Tota l’experiència de lluita del moviment obrer en el seu objectiu històric d’acabar amb el capitalisme i construir una societat socialista, demostra que la classe treballadora necessita un partit com instrument imprescindible per canalitzar l’energia revolucionària de les masses cap a aquesta tasca i que aquesta arma no s’improvisa a la calor de la revolució, sinó que s’ha d’haver forjat prèviament, en els períodes de normalitat i fins i tot en els de reacció més fosca.

En aquests temps d’apostasia política i de retrocés ideològic per part de la majoria dels dirigents obrers, els revolucionaris tenim un combat ideològic constant per recuperar les idees del genuí marxisme per al moviment obrer, és molt important l’estudi del període de reacció negra que va seguir la derrota de la revolució russa de 1905 i de com els bolxevics van poder superar els enormes obstacles que aquesta situació imposava per al desenvolupament de la seva activitat.

La revolució de 1905 és derrotada

El punt àlgid de la revolució de 1905 a la ciutat es produeix el desembre d’aquell any. Després, l’epicentre de l’agitació social es trasllada al camp. Allà es produeixen multitud d’insurreccions camperoles que fan trontollar el poder dels terratinents.

Però el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) -tant bolxevics com menxevics- té poca influència entre la pagesia i encara que la socialdemocràcia russa fa un esforç important per influir entre els camperols, intervenint decididament en els esdeveniments, no té el temps suficient i les insurreccions, descoordinades i sense un programa clar, són derrotades.

A l’abric dels esdeveniments revolucionaris i pressionats per les masses i pels obrers menxevics, els dirigents d’aquesta fracció giren a l’esquerra i les tendències cap a la unitat es fan molt fortes.

La posició de Lenin és clara sobre això: sí a la unitat, però sobre la base de principis polítics clars.

Comencen a fer-se passos per restablir l’esmentada unitat el desembre de 1905, amb la constitució d’un Comitè Central unificat, la formació d’un Comitè de Redacció conjunt responsable d’una nova publicació (Notícies del Partit) i amb l’anunci d’un congrés d’unificació.

Però ja a començaments de 1906, amb el moviment en retrocés a les ciutats, els dirigents menxevics tornen a girar gradualment a la dreta i els interrogants sobre el futur de la reunificació tornen a ser presents.
Lenin insisteix, en aquest context, en treballar per la unitat però sense abandonar la lluita ideològica en l’interior del POSDR i per això la necessitat de mantenir la fracció bolxevic constituïda.
Finalment l’abril de 1906, es celebra el IV Congrés del POSDR, a Estocolm. En aquest congrés, els menxevics són majoria. L’ona de repressió generalitzada i arrests que s’està imposant a tot Rússia, afecta fonamentalment als bolxevics i això fa minvar la seva representació.

Debat sobre la qüestió agrària

Entre tots els temes que es van debatre es pot destacar el que es va produir entorn del programa agrari que hauria de defensar el partit.

En un país en el qual la immensa majoria de la població eren camperols, la qüestió agrària era un tema clau per al futur de la revolució.

L’elaboració del programa agrari va ser l’assumpte que va evidenciar més clarament el gir a la dreta experimentat pels dirigents menxevics, va posar més de relleu les diferències de fons que els separaven dels bolxevics i també els elements d’indecisió i dubte que hi havia entre alguns membres de la fracció de Lenin.

Lenin i la majoria dels bolxevics defensaven la nacionalització de les terres dels terratinents.

Aquesta reivindicació estava basada en la perspectiva de la necessitat de l’enderrocament de l’autocràcia tsarista sobre la base de la insurrecció de les masses. Aquestes tindrien davant els terratinents i també a l’anomenada burgesia liberal, que com la revolució de 1905 havia demostrat, en el moment clau s’aliaria amb la reacció més dura per aixafar els obrers i els camperols. Per tant lluitar per la nacionalització dels latifundis es convertia en una arma central en l’objectiu de destruir el règim autocràtic sobre el qual tant terratinents com burgesos basaven el seu domini.

El menxevisme, en la mesura que no compartia aquesta perspectiva, s’oposava rotundament a la consigna de la nacionalització.

El gradual esgotament de la revolució reforça entre els menxevics la seva desconfiança en el moviment de masses, incrementant les tendències cap al pacte amb la burgesia liberal. Els menxevics conclouen que és impossible l’enderrocament de l’autocràcia per l’acció dels obrers i camperols i advoquen per arribar a acords amb els burgesos liberals i per les maniobres parlamentàries per anar llimant poder a l’autocràcia tsarista.

Partint d’aquesta perspectiva advocaven per la municipalització de la terra el que suposava que en la mesura que els municipis estaven controlats directament o indirectament pels terratinents, no s’hauria avançat ni un centímetre en l’emancipació dels milions de camperols russos assedegats de terra.

Un sector dels bolxevics advocava pel repartiment de terra entre els camperols, argumentant que era el que aquests volien, encara que aquesta consigna no atacava tan clarament com la defensada per Lenin el poder dels grans hisendats.

Al final, per derrotar la consigna de la municipalització, Lenin va retirar la seva de nacionalització -l’única conseqüentment revolucionària a favor de la del repartiment-, arribant a un compromís que ell va qualificar d’insatisfactori.

S’imposa la reacció

Una altra qüestió que es va debatre en aquest congrés va ser l’actitud que el POSDR havia de mantenir davant de les eleccions a la segona Duma (espècie de parlament) convocades pel règim.

El clar caràcter reaccionari d’aquesta institució (no hi havia vot directe; per exemple, les fàbriques d’entre 50 i 1.000 treballadors elegien un elector, que eren els que elegien els diputats. Les de menys de 50 obrers no podien votar i les dones, els menors de 25 anys i els camperols sense terra, no tenien dret a vot) i l’encara no clar desenllaç de la revolució, va fer que els bolxevics, amb l’oposició de Lenin, defensessin el boicot a aquestes eleccions.

La verdadera naturalesa de la Duma era evident per als obrers més conscients, però no per a les masses que tenien il·lusions constitucionals. Això era més acusat entre els camperols que tenien esperances en les quals a través de la Duma podrien aconseguir terres.

La decisió final que el POSDR va adoptar va ser la de participar en la primera ronda i boicotejar la segona. Això va ser un error, era necessari demostrar davant de les masses, amb la participació en aquest organisme, la seva inutilitat per resoldre els problemes fonamentals. Com a regla general es pot plantejar que és correcte el boicot a un parlament burgès, quan el moviment obrer té la suficient força com per poder substituir-lo pels organismes de poder proletari (soviets, comitès obrers, juntes obreres, etc.), mentrestant és necessari usar la tribuna del parlament, no per crear il·lusions en les quals a través dels organismes de la democràcia burgesa es poden resoldre els problemes fonamentals de les masses, sinó per usar aquesta estrada com un amplificador per fer arribar a milions de persones les idees del marxisme.

El foc de la primera revolució russa s’esgota definitivament el 1907 quan els últims aixecaments camperols són sufocats pel tsarisme. A partir d’aquest moment, el règim abandona totes les precaucions mantingudes durant els mesos anteriors i desencadena una repressió intensa i cruel contra les masses.

Dissol la Segona Duma i imposa, primer la Tercera i mesos després, la Cuarta Duma, encara més restrictives i reaccionàries. Els sindicats, el POSDR i qualsevol mínim element d’organització obrera i camperola, són sistemàticament perseguits. Les masses, esgotades, són incapaces de respondre a la revenja que estava prenent el tsarisme.

Els efectes de la repressió són devastadors en les organitzacions obreres, que queden pràcticament destrossades. Per exemple, entre 1906 i 1910 són clausurades 500 organitzacions sindicals i la militància en els sindicats legals passa de 246.000 a 13.000.

D’altra banda la repressió més ferotge es rabeja entre els revolucionaris, que són víctimes de massives execucions sumàries i del desterrament.

Però la derrota assoleix també el terreny ideològic. Molts intel·lectuals que a l’abric de la revolució van simpatitzar i fins i tot es van adherir a la causa obrera, abandonen la lluita i encapçalen un moviment ideològic en el qual es renega de la revolució i de la lluita contra l’opressió. El corrent de pensament dominant passa a ser l’idealisme filosòfic i fins i tot entre molts "pensadors" el misticisme domina els seus escrits. Lenin parlava en aquells moments del domini de la "prostitució política".

Entre els menxevics sorgeix un sector que planteja treballar sol en les condicions de legalitat que permeti el règim, abandonant qualsevol activitat clandestina. Això, en una situació de brutal dictadura, suposava a la pràctica la liquidació del partit.

Dins de la fracció bolxevic es desenvolupa un corrent (els otzovistas) que es col·loca en l’altre extrem; advoquen per l’abandonament de tota feina en qualsevol institució o organització que sigui permesa pel règim. L’efecte que això hagués tingut és el d’haver aïllat el partit convertint-lo en una secta al marge del moviment real de les masses. Lenin els caracteritzava de liquidacionistes al revés.

En defensa del marxisme

Aquests anys són decisius per al futur de la revolució russa i de les forces que constituirien el Partit Bolxevic. En aquests moments el paper jugat per Lenin és decisiu en evitar que la davalla política i organitzativa que assolava a les organitzacions obreres, causés danys irreparables també en la fracció bolxevic del POSDR. Això no va ser gens fàcil. Les desviacions polítiques regnants van afectar una àmplia capa de quadres bolxevics i a més, assetjats per la repressió, sofrien contínues baixes i no tenien fons per desenvolupar la seva activitat.

En aquest context dur hi havia moltes pressions provinents de totes les ales del POSDR per unificar el partit i la desesperació era tal, que s’advocava per la unitat gairebé a qualsevol preu, aparcant les diferències o suavitzant-les de manera artificial. Trotsky, encara que políticament estava molt proper als plantejaments de Lenin, va jugar un paper destacat en aquests intents d’unitat, rebent per això furibunds atacs per part de Lenin. Temps més tard, el propi Trotsky va reconèixer la correcció dels plantejaments de Lenin sobre l’organització del partit.

Lenin defensava la lluita ideològica sense treva; preservar el programa del marxisme era fonamental per poder ser el referent de les masses quan aquestes curessin les ferides provocades  per la derrota de 1905. Aquesta lluita a més havia de tenir la seva expressió organitzativa. Lluny de diluir la fracció bolxevic en aliances sense principis, era necessari organitzar millor la fracció i diferenciar-se clarament davant les masses de les altres tendències del moviment obrer.

Haver aconseguit, no sense grans dificultats, tirar endavant aquests plantejaments, va ser essencial que des dels primers símptomes de recuperació del moviment obrer, l’any 1911, el bolxevisme estigués en primera línia i aglutinés al seu voltant als millors elements que estaven tornant a incorporar-se a la lluita.