El 10 de desembre el neofeixista Javier Milei assumia la presidència d'Argentina en un acte que només pot ser definit com una sessió d'odi contra la classe obrera i tot el que faci olor a esquerra i reivindicació social.
Envoltat per la plana major de la ultradreta internacional que aplaudia a tot rompre, des del colpista brasiler Jair Bolsonaro al primer ministre hongarès Víctor Orbán o Santiago Abascal (només van faltar a la cita Netanyahu i Trump, que van enviar el seu suport entusiasta), Milei va prometre una retallada de la despesa pública de 20.000 milions de dòlars (això per començar), més patiment, pobresa i inflació "a curt termini" per "sortir del caos" i repressió sense contemplacions contra els qui intentin "ocupar els carrers" per oposar-se als seus plans.
Aquesta declaració de guerra no trigava ni 48 hores a plasmar-se. El ministre d'Economia, Luis Caputo, presentava un pla de 10 punts que representa el major atac a l'ocupació i les despeses socials de les tres últimes dècades. Desafiant i provocador, Caputo avisava que és només el principi i vindran més mesures. Tot seguit, la ministra de Seguretat, Patricia Bullrich, anunciava la seva entusiasta disposició a laminar els drets democràtics de vaga i manifestació.
Entre les retallades anunciades per Caputo destaquen les següents [1]:
- Suspensió de tots els contractes amb funcionaris i empleats públics realitzats durant l'últim any.
- Retallada dràstica de les ajudes al transport, aigua, llum i gas aprovades sota els Governs peronistes de Néstor i Cristina Kirchner en resposta a la mobilització social.
- Retallada "al mínim" de les transferències a les regions, cosa que suposarà més retallades i acomiadaments.
- Congelació total de la inversió estatal en obres públiques: infraestructures, hospitals, centres educatius, habitatge social... Qualsevol obra "serà realitzada únicament i exclusivament pel sector privat", que es frega les mans pensant en uns beneficis estratosfèrics. Aquesta mesura posa un gran interrogant sobre els 400.000 llocs de treball de la construcció.
- Devaluació del 50% del pes argentí enfront del dòlar. Una cosa que dispararà encara més els preus: alguns analistes calculen que la inflació podria triplicar-se, acabant 2024 en el 400%, colpejant brutalment les famílies humils però fent d'or els especuladors que tenen milions de dòlars acumulats i l'oligarquia financera.
- A aquestes mesures s'uneixen altres que l'oligarquia terratinent i industrial venia exigint, com la liberalització total de les importacions, i exempcions fiscals a les exportacions.
Per si algú tenia algun dubte, queda clar que no estem davant de cap "populista", "outsider" ni "vers lliure" sinó davant d'un element neofeixista que encapçala un Govern integrat per representants directes, directíssims, de l'oligarquia capitalista. Un Govern l'objectiu central del qual és portar endavant una agenda ultra-neoliberal de retallades, privatitzacions i atacs contra el moviment obrer, piqueter, feminista i altres moviments socials, una agenda llargament anhelada per la classe dominant i que Governs de dreta anteriors no es van atrevir a portar fins al final.
Els drets democràtics a la picota
Per enfrontar la resposta social, l'Executiu de Milei ha aprovat un protocol sobre vagues i "protestes al carrer" [2] que anul·la totes les limitacions que existien sobre l’ús d'armes de foc i utilització de bales i pilotes de goma contra els manifestants per part dels cossos repressius de l'Estat, així com elimina altres controls sobre la seva actuació.
Ara, que alguns llestos ens diguin que Milei no és un feixista perquè no comanda falanges amb corretges. No li cal, disposa de milers de fanàtics ultradretans integrats a la policia!!
Una policia i un exèrcit que tindran carta blanca per reprimir, detenir i fins i tot disparar sobre manifestants, podent carregar quan ho decideixin els seus comandaments, sense ordre judicial. El protocol estableix a més dures multes als qui convoquin protestes i obre la porta a prohibir la participació de menors en manifestacions o deportar immigrants per mobilitzar-se.
Per si l'objectiu d'aquestes mesures no estigués clar, la ministra de Capital Humà (ministeri que substitueix el que abans eren els ministeris socials: treball, dona, habitatge, etc.) ha amenaçat de retirar ajudes socials als qui es mobilitzin [3]. "El que protesti no cobra", declarava sense tallar-se un pèl. Una mesura dirigida directament contra el moviment piqueter que, amb els seus talls de carretera i manifestacions, va arrencar moltes de les ajudes socials que Milei vol suprimir.
Aquesta brutal ofensiva repressiva es combina amb la designació per a la Secretaria de Drets Humans i el Ministeri de Justícia a dos jutges coneguts per les seves idees ultra-reaccionàries, estretament vinculats a la cúpula policial (un d'ells fins i tot va iniciar la seva carrera sota la dictadura) i que han estat acusats per col·lectius socials d’assegurar en diferents casos de narcotràfic, desaparicions i assassinats, la impunitat de destacats representants de l'oligarquia i l'aparell estatal [4].
L'esquerra militant i els sindicats combatius han d'organitzar una resposta social i política contundent
El discurs de Milei anunciant als seus partidaris que a curt termini no hi haurà grans millores sinó "patiment", més penalitats i pobresa per "sortir del caos" no obeeix a cap excentricitat.
Aquest feixista sap bé què vol i a qui s'enfronta. Entén perfectament que les seves mesures provocaran un xoc i es prepara per a la batalla, intentant mobilitzar des de ja els seus partidaris de classe mitjana i el lumpen que li dona suport.
Com a part d'aquesta estratègia cal situar les amenaces directes als diputats del Front d'Esquerra i els Treballadors-Unitat (FIT-U) Myriam Bregman i Nicolás del Caño. Tots dos han estat diana dels atacs del diputat Juan Manuel Espert, d'Avanza Libertad. Espert es va dirigir als diputats d'esquerra amenaçant-los amb "presó o bala" per oposar-se a l'agenda reaccionària del Govern [5].
Els paral·lelismes entre aquests discursos i accions de Milei i els seus aliats i els utilitzats per diferents líders feixistes en el passat són clars i el pitjor que es pot fer és ignorar-los o minimitzar el perill que representen. Recórrer al pes de la memòria històrica o la força numèrica de la classe obrera com a antídots infal·libles per frenar aquests neofeixistes és enviar un missatge equívoc i paralitzant. Sí, la classe obrera és molt poderosa, però cal mobilitzar-la seriosament amb un programa de classe.
Ja n'hi ha prou de parlar de Milei com un personatge accidental. El que es necessita no són farinetes doctrinàries sinó una crida urgent, clara i decidida a l'acció i un pla de lluita que uneixi les diferents organitzacions i col·lectius d'esquerra per derrotar l'agenda política de Milei.
Milers d'activistes obrers i juvenils, del moviment feminista i LGTBI, dels col·lectius piqueters, els moviments socials i la base dels sindicats entenen perfectament el que està en joc i estan fent tot el possible per donar una resposta. Però lamentablement els dirigents de la maquinària sindical i política del peronisme només parlen i tracten d'obrir taules de negociació i proposar acords amb aquests reaccionaris.
Que líders de la dreta peronista com el president sortint Alberto Fernández o l'exministre d'Economia i candidat derrotat per Milei, Sergio Massa, mirin a una altra banda, se'n vagin del país o cridin Milei a negociar una agenda de retallades una mica menys dura és impresentable i escandalós però ja no sorprèn gairebé a ningú. Aquests dirigents estan units per milers de vincles amb la classe dominant i ja van ser els principals responsables d'asfaltar el camí a Milei amb les seves polítiques procapitalistes i compromisos amb l'FMI.
La desmoralització provocada pel Govern de la dreta peronista i les polítiques de pau social i desmobilització de la burocràcia sindical de la CGT i la CTA van ser factors decisius perquè la ultradreta pogués avançar entre sectors endarrerits de treballadors molt colpejats per l'atur, la crisi i la precarietat laboral.
En una situació com aquesta, l'esquerra anticapitalista agrupada al FIT-U encara atacs i perills però també una enorme responsabilitat. I un repte, com han assenyalat desenes d'activistes, militants i exmilitants del FIT-U en diverses cartes crítiques cridant els dirigents a reconèixer i rectificar el greu error que va representar la posició abstencionista de considerar fenòmens iguals el peronisme i la dreta macrista i la ultradreta de Milei [6]. Una política ultra-esquerrana que evitar connectar amb sectors importants del moviment obrer peronista als quals l'esquerra militant ha d'arribar amb una política audaç de front únic.
El primer deure dels comunistes revolucionaris és anomenar les coses pel seu nom i dir honestament el que pensem. La militància del FIT-U ha estat, i continua estant, en primera línia en la lluita obrera, piquetera, feminista i antifeixista. Però les últimes convocatòries electorals han significat un retrocés de 500.000 vots sobre les legislatives del 2021, gairebé un 40% del suport. Això no pot ser ignorat, i en la nostra opinió és resultat directe d'aquesta posició abstencionista.
Si el FIT-U segueix centrant la seva crítica a Milei en la idea que està "estafant" els seus votants, si continua buscant subterfugis doctrinaris per no reconèixer l'avanç de l'extrema dreta i el recolzament que aquesta ha aconseguit de la classe dominant, si continuen insistint que els representants més fiables de la burgesia són els líders peronistes i es neguen a plantejar una política correcta cap a l'esquerra peronista per enfrontar l'ofensiva de Milei, el marge de maniobra per als enemics de la classe obrera s'ampliarà i es perdran grans oportunitats.
Cal ser decidits. No es poden donar més voltes al que està molt clar: impulsar la mobilització unitària i massiva als carrers contra el feixisme amb una política marxista de front únic. Cal cridar les bases i dirigents de l'esquerra peronista a combatre conjuntament contra les retallades i atacs als drets democràtics i socials del Govern i alhora impulsar assemblees i comitès d'acció i autodefensa contra el feixisme amb un programa socialista.
Notes:
¿Quién es el nuevo secretario de Derechos Humanos de Javier Milei? | Página|12 (pagina12.com.ar)
[6] Ana Longoni - CARTA A LXS AMIGXS DE IZQUIERDAS QUE PIENSAN VOTAR... (facebook.com)
(4) Ma Ypo - Si bien ya no me considero parte de la orientación gral... | Facebook
