Un dia com avui, 7 de novembre (25 d’octubre segons el calendari rus de l’època) de 1917, va començar la Revolució Russa. Segles d’opressió, misèria i ignorància sota la bota asfixiant del tsarisme, l’obscurantisme religiós, els terratinents i l’explotació capitalista arribaven a la seva fi. Per commemorar aquesta data tan assenyalada per a totes i tots els que seguim l’exemple dels bolxevics i volem transformar la societat, tornem a publicar el text “Octubre de 1917. Quan la classe obrera va prendre el poder”, escrit per la companya Bárbara Areal pel 100 aniversari de la insurrecció obrera i camperola a Rússia.

"Per nosaltres no es tracta de reformar la propietat privada, sinó d'abolir-la; no es tracta de pal·liar els antagonismes de classe, sinó d'abolir les classes; no es tracta de millorar la societat existent, sinó d'establir-ne una de nova".

Karl Marx & Friedrich Engels, Circular a la Lliga dels Comunistes, 1850

A finals d'agost i principis de setembre del 1917, la crisi revolucionària a Rússia havia madurat. La derrota del cop de Kornilov a l’agost va omplir l'avantguarda obrera de confiança i va redoblar la seva determinació. Alhora, la comprensió del nexe entre l'economia i la política, entre la decisió del Govern Provisional de mantenir la guerra, la propietat privada de les fàbriques i la terra, i les penúries que patien els treballadors a les ciutats, els camperols a les viles i els soldats a les trinxeres, es va obrir camí en la consciència de milions i va exposar en tota la seva magnitud les mentides i promeses traïdes dels eseristes i els menxevics, contraris a trencar la seva coalició amb la burgesia i els terratinents.

El “pugilat entre el sistema soviètic i la democràcia formal”, és a dir, el doble poder emanat de la Revolució de Febrer, arribava al darrer assalt. Institucions i organismes com el Govern Provisional i les dumes, així com el preparlament –convocat desesperadament per Kérenski per desviar les masses de l'acció revolucionària–, perdien acceleradament la seva credibilitat davant la majoria del poble. Teatres del xarlatanisme i l'engany, tots aquests organismes s'havien mostrat incapaços de resoldre les necessitats d'una població farta de discursos buits, que els fets tossuts negaven a cada pas: ni terra, ni pa, ni pau, ni drets per a les nacions oprimides. Aspiracions que no tenien cabuda dins el marc del capitalisme rus i que empenyien inexorablement cap a una nova revolució.

Tot aquest avenç en la consciència es va traduir en un creixement de l'autoritat política dels bolxevics, que van passar de ser una escassa minoria als soviets a guanyar la majoria als de Petrograd i Moscou —els dos nuclis urbans que actuaven com a guia política per a la resta de Rússia— i en moltes altres ciutats. Aquesta victòria s'havia gestat des de baix, al cor del proletariat, conquerint en primer lloc els soviets de les fàbriques i els barris obrers, i demostrant a les masses oprimides que els bolxevics no eren com la resta dels partits: ells sí que feien el que deien i, encara que van ser reprimits sense treva, mai no van abandonar les masses fins i tot en les circumstàncies més difícils.

En aquest punt cal tornar a recordar que, des de Febrer, la majoria dels soviets van estar dirigits pels partits conciliadors i reformistes, eseristes i menxevics. Aquestes formacions havien pervertit els organismes de poder obrer col·locant-los al servei de la col·laboració de classes. La possibilitat que els soviets esdevinguessin una palanca de la contrarevolució va ser advertida en nombroses ocasions per Lenin, que insistia correctament en no tenir cap aferrament a formes organitzatives quan aquestes deixen de jugar la funció progressista per la qual van néixer.

Però els dubtes de Lenin, que fins i tot va arribar a proposar abandonar la consigna de Tot el poder als soviets! i centrar les forces del partit a impulsar els comitès de fàbrica com els òrgans de la insurrecció, van ser resoltes per la pròpia experiència dels fets. La derrota de l'intent colpista d'agost —el fuet de la contrarevolució— va insuflar novament als soviets la sàvia revolucionària necessària.

Crisi al Comitè Central bolxevic

Les conclusions que es poden extreure de l'octubre rus són moltes i valuoses, especialment pel que fa al paper del partit revolucionari. Per això, una de les falsificacions estalinistes més nefastes és la que oculta l'autèntica història del que va passar en la direcció bolxevic durant aquell any crucial. Pretendre deduir del triomf de la revolució que el programa, els mètodes i les tàctiques aplicats durant aquests deu mesos de 1917 van sorgir de manera natural, assossegada i unànime entre els líders bolxevics, és faltar a la veritat. Per contra, la frenètica successió d'esdeveniments i debats no van deixar de colpejar el partit i van provocar constants crisis.

La situació objectiva al setembre havia patit una gran transformació. Ja no es tractava, com assenyalaria Lenin a les Tesis d'Abril, d'explicar pacientment a les masses la necessitat de lluitar per la revolució socialista i fer-la conscient de la seva tasca històrica. La situació havia madurat ràpidament. Després de la repressió sagnant de les Jornades de Juliol i de l'intent de cop d'Estat de Kornílov a l'agost, el poder va lliscar a mans d'una camarilla bonapartista, encarnada per Kérenski, que amenaçava amb la derrota humiliant i definitiva de la revolució.

D'aquests fets, en paraules de Lenin, es concloïa que era completament impossible el “desenvolupament pacífic” de la revolució. La tossudesa d'eseristes i menxevics de lligar-se al carro de la reacció burgesa, convertint-se en els majordoms de Miliukov i els cadets, feia impossible aquesta perspectiva. Lenin ho va advertir en tota la seva correspondència al Comitè Central bolxevic: no hi havia ja camins intermedis. O una dictadura bonapartista burgesa, o els treballadors es feien amb el poder a Rússia, recolzats en el poder dels soviets i en la mobilització dels camperols pobres.

Tots els seus escrits de finals d'agost i principis de setembre estan recorreguts per aquest eix: preparar les forces del partit i de l'avantguarda per a la insurrecció, una vegada els fets confirmaven a cada pas el suport de la majoria de la classe obrera i dels camperols pobres. El 12 de setembre Lenin va publicar un article titulat Els bolxevics han de prendre el poder; dos dies després afirmava que comptaven “amb totes les premisses objectives per a una insurrecció triomfant”. [1]

Lenin operava un gir decisiu en l'orientació del partit, i es va enfrontar a una oposició enverinada en la direcció bolxevic. Quan arribava el moment per al qual els bolxevics portaven tant de temps preparant-se, pel qual s'havien fet tants esforços i sacrificis, una sensació de vertigen paralitzant es va apoderar d’uns pocs dirigents. Stalin, aleshores cap de la redacció de Pravda, va permetre la publicació el 30 d'agost d'un article de Zinoviev contra la proposta de la insurrecció. Les declaracions es van succeir per boca de líders destacats: Zinóviev, Kàmenev i molts altres van acusar Lenin d'aventurerisme i blanquisme [2]. Totes aquestes justificacions per endarrerir la decisió van ser basades en raons teòriques, en la immaduresa de les condicions per prendre el poder, l'endarreriment de l'economia russa per sustentar un Estat obrer, la dificultat de consolidar el suport de les masses camperoles o la “fortalesa” militar dels enemics de la revolució… En definitiva, Rússia no estava madura per a la revolució socialista, i calia travessar una fase prèvia de desenvolupament capitalista i democràcia burgesa.

En aquelles circumstàncies extremes, Lenin no es va acovardir i va actuar en conseqüència: “Em veig obligat a demanar la meva sortida del Comitè Central, i així ho faig, i a reservar la meva llibertat d'agitació a la base i en el congrés del partit. [3] Igual que quan la direcció bolxevic va deixar-lo en minoria amb les seves Tesis d'Abril, “…Lenin es recolzava en les capes inferiors del partit contra les més altes, o a la massa del partit contra l'aparell en conjunt”[4]. Encara que no va arribar a fer pública la seva dimissió, la lluita interna es va prolongar fins a les acaballes de la insurrecció.

Per fi, al Comitè Central celebrat el 10 d'octubre (segons el calendari rus de l'època), Lenin va conquistar la majoria per organitzar i fer una crida a la insurrecció armada. Aquesta reunió, de transcendència històrica, va comptar amb algunes particularitats. Només 12 dels 21 membres del CC hi van poder assistir. De fet, Lenin va arribar afaitat, amb ulleres i perruca, ja que seguia en la clandestinitat. En concloure el debat, 10 membres van votar a favor de la insurrecció i 2 en contra. Això no va evitar que tan sols una setmana abans que la presa del poder es consumés, Kàmenev publiqués una carta afirmant que: “No només Zinóviev i jo, sinó una porció de companys, estimem que seria un acte inadmissible, funest per al partit i la revolució, prendre la iniciativa de la insurrecció armada en el present moment” [5].

Tota la pressió ideològica exercida per la burgesia i, especialment, per la petita burgesia feia efecte en la cúspide del partit. “Menxevics i eseristes procuraven lligar els bolxevics amb la legalitat soviètica i transformar aquesta, de manera indolora, en legalitat parlamentària burgesa. I amb semblant tàctica simpatitzava la dreta bolxevic” [6]. Aquestes pressions de classes alienes eren encoratjades pel caràcter conservador que tot aparell adquireix al llarg dels anys, fins i tot el del partit més revolucionari.

La presa del poder

La implacable insistència demostrada per Lenin durant aquestes setmanes cabdals no era casual. Hi havia una urgència real, que si no era atesa acabaria de forma tràgica. “La força d'un partit revolucionari només augmenta fins a un moment donat, després del qual pot declinar-se. Davant la passivitat del partit, les esperances de les masses donen pas a la desil·lusió, de la qual treu avantatge l'enemic, que mentrestant es reposa del pànic” [7].

La fortalesa de Lenin per superar les vacil·lacions i el temor a la derrota de molts dels seus companys, es recolzava sens dubte en la seva profunditat teòrica i la seva genialitat tàctica, però també, i és important subratllar-ho, en la seva confiança en la capacitat revolucionària de les masses desposseïdes: “Que s'avergonyeixin els que diuen: 'No tenim cap aparell per reemplaçar l'antic, que inevitablement tendeix a la defensa de la burgesia'. Doncs aquest aparell existeix. Són els soviets. No tingueu por a la iniciativa ni l'espontaneïtat de les masses, confieu en els seus òrgans revolucionaris, i veureu manifestar-se en tots els dominis de la vida de l'Estat, aquesta mateixa força, aquesta mateixa grandesa, la invencibilitat dels obrers i camperols que han manifestat la seva unió i el seu entusiasme contra el moviment de Kornilov” [8].

Efectivament, no es tractava només de la classe obrera; desenes de milions de camperols pobres cremaven d'impaciència i passaven a l'acció, ocupant els latifundis i expulsant els propietaris. Calia que els bolxevics connectessin amb aquesta gegantina massa humana assedegada de terra i llibertat, demostrant-li de forma pràctica que el seu partit tenia el programa que necessitaven. La presa del poder per la classe obrera seria la manera més efectiva de fer-ho, segellant l'aliança política entre els oprimits de la ciutat i del camp.

A principis d'octubre, el govern de Kérenski, en una maniobra desesperada, va intentar traslladar al front dues terceres parts de la guarnició militar de Petrograd a causa de les seves simpaties cap al bolxevisme. Però les tropes no només van romandre a la ciutat, sinó que el conflicte que es va desfermar entre el soviet de la capital –en mans bolxevics– i el govern va permetre la constitució el 7 d'octubre del Comitè Militar Revolucionari, organisme que es va afanyar a nomenar comissaris polítics en totes les unitats i institucions militars, és a dir, un Estat Major revolucionari, o com Trotski ho va qualificar, “l'òrgan soviètic legal de la insurrecció” [9].

La insurrecció prevista en un primer moment per al 15 d'octubre (segons el calendari rus de l'època) va ser ajornada deu dies per fer-la coincidir amb l'obertura del II Congrés dels Soviets. Amb tot, cal tornar a subratllar la genuïna posició política de Lenin, implacable enemic del cretinisme parlamentari: “Per a nosaltres, allò important és la iniciativa revolucionària, de la qual la llei ha de ser el resultat. Si espereu que s'escrigui la llei i us creueu de braços, sense desplegar la menor energia revolucionària, no tindreu ni llei ni terra” [10] Trotski recorda que “en voler que coincidís la presa del poder amb el II Congrés dels Soviets, ni de bon tros abrigàvem la càndida esperança que aquest Congrés pogués resoldre per si mateix aquella qüestió. (…) Per apoderar-nos del poder, esdeveníem activament els preparatius en el terreny polític, organitzatiu i militar” [11].

Tot estava llest, i el 25 d'octubre es va iniciar la insurrecció sota la direcció de Lev Trotski i els seus col·laboradors del Comitè Militar Revolucionari: “…desenes i desenes de milers d'obrers armats constituïen els quadres de la insurrecció. Les reserves eren gairebé inesgotables. Evidentment, l’organització de la guàrdia vermella estava molt lluny de ser perfecta. (…) Però, completada amb els obrers més capaços de sacrificar-se, la guàrdia vermella cremava en desitjos de portar aquesta lluita fins al final. I això és el que va decidir-ho tot” [12]. La insurrecció a Petrograd va ser incruenta, a diferència de Moscou on la candidesa de la direcció revolucionària va facilitar la posada en llibertat de nombrosos comandaments militars que van reorganitzar les seves forces i van passar al contraatac.

La Revolució d'Octubre va ser tot el contrari a un cop d'Estat, com ho intenten presentar els historiadors burgesos i els seus portaveus a l'esquerra reformista. En realitat, el que va decidir el triomf d'octubre va ser el suport immensament majoritari dels treballadors i dels camperols pobres a la crida dels bolxevics. El II Congrés dels Soviets –celebrat del 25 al 27 d'octubre de 1917– va aprovar la dissolució del Govern Provisional, la creació del Consell de Comissaris del Poble, i va ratificar els dos famosos decrets, presentats per Lenin, referents al lliurament de la terra a la pagesia i la fi de la participació de Rússia a la guerra imperialista.

Acabava de néixer el primer Estat obrer de la història. Com va assenyalar Rosa Luxemburg des de la presó: “Els bolxevics s'han afanyat a formular, com a objectiu de la seva presa del poder, el programa revolucionari més complet i de més transcendència, és a dir, no l'afermament de la democràcia burgesa, sinó la dictadura del proletariat per tal de realitzar el socialisme (…) Lenin, Trotski i els seus camarades han demostrat que tenen tot el valor, l'energia, la perspicàcia i la fermesa revolucionària que càpiga demanar a un partit a l'hora històrica de la veritat” [13].

  1. V. I. Lenin, El marxismo y la insurrección.
  2. August Blanqui (1805-81): Revolucionari i representant del comunisme utòpic francés, advocava per la presa del poder mitjançant el complot armat d'una minoria.
  3. Lenin citat per Lev Trotski a Historia de la Revolución Rusa.
  4. L. Trotski, Historia de la Revolución Rusa.
  5. L. Trotski, Lecciones de Octubre.
  6. Ibíd.
  7. Ibíd.
  8. Lenin citat per L. Trotski en Historia de la Revolución Rusa.
  9. Ibíd.
  10. Lenin citat per L. Trotski en Historia de la Revolución Rusa.
  11. L. Trotski, Lecciones de Octubre.
  12. L. Trotski, Historia de la Revolución Rusa.
  13. R. Luxemburg, La revolución rusa, a Obras Escogidas, Ed. Ayuso, pp. 119, 123, 125.

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01