Erdogan ha marcat l’agenda política turca des de principis de segle. El seu partit, perseguit en el passat, va ser vist per un sector de la classe dominant com un recanvi necessari al partit tradicional, el CHP, vinculat a l’aparell kemalista , i en crisi per la seva dretanització accelerada i una extensa corrupció. Van vendre el AKP com un partit net, sense lligams amb el passat, favorable a la integració en la UE. Front a les capes mitjanes urbanes, tradicional graner del CHP, el AKP va ser capaç de mobilitzar les masses endarrerides del camp (el 25% de la població activa està ocupada en l’agricultura), i posar en marxa més privatitzacions, més retallades, més facilitats per a les multinacionals, etc.

Aquest procés de recanvi no va estar exempt de conflicte. Un sector de l’aparell kemalista va intentar resistir-se’n, sense èxit. L’ AKP, dirigit d’una forma cada vegada més personalista per Erdogan, va encadenar triomf rere triomf electoral: va governar amb majoria absoluta des del 2002 fins a fa un any, i el 2014 Erdogan va guanyar les primeres eleccions presidencials (fins llavors aquesta figura era elegida pel Parlament).

En canvi, la política de l’AKP i de la burgesia turca en el seu conjunt no pot donar satisfacció a la majoria de la població, que sofreix un dels nivells més baixos del món en condicions de vida, en relació al PIB. Per una altra banda, i més enllà de la propaganda interessada sobre una normalització de la qüestió kurda, és a dir, d’una timorata suavització de la brutal opressió sobre el Kurdistan Nord (la part kurda ocupada per Turquia), el conflicte seguia latent i finalment ha esclatat de nou. La crisi econòmica mundial amenaça un país que perd productivitat, i l’empeny cada vegada més a jugar un major paper imperialista en la regió.

 

Un règim bonapartista

La resposta del sistema capitalista a la crisis econòmica, l’auge de la lluita, a la qüestió kurda, a la necessitat d’una intervenció major en Orient Mitjà, és la instauració d’un règim polític de bonapartisme, és a dir, d’un règim basat cada vegada més en la repressió, i dirigida la seva cúspide per un àrbitre per damunt de qualsevol llei que imposa la seva autoritat a les diferents camarilles i sectors del aparell estatal, intentant mantenir la societat sota el seu ferri control. És un règim que s’encamina cap a dictadura oberta, cada vegada més militaritzat, i que intenta utilitzar la qüestió kurda per a justificar la repressió al moviment i la supressió de drets democràtics.

 

La repressió del règim s’ha incrementat arran de l’auge de la lluita de classes, que es va expressar en una onada vaguista i en quatre vagues generals en els tres darrers anys, així com en el moviment del parc Gezi, que va provocar el terror de la classe dominant i va ser reprimit amb sanya. Aquestes lluites es van reflectir, malgrat les innombrables traves antidemocràtiques, en un històric vot del 13% per al HDP (l’esquerra turca i kurda) en les eleccions de juny del 2015, les mateixes en les que l’AKP va perdre 9 punts percentuals i, amb ells, la majoria absoluta.

El que més preocupava l’oligarquia turca era l’ànim creixent dels sectors en lluita, i la unificació de la mobilització pels drets dels kurds i de l’esquerra turca (per condicions de vida dignes per als treballadors, contra la implicació en la guerra de Síria, contra els retalls de drets democràtics i la repressió de minories...). Erdogan —amb la burgesia i l’imperialisme nord-americà i europeu darrere seu— va passar a la ofensiva, intentant atemorir el moviment i polaritzar el país amb la seva ofensiva contra el Kurdistan. Un mes després de les eleccions va començar el bombardeig de campaments del PKK, mentre centenars de manifestants, o d’activistes en la seva casa, eren detinguts i en alguns casos eren desapareguts. Qualsevol que expressés la més mínima crítica cap aquesta escalada militar i de repressió era i és assenyalat com a “amic dels terroristes”, i segons els cassos acomiadat, detingut, torturat o assassinat. Des de llavors al menys han mort 500 civils.

 

Guerra en Kurdistan i repressió en Turquia

En Kurdistan Nord, des de fa un any, existeix una situació de guerra oberta silenciada pels grans mitjans; el paisatge no desentona amb el de la veïna Síria. Amnistia Internacional denuncia el “càstig col·lectiu” que suposen els tocs de queda de 24 hores, els talls d’aigua i llum i la privatització d’atenció sanitària a 400.000 habitants de poblacions kurdes; uns altres 400.000 han hagut de fugir de les seves cases, de les quals una quarta part no tenen on tornar perquè han estat destruïdes. L’Exèrcit utilitza armament pesat per combatre els barris de les ciutats kurdes, fent miques Diyarbakir (la considerada capital kurda), Idil, Cizre i Silopi, que, com unes altres localitats, han estat sotmeses a setge, en alguns casos durant tres mesos. La Ciutat Vella de Diyarbakir porta mesos sota estricte control militar; els soldats aixequen barricades per a que ningú s’escapi i van casa per casa buscant el “terrorista”, imposant un règim de terror. Els franco-tiradors causen baixes en la població civil, fins i tot en localitats on no hi ha enfrontaments militars. Hospitals es converteixen en casernes i els treballadors humanitaris son assetjats o assassinats. El nivell d’intimidació ha arribat també a Estambul (amb una gran migració kurda), on s’ha prohibit celebrar el tradicional Newroz, l’Any Nou kurd.

La repressió ha assolit fins i tot sectors acadèmics, judicials o periodístics. Un grup de 1.000 professors universitaris van signar un manifest exigint el cessament dels cèrcols militars; 130 d’ells estan acusats de “terrorisme”, dels quals una part han estat acomiadats i 18 van ser detinguts en la seva casa. Al març van se intervinguts els mitjans del Grup Zaman (que inclou el diari més llegit); el Govern va nomenar administradors per a imposar una línia editorial submisa. Més greu és el cas de dos periodistes de Cumhurriyet, acusats d’espionatge per denunciar que el servei d’intel·ligència organitza combois d’armes per a l’Estat Islàmic. En total, hi ha 1.800 periodistes i 1.100 acadèmics investigats per “terrorisme” o “insults al president”, i 3.500 informadors han estat acomiadats des que esclatés el 2013 el moviment del parc Gezi.

 

Paral·lelament, l’AKP es fon amb allò més putrefacte de l’aparell estatal, allò que allí s’anomena l’Estat profund: grups feixistes, esquadrons de la mort en funcionament durant la dictadura militar dels 80 i que han perviscut. Per exemple, l’acabat de nomenar comandant de Diyarbakir és un general processat per l’assassinat de tretze kurds. Se succeeixen les absolucions als judicis pels “assassinats extrajudicials” dels 80 i 90. És significatiu també el desenllaç del procés judicial d’Ergenekon. Ergenekon és una suposada trama cívic-militar per a apartar del poder l’AKP, denunciada per aquest fa huit anys. La denuncia d’Erdogan va servir per a imposar els seus homes a l’aparell estatal. El 2013 els jutges van dictar 22 cadenes perpètues i 1.200 anys de presó per a 254 condemnats, entre ells un cap de l’Estat Major. Però fa mes i mig l’ equivalent al Tribunal Suprem va anul·lar per complet el judici, declarant que Ergenekon mai hi va existir, i les proves presentades per ser falses. Els enemics d’ahir són avui amics.

 

Política exterior cada vegada més agressiva

La burgesia turca també pretén impulsar la seva intervenció externa, augmentant la seva àrea d’influència, i xocant així amb els interessos d’unes altres potències regionals com Iran, Israel i Aràbia. Però el major conflicte el té amb Rússia.

Turquia va participar des del primer dia en la intervenció imperialista d’EUA en Síria. L’objectiu era evitar l’extensió de la incipient rebel·lió social (al fil de la Primavera Àrab), que es va convertir en una cruel i reaccionària guerra. Als darrers mesos, la intervenció decisiva de Rússia en recolzament al Govern de Bashar Al-Assad, que ha dut el seu exèrcit a la ofensiva i a les portes d’Alepo, preocupa l’imperialisme turc. La creació de l’Estat Islàmic (EI) està vinculada a la necessitat de Turquia (i Estats Units i la Unió Europea) de guanyar terreny a Al-Assad. L’Estat turc, malgrat la seva retòrica i alguns atacs aeris, segueix recolzant els gihadistes, com va reflectir Cumhurriyet. El mateix fill d’Erdogan està implicat en el contraban de petroli des del territori de l’EI, segons un informe del Govern iraquià. Per a la burgesia turca els gihadistes són un instrument per a combatre el moviment kurd, que governa la major part de Rojavan (la part síria de Kurdistan), així com de fer el treball brut contra l’esquerra kurda i turca: les matances regulars contra el moviment. L’última, la de dos suïcides de l’EI que en octubre es van fer esclatar en una manifestació en Ankara, provocant 102 morts.

L’ofensiva imperialista amenaça amb noves guerres no menys sagnants. Fa uns tres mesos, després de lustres de treva, es reiniciava el conflicte de Nagorno-Karabakh, un enclavament de majoria armènia en territori azerbaidjanès. L’exèrcit d’Azerbaidjan atacava el territori per sorpresa, deixant desenes de víctimes. L’Estat azerbaidjanès és aliat del turc, mentre l’armeni ho és de Rússia, units en una aliança militar. Tot apunta a una provocació esperonada per Turquia, que pretén donar un avis a Rússia, o obrir un nou front bèl·lic que li dificulti mantenir la seva intervenció en Síria. En la mateixa línia, Erdogan amenaça de fomentar la contestació dels tàrtars en la Crimea annexionada per Rússia.

 

Merkel, Obama… els amics d’Erdogan

 

Les tendències autoritàries d’Erdogan i de l’aparell estatal turc no es desenvolupen sense el consentiment còmplice, quan no el recolzament actiu, de la Unió Europea i Estats Units. Turquia és un país clau de l’OTAN, l’únic situat en eixa zona estratègica, Orient Mitjà, i també és clau en el control de la migració a Europa. El recent i vergonyós acord amb la UE i el pagament de 6.000 milions d’euros enforteixen la posició d’Erdogan.

Part de l’acord era l’exempció de visat per als ciutadans turcs. Una exempció per a la qual la UE anteriorment exigia un conjunt de cinquanta mesures per a homologar les seves lleis a allò que es considera una democràcia burgesa. Fruit d’aquest acord però, la Comissió Europea sols ha exigit certs retocs en les lleis antiterroristes per a que siguin —al menys sobre el paper— una mica menys arbitràries. Però la tendència en Turquia és a endurir la legislació antiterrorista, i Erdogan ni tan sols sembla disposat a cedir en qüestions formals. Ara per ara l’acord per a frenar la migració està paralitzat (han estat expulsats menys de 400 refugiats, molt lluny dels objectius de la UE), i encara que és probable un reajustament de l’acord, Erdogan —que té interessos propis— pretén demostrar la seva força davant la burgesia europea.

Un altre reflex de la complicitat europea amb el tirà és el permís concedit per Angela Merkel a la justícia turca per a jutjar Jan Böhmermann, un presentador alemany, acusat d’injuriar el president turc; es va basar per a açò en una llei del segle XIX. Alemanya té interessos també a l’Orient Mitjà, i no és casual que en aquests moments tingui 200 soldats i sis avions Tornado en la base turca de Incirlik, i molt menys que estigui iniciant els preparatius (i les negociacions discretes amb Erdogan) per a establir una base militar alemanya en territori turc, amb l’excusa, com no!, de la lluita contra el gihadisme.

Els plans d’Erdogan passen per aprovar