjats, quan realment havien sigut el braç executor de l'estat de siti i la brutal repressió del 2019.

Boric lluny de combatre el discurs xenòfob de la dreta el va comprar, i va militaritzar la frontera nord del país el febrer del 2023. Però la seva capitulació no acaba aquí: quan es va obrir un nou procés de regularització de migrants a finals del 2023, Boric va seguir una política més a la dreta que Piñera, tal com reconeix El País: " Uno de los puntos más controvertidos es que, a diferencia de los procesos aplicados en Gobiernos anteriores, en esta oportunidad la Administración de Boric optó por no entregar un ‘perdonazo’ a los migrantes ilegales, es decir, está descartada una regularización masiva, lo que sí ocurrió en 2018 y 2021 en el Gobierno del presidente de derecha tradicional Sebastián Piñera (2018-2022). En ese entonces, cerca de 300.000 personas se acogieron a los programas para normalizar su situación migratoria. El proceso de entrega de permisos de residencia será ahora caso a caso, estará sujeto a condiciones y quienes no cumplan con los requisitos mínimos serán expulsados del país (...) La Política Nacional de Migraciones vendrá acompañada de un aumento presupuestario para el SNM, en particular para el departamento de sanciones. Esto implicará la creación de una unidad de cobranza de las multas; mayores recursos para la compra de pasajes y abogados para tramitar los casos de expulsión ". [2]

Un altre tema candent és el de la sanitat. Xile és el segon país de l'OCDE que la gent té més despesa individual en sanitat. La desinversió històrica en la salut pública xilena (FONASA), la té a la vora del col·lapse. Aquest deteriorament empeny la població a la sanitat privada, les Institucions de Sanitat Previsional (ISAPRES), amb la qual cosa, si algú pretén ser tractat mínimament i no esperar mesos, està obligat a pagar-s’ho de la seva butxaca. Dues sentències del Tribunal Constitucional obliguen les ISAPRES a rescabalar els sobre-cobraments que han fet als assegurats durant dècades, una verdadera estafa. Ara, aquests paràsits capitalistes diuen que el Govern els ha d'indemnitzar per no fer fallida. El govern de Boric, que podria haver utilitzat aquesta situació per nacionalitzar sense indemnització tota la sanitat privada, lluny d'això, els ha perdonat part de la sanció i ha rebaixat la xifra de la indemnització que han de pagar a 1.400 milions de dòlars, quantitat que els sembla desorbitada als voltors de la sanitat privada.

La política del govern de Boric, més enllà de les bones paraules i algunes engrunes, és un ròssec en els aspectes essencials, educació, habitatge, pensions, condicions laborals, població maputxe, etc. No és d'estranyar que l'agost d'aquest any el percentatge d'acceptació de Boric era d'un 23%, menys fins i tot que Biden als Estats Units.

L'esquerra xilena s'ha de rearmar amb el programa del marxisme revolucionari

Malgrat aquesta escalada cap a la dreta, la derrota de la Constitució de l'extrema dreta mostra com encara hi ha ànim entre els treballadors i els oprimits per reprendre la lluita. Però com assenyalem des d'Esquerra Revolucionària després de la victòria de l'extrema dreta en les eleccions al Consell Constitucional el març passat, i que val també com a conclusió als resultats d'aquest plebiscit:

"Les masses necessiten canvis reals i tangibles que transformin radicalment les seves condicions de vida. Canvis que al seu torn impulsarien un salt en la seva consciència. I això només és possible prenent els ingents recursos i riqueses que crea la societat, però que estan en mans d'una minoria de bancs, multinacionals i grans fortunes, i posant-los al servei de la classe treballadora i el jovent. Si Boric hagués nacionalitzat els fons de pensions atorgant jubilacions dignes a partir dels 60 anys; si hagués introduït la completa gratuïtat i titularitat pública de l'educació i la sanitat, i recursos perquè fossin de qualitat; si hagués nacionalitzat la banca i les grans empreses; o si hagués garantit ocupacions estables i salaris dignes, òbviament mitjançant la mobilització més contundent als carrers, la reacció no estaria avui on és. El problema no són les masses i la seva consciència, sinó la cobdícia i completa desmoralització dels seus dirigents.

Necessitem una esquerra revolucionària que aixequi el programa i mètodes del genuí marxisme revolucionari. Només així podrem frenar el feixisme i portar endavant la revolució socialista. Aquesta és la gran lliçó dels esdeveniments xilens." [3]

Notes:

[1] Xile. Victòria aclaparadora de la ultradreta i la contrarevolució.

[2] La nueva política migratoria de Chile excluye una regulación masiva de inmigrantes.

[3] Xile. Victòria aclaparadora de la ultradreta i la contrarevolució.