Les negociacions per al Govern de coalició entre Unides Podem i el PSOE van bé segons Pablo Iglesias. Atenent a les seves declaracions, i a les d'altres dirigents, és així perquè s'estan portant en secret, sense llum, sense taquígrafs, a l'estil del parlamentarisme burgès, amb “discreció”, per ocultar tan bé com sigui possible les posicions lliurades a canvi d'un grapat de ministeris.

Però no és només el secretisme. En un moment en què les rebel·lions populars recorren el món, quan les contrareformes laborals i socials, la desocupació, la precarietat i els desnonaments tornen a recordar-nos les dures condicions en què vivim la majoria, el silenci d'aquests dirigents davant tot plegat és eixordador. Ni una paraula més alta que una altra que pugui incomodar el soci majoritari de la coalició, o que enteli la imatge d'homes i dones d'Estat que es volen llaurar.

La política de la retirada

Els mitjans de comunicació han estat els encarregats de contar la marxa de les negociacions utilitzant la informació que surt dels òrgans dirigents del PSOE i Unides Podemos. En un article titulat “Sánchez i Iglesias pacten una política econòmica continuista que calmi els inversors”, El País assenyala:

“Unides Podem aparcarà les seves mesures econòmiques més ambicioses per facilitar l'enlairament de la coalició progressista. Malgrat que la investidura es troba encara a l'aire, pendent de l'abstenció d'ERC, el PSOE té pràcticament tancat amb Podem un programa econòmic continuista sobre la base del Pressupost fallit del 2019, segons les fonts consultades a La Moncloa, Economia, Hisenda, el PSOE i Unides Podem. La figura de Nadia Calviño, ministra d'Economia, emergeix per gestionar les inquietuds de l'Ibex enmig de la desacceleració (…) tampoc descuida el flanc exterior: la setmana passada va estar a Berlín per subratllar el seu compromís amb la consolidació fiscal (…)

Calviño, amb l'aval de Sánchez i el vistiplau de Podem almenys en els primers compassos, aposta per una política econòmica continuista, que passa per buscar consens per a les grans reformes i per a una política fiscal que no posi en risc el creixement (…) Decau la pujada de l'IRPF als rics. No hi haurà control de preus a l’habitatge, no hi haurà impost a la banca com prometia Unides Podem, no es crearà una empresa pública d'energia i, en fi, Iglesias aparcarà les mesures més ambicioses perquè la coalició alci el vol sense suspicàcies, expliquen fonts del partit d'Iglesias (…) D'entrada no hi haurà derogació completa de la reforma laboral ni es limitaran les pujades del lloguer, dues banderes d'Unides Podem (…) La idea és barrejar el pragmatisme de la socialdemocràcia europea dels últims temps amb una pàtina més keynesiana. Es tracta de satisfer l'electorat progressista sense incomodar els mercats”.

Per part seva, el diari Público ho planteja de forma bastant similar:

“Fonts coneixedores de les negociacions reconeixen a Público que al grup confederal [d'Unides Podem] li ha estat impossible convèncer el PSOE de dur a terme les mesures estrella de Pablo Iglesias: la creació d'una empresa pública d'energia, l'impost a la banca o la derogació de la reforma laboral al complet. A més, en alguns aspectes es retrocedeix respecte al pacte pressupostari del 2019 perquè tampoc s'ha aconseguit un acord per regular el preu del lloguer o baixar la factura de la llum tal com es va aprovar en el text de l'última legislatura (…) Tampoc es derogarà la reforma laboral al complet (…)

En matèria de llibertats, hi haurà canvis sobre les lleis Mordassa, encara que no es preveuen les seves derogacions al complet de manera immediata (…) es preveu augmentar la dotació al pla estatal de lluita contra les violències masclistes, millorar el sistema de dependència per atendre les persones dependents que ara no són ateses per la falta d'inversió, garantir la cobertura universal i gratuïta de l'educació infantil de 0 a 3 anys i augmentar la inversió del PIB- ara es troba en un 4%-. No obstant això, com ja es va signar en el preacord del Govern de coalició, totes aquestes mesures i inversions socials es veuran limitades per l'equilibri pressupostari, controlant que no s'augmenti el dèficit públic i amb un ull posat en què es diu des de Brussel·les” (“Les dues cares del Govern de coalició: fort en allò social però sense reformes econòmiques de gran importància”, Público 10 de desembre de 2019).

Les coses estan clares a tenor del que ja es coneix, que no és poc. Unides Podem tira per la borda les reivindicacions fonamentals per les quals milions hem lluitat durant anys als carrers. I la contrapartida per cobrir el flanc esquerre de Pedro Sánchez en l'aplicació de l'agenda dictada pels grans poders econòmics, no és una altra que unes quantes butaques en el Consell de Ministres i en l'Administració General de l'Estat.

Per fer més digerible aquesta píndola, els dirigents d'Unides Podem estan recorrent a un argumentari ple d'incoherències i contradiccions, que reflecteix que han anat molt lluny. Per exemple, el coordinador general d'Izquierda Unida, Alberto Garzón, ha intentat cobrir-se amb un toc de pragmatisme: “La clau és no enganyar la gent. No podem prometre el socialisme, però sortiran una sèrie de mesures que millorin la vida de la gent”. Company Garzón, la veritat és concreta i no es pot jugar al gat i a la rata quan hi ha tant en joc.

Si la reforma laboral no es deroga, tampoc la Llei Mordassa, ni la LOMCE, ni les contrareformes de les pensions es reverteixen, ni s'acaba amb els desnonaments, ni es posa límits a l'especulació de l'habitatge i la pujada dels lloguers, ni se soluciona la precarietat laboral… on estan “les mesures que milloren la vida de la gent”?

És cert que Alberto Garzón només té al cap el socialisme quan escriu llibres o dóna conferències a la universitat, però amb la política que està disposat a avalar i aplicar, el socialisme estarà molt més lluny. Amb el full de ruta proposat, les grans empreses continuaran fent el que desitgin i l'aparell de l'Estat aprofundirà encara més les seves mesures repressives.

Enrique Santiago, diputat i actual secretari general del PCE, ha anat un pas més enllà: “aquest partit [el PCE] amb Unides Podem hem apostat per entrar en el Govern, per evitar que es facin polítiques de la dreta, o que la socialdemocràcia acabi lliurada a les polítiques neoliberals”. Llegir per creure.

¿Realment el secretari general del PCE ens està dient que amb ocupar tres o quatre ministeris es pot doblegar el braç als grans capitalistes i obligar la socialdemocràcia a trencar els seus compromisos amb la UE, l'Ibex 35 i els especuladors financers? ¿Potser no llegeix la premsa burgesa o no sap què estan negociant els seus companys i companyes? Per descomptat que ho sap, però un cop iniciada aquesta dinàmica qualsevol banalitat serveix per endolcir la política de la retirada.

Combatre a Vox, amb la Constitució o amb la lluita de masses?

Les concessions estratègiques, i les renúncies als principis, també es justifiquen amb la finalitat d’aturar Vox. “La Constitució del 78, amb tots els seus defectes, conté articles que són la millor vacuna per defensar les majories socials de l'auge de l'extrema dreta”. Són paraules de Pablo Iglesias en un recent acte en la Facultat de Dret de la Complutense de Madrid. En el mateix lloc reconeixia que Podem havia nascut impugnant al règim del 78, però ara “quan hi ha un reforçament de les forces reaccionàries, no és el moment del rupturisme sinó del possibilisme”.

Després del període de lluita de classes més intens des dels anys setanta del segle passat, quan la crisi capitalista i la polarització social han despullat el frau dels pactes de la Transició, els dirigents de Podem i d'IU descobreixen les bondats del règim del 78 i del seu ordenament jurídic i institucional. Quaranta anys després s'insisteix en la mateixa política que van utilitzar Santiago Carrillo i Felipe González per capitular davant els hereus de la dictadura.

Pablo Iglesias creu que la Constitució és el mitjà més eficaç per defensar a les majories socials i frenar a l'extrema dreta. Però, si és així, per què Santiago Abascal lloa aquesta mateixa Constitució amb tant fervor?

La Constitució no és el document progressista que s'imagina Pablo Iglesias. I ell ho sap perfectament. Aquest text que tant aprecia la “casta política”, per utilitzar la terminologia que va fer cèlebre el dirigent de Podem, va premiar la monarquia imposada per la dictadura atorgant-li mecanismes per intervenir políticament si la lluita de classes se surt dels límits acceptables per al poder. Ho hem vist amb l'article 155 i el paper del rei encapçalant l'ofensiva contra el poble de Catalunya. Però hi ha molt més. Assenyala les Forces Armades com a garantia de la “sagrada unitat de la pàtria” i nega el dret d'autodeterminació. Garanteix l'economia de mercat i la propietat privada dels mitjans de producció, i prioritza el pagament del deute a la banca per sobre de la despesa pública. Tots els articles que es refereixen genèricament als drets socials són incomplits sistemàticament amb el suport de tots els tribunals i la legalitat del 78.

No hi ha major deliri que pensar que la Constitució, i el règim capitalista espanyol que empara, representa un punt de suport per frenar l'avanç de l'extrema dreta. Aquest és el mateix tipus de política que feia la socialdemocràcia alemanya quan agitava la Constitució de Weimar i apel·lava a l'Estat perquè actués enfront de les forces de Hitler. No estem en el context històric de 1932-33, però el raonament de Pablo Iglesias coincideix amb el d'aquells que van escanyar la consciència revolucionària dels treballadors alemanys, sabotejant la mobilització de masses per acords amb la “burgesia progressista i constitucional”. El resultat és conegut: els nazis van arribar en poder “democràticament”, i van liquidar l'amenaça de la revolució aixafant les organitzacions obreres i les seves conquestes històriques. Per descomptat, Hitler va suprimir el parlamentarisme burgès i va implantar una dictadura feroç per garantir l'ordre capitalista i el poder del capital financer.

L'avanç de Vox, com de tota l'extrema dreta a Europa, ha estat aplanat per anys de retallades socials salvatges sembrades no només per la dreta tradicional sinó també per la socialdemocràcia, per una enorme desigualtat i per la descomposició d'una democràcia burgesa al servei dels privilegis de l'oligarquia. En el cas de l'Estat espanyol, un factor decisiu ha estat la capitulació del PSOE davant el nacionalisme espanyolista i l'aparell de l'Estat en la seva ofensiva contra el poble de Catalunya.

També seria un error oblidar que és a partir de l'explosió del 15M, les vagues generals, les Marxes de la Dignitat, les grans marees socials, el moviment massiu de la dona contra la violència masclista, la lluita dels pensionistes o l'exemplar mobilització del poble català per l'autodeterminació i la república… quan sorgeix amb més força la set de venjança dels sectors més reaccionaris de la societat.

No cal enganyar-se amb xerrameca buida. Vox, com el PP i Ciutadans, aprecien de la Constitució la seva essència: la defensa del sistema capitalista. I això mateix és el que entenen Felip VI, la CEOE, el Banc de Santander, Amancio Ortega, la Conferència Episcopal o la Comissió Europea. Pablo Iglesias, en canvi, veu una barricada contra l'auge del feixisme.

No, al feixisme i a la reacció no se'ls derrotarà amb la Constitució del 78 ni amb polítiques en benefici del gran capital. Per a segar l'herba sota els peus de Vox i frenar en sec el seu avanç, és necessari desplegar la força de la classe obrera mitjançant la lluita de masses, incloent la vaga general, i la defensa d'un programa socialista que serveixi per posar fi a les retallades, als atacs a les nostres condicions de vida i a l'ofensiva contra els drets democràtics.

Podríem pensar que Pablo Iglesias ha perdut la raó, però no es tracta d'això. Està embriagat de cretinisme parlamentari i, com a advocat defensor de la col·laboració de classes, se sent molt satisfet en ser nomenat vicepresident del Govern. Aquesta política, que avui embelleix un text que només serveix per mantenir l'ordre establert, una vegada que es formi el Govern de coalició servirà per cridar a la pau social i aprofundir la desmobilització per la qual han optat els dirigents d'Unides Podemos.

La qüestió catalana

L'opinió preponderant entre la burgesia, tenint en compte la correlació parlamentària sortida de les eleccions del 10 de novembre, és evitar una nova convocatòria electoral i fer que Unides Podem faci el mateix paper lamentable que Syriza ha exercit a Grècia. Per descomptat això té els seus riscos, i sectors del poder empresarial ho han assenyalat. No temen a aquests dirigents com a ministres, la disposició dels quals és la millor, sinó al fet que siguin incapaces de frenar el moviment de masses una vegada que es reveli l'autèntica política del Govern de coalició.

La qüestió de l'acord amb ERC és una altra pedra en el camí. Els gestos del PSOE reconeixent l'existència d’“un conflicte polític” a Catalunya, o les declaracions d'Iceta sobre la “nació de nacions” són picades d'ullet per fer més fàcil l'abstenció dels seus diputats. Per descomptat, la possibilitat d'obrir una taula de “negociació” entre el Govern central i la Generalitat no canviarà gens essencial: ni l'Estat ni el PSOE acceptaran en aquest diàleg el dret d'autodeterminació o el mandat republicà del poble català manifestat l'1 d'octubre de 2017.

Els dirigents d'ERC dilaten el “sí vull” perquè temen un desgast major a tan poc temps de l'aixecament provocat per la sentència del Suprem. Però no és probable que vulguin passar a la història com els responsables d'unes terceres eleccions, de resultat incert per a l'esquerra parlamentària.

En aquest terreny, el xec en blanc de la direcció d'Unides Podem al PSOE és igual de lamentable. La conseqüència de la seva renúncia a intervenir amb una posició de classe en el moviment del poble català pel dret a decidir i per la república és donar suport a l'Estat. La seva acusació que aquesta lluita fa el joc a les elits és completament absurda. Els centenars de milers de treballadors i joves que han omplert els carrers de Catalunya en mobilitzacions multitudinàries i vagues generals històriques, i que han enfrontat una repressió brutal, no volen una república de retallades i austeritat. Al contrari. Han deixat més que clar el seu rebuig a l'oligarquia catalana que, per cert, està unida a l'espanyola combatent aquest moviment.

El veritablement increïble és que Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Ada Colau pretenguin establir una equidistància impossible entre un poble que es mobilitza exemplarment i els qui el reprimeixen. Han errat en la seva anàlisi de la qüestió nacional, igual que quan renuncien a un programa de ruptura amb el capitalisme. Podran reivindicar el 14 d'abril i sortir amb la bandera tricolor en mítings però, quan el poble català lluitant per la república envia un obús a la línia de flotació del règim del 78, aquests dirigents no sols han tornat a perdre una gran oportunitat per posar-se al capdavant de les mobilitzacions i estendre-les a la resta de l'Estat, amb la seva actitud han facilitat l'avanç del nacionalisme espanyolista.

Preparar les forces per a les futures batalles

Pablo Iglesias i molts dels seus col·laboradors van iniciar la seva carrera política a l'abric d'idees “anticapitalistes”; altres, com Alberto Garzón, fins i tot continuen considerant-se “comunistes”, però tots ells porten molt de temps emmascarant la seva pràctica quotidiana. Fa temps que han renunciat a la lluita de classes i al programa del marxisme; una cop facin el salt com a partit de Govern, la seva deriva no farà més que aprofundir-se amb resultats catastròfics.

Sabem que molts activistes, sense una altra perspectiva que la política oferta per la direcció d'Unides Podem, justificaran totes les concessions com la manera de “influir en els esdeveniments”. Molts d'ells també argumentaran que no es pot fer una altra cosa a causa del “baix nivell de consciència” i a una correlació de forces desfavorable. Però totes aquestes lamentacions es vénen repetint des de fa molt temps i han estat refutades per la realitat.

La irrupció de Podem en el tauler polític va reflectir l'avanç en la consciència i la radicalització de milions de treballadors i joves. Va ser el fruit d'una rebel·lió social que va posar contra les cordes al règim del 78, fins al punt de provocar l'abdicació precipitada de Joan Carles I, i va descarregar un cop demolidor al bipartidisme. La pròpia existència de Podem va expressar el canvi objectiu en la correlació de forces entre les classes.

Però el potencial per canviar la societat només pot materialitzar-se quan la direcció política dels treballadors, el jovent i de tots els oprimits està a l'alçada de les circumstàncies, compta amb un programa clar i una estratègia per a la victòria. Pablo Iglesias i els dirigents d'Unides Podem han preferit quedar-se amb el possibilisme i renunciar a la lluita. La seva defensa de la Constitució i del règim del 78, i l'abandonament de les reivindicacions que el moviment ha posat damunt la taula, és precisament el que posa obstacles per a l'avanç de la consciència i lliura munició als nostres adversaris. La política de la retirada afegirà més confusió i, entre determinades capes, l'ingredient amarg de la desmoralització.

No és la primera vegada en la història, ni serà l'última, que organitzacions que van néixer com a expressió del cansament popular amb el règim dominant es converteixen en defensors del sistema que pretenien combatre. L'entrada en el Govern de coalició és un error manifest com ja assenyalàrem, però aquest error és el resultat d'una política i una estratègia fallida des de fa temps. En lloc de construir una ferma oposició d'esquerres, basada en la mobilització contundent i intransigent per trencar amb les polítiques de retallades i austeritat, s'ha optat per compartir Govern amb el partit que porta garantint l'estabilitat del capitalisme espanyol des de la caiguda de la dictadura.

Com dèiem abans, els dirigents d'Unides Podem hauran de defensar les seves posicions ministerials intentant paralitzar el moviment de masses, i entraran en nombrosos conflictes amb la seva base natural de suport. Ja ho estan fent oposant-se a la vaga general del 30 de gener a Euskal Herria, aprovant els pressupostos antisocials del PNB, mantenint un silenci vergonyós davant el suport de Pedro Sánchez al Govern assassí de Piñera i renunciant a promoure mobilitzacions de solidaritat amb la lluita del poble llatinoamericà. Per descomptat, el seu bloc amb les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, oposades a impulsar cap mobilització conseqüent contra la CEOE i la reforma laboral, és part del mateix.

Veurem moltes coses en els pròxims mesos, i algunes seran molt desagradables. Però la classe treballadora i el jovent passaran per aquesta escola històrica del reformisme sense reformes amb un altre bagatge diferent al dels anys setanta. Ni Pablo Iglesias és Santiago Carrillo, ni Pedro Sánchez és Felipe González, ni l'experiència d'aquests últims deu anys ha passat debades. L'autoritat dels dirigents de l'esquerra parlamentària i la seva capacitat per contenir la lluita de classes és molt de menor.

Tampoc el món és el mateix. Les inspiradores rebel·lions a Xile, l'Equador, Colòmbia, Algèria, el Líban, l'Iraq…, la tremenda vaga general de la classe obrera francesa o les mobilitzacions històriques de les dones i el jovent contra la violència masclista sistèmica i la catàstrofe ecològica, mostren que existeix la força i la determinació per fer front no sols a l'avanç de l'extrema dreta i a les polítiques neoliberals, també per transformar la societat.

Seguint el lema del moviment pensionista “Governi qui governi els drets es defensen”, en aquesta nova etapa històrica que entrem, igual que va ocórrer en els anys trenta amb la proclamació de la Segona República, els treballadors faran la seva experiència en el marc d'una lluita de classes salvatge. La burgesia espremerà i pressionarà sense pietat al Govern de coalició, si finalment es forma. I tant l'extrema dreta com el PP exerciran una oposició sense contemplacions, aprofitant-se de cada error i capitulació per augmentar la seva base social.

Les pròximes batalles que s'aveïnen seran dures i acarnissades, però al mateix temps —amb avanços i retrocessos inevitables— crearan un terreny fèrtil perquè sectors més amplis, i no sols una petita avantguarda, se sumin a la tasca de construir un partit dels treballadors i el jovent amb el programa del marxisme revolucionari.

És el moment de l'organització i la lluita. Construeix Esquerra Revolucionària!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA