Derrotar l’ofensiva reaccionaria amb la mobilització de masses

La proclamació de la república catalana pel Parlament de Catalunya ha desencadenat una reacció immediata i furiosa per part de l’Estat, el govern del PP, Ciutadans (Cs) i el PSOE. Utilitzant l’article 155 de la Constitució, les mesures adoptades suspenen l’autonomia de Catalunya i ataquen de forma brutal els drets democràtics del poble. Però aquesta agressió és un atac també contra tots els territoris de l’Estat. Les querelles presentades des de la Fiscalia General de l’Estat, en la qual s’acusa a Puigdemont i altres membres del Govern del delicte de “rebel·lió” i “sedició”, representen el major atac contra la democràcia vist en quaranta anys. L’intent d’aixafar amb mesures repressives salvatges el que ha estat un moviment popular massiu en defensa del dret a decidir, qüestiona per complet al règim del 78 i subratlla les seves tares autoritàries heretades directament de la dictadura franquista.

No pretenem exagerar res. Després de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dirigents de l’ANC i Òmnium, per l’únic delicte de participar en una manifestació massiva i defensar idees independentistes, l’escalada repressiva ha donat un salt qualitatiu. Rajoy ha estat investit de plens poders a Catalunya i la seva primera decisió ha estat emprendre una autèntica “causa general”, a l’estil del franquisme, contra els milions que han sortit als carrers defenent el dret a l’autodeterminació i la República catalana. És suficient amb analitzar què proposa el Fiscal General de l’Estat, José Manuel Maza, per fer-se una idea cabal de les pretensions de l’Estat, del govern del PP i dels seus aliats polítics. La querella considera que la jornada de l’1 d’Octubre, i els dies anteriors i posteriors “van constituir una insurrecció, un aixecament violent, al qual el sector de la població partidari de la secessió, enardida pels seus dirigents, va desobeir públicament i va mostrar la seva resistència col·lectiva a l’autoritat legítima de l’Estat (...) Els moments de violència viscuts en gran part dels centres destinats a dur a terme la il·lícita votació van ser el resultat de la pertinaç actitud dels querellats de celebrar a tota costa l’inconstitucional referèndum imposant-lo per la força dels fets consumats i de la multitud mobilitzada”.

És a dir, que milions de ciutadans pacífics haguessin d’afrontar una repressió ferotge per exercir el seu legítim dret a votar, es considera pel màxim fiscal de l’Estat, posat a dir pel PP, com un “aixecament violent”. I tots els polítics que recolzen aquesta querella, inclosos els dirigents del PSOE, afirmen que així es defensa la “democràcia”!

La jornada de vaga del 3 d’Octubre també és qualificada pel Fiscal General: “La vaga no va ser convocada en defensa dels drets dels treballadors, sinó com un acte més de força”. La Fiscalia sosté que “els fets dirigits a la proclamació de Catalunya com un estat independent en forma de república, posen en objectiu perill els fonaments de l’Estat de Dret (...) que es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols....” .
El delicte de rebel·lió, que al codi penal suposa la utilització de la violència, pot comportar una condemna de 30 anys de presó. Per fonamentar la seva querella infumable, el Fiscal General assenyala ara que tal delicte “no exigeix que s’esgrimeixin armes, ni combat, ni violències greus contra les persones”, i cita com jurisprudència la sentència del cop d’Estat del 23 de Febrer de 1981, on el Tribunal Suprem va arribar a estimar que la rebel·lió es pot dur a terme “de mode incruent”.

Aquesta querella demostra de manera fefaent el propòsit del bloc monàrquic reaccionari. No només es tracta d’infringir una derrota severa al poble de Catalunya que ha gosat desafiar les lleis injustes d’un Estat que els hi nega el dret a l’autodeterminació. És una advertència clara a tota la classe treballadora de l’Estat espanyol de fins a on està disposada a arribar la burgesia, espanyola, catalana i de qualsevol nacionalitat, en la defensa del seu sistema i els seus interessos.

Un exercici extraordinari de sobirania popular i democràcia

L’ocorregut durant aquests mesos a Catalunya comporta grans lliçons. Una lluita de classes tan oberta i descarnada, induïda en aquest cas per l’opressió nacional, i on totes les idees i organitzacions polítiques estan sent posades a prova, no és quelcom habitual en la història.

Diu el refrany que no hi ha més cec que aquell que no vol veure, i en l’esquerra parlamentària la ceguera ha arribat a un punt grotesc. Quan hi ha un cop autoritari en marxa i conquestes democràtiques fonamentals del moviment obrer estan sent soscavades, només es poden distingir dues posicions: els que recolzen el 155 i es manifesten de la mà de la dreta brandant la bandera rojigualda i apel·lant a la “España: una, grande y libre”, com han fet Pedro Sánchez, Iceta i els dirigents del PSC; o aquells que parlen de “diàleg” però afirmen que el 155 i la declaració de la república catalana són les dues cares de la mateixa moneda, equiparant l’actuació del govern del PP i de l’Estat amb la d’un poble que lluita contra l’opressió nacional i despulla el caràcter reaccionari del règim del 78.

La idea que el resultat del referèndum de l’1-O no pot ser proclamat perquè no és legítim significa un menyspreu absolut a la voluntat popular. Més de 2.200.000 persones van defensar i van imposar el seu dret a votar enfrontant-se a les porres i pilotes de goma de desenes de milers de policies i guàrdies civils. El percentatge de participació d’aquest referèndum va ser major que el de les eleccions europees del 2014. El nombre de votants a favor de la república catalana va ser clarament superior al de vots afirmatius a l’Estatut d’Autonomia, la norma que regula la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol. Quina elecció podria tenir més legitimat que aquesta, conquerida mitjançant la lluita, la mobilització i la resistència davant tota la maquinària repressiva de l’Estat!

Els capitalistes, ja siguin catalans, espanyols o europeus, han comprès millor que els dirigents de l’esquerra reformista el significat polític d’aquests esdeveniments. El poble de Catalunya, amb el jovent a l’avantguarda, va demostrar amb la mobilització als carrers que sí que es pot derrotar el poder repressiu de l’Estat, i al votar en el referèndum gràcies a la seva acció directa i paralitzar Catalunya amb la impressionant vaga general del 3 d’Octubre, va obrir una crisis revolucionària. L’objectiu de tots aquests sectors de la classe dominant és tancar aquesta crisis l’abans possible, imposant una severa derrota al moviment perquè serveixi de lliçó a la resta de pobles en lluita i a tots els explotats.

El bloc monàrquic reaccionari

Conscients del que hi ha en joc, i degut a l’enorme força del moviment a favor de la república catalana, el govern de Rajoy, l’aparell de l’Estat, la Corona, l’Exèrcit i els partits del règim –destacant el PSOE de Pedro Sánchez- han traçat una estratègia clara: mantenir la repressió a Catalunya i al mateix temps combinar-la amb la convocatòria d’eleccions pel 21 de Desembre. Amb aquesta decisió demostren que temen una explosió revolucionària, i que prefereixen basar-se en les incoherències i els greus errors dels polítics burgesos del PDeCAT per resoldre aquesta situació i eixamplar la seva base de recolzament a Catalunya i fora d’ella. Al mateix temps, i per reforçar la seva posició, endureixen la campanya de la por i sembren la divisió i l’enfrontament en el si dels treballadors i del poble de Catalunya.

Aquesta campanya porta ja moltes setmanes en marxa, i compta amb el recolzament entusiasta de la burgesia i la oligarquia catalana. Aproximadament 1.7000 empreses han anunciat des del dia 3-O la seva sortida de Catalunya, traslladant un missatge molt concret: la república catalana pot suposat la destrucció de milers o desenes de milers de llocs de treball. I cal reconèixer que aquesta campanya està tenint els seus efectes perquè des de la direcció del moviment d’alliberament nacional català, en mans majoritàriament dels polítics burgesos del PDeCAT, però també d’ERC i la CUP, no s’ha respost amb fets concrets, i l’única manera de fer-ho era assenyalant que la república catalana significaria la presa de decisions immediates contra les retallades, en defensa de la sanitat i educació públiques, i contra el sabotatge dels capitalistes assegurant la nacionalització de la banca i de les grans empreses per a defensar els llocs de treball, els salaris i millorar les condicions de vida del poble i els treballadors.

Però res d’això s’ha fet. Des del 3 d’Octubre la iniciativa l’ha pres la reacció i el règim del 78. És més, davant l’aplicació del 155, des del Govern i els partits que el sustenten l’espectacle no ha pogut ser més vergonyós. Una acceptació de totes les mesures repressives sense plantejar cap resposta seria basada en la mobilització, que transmet la venalitat i la covardia d’uns dirigents que no només no estan a l’altura del poble català, sinó que no creuen en la causa de la república perquè no volen trencar amb el sistema capitalista.

La reacció ha concentrat tota la seva potència de foc en el terreny polític i judicial, però també en l’intent de guanyar un espai al carrer que havia perdut. En aquest sentit, la mobilització del 29 d’Octubre a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya, i a qual van assistir més de 300.000 persones, és molt significativa. Fomentant la por a la pèrdua de llocs de treball i disseminant la crítica al nacionalisme català com si només fos un moviment de les elits explotadores, racistes i contraries a la població immigrant de Catalunya, la classe dominant espanyola està recolzant-se en un sector de l’esquerra, socialista i estalinista, per ficar una cunya entre els treballadors catalans a favor dels seus interessos.

L’actuació de Borrell, aclamant amb el seu verb encès a milers de reaccionaris, o de Paco Frutos, ex dirigent del PCE i CCOO, atacant la vaga convocada pel Sindicat d’Estudiants i al jovent que s’ha mobilitzat contra la repressió franquista, no són cap casualitat. El paper de comparsa de tots ells, entusiasmats amb les mesures franquistes del PP i disposats a propagar el xovinisme espanyolista als barris obrers, és un crim.

L’esquerra equidistant

Si el bloc reaccionari està avançant sembrant la confusió i els prejudicis espanyolistes entre sectors de treballadors, no és només per la responsabilitat del PSOE, o pel paper dels dirigents de CCOO i UGT, que en la pràctica col·laboren amb la burgesia espanyola i catalana quan justifiquen l’aplicació del 155. Els dirigents d’organitzacions que compten amb un gran recolzament parlamentari i en teoria estan a l’esquerra de la socialdemocràcia, com Podemos o Izquierda Unida, també estan aportant el seu gra de sorra a aquesta confusió. Quan defensen l’equidistància entre el règim del 78 i el moviment que ha esclatat a Catalunya, o quan parlen que la república catalana no és “legal” ni “legítima”, lluny d’ajudar a la causa dels treballadors i el jovent català, lluny de contribuir a la lluita contra tot tipus d’opressió nacional i de classe, reforcen molts dels arguments de la burgesia espanyola.

En una conjuntura històrica com l’actual totes les organitzacions es retracten. Seguir insistint que el 155 i la proclamació de la república catalana són el resultat de la falta de “diàleg” i de “responsabilitat” política és no voler veure el transfons de l’assumpte. És com si aquests dirigents mai haguessin sentit a parlar de la lluita de classes, i no entenguessin que si hem arribat a aquest punt és perquè l’Estat centralista i el règim del 78 mai acceptarà un referèndum pactat i legal a Catalunya sobre el dret a l’autodeterminació. I no ho acceptarà perquè la burgesia espanyola no renunciarà a un mercat com el català, que representa gairebé un terç del PIB espanyol, i perquè la “voluntat popular” no és quelcom que vagi amb ells. Mai consentiran que la proclamació de la república es dugui a terme “legalment” perquè això obriria les comportes –com ja està succeint- a un moviment de masses que més tard o d’hora contagiaria a la resta de l’Estat i podria acabar amb el seu règim.

De tots aquests dirigents, Alberto Garzón, coordinador d’Izquierda Unida, és qui amb més virulència s’ha posicionat contra les aspiracions democràtic-nacionals de milions de catalans, menyspreant un moviment de masses que s’ha afrontat al PP i a l’Estat. Un dirigent que sempre ha fardat de republicanisme, s’ha oposat amb tota vehemència a la república catalana, i ho ha fet esgrimint com argument que trenca amb la legalitat de l’Estat i la burgesia espanyola. I el pitjor de tot és que pretén justificar la seva postura fent referència als grans pensadors marxistes, quan en realitat falsifica de forma grotesca el marxisme i s’apropa a les postures del xovinisme espanyolista, facilitant al bloc reaccioni el seu objectiu de separar el moviment obrer i estendre els prejudicis de l’espanyolisme.
Garzón diu que és marxista. Però el principi de la dialèctica marxista assenyala que la veritat és sempre concreta. No ha estat ni Puigdemont ni el PDeCAT qui ha desafiat al règim del 78, sinó el moviment revolucionari de les masses catalanes. Per suposat que les diferents formacions polítiques de la burgesia catalana, Convergència i les seves successores, han sostingut sempre l’estabilitat capitalista, recolzant els governs de Felipe González i Aznar, defensant de manera clara els interessos de l’oligarquia catalana. El viratge cap a l’independentisme de Mas, Puigdemont i el PDeCAT va representar, en el seu moment, una maniobra política per desviar l’atenció sobre les seves polítiques de retallades, i neutralitzar la gran contestació social que havia esclatat contra ells als carrers de Catalunya. Està clar també que la posició dels companys de la CUP, donant recolzament parlamentari al PDeCAR per aplicar la seva agenda neoliberal a canvi que es mantinguessin dins del bloc independentista, ha estat un complet error.

Però igual d’erroni, o encara més pel que està en joc, és quan Puigdemont i el PDeCAT estan completament superats per un moviment de masses que obre una crisis revolucionària, Garzón i molts altres neguin el recolzament a aquest moviment, taxant-lo de reaccionari, i es dediquin a implorar a Rajoy i Puidemont que arreglin el problema negociant. Però, negociar què i amb qui? Un referèndum “pactat i legal” amb el mateix Estat i el mateix govern que treu la porra i aplica mesures d’excepció antidemocràtiques al poble de Catalunya?

Alberto Garzón ha dit que “només amb que Rajoy i Puigdemont es seguessin a dialogar ja es solucionaria part de la tensió” que es viu a Catalunya. Què té a veure això amb la posició de Marx i Lenin davant l’opressió nacional i la revolució? Res, no té res a veure, però sí molt amb la posició de Carrillo al 1976-1978, quan la direcció del PCE –aleshores partit de masses de la classe obrera- feia una crida al diàleg i al consens amb la burgesia espanyola i els hereus de la dictadura per a avortar una situació revolucionària que se’ls escapava de les mans.

Carrillo i el PCE, juntament amb Felipe González i el PSOE, van ser els principals artífexs del règim del 78. La direcció del PCE va sacrificar la lluita heroica de milions per tal de “consolidar la democràcia”, és a dir, permetre a la burgesia reprendre el control de la situació, recolzant la monarquia i oposant-se al dret a l’autodeterminació de Catalunya, Euskal Herria i Galiza. El resultat va ser quedar reduir a la insignificança política en aquests territoris. Per què Garzón no extreu les conclusions d’aquests fets?

Fa més de 100 anys que Lenin va escriure un magnífic text, El dret de les nacions a l’autodeterminació, fixant la posició dels marxistes revolucionaris en aquest terreny. Lenin no era nacionalista, ni Marx, ni Engels. Eren internacionalistes, però entenien que la defensa del dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides, com avui és el cas de Catalunya, era quelcom prioritari en la batalla pel socialisme. Lluitar contra l’opressió nacional és igual d’important que lluitar contra l’opressió de classe. Per suposat, en el moviment d’alliberament nacional els marxistes mai ens subordinem a la burgesia de la nació oprimida, en aquest cas a la burgesia catalana, ni a la seva representació política fins el moment, el PDeCAT, sinó que, al mateix temps que advoquem pel dret a l’autodeterminació –que significa òbviament el dret a la independència- ho lliguem a la lluita per un programa revolucionari i la transformació socialista de la societat.
La crisis actual a Catalunya, com en altres èpoques de la història, ha obert la possibilitat de conquerir la república catalana per mètodes revolucionaris, basats en l’acció directa del poble, el jovent i els treballadors. Això és el que aterra a la burgesia catalana, que ràpidament ha dictat un ultimàtum a les masses: abandoneu les vostres pretensions revolucionàries o desfermarem el caos econòmic i us enfonsarem a la misèria. És el mateix que va fer la burgesia grega i europea contra el poble grec!

Quina conclusió es pot extreure de l’aliança entre la burgesia catalana i la espanyola per a evitar la proclamació de la república catalana? Garzón i altres dirigents de Podemos com Pablo Iglesias, defensen com estratègia política “un procés constituent”, per arribar a la “República Federal”. No aclareixen quina orientació de classe, capitalista o socialista, hauria de tenir aquests procés constituent o la suposada república federal. Però més enllà d’això, com pretenen imposar aquests procés constituent o la república? Mitjançant l’acord amb l’Estat franquista i el PP? Arribant a un consens amb la burgesia espanyola?

La proclamació de la Segona República el 14 d’Abril de 1931 va ser el resultat de l’acció revolucionària de les masses, de la ciutat i del camp, que van enderrocar la dictadura de Primo de Rivera, i amb les seves vagues i mobilitzacions massives durant 130 i 1931 van posar a Alfons XIII rumb a l’exili. La proclamació de la república, que va ser acceptada amb ràbia pels capitalistes i la burgesia com un mal menor, no va poder contenir el moviment dels treballadors, els camperols sense terra i el jovent cap a la revolució socialista.

L’analogia històrica té la seva importància, doncs una república catalana guanyada mitjançant l’acció revolucionària implicaria necessàriament un combat frontal contra el PDeCAT i Puigdemont, contra tota aquesta oligarquia política i econòmica que ha governat Catalunya amb les mateixes receptes neoliberals que el PP, i obriria les portes a un govern de l’esquerra que qüestionaria les retallades i l’austeritat. Els capitalistes catalans, espanyols, francesos i europeus ho saben perfectament, i per això intenten aixafar el moviment amb tots els mitjans els quals disposen. Juan Luis Cebrián ho sap també, com assenyala en els seus incendiaris articles. Però Garzón i altres dirigents de l’esquerra, lamentablement, es limiten a dir que La gosadia del poble de Catalunya per la república “només” beneficia a la reacció.

Les tasques del moment

Els polítics burgesos del PDeCAT van anar molt més enllà del que realment volien després de ser empesos per la impressionant mobilització de l’1 i 3 d’Octubre (això explica les seves cares de funeral quan el Parlament va proclamar la república). Però des de que la burgesia catalana va entendre que s’havia obert una crisis revolucionaria i van exigir a Puigdemont i els seus que reculessin, tot el viscut des del 3 d’Octubre han estat maniobres constants per retrocedir i cedir davant del PP i l’Estat espanyol. Ara hi ha una desbandada completa del Govern, i especulacions que Puigdemont i cinc consellers podrien demanar refugi a Bèlgica davant les querelles de la Fiscalia.

Els dirigents del PDeCAT estan traint, una vegada més, la causa de Catalunya i la república. En lloc de fer una crida a la mobilització massiva contra el 155 i les querelles, i passar per la mateixa experiència que centenars i milers de lluitadors quan són víctimes de la repressió de l’Estat, aquests polítics burgesos es preparen per fugir “heroicament” i convertir-se en figures simbòliques en l’exili. Això no serveix a la lluita del poble només volen salvar la seva imatge i el seu prestigi personal!

La correlació de forces a Catalunya encara permetria revertir els plans de la burgesia i el seu intent de tancar la crisis revolucionària dividint en línies nacionals a la classe treballadora. Però per fer això seria necessari que l’esquerra catalana i estatal trenqués amb la seva política actual, fent una crida a la mobilització massiva amb un programa de reivindicacions econòmiques i socials. Aquest programa ha de tenir eixos clars: posar fi als desnonaments i les retallades, defensar l’educació i sanitat públiques, i nacionalitzar la banca i les grans empreses sota control democràtic de la població per crear milions de llocs de treball amb salaris dignes. L’obligació de l’esquerra que lluita és demostrar al conjunt de la classe treballadora catalana, especialment els quals van emigrar durant els durs anys de la postguerra i famílies dels quals van patir el menyspreu classista, racista i humiliant de la burgesia catalana, que la república que volem no és la de l’oligarquia sinó la del poble i la dels oprimits.

Les proclamacions i declaracions en abstracte de la república, com han pretès fer Puigdemont i Oriol Junqueras, serveixen de poc davant l’actual ofensiva del bloc reaccionari monàrquic i el seu Estat. El que falta no és precisament força, sinó decisió per part dels dirigents de l’esquerra per basar-se en la immensa capacitat de lluita mostrada per les masses i organitzar la vaga general contra el 155, imposar un govern d’esquerres que faci realitat una república socialista, i desallotjar a Puigdemont i als polítics burgesos del PDeCAT de la direcció d’un moviment d’alliberament nacional al qual estan traint descaradament. Aquesta és la tasca de la CUP, Catalunya En Comú i Units Podem.

Centenars de milers de lluitadors consideren les eleccions del 21D com una estratègia per a liquidar el moviment que ha portat a proclamar la república. I no els hi falta raó: la burgesia espanyola i els partits del règim volen donar a la seva política repressiva i espanyolista un vernís democràtic. Però és evident que les eleccions es celebraran, com el PDeCAT i ERC han reconegut comprometent la seva participació. Per això mateix, és necessari entendre que la mobilització de masses i la defensa d’una política socialista és el millor camí per a derrotar a la dreta espanyolista i els seus aliats, ara i a les eleccions del 21 de Desembre, i assegurar que la perspectiva d’una república catalana es manté amb força com una alternativa viable.

Durant aquest procés és absolutament imprescindible dirigir-se als treballadors catalans, bolcar-se cap les fàbriques i empreses. La classe obrera ha de ser la protagonista fonamental en el combat contra la repressió, i per això és necessari demostrar que una república socialista és una opció millor que una monarquia capitalista que defensa els interessos de l’oligarquia financera, dels corruptes i els franquistes.

L’única manera d’acabar amb la confusió, i neutralitzar la campanya del nacionalisme espanyolista, és unint els treballadors i jovent de la resta de l’Estat amb els seus germans de classe a Catalunya mitjançant la mobilització massiva contra el govern del PP. Des d’Esquerra Revolucionària ho diem clar: aquesta és la tasca que té per davant la direcció d’Unidos Podemos, que tenen Pablo Iglesias i Ada Colau.

Vivim esdeveniments decisius. La classe dominant espanyola i catalana veu amb terror i odi la consolidació de la república catalana. La raó no és només perquè trencaria la idea d’una “España: una, grande y libre”. Saben que aquesta conquesta seria el preludi a una lluita encara més intensa i transcendental a favor dels oprimits, contra la dominació dels capitalistes, contra l’ordre social establert i per una república socialista a Catalunya i una república socialista federal, basada en la unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que composen actualment l’Estat espanyol. Una lluita que ja està guanyant la solidaritat activa de les masses Derrotar l’ofensiva reaccionaria amb la mobilització de massesoprimides d’Europa i de tot el món.

Afilia't a Esquerra Revolucionària i lluita per la república socialista catalana!


Militant