Pedro Sánchez ha estat investit president amb només dos vots de diferència. Aquest fet reflecteix la profunda polarització política en què estem immersos i prepara una legislatura de transcendència històrica. Per primera vegada des del setembre de 1936 arriba al poder una coalició integrada per les dues grans formacions de l'esquerra reformista, el PSOE i Unides Podem.

Per a milions de votants d'esquerra la formació d'aquest Govern no només suposa un alleujament. Després de veure el que ha passat al parlament estatal, molts lluitadors i activistes tenen avui un sentiment d'indignació. L'odi de classe mostrat per la dreta cap a tot el que suposi un pas per millorar les condicions de vida de les famílies treballadores, a les reivindicacions de les nacions i pobles oprimits, en la batalla contra la violència masclista i pels drets democràtics, s’ha revelat amb tota cruesa.

Els esdeveniments dels dies 4, 5 i 7 de gener recorden les sessions parlamentàries de la Segona República, quan ressonaven les diatribes colpistes de Gil Robles i Calvo Sotelo. Els mateixos qualificatius de "traïdors", "terroristes", "comunistes", "assassins", "separatistes”, i la mateixa caverna que va protagonitzar l'aixecament feixista del 18 de juliol del 1936 i ens va sumir en una sagnant dictadura. Són la mateixa oligarquia lligada per una tradició comuna.

La fúria dels màxims dirigents de PP, Vox i Cs a la tribuna deixa clar que no donaran cap treva i utilitzaran tots els recursos al seu abast per sabotejar qualsevol mesura que contravingui els seus interessos. Tan sols en aquests dies hem assistit a tota mena de maniobres, des de les cridres al transfuguisme d'Inés Arrimadas i les pressions a l'únic diputat de Teruel Existe, passant per la barbaritat antidemocràtica de la Junta Electoral Central (JEC) d'inhabilitar el president de la Generalitat de Catalunya.

La caverna reaccionària no es conformarà

Qualsevol pretensió de diferenciar entre una dreta "raonable" i l'extrema dreta ha quedat refutada pels fets. Quan Pablo Casado va amenaçar Sánchez amb portar-lo als tribunals per prevaricació si no destituïa immediatament Quim Torra, arrabassava el discurs a Santiago Abascal, que va pronunciar la mateixa advertència exigint que la Guàrdia Civil detingués el president de la Generalitat. Tots dos han caracteritzat el Govern de coalició com "social comunista" per portar el país a la ruïna "bolivariana" i acabar amb la "llibertat".

Els dos van competir pels insults més gruixuts. El dirigent popular va cridar a Sánchez "sociòpata", "frau electoral" i mancat de "legitimitat" per "pactar amb els hereus de Batasuna" i els "colpistes que trenquen Espanya". El líder de Vox va titllar el Govern "d’antiespanyol i anticonstitucional" i de no ser "legítim". També mereixen menció les desqualificacions contra els i les diputades de Bildu, ERC o JxCat. L'odi espanyolista no cabia a l'hemicicle.

Una campanya escenificada al mil·límetre que ha comptat amb la participació activa de la CEOE, la dreta mediàtica i, com no, de la Conferència Episcopal, els màxims representants, Ricardo Blázquez, arquebisbe de Valladolid, i Antonio Cañizares, arquebisbe de València, van cridar a tots els seus feligresos a "pregar per Espanya" davant la "situació crítica que viu el país".

El Govern de coalició

Seria un error no entendre que aquesta coalició és el resultat de la gran mobilització de masses que ha recorregut l'Estat espanyol des del 2011. L'explosió del 15-M i les vagues generals, les marees en defensa de l'educació i la sanitat públiques, les marxes de la Dignitat, les mobilitzacions juvenils contra el canvi climàtic, les manifestacions massives dels pensionistes, les grans vagues feministes del 8M i, per dret propi, el moviment del poble de Catalunya per l'autodeterminació i la república, han determinat la bolcada del tauler polític.

Però una vegada que les ovacions, les abraçades fraternals i les llàgrimes d'emoció es perdin en l'oblit, les contradiccions que s'han forjat en la societat tornaran a ocupar l'escena. Aleshores es presentaran dues opcions davant Pedro Sánchez i Pablo Iglesias: o la capitulació davant la reacció i els grans poders econòmics que estan darrere d'ella (seguint el model de Tsipras a Grècia), o una dura confrontació amb tots ells per governar a favor dels treballadors, el jovent i els explotats.

Per això és important recordar les temeràries paraules de Pablo Iglesias quan va afirmar que el nou Executiu combinarà “l’experiència" dels socialistes amb la "frescor" d’Unides Podem. L’experiència del PSOE a la Moncloa com a pilar del règim del 78 és sobradament coneguda pel moviment obrer i el jovent, pels activistes socials o pel poble català i basc. No oblidem les seves polítiques de retallades, contrareformes i cessions vergonyants al nacionalisme espanyolista. Canviarà de rumb la socialdemocràcia gràcies als ministres i les ministres d'Unides Podem?

La retòrica de Pablo Iglesias sobre la "frescor" d’Unides Podem no pot amagar tampoc que des de fa anys han reemplaçat la mobilització social per la mera participació institucional, i quan han ocupat posicions al capdavant de grans ajuntaments han frustrat la majoria de les expectatives generades. Avui, reivindiquen la Constitució i es mostren ferms partidaris del mateix règim que fins fa poc deien impugnar.

I és en aquest context on hem de situar el programa del Govern de coalició i el seu veritable abast. Per més que es vulgui presentar com una ruptura amb les polítiques anteriors, les seves mitges tintes i limitacions qüestionen tal opinió.

1. En el terreny educatiu proposen la substitució de la LOMCE per la "Llei Celaá", i que l'assignatura de religió deixi de ser avaluable. Però l'adoctrinament religiós a l'escola pública continuarà, igual que els milers de milions d'euros del pressupost públic que rep l'ensenyament privat concertat.

2. Es parla d'eliminar els aspectes més "lesius" de la reforma laboral de 2012, com els acomiadaments per baixa mèdica. Però la rebaixa del cost de l'acomiadament, l'eliminació dels salaris de tramitació, la supressió d'autorització administrativa per fer efectius els ERO o la desvinculació del conveni per part de les empreses no es toquen.

3. L'IRPF pujarà dos punts per a les rendes de més de 130.000 euros i quatre punts per a les de més de 300.000 euros, però no es concreten mesures substancioses contra el frau fiscal. L'acord també inclou l'increment del SMI durant de la legislatura, la "sostenibilitat i suficiència del sistema públic de pensions" en el marc del Pacte de Toledo -però sense derogar les contrareformes anteriors- i diverses mesures encaminades a "frenar l'alça dels preus de lloguer” sense concretar la majoria d'elles.

4. La Llei d'Estrangeria es queda tal i com està, continuarà la política de reclusió dels immigrants en els Centres d'Internaments per a Estrangers i es respectarà la legislació racista i xenòfoba que la UE ha aprovat contra els refugiats.

5. Si bé es proposa la "recuperació immediata" del Pazo de Meirás i una auditoria de "béns espoliats pel franquisme per tornar-lo als seus legítims titulars", no es diu res sobre l'enjudiciament dels crims del franquisme i la reparació política i econòmica a les seves víctimes.

6. Una vegada més es fan propostes genèriques contra la violència masclista, les agències de "ventres de lloguer", i en defensa dels drets LGTBI. Però 2019 va acabar amb el major nombre de dones assassinades dels últims anys.

7. Es proposa també una nova Llei de Seguretat Ciutadana que substitueixi la "Llei Mordassa", la lletra petita està per veure, però es manté el cop de decret digital que suposa un atemptat a la llibertat d'expressió.

8. En matèria econòmica es complirà amb "els mecanismes de disciplina fiscal per garantir la sostenibilitat dels comptes públics" o el que és el mateix, s'accepta la política imposada per la Unió Europea de retallades i austeritat.

La nostra intenció no és realitzar un exercici sectari de desqualificació, però en política cal ser rigorosos. Si dius A, inevitablement acabaràs dient B, C, D i la resta de l'abecedari.

El dret a decidir del poble de Catalunya

La investidura de Sánchez no hauria estat possible sense l'abstenció dels 13 diputats d'Esquerra Republicana gràcies a l'acord assolit amb la formació independentista. En aquest sentit, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que rebutja les maniobres repressives del Suprem i atorga immunitat com europarlamentaris a Junqueras, Puigdemont i Toni Comín també ha contribuït.

La qüestió a dirimir és què passarà una vegada que el Govern central i el de la Generalitat es sentin a negociar. És més que evident que l'actual direcció del PSOE mai acceptarà la república catalana ni el dret d'autodeterminació. No ho farà precisament pels llaços que el lliguen al règim del 78, a l'aparell de l'Estat i la burgesia.

La direcció d'ERC considera que aquest pacte sumat a la sortida d'Oriol Junqueras de la presó per rebre la seva acta d'eurodiputat, i el possible accés a una situació de semillibertat de la resta dels presos polítics a mig termini, pot calmar els ànims. Però aquests plans xoquen amb la judicatura franquista i la furiosa campanya que la dreta i la ultradreta estan deslligant. També infravalora el nivell que ha assolit la mobilització popular a Catalunya i l'avanç en la consciència de centenars de milers de joves i treballadors que no estan disposats a conformar-se amb fum.

Només la mobilització als carrers frenarà les retallades, conquerirà drets i derrotarà els franquistes!

La burgesia espanyola porta anys lamentant-se de la manca d'estabilitat política. No vol entendre que aquest és el preu a pagar per la crisi del capitalisme, les retallades interminables, la desigualtat punyent i una legislació repressiva ideada per contenir la mobilització social i soscavar els drets democràtics. El qüestionament creixent que sacseja el règim del 78 no cau d'un cel blau, sinó del període de lluita de classes més explosiu des del final de la dictadura franquista.

Però alguna cosa falla. No és possible que Pablo Casado i Santiago Abascal apel•lin reiteradament a la legalitat del 78 per cridar “viva el rey” i atacar Sánchez i Iglesias, i aquests últims recorrin a aquesta mateixa Constitució per defensar-se. Amb aquest joc es vol amagar l'essència del problema: el règim nascut de la Transició no serveix a dos amos. Per més que ho negui l'esquerra parlamentària, la seva funció és salvaguardar els interessos de l'oligarquia capitalista i el seu aparell de dominació.

Els dirigents d’Unides Podem i del PSOE ja estan en campanya per advertir-nos que amb la composició actual del parlament serà inevitable fer concessions en els assumptes claus. I aquí tornem a un aspecte essencial. És impossible escometre grans transformacions socials si aquestes depenen de la correlació de forces parlamentàries, del joc institucional i dels tribunals, que en la societat de classes sempre estan sota el ferm control dels capitalistes.

És precisament el contrari. Per superar la debilitat parlamentària, i aquest Govern en té molt d'això, és absolutament imprescindible recórrer a la mobilització de masses. Generant un gran moviment als carrers, a les empreses, als barris, que unifiqui la lluita de tots els sectors contra les polítiques de retallades i austeritat, contra la repressió i en defensa dels nostres drets socials, econòmics i polítics, podrem doblegar el braç a la reacció.

Lamentablement cap dels propers ministres d’Unides Podem ha esmentat res similar. Cap d'ells qüestiona el paper de Nadia Calviño, que des del Ministeri d'Economia blindarà la continuïtat de les polítiques que més beneficiïn l'Ibex 35, a la banca i la UE. Al contrari. Sembla que per protegir la seva nova posició governamental intentaran assegurar la pau social, com ja estan fent oposant-se a la vaga general del 30 de gener a Euskal Herria i aprovant els pressupostos antisocials del PNB al parlament basc. Això és un greu error.

En els propers mesos moltes contradiccions assaltaran al nou Govern quan tracti de quadrar el cercle i entri en conflicte amb la seva base social. Però la ingenuïtat i la confiança cega han deixat pas a una actitud més crítica i conscient, al menys entre capes importants de la nova generació de lluitadors. El món també ha canviat molt i 2019 ha estat un bon exemple. Les rebel·lions a Xile, l’Equador, Colòmbia, l’Algèria, el Líban, l'Iraq..., o la vaga general de la classe obrera francesa mostren que hi ha la força i la determinació per enfrontar no només a l'extrema dreta i a les polítiques neoliberals, sinó també per transformar la societat.

Pablo Iglesias va afirmar durant la presentació del programa del Govern que "el repte fonamental és convertir el sí que es pot en polítiques actives de Govern". Li prenem la paraula.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA