Diversos

Milions d'egipcis estan protagonitzant una impressionant revolució que, continuant l’exemple de Tunis, està impactant en totes les nacions àrabs i a tot el món. Des del dimarts 25 de gener, les masses s'han llençat als carrers, i les mobilitzacions han anat in crescendo (i desobeint el toc de queda imposat per la dictadura de Mubarak) fins al dissabte 30, dia que les masses literalment es van ensenyorir del carrer. Des del dissabte existeix una situació de tibant equilibri que no pot durar indefinidament: o Mubarak s'imposa (i només pot fer-lo a sang i foc, utilitzant l'Exèrcit), o la revolució aconsegueix el seu primer objectiu, la renúncia del dictador.  En aquests moments hi ha una vaga general indefinida i per al dimarts 1 de febrer hi ha convocada una gegantina marxa al Caire.

Llegeix més...

El país magrebí considerat més estable pels mitjans burgesos, i amb el nivell de vida més alt, viu en revolució. En aquests moments el dictador, Zine el Abidine ben Alí, ha hagut de fugir i el primer ministre, Mohamed Ghanuchi, ha pres el control institucional. Des del 19 de desembre les manifestacions il·legals, la rebel·lió, es van estendre d'un extrem a un altre del país. La ràbia, l'energia de lluita de les masses tunisianes, contingudes des de la revolta del pa de 1984, van vèncer a la por. La participació és massiva a tots els sectors, estudiants de batxillerat i universitat, treballadors, capes mitjanes. La criminal repressió, causant almenys de 66 morts, en comptes de paralitzar a la població, li ha inflamat encara més. La fugida de Ben Alí planteja a la revolució una nova situació. ¿Aconseguirà el règim mantenir-se després d'haver sacrificat al seu principal referent? ¿Quins són els objectius actuals del moviment?

Llegeix més...

A finals de juliol, Sarkozy iniciava la seva particular croada contra els gitanos romanesos i búlgars assentats a França a l'ordenar el desmantellament, abans del mes de novembre, d'almenys la meitat dels gairebé 600 campaments irregulars existents en el país. Desviar l'atenció del que li ve damunt -corrupció, mobilitzacions obreres en ascens contra els seus atacs socials i un descens imparable de la seva popularitat, que el 2007 era del 70% i ara es troba, ni més ni menys que, en el 26%, segons una enquesta publicada per Le Figaro, 3/10/10- era l'objectiu immediat del discurs pronunciat aquell 30 de juliol a Grenoble vinculant de manera gens innocent immigració i delinqüència.

Llegeix més...

El 7 d'octubre de 2001, sota el nom d'Operació Llibertat Duradora, va començar la qual s'ha convertit en la guerra més llarga de la història dels EEUU: la guerra de l’Afganistan. Nou anys després, han gastat gairebé 400.000 milions de dòlars i han mort més de 2.000 soldats. La guerra no sembla tenir final i cada dia és més evident que, com va succeir a Vietnam, acabarà en un altra ignominiosa derrota.

Llegeix més...
De vegades, la força de la repetició crea realitats que no existeixen. British Petroleum, BP, junt totes les multinacionals, governs i institucions capitalistes del món, no paren de repetir el concepte de "desenvolupament sostenible" perquè ho creguem possible sota aquest sistema. BP, a més, s'ha distingit en els anys per la seva campanya pesada que respecta el medi ambient.
Llegeix més...

La crisi segueix fent estralls en la societat nord-americana

Es compleix ara un any de la històrica victòria de Barack Obama en les eleccions nord-americanes, un triomf que va ser el resultat directe de la deterioració de les condicions de vida dels joves i treballadors nord-americans, del cansament cap a la política de Bush i de les enormes esperances de canvi que va generar Obama durant la campanya electoral.

Llegeix més...
Mai abans unes eleccions nord-americanes havien provocat tanta expectació ni tampoc havien generat tantes il·lusions i esperances als EUA. Tot just conèixer-se el triomf d'Obama una massa entusiasta d'homes, dones, joves, blancs, negres, hispans, van omplir els carrers de tot EUA per celebrar-ho: només a Chicago més d'un milió, a Harlem van ser desenes de milers al crit de " Poder per al poble! ", o " Sí podem, sí podem, ho hem fet! " a Times Square. És difícil recordar una cosa semblant en la història recent del país.
Llegeix més...
Lenin va dir en una ocasió que el capitalisme és horror sense fi. Kènia és la prova més espantosa d’aquesta afirmació. És una nació de prop de 36 milions d’habitants, situada a l’equador, a la costa oriental d’Àfrica, amb Sudan i Etiòpia al nord, Uganda a l’oest, Tanzània al sud i l’Oceà Índic a l’est. Al nord-est es troba Somàlia. La capital, Nairobi, és una de les ciutats més grans d’Àfrica, amb una població de 3 milions de persones. L’edat mitjana de la població és de només 18 anys.
Llegeix més...
Ieltsin va ser un símbol per al sistema capitalista que va sorgir després de la contrarevolució capitalista que ell mateix va encapçalar. El fet que la seva mort ahir fos rebuda amb indiferència a Moscou, mostra el feble suport que el capitalisme té en la capital, una ciutat on, a diferència de les províncies, una capa de la població viu millor que en els temps soviètics. Com successor de Ieltsin i nou símbol del sistema capitalista avui, Putin lloa a Ieltsin. Naturalment Putin no vol criticar els orígens de la seva pròpia direcció, està lligat amb un cordó umbilical al mecenatge de Ieltsin. Per això al parlar de Ieltsin, Putin realment està parlant de si mateix, per exemple, declarant que els “nobles pensaments i paraules de Yeltsin: ‘cuidar de Rússia’, sempre han servit com punt polític i moral de referència”.
Llegeix més...

La decisió de les autoritats nord-americanes d'alliberar al terrorista Luis Posada Carriles, deixa al descobert davant els ulls del món l'actitud hipòcrita del govern d'EEUU davant el terrorisme.          

Posada és l'autor de l'atemptat de 1976 que va derrocar un avió de Cubana d'Aviació en la costa de Barbados i que va costar la vida a 73 persones innocents.

Llegeix més...

 El "reformisme sense reformes" dóna l'aventatge a Sarkozy

 

La derrota de l’esquerra a les eleccions presidencials del 2002 va condemnar els treballadors i joves francesos a cinc anys d’atacs contra les condicions laborals, els serveis públics, les pensions, la seguretat social. Contra els drets dels aturats i els dels treballadors immigrants. Amb les seves famílies totalment estigmatitzades, provocades i sotmeses a la fustigació i la repressió.

Però els últims cinc anys també han estat de lluites impressionants, a una escala mai vista a França des dels esdeveniments revolucionaris de 1968, com la lluita per la defensa de les pensions, el moviment de masses que va obligar a la retirada del “contracte de primera ocupació” (CPO), que reduïa els joves treballadors a una situació de simples esclaus assalariats, sense ni tan sols els drets mínims de què gaudien la resta de treballadors. La derrota de la Constitució Europea al referèndum del 2005 i la victòria aclaparadora del Partit Socialista a les eleccions regionals van ser un reflex del profund descontentament social que hi ha dins de la societat, com els disturbis de masses que van esclatar a més de 200 ciutats com a reacció a l’assetjament policial el novembre d’aquell mateix any.