El referèndum ha estat saludat per molts, incloent als dirigents del PNB o CiU, com un acte de salut democràtica del Regne Unit que marca la diferència amb l'actitud amenaçadora i intransigent del Govern espanyol en relació a les nacionalitats que reclamen en l'actualitat el  seu dret a decidir. Però la decisió de celebrar aquesta consulta no respon a una qüestió de maduresa democràtica. En realitat és un reflex que la burgesia anglesa és feble i està més dividida.

Que en les eleccions europees del passat 25M el partit majoritari hagi estat el UKIP, favorable a la separació del Regne Unit de la Unió Europea, reflecteix la profunditat d'aquestes divisions i la inevitabilitat de l'aparició de tendències centrífugues entre la classe dominant de les Illes . Liberals, Conservadors i dirigents laboristes pensaven que a causa que les enquestes donaven una clara victòria del NO en cas de convocar un Referèndum sobre la independència, donar-li suport serviria per minar les bases del Partit Nacionalista Escocès que avui compta amb la majoria absoluta a Escòcia. Però aquest càlcul ha resultat erroni.

El ressorgiment de la qüestió nacional a Gran Bretanya, a l'Estat espanyol, a Europa i a tot el món, és l'expressió de la crisi orgànica del capitalisme i de la seva incapacitat de garantir el progrés a la majoria de la societat, que alimenta un escenari de creixent balcanització. En el cas europeu, aquestes tendències centrífugues es veuen reforçades per les polítiques de retallades socials i destrucció de l'estat del benestar que estan portant a terme els governs tant conservadors com socialdemòcrates.

La qüestió social i de classe recorre el debat sobre la independència

David Cameron va acceptar en 2013 que se celebrés el referèndum a Escòcia en un context de grans mobilitzacions obreres contra les retallades. La burgesia anglesa intentava desviar així l'atenció de les protestes socials donant-se un vernís democràtic i posar en un segon pla els majors ajustos després de la Segona Guerra Mundial. Una política en sintonia amb la duta a terme en la majoria d'Europa, que ha suposat una tisorada de més de 75.000 milions d'euros a la despesa social britànica, que ha rescatat bancs injectant centenars de milers de milions d'euros del pressupost públic, que ha obert la porta a la privatització del Servei Nacional de Salut, i l'anomenat "impost sobre dormitori buit", una mesura que suposa que les 660.000 famílies que viuen en cases socials hauran de pagar 17 lliures setmanals per habitació buida, i que empenyerà a 50.000 d'elles a abandonar-les perquè no podran fer front al pagament d'aquest impost. Un atac que agreujarà encara més la situació dels "sense sostre", que en els últims dos anys han augmentat un 23%.

Els dirigents del Partit Laborista, i el seu líder Ed Miliband, han fet un front comú amb conservadors i liberals en contra de la independència d'Escòcia, però la qüestió de fons és que aquesta coalició també s'estén als assumptes fonamentals. Els laboristes s'han prestat a donar cobertura a la política antiobrera de Cameron, seguint el camí de Tony Blair.

Per part de la dreta i del laborisme, el vot NO s'ha defensat des de l'angle del catastrofisme i la manca de viabilitat d'Escòcia com a Estat independent. La campanya "millor junts" reflecteix l'actitud hostil cap a la independència per part del sector financer i les grans empreses britàniques i escoceses, que volen mantenir la integritat del mercat britànic tal com està ara, encara que augmentant les competències polítiques i econòmiques del govern escocès, per tal d'implicar-lo més obertament en les polítiques de retallades i austeritat.

Per la seva banda Alex Salmon dirigent del SNP, Partit Nacionalista Escocès, la formació nacionalista burgesa i principal contendent en la campanya pel SÍ, no ha deixat d'assegurar que una Escòcia independent seguirà sent capitalista, romandrà a l'OTAN i mantindrà la monarquia, i que no sortirà del guió de l'austeritat. Per descomptat, per animar els partidaris del SI també ha fet gestos demagògics que la independència "respectarà" els drets socials, que usarà part dels fons obtinguts dels pous de petroli del Mar del Nord per millorar les pensions, i que s'oposarà a l'augment d'impostos.

Mentre els laboristes s'han alineat al costat del nacionalisme dominant anglès, sectors de l'esquerra militant, destacant el Socialist Workers Party (SWP) i el Socialist Party (SP), han realitzat una campanya activa per la independència, segons ells "amb un contingut socialista ". Argumenten que la independència d'Escòcia respecte al Regne Unit suposaria un dur cop a l'Estat capitalista britànic, debilitaria la seva posició imperialista per la pèrdua de territoris, fins i tot amenaçaria la seva situació com a membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU. Aquestes formacions han vinculat la campanya pro independència a la lluita contra les retallades socials, com una via per agrupar forces cap a una Escòcia socialista. Sens dubte, entre una part considerable de la classe obrera i la joventut escocesa la idea de la independència s'està identificant com una manera de colpejar al govern dretà de Cameron i de trencar amb la lògica de l'austeritat.

La campanya del referèndum per a la independència d'Escòcia ha demostrat com la qüestió nacional i les qüestions de classe van de la mà. El que més ha interessat a l'hora de decidir quina posició adoptar ha estat què passarà amb els ingressos del petroli, amb les pensions, amb la salut pública, la privatització de Correus, els salaris, etc. Com deia Lenin la qüestió nacional en última instància és una qüestió de pa.

Dret a l'autodeterminació sí, socialisme també

Però una cosa és aquest sentiment i l'aspiració de les masses d'acabar amb el malson d'un capitalisme en crisi, i una altra que la independència d'Escòcia sigui un pas decidit cap al socialisme. De guanyar el SÍ en el referèndum, malgrat les bones intencions de molts militants que s'han deixat la pell pel SÍ en aquesta campanya, Escòcia continuaria sent un Estat capitalista, dominat per una elit financera i empresarial vinculada per milers d'interessos amb la classe dominant britànica. L'exemple històric d'Irlanda és prou eloqüent per deixar clar que la independència formal no significa una modificació de les relacions d'opressió econòmica, social i política respecte a l'imperialisme britànic.

En moltíssimes ocasions al llarg de la història, governs i règims reaccionaris han utilitzat de manera demagògica el dret a l'autodeterminació de les nacions oprimides en les seves lluites de poder contra altres potències, i per descomptat en el seu combat contra la revolució socialista, convertint a els pobles més petits en carn de canó de guerres i conflictes que, a més de provocar terribles patiments a la població, els han apartat per tot un període històric de la lluita pel socialisme.

L’experiència de la divisió de l'antiga URSS, després de la restauració capitalista, i la guerra criminal que va dividir la Federació Iugoslava, que havia aconseguit unir una part considerable dels pobles de la península balcànica després de la revolució social que es va donar durant la lluita contra l'ocupació nazi, són significatives. La independència de Croàcia, d'Eslovènia, de Kosovo ... ha convertit a aquestes petites nacions en baluards de l'imperialisme occidental, en colònies econòmiques i militars d'Alemanya i EUA; però no ha portat més llibertat ni més prosperitat als seus pobles. Recentment durant el cop feixista a Kíev i la consegüent subordinació d'Ucraïna a l'OTAN, Washington, Londres i Berlín, els nacionalistes ucraïnesos han esgrimit la defensa de "la sobirania nacional".

L'imperialisme britànic va dividir l'Índia, Àfrica, Àsia, i Irlanda, ha donat suport a la destrucció de l'Iraq, Líbia, Síria, Ucraïna, la invasió a l'Afganistan .... provocant tremendes carnisseries. Per això, parlar de la salut democràtica de l'imperialisme anglès per acceptar la celebració del referèndum a Escòcia és grotesc.

El moviment obrer britànic està en un procés d'auge, que ve desenvolupant des de l'any 2011 com a conseqüència de les polítiques de retallades socials del Govern Tory. Gran Bretanya, com la resta dels països d'Europa sumits en una crisi endèmica, es prepara per a escenaris de lluita de classes que empetitiran els anys 70 i la vaga general de 1926. Ens enfrontem a una època de tremendes convulsions revolucionàries de la qual només la classe treballadora unida per sobre de fronteres nacionals pot oferir una sortida. La independència formal d'Escòcia no acabaria amb el poder de la City i les multinacionals. Això només és possible mitjançant la lluita unida de la classe treballadora pel socialisme. L'internacionalisme, la defensa d'un programa socialista que una als treballadors britànics, escocesos i gal·lesos que tenen vincles de lluita històrics, és l'única manera de desbaratar els plans de la classe dominant, tant anglesa, escocesa o gal·lesa que, com l'experiència demostra, actuen d'una manera unificada per aixafar les condicions de vida, els drets socials i el futur de la majoria de la població oprimida.