Fa cent anys, el francès Charles Fourier, un dels primers grans propagandistes de les idees socialistes, va escriure aquestes memorables paraules: En tota la societat, el grau d’emancipació de la dona és la mesura natural de l’emancipació general. Això és totalment cert per a la nostra societat. L’actual lluita de masses a favor dels drets polítics de la dona és només una expressió i una part de la lluita del proletariat pel seu alliberament. En això radica la seva força i el seu futur...

Rosa Luxemburg, El vot femení i la lluita de classes, 1912

La nova edició de la revista teòrica d’Esquerra Revolucionària està dedicada a les relacions entre marxisme i feminisme. Les grans mobilitzacions del 8 de Març a l’Estat espanyol i internacionalment no només han deixat clar qui són les autèntiques protagonistes d’aquest aixecament, sinó que també han aguditzat les controvèrsies ideològiques dins del moviment d’alliberament de la dona.

Feminisme de classe, revolucionari i anticapitalista

La lluita de les dones no coneix fronteres: des de l’Argentina fins a Polònia, des del Brasil fins als EUA, passant per l’Índia, milions ens hem mobilitzat. Per això mateix la classe dominant es mou també amb rapidesa i aixeca el seu “feminisme liberal i transversal”. Polítiques, diputades, banqueres o empresàries tenen a la seva disposició els grans mitjans de comunicació per debilitar i descafeïnar el contingut revolucionari d’aquesta gran onada, i transformar-lo en quelcom innocu per al sistema.

Aquest feminisme burgès i petitburgès que renega de la lluita de classes, i és la basa ideològica de les dones de l’elit que pugnen per aconseguir majors quotes de poder econòmic i polític, no ens representa. Som les dones i les joves de la classe treballadora les autèntiques protagonistes d’aquest tsunami: nosaltres hem inundat els carrers i assegurat l’èxit de la vaga general feminista; som nosaltres les que patim de manera continuada la precarietat, els baixos salaris, l’atur massiu i els desnonaments, i la mercantilització dels nostres cossos. I som majoritàriament les dones i les joves de famílies treballadores a qui maten, violen i maltracten.

El feminisme que des d’Esquerra Revolucionària defensem no té res a veure amb portar un llaç lila quan toca. El govern de Pedro Sánchez, que s’autoqualificà com el més feminista de la història, va mirar cap a una altra banda davant sentències menyspreables de la justícia patriarcal, va mantenir les retallades socials, la reforma laboral, l’escletxa salarial i va deixar intacte el poder de l’Església catòlica per a que seguís difonent el seu missatge masclista i homòfob.

Sobren, doncs, els motius per dedicar MARXISMO HOY a aquest gran moviment. La revista s’inicia amb un treball de Bárbara Areal, Marxismo y feminismo, en el qual polemitza amb diferents teòriques del feminisme d’“esquerres” que han aconseguit notorietat basant-se en denunciar el marxisme i la seva suposada “incapacitat” per entendre l’opressió de la dona, desmuntant mentides i falsificacions que s’han mantingut al llarg dels anys. Laura Calderón i Ana García escriuen respectivament sobre la postura abolicionista de la prostitució des d’una perspectiva de classe i revolucionària, i la política del bloc reaccionari —PP, Cs i Vox— sobre els drets de la dona. Per últim, incloem dos apartats dedicats al centenari de l’assassinat de la gran revolucionària polonesa-alemanya Rosa Luxemburg, i a la fundació de la Internacional Comunista.