L’auge de la lluita de classes ha provocat aquest terratrèmol polític

És impossible comprendre el fenomen de PODEMOS si ens limitem a repetir, com fan tertulians i “politòlegs”, que el seu èxit prové de  la “novetat del seu llenguatge”, de “transcendir la dicotomia falsa d’esquerra o dreta” o haver-hi  col·locat en el centre del debat públic la qüestió de la “casta” i l’”empoderament ciutadà”. Aquest enfocament escatima, quan no amaga, els processos objectius que han fet néixer PODEMOS i, el més important, que han sacsejat amb virulència el règim construït des de la Transició política. Un procés que arrenca amb l’esclat de la crisi econòmica mundial el 2007, que en el cas espanyol presenta un saldo devastador, i l’element cardinal del qual ha estat el gran ascens de la lluita de classes i l’avenç de la consciència política de milions de treballadors i joves.

Si s’ha de destacar alguna característica de les mobilitzacions massives d’aquests últims quatre anys, aquesta ha de ser la crítica profunda a unes direccions reformistes de les esquerres subordinades a l’aparell polític, econòmic i estatal de la burgesia. El moviment del 15M i les Marxes de la Dignitat, les Marees ciutadanes, les lluites mineres, les grans vagues generals de 2012, els conflictes obrers sectorials i les mobilitzacions estudiantils, han mostrat una autoorganització des de la base, una iniciativa i audàcia extraordinària, a més a més d’una radicalització política aguda cap a l’esquerra. És aquest punt d’inflexió històric el que ha propiciat un fenomen polític que no es veia des dels anys setanta, el reformisme d’esquerres amb un suport de masses, i del qual PODEMOS és la seva expressió genuïna.

La crisi i paràlisi del PSOE, que representa un fet de gran abast, està molt lluny d’haver acabat (els exemples del PASOK i del PSF d’Hollande i Valls són el mirall en què es miren Pedro Sánchez i els nous llogaters de Ferraz). I aquest desafecte cap a la socialdemocràcia en decadència, junt amb la radicalització política d’àmplies capes de la població, han deixat un gran buit que, sens dubte, podria haver estat ocupat per Izquierda Unida.

La lluita de masses ha empès a l’esquerra en el llenguatge a IU, i ha situat als seus militants i activistes en primera línia dels moviments socials i de moltes de les batalles que han propiciat aquest nou escenari. Això és positiu i important. Però Izquierda Unida segueix arrossegant moltes hipoteques del passat: un aparell molt esclerotitzat i anquilosat, presoner d’una política merament institucional; amb uns vincles molt estrets amb la cúpula actual de CCOO i, per tant, amb la seva estratègia de desmobilització; participant en un govern de coalició amb el PSOE a Andalusia, que li obre un forat de credibilitat per la seva complicitat pràctica amb les polítiques de retallades, o prestant un suport descarat al PP a Extremadura igual de perniciós; amb unes estructures internes dominades per regnes de taifes; amb una democràcia interna violentada en moltes ocasions i que repel·leix a molts activistes i militants... Més enllà de la dedicació de milers de militants, aquesta motxilla resta les possibilitats d’avançar i el potencial que tindria IU amb una política revolucionària i classista per esdevenir la força majoritària entre les masses de la classe obrera i la joventut.

Les mancances d’Izquierda Unida han facilitat la força amb què PODEMOS ha irromput en l’escena política, però el factor fonamental de l’ascens meteòric d’aquesta nova formació no és aquest, sinó la deslegitimació de tot l’entramat institucional de la burgesia, i les ànsies d’una sortida revolucionària enfront de la crisi econòmica, social i política, que reclama una gran majoria dels treballadors, la joventut i les capes mitjanes empobrides.

La burgesia ho ha comprès, i per això s’han repartit les feines. D’una banda, el “sector dret” llença un dia rere l’altre una sorollosa campanya d’acusacions a Pablo Iglesias i a PODEMOS: col·laboracionisme amb ETA, vincles amb la revolució veneçolana, programa autoritari i comunista... adreçats a injectar una bona dosi d’odi i de por, per galvanitzar la base social del PP, advertint-li que cal tancar files i deixar-se d’apostes arriscades votant UPyD o Ciutadans. Però un altre sector de la burgesia, com va fer en el passat amb el PSOE, llença ponts als dirigents de PODEMOS, els afalaga, els convida a mantenir-se respectuosos amb les regles del joc, els ofereix tot el seu suport mediàtic per reforçar aquesta imatge de formació “novetosa”, interclassista, preparada per gestionar eficaçment un sistema que sí que serveix, però que ha estat avariat per individus incapaços, deshonestos i corruptes.

Ni de dretes ni d’esquerres?

Per a les masses que protagonitzen aquest canvi profund a la història, que viuen una transformació tan important a la seva consciència i les seves certeses, no pesa tant la lletra petita dels programes com l’experiència acumulada, la imatge que projecten les diferents formacions i tendències, i la trajectòria pràctica d’aquestes. PODEMOS apareix com una bandera neta, i les seves denúncies de la casta i de la corrupció, dels abusos i les estafes més sagnants del capitalisme, les seves apel·lacions al control democràtic i la participació ciutadana, a la intervenció pública de les empreses i sectors estratègics, han connectat amb el sentiment de milions de persones.

Per descomptat, també s’han pogut sentir incongruències i contradiccions en el discurs dels dirigents de PODEMOS. Idees llençades per captar vots, com que la dicotomia dreta i esquerra ha estat superada, són pura demagògia oportunista i no enganyen ningú. De fet, contradiu la pràctica d’aquests mateixos dirigents, que s’han integrat al grup parlamentari de l’Esquerra Unitària Europea, s’han reunit a Atenes amb Alexis Tsipras i altres dirigents de Syriza, o han participat fa poques setmanes a l’escola d’estiu del Parti de la Gauche (Partit de l’Esquerra) liderat per Jean-Luc Mélenchon.

La base electoral i militant de PODEMOS, tot i que heterogènia, té un denominador comú: majoritàriament és d’esquerres i busca una ruptura radical amb l’actual estat de coses. És un fenomen que mostra similituds amb el de Syriza a Grècia. Han votat a PODEMOS sectors mitjans empobrits per la crisi, que viuen amb angoixa el deteriorament dels seus nivells de vida i l’absència de futur per als seus fills, i que en el passat s’identificaven amb el PSOE, però ara, profundament desenganyats i irritats, miren cap a l’esquerra. Per descomptat, un ampli segment de la joventut, de molts universitaris, i també de joves de barris obrers, precaris o desocupats, que abans s’abstenien o han votat per primer cop. Capes àmplies de treballadors, molt descontents amb la seva pròpia experiència amb la burocràcia sindical, també han votat a PODEMOS, com demostren els resultats recollits als barris obrers de les grans ciutats.

Hi ha un moviment de milers de persones cap a PODEMOS, plenes d’entusiasme i confiança en què la seva intervenció pot ser decisiva per aconseguir una transformació profunda de la societat. I és natural que hi hagi prejudicis entre qui participa en els cercles, per descomptat, tenint en compte que una gran part està fent la seva primera experiència de militància i que l’actual direcció de PODEMOS no deixa d’alimentar-los. També és inevitable que junt amb aquests milers de joves, treballadors, activistes dels moviments socials, s’escolin arribistes i oportunistes. Aquests elements, que miraran d’utilitzar la nova formació per obtenir càrrecs còmodes i ben remunerats, són els que més èmfasi posen en accentuar el to interclassista i descafeïnat en el discurs de PODEMOS. Però el que predomina a PODEMOS és la gent normal, amb una actitud oberta, que en molts casos està a les beceroles políticament, i que té ganes de debatre, conèixer i, sobretot, decidir.

Democratitzar el capitalisme?

