L'imperi dels tsars era un país endarrerit on la classe obrera i la indústria eren illes en un mar de camperols i grans latifundis. En la major part del país, les formes socials eren més pròpies del feudalisme i el nivell cultural estava molt per darrere del dels països desenvolupats de l'època. Seguia pendent una reforma agrària que acabés amb els grans terratinents i repartís la terra entre els camperols, eliminant així la base material del servilisme, així com un fort desenvolupament industrial que elevés el nivell tècnic de la societat, que fes entrar el país en l'era moderna i que convertís el proletariat en la classe majoritària de la societat russa. Els països capitalistes més desenvolupats feia força dècades que havien dut a terme aquestes tasques, pròpies de la revolució democràtica-burgesa.

Els menxevics (Plekhanov, Axelrod, Zasúlitx, Martov, etc.) plantejaven que, atès que la revolució burgesa estava pendent a Rússia, la revolució que s'estava gestant tindria aquesta naturalesa de classe; en conseqüència, el paper dirigent en ella li corresponia a la burgesia liberal, com a pretendent natural a dirigir la societat. La victòria de la burgesia obriria un període de desenvolupament capitalista, de durada indeterminada, que col·locaria el proletariat en condicions de lluitar pel socialisme. Fins que es donessin aquestes circumstàncies, el paper del proletariat seria el d'aliat d'esquerres de la burgesia liberal enfront de la reacció, tot i que també defensaria els seus interessos contra aquesta burgesia. Els menxevics veien com una aberració que el proletariat rus emprengués la lluita pel poder abans que els països desenvolupats haguessin establert un precedent.

La revolució permanent

L'enfocament menxevic de la qüestió no era compartit, ni de bon tros, per altres corrents de la socialdemocràcia russa, com els bolxevics i Trotsky, que insistien en el paper reaccionari de la burgesia russa i la seva incapacitat, per tant, de dirigir una lluita conseqüent contra el règim autocràtic i les restes del passat feudal; només els obrers i camperols pobres podrien portar a bon port les tasques democràtic-burgeses.

Que la implantació del socialisme, en ser un sistema de producció superior al capitalisme, requereix una determinada base material és l'abecé per a un marxista. Però l'experiència revolucionària real demostrava que l'abecedari té més de tres lletres i que, a més, cal saber combinar-les correctament.

La primera revolució russa, el 1905, va traslladar al terreny de la pràctica els debats teòrics. La burgesia, que en un primer moment va recolzar les mobilitzacions obreres, va trigar poc en aliar-se amb la monarquia i els terratinents per a aixafar el moviment dels treballadors. Però aquest assaig general de 1905 va ser una experiència de valor incalculable de la qual els marxistes russos van treure valuoses lliçons.

El 1906, Trotsky publica una extensa obra titulada 1905. Resultats i perspectives, on fa un balanç dels esdeveniments de l'any anterior i expressa essencialment la que posteriorment seria coneguda com la teoria de la revolució permanent. En ella, Trotsky explica la dinàmica del procés de la revolució en un país endarrerit i les tasques del partit revolucionari.

Per a Trotsky, feia temps que el capitalisme havia triomfat com a sistema social dominant al món; és més, les condicions bàsiques generals -prenent l'economia mundial com un tot- per al pas del capitalisme al socialisme ja estaven donades. En aquest context, els països endarrerits es veien obligats a assimilar a marxes forçades les conquestes tècniques i productives (o part d'elles) dels països avançats. Assotats pel fuet de les necessitats materials, els països endarrerits avancen a salts, obviant així algunes de les etapes històriques per les quals els països avançats havien hagut necessàriament de passar per aconseguir el seu nivell de desenvolupament. Les diferents etapes del procés històric es confonen i es barregen. Les relacions de producció més primitives, sobretot al camp, conviuen amb focus industrials concentrats i relacions socials modernes. Els països endarrerits incorporen, adaptant-les al seu propi endarreriment, les conquestes més modernes.
Aquest desenvolupament desigual i combinat dóna a les relacions entre les classes un caràcter més complex. Els processos socials reals no han de transcórrer segons un patró general dissenyat prèviament (la burgesia enderroca al feudalisme, aquesta desenvolupa el capitalisme i crea les condicions per al socialisme). Cal adaptar el patró general a la realitat i no a l'inrevés, com feien els menxevics.

El paper de la burgesia liberal

La clau per a començar a millorar realment les condicions de vida de les masses en la Rússia tsarista era solucionar el problema agrari, que només era possible expropiant les terres dels grans terratinents i repartint-les entre els camperols. La destrucció de la monarquia estava íntimament lligada a això. D'altra banda, l'equació social de la realitat russa ja tenia un element decisiu: un proletariat jove, combatiu, molt inferior numèricament a la pagesia, però molt concentrat a grans fàbriques, amb un gran pes social específic i molt enfrontat a la burgesia. Al seu torn, la burgesia estava unida per una multitud de llaços a la gran propietat agrària i als interessos dels terratinents (hipoteques bancàries, molts burgesos també eren terratinents, etc.), de manera que tenia molt més en comú amb els grans hisendats que amb els camperols que reclamaven la terra.

La diferenciació extrema entre les classes urbanes (burgesia i proletariat), al costat de la unitat d'interessos entre la burgesia i els terratinents, deixava en evidència que la burgesia russa no es posaria al capdavant de les masses, sumant el seu pes social i la seva experiència política a l'energia revolucionària d'aquestes, per a realitzar les tasques històriques de la revolució burgesa.

Per a Trotsky, la classe obrera era l'única classe social que comptava amb la suficient consistència, homogeneïtat i força per a dirigir la revolució que s'estava covant.

Les tasques de la revolució burgesa russa només podrien realitzar-se sempre que el proletariat, recolzat pels milions de camperols, (suport que guanyaria incorporant al seu programa la revolució agrària), aconseguís concentrar a les seves mans la direcció de la nova societat. La classe obrera expropiaria els latifundis, repartiria la terra entre els camperols i alliberaria al país del domini de les burgesies imperialistes dels països desenvolupats, realitzant íntegrament cadascuna de les tasques democràtiques de la revolució burgesa.

Però per a poder portar aquestes tasques fins al final, el proletariat necessitaria dotar-se dels mitjans i la força suficients. Per a això hauria d'atacar cada vegada més profundament la propietat privada dels mitjans de producció, depassant immediatament els propis límits de la revolució burgesa, per abraçar així les reivindicacions de caràcter socialista. I és que a Rússia no existia marge per a un desenvolupament capitalista de durada similar al dels països imperialistes de l'occident europeu. Paral·lela i indissolublement unida al desenvolupament intern dels processos en el nou règim, estaria la perspectiva de la revolució mundial, especialment als països avançats. Qualsevol economia nacional, per molt poderosa que sigui, depèn d'una instància superior: el mercat mundial, que forma un tot amb les seves pròpies lleis i dinàmica de les que cap país pot escapar.

En conseqüència, la revolució proletària en un sol país (per molt extens i ric que fos) no podria ser més que un règim transitori. Si continués aïllat, més tard o més d'hora, cauria devorat per les contradiccions internes i externes que aquest aïllament provocaria. La revolució socialista en un país només era una baula de la cadena de la revolució mundial, que, malgrat els seus refluxos temporals, calia abordar com un procés permanent. En determinades condicions, la classe obrera podria conquerir el poder en un país endarrerit abans que en els desenvolupats, però la consolidació del socialisme en aquest país seguiria depenent de la victòria de la classe obrera en aquests altres. La classe obrera triomfant dels països més avançats posaria a disposició del país més endarrerit el seu major nivell tècnic i cultural, accelerant considerablement el temps necessari per a sortir d'aquest endarreriment, facilitant el procés de construcció del socialisme.

Lenin i els bolxevics

Lenin, per la seva banda, va combatre enèrgicament la posició menxevic*. El revolucionari bolxevic també defensava -en sintonia amb Trotsky- que la burgesia russa, els interessos de la qual estaven fosos amb els dels terratinents, era profundament reaccionària. En un enfrontament decisiu amb les masses obreres i la pagesia pobra, els burgesos es posicionarien sens dubte del costat de la reacció. Per tant, defensar que la burgesia prengués el poder i plantejar que el partit revolucionari i la classe obrera només podrien aspirar a convertir-se en el seu aliat d'esquerres -posició defensada pels menxevics- portaria inevitablement a subordinar els interessos de la classe obrera i la pagesia pobra als de la burgesia, que al seu torn tornaria el poder als terratinents i el seu règim autocràtic.

Davant d'aquesta postura, Lenin va defensar que havia de ser el jove proletariat rus, unit a les masses de camperols pobres, els que prenguessin el poder. Per a fer realitat la victòria decisiva sobre el tsarisme, la forma en què havien d'exercir aquest poder era la "dictadura democràtica revolucionària del proletariat i els camperols". Aquesta aliança portaria a terme una redistribució radical de la propietat de la terra a favor dels camperols i s'implantaria la república democràtica.

Lenin considerava que la pagesia, que constituïa la immensa majoria de la població, estava impregnada fonamentalment de l'esperit republicà burgès radical, però encara era molt aliè a les idees socialistes. A més considerava que no es podia descartar que pogués construir un partit propi, independent de la burgesia i del proletariat, a causa de les tradicions insurreccionals del camp rus, i a l'existència d'una nombrosa capa d'intel·lectuals molt sensibilitzats amb la misèria dels camperols. Segons Lenin, aquest factor, unit al baix desenvolupament econòmic del país i de la debilitat numèrica del proletariat, faria necessari passar per tot un seguit de graus intermedis de desenvolupament revolucionari per abordar les tasques de la revolució socialista. Per això Lenin va utilitzar la formulació algebraica de "dictadura democràtica revolucionària del proletariat i els camperols", amb l'objectiu de deixar obert el pes que pogués tenir la pagesia en aquest nou règim polític. En un primer moment, la tasca d'aquest règim revolucionari seria la d'establir les bases per al desenvolupament capitalista a Rússia. Al seu torn, la revolució a Rússia, prendria la metxa de la revolució en els països capitalistes més avançats a Europa, revolució que aquí sí tindria un caràcter inequívocament socialista i que vindria a ajuda i suport de la classe obrera russa perquè aquesta, ara si, emprengués el camí de la construcció del socialisme.

Trotsky replicava a aquests plantejaments que els camperols, per la seva composició social heterogènia i malgrat el seu immens pes social i potencial revolucionari, no podien tenir ni una política ni un partit independents, i en la revolució es veurien obligats a triar entre la política de la burgesia o la política del proletariat, dividint-se en línies de classe. Trotsky també alertava del risc que una interpretació rígida, mecànica, esquemàtica i no condicional de la fórmula algebraica leninista pogués dur a subordinar el partit obrer a la pagesia, que al seu torn es subordinaria inevitablement a la burgesia.

La prova decisiva

La Revolució de Febrer de 1917 va tornar a traslladar les discussions, anàlisi i conclusions elaborades en el període anterior als processos socials reals, posant-les a prova. La burgesia des del primer moment, com van preveure Lenin i Trotsky, cadascun pel seu costat, lluita per a salvar el règim autàrquic.

Els menxevics, que van pujar des del primer moment al govern per les masses, de tots els seus principis només van mantenir que el proletariat no s'havia d'acostar al poder, mentre es plegaven incondicionalment al programa de la burgesia en tots els temes: continuar la guerra imperialista fins a la victòria , mantenir la propietat terratinent de la terra fins que es convoqués una futura Assemblea Constituent i seguir demanant sacrificis a les masses per a salvar la pàtria.

Els eseristes, en aquest moment el partit majoritari entre els camperols, van utilitzar la seva preponderància per a lliurar a aquests, lligats de peus i mans, a la burgesia liberal. Per la seva banda, la direcció del partit bolxevic -amb Zasúlitx, Shliápnikov i Molotov primer i, a partir de mitjans de Març, amb Kamenev i Stalin- va plantejar el suport crític al govern provisional i va adoptar una postura defensista davant la guerra (en la pràctica significava seguir participant-hi) impedint així que el partit jugués un paper independent i clarament diferenciat de la burgesia, els eseristes i els menxevics, convertint en profètica l'advertència feta per Trotsky.

Mentre això succeïa, Lenin abandonava ràpidament la vella fórmula de "dictadura democràtica revolucionària d'obrers i camperols" i adoptava el programa de la presa del poder pels soviets, del govern obrer recolzat per les capes pobres de la pagesia. Un govern que concretaria immediatament la fi de la participació de Rússia en la guerra, que portaria a terme sense dilació les tasques de la revolució democràtica burgesa, donant els primers passos per a la construcció del socialisme a Rússia, fent efectiva i tangible per a les masses la consigna de "pau, pa i terra". I, per descomptat, sense perdre de vista que el futur govern dels soviets tindria la necessitat d'orientar gran part de les seves energies per a desencadenar la revolució socialista a Europa i el món. Aquestes idees les va transmetre al partit en les seves "Cartes des lluny", al Març de 1917, i després a les famoses i decisives per al triomf de la revolució Tesis d'Abril, coincidint plenament amb la teoria de la revolució permanent de Trotsky.

*Per a aprofundir en aquest tema recomanem el text de Lenin, Dues tàctiques de la socialdemocràcia a la revolució democràtica.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01