N’hi ha prou amb donar un cop d’ull cap enrere per comprendre el canvi profund que ha experimentat el panorama polític. Després de la derrota de la classe treballadora a la Transició, es va consolidar un fort gir a la dreta a les organitzacions tradicionals de l’esquerra, que en el cas del PSOE va dur l’aparell del partit a fusionar-se amb la burgesia. Aquest fenomen política tenia les seves arrels a les derrotes dels processos revolucionaris oberts a l’Europa del sud a la dècada dels setanta, i es va reforçar amb el boom econòmic dels anys vuitanta i noranta i la restauració del capitalisme a l’URSS, a la Xina i als països de l’Est europeu governats per la burocràcia estalinista. Va ser tot un període històric d’ofensiva sense quarter contra les idees del marxisme i del socialisme, de privatitzacions, de forta acumulació capitalista i liquidació d’una gran part de les conquestes de la classe obrera. Però un període així no va deixar de generar noves contradiccions explosives en el si del capitalisme mundial, que van esclatar amb virulència a partir del 2007 en el que s’ha anomenat la gran recessió.

La crisi del capitalisme ha esdevingut una escola gegantina d’aprenentatge, propiciant l’avenç de la consciència de classe com pocs esdeveniments podien fer-ho. L’experiència d’aquests anys ha portat a amplis sectors de les masses a comprendre una veritat molt concreta: no és possible democratitzar el capitalisme, no és possible aconseguir un capitalisme de rostre humà, bondadós i respectuós amb la gent, amb els necessitats, els pobres, amb el medi ambient, amb els drets democràtics. Al darrere de la façana de democràcia, s’amaga en realitat una dictadura del capital financer ferotge, que saqueja els recursos públics i utilitza les institucions en el seu benefici exclusivament.

Pablo Iglesias i molts dels actuals dirigents de PODEMOS van tenir una certa formació marxista. Ara advoquen per les reformes, es reclamen keynesians, i encara després de tots els avenços que en la mobilització i en l’experiència de milions s’han produït en aquests anys, segueixen considerant que el nivell de consciència de la població és molt baix com per anar més enllà de certes demandes. Un pensament que va quedar reflectit el passat 10 de juliol, quan la periodista Pepa Bueno va entrevistar Pablo Iglesias a la SER.

Pepa Bueno.- “I en la seva opinió, Pablo Iglesias, d’aquesta crisi, com se surt? A la manera de Keynes, l’economista inspirador de les polítiques socialdemòcrates, que era mantenint la propietat privada i el sistema capitalista però incentivant molt el sector públic i la inversió, o a la manera marxista, canviant de mans la propietat i liquidant la propietat privada? O ja no serveixen ni Keynes ni Marx per analitzar el segle XXI?”.

Pablo Iglesias.- “Jo crec que Keynes serveix força i des dels anys 30 sabem que de les crisis se’n surt amb el que els economistes anomenen polítiques d’agregació de la demanda...”.

PB.- “Ja sap que als periodistes ens encanta posar etiquetes. O sigui, que aposta més per una sortida, diguem-ne, socialdemòcrata, que per una anàlisi marxista del moment actual”.

PI.- “Sí, sí, sobretot perquè és l’únic que es podria fer en aquest moment. És clar que a mi m’agradaria construir una societat més justa (...) però en aquest moment hi ha una sèrie de mesures molt concretes, molt específiques, que comparteixen a més a més la major part dels ciutadans, parlar d’una reforma fiscal, parlar de polítiques d’agregació de la demanda, d’una reestructuració del deute (...) El problema és que els partits que se suposa que estaven per la tradició socialdemòcrata la van abandonar fa molt temps i fan una política econòmica que no es distingeix de la dels conservadors (...)”.

Cert, en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, sota pressió de les lluites obreres i d’una situació revolucionària a França i Itàlia, per no parlar a més de l’est d’Europa ocupada per l’Exèrcit Roig, la burgesia es va veure obligada a fer concessions per no perdre-ho tot. En aquest context polític i comptant amb l’auge de l’economia mundial després de la destrucció atroç de la guerra, es va aixecar l’anomenat ‘Estat del benestar’. Però les circumstàncies històriques que van generar aquelles reformes han desaparegut i ens trobem davant d’una ofensiva capitalista a tots els fronts.

Pablo Iglesias pot reivindicar Keynes i transmetre una visió edulcorada i afavoridora de la seva figura, però això no evita que l’economista anglès fos un lleial i intel·ligent servidor de la burgesia, com ell mateix va assenyalar molts cops:  “Per què no m’afilio al Partit Laborista? En primer lloc, és un partit de classe, i d’una classe que no és la meva. Si jo he de defensar interessos parcials, defensaré els meus. Quan arribi la lluita de classes com a tal, el meu patriotisme local i el meu patriotisme personal estaran amb els meus afins. Jo puc estar influït pel que considero que és de justícia i bon sentit, però la lluita de classes em trobarà del costat de la burgesia educada”. (1)

De totes maneres, a la resposta de Pablo Iglesias planeja una idea molt més profunda i important: “El problema és que els partits que se suposa que estaven a la tradició socialdemòcrata la van abandonar fa molt temps i fan una política que no es distingeix de la dels conservadors”. Però, per què els partits socialdemòcrates han abandonat la seva pròpia tradició? Per què no se’ls distingeix dels conservadors? La resposta és més senzilla del que sembla: a l’època del capitalisme monopolista i imperialista, travessada per la major crisi des del crack de 1929, els partits socialdemòcrates que sempre han respectat la lògica del capital no s’atreveixen a qüestionar el poder omnipresent d’un grapat de monopolis bancaris i empresarials, que fan de l’Estat, els parlaments, la justícia i el conjunt de les institucions simples instruments subordinats als seus interessos. I si no es trenca amb aquest poder i amb aquesta lògica, tots els discursos quedaran com a mers brindis al sol, com a xerrameca buida. És que potser Obama no va prometre regular el sistema financer per evitar noves bombolles especulatives? No va ser el President “socialista” de França, François Hollande, l’adalil de la lluita contra l’”austericidi” i al qual Rubalcaba posava com a exemple? Tots aquests discursos han quedat en paper mullat, en fum, mentre que els pronunciaven s’han plegat servilment als interessos dels grans poders econòmics que segueixen governant amb mà de ferro l’economia i la política.

La veritat sempre és concreta i revolucionària. En un context de crisi, amb més de sis milions d’aturats, una taxa d’atur que supera el 50% entre els joves menors de 30 anys, i més d’un milió de llars amb tots els seus membres a l’atur i sense rebre cap subsidi; amb centenars de milers de famílies desnonades, i un 20% de famílies en situació de pobresa i marginalitat –les dades podrien ser encara més elevades-, els capitalistes espanyols, i de tot el món, segueixen fent de la crisi un negoci ben lucratiu, saquejant els comptes públics, enfonsant els salaris, augmentant els ritmes de producció i la jornada laboral (plusvàlua absoluta i relativa), apropiant-se dels serveis socials estratègics per fer-los un gran negoci (sanitat, educació, dependència), especulant en borsa amb deute públic...

No només això. Si es tracta d’una qüestió de “voluntat”, d’”honestedat”, de “sentit comú”, per què els capitalistes no inverteixen els seus beneficis en l’economia productiva? Per què no agreguen més demanda, no apugen els salaris i no acabem amb l’atur? No és per falta de diners. Segons un càlcul de la consultora corporativa Thompson Reuters, les 5.100 corporacions capitalistes més grans del món tenen una reserva combinada d’uns 5,7 bilions de dòlars, equivalents a prop de la meitat del Producte Interior Brut (PIB) anual dels Estats Units. Per què, aleshores, no mobilitzen aquests recursos gegantins en l’economia productiva? No aconseguirien així superar la crisi política i de deslegitimació que travessa el sistema capitalista i que pateixen els partits burgesos i socialdemòcrates? Però el capitalisme no funciona sobre la base del sentit comú, del que és lògic o beneficiós per a la majoria. Funciona per i per al lucre dels grans propietaris de capitals i dels mitjans de producció.

No, el marxisme revolucionari no és una ideologia antiquada o passada de moda. De fet, la teoria marxista, el seu mètode dialèctic, la seva crida a l’acció revolucionària, ha demostrat tota la seva vigència i vitalitat, precisament quan ha esclatat la crisi financera i de sobreproducció més virulenta des dels anys trenta del segle passat. No és el marxisme el que ha fracassat, han fracassat el capitalisme i aquells que es proclamen els doctors democràtics d’un sistema orgànicament malalt.

Siguem concrets. Si Pablo Iglesias i PODEMOS arribessin al govern en coalició amb Izquierda Unida, una possibilitat que no es pot descartar a mitjà termini: com resoldrien el problema dels desnonaments, de l’atur, de la defensa de l’ensenyament i la sanitat públiques, dels drets democràtics de les nacionalitats històriques, de la corrupció? Imposant controls als capitalistes, animant-los a invertir? Creant una banca pública però mantenint intacte el poder de la banca privada i les grans multinacionals?

Sent realistes, l’única manera d’aconseguir-ho seria aplicant una política socialista de veritat: expropiant els poders financers (banca, assegurances), als grans grups empresarials que controlen els sectors estratègics de l’economia (elèctriques, telecomunicacions, acer, ciment, etc.), i dedicant els recursos gegantins que crea la mateixa societat a resoldre les seves necessitats i mancances, a més de proporcionar una igualtat i un benestar comú que és l’única base objectiva per a la justícia social; reemplaçant l’actual aparell de l’Estat pel control i la gestió directa de la població organitzada democràticament; lliurant una batalla decidida contra la jerarquia de l’Església, l’exèrcit, la burocràcia política, judicial i policial (és a dir, la casta), que actuen  com a forces auxiliars dels grans capitals. I un govern al servei de la majoria, dels oprimits, dels treballadors, per dur aquestes mesures a la pràctica s’hauria de recolzar en la participació activa i en la mobilització contundent de les masses de la població. Una política així obriria el camí a l’autèntica democràcia, al socialisme, no en abstracte, sinó en termes tangibles i materials.

Això és una utopia!, ens contestaran els “pragmàtics”, els “realistes”. Però no, no és veritat, no és cap utopia. La mateixa experiència d’aquests cinc anys de lluites, el naixement de la PAH, de la marea blanca, de la marea verda, del 15M o de PODEMOS, el que demostra és el contrari, que sí es pot!

Pel Front d’Esquerres

Existeix una oportunitat històrica per donar un cop decisiu al PP i a la direcció pro capitalista del PSOE, començant per desallotjar la dreta de molts ajuntaments a les eleccions municipals vinents. El pànic de Rajoy i els seus mentors els està portant a prendre tot tipus d’iniciatives desesperades, com la reforma electoral caciquil per designar alcaldes amb el 40% dels sufragis.

Alguns dirigents de PODEMOS com l’europarlamentari Pablo Echenique han declarat públicament: “No crec que el que se sol entendre habitualment per una unitat de l’esquerra sigui una cosa necessària o ni tan sols desitjable”. És una opinió respectable però sincerament no pensem que sigui majoritària entre els seguidors i militants de PODEMOS ni, sobretot i més important, entre els autèntics protagonistes de la rebel·lió social que amb la seva acció decidida han posat potes enlaire el bipartidisme i en un compromís molt complicat al sistema. La idea d’esperar a celebrar l’Assemblea de tardor que decidirà el programa i elegirà la direcció de PODEMOS no pot servir d’excusa perquè no hi hagi un pronunciament clar, que respongui a una majoria social que s’ha expressat al carrer per un canvi radical i per la confluència de l’esquerra (com demostra que s’estiguin impulsant plataformes polítiques a més de 20 ciutats a partir de l’exemple de Guanyem Barcelona).

Els treballadors, els joves, els sindicalistes i activistes de la Corrent Marxista El Militante, participarem decididament a PODEMOS, com ho fem a Izquierda Unida, als sindicats de classe i als moviments socials, defensant aquestes idees. Estem convençuts que el programa del marxisme revolucionari s’obrirà camí i connectarà amb l’experiència pràctica de milers de persones que han fet un pas decisiu en la seva implicació política, que han construït la lluita social des de baix en aquests anys i estant decidits a relligar el nus de la història. Podem, és clar que Podem!

 

(1) John Maynard Keynes. De la seva conferència “Sóc un liberal?” recollida a “Ensayos en persuasión”, 1925.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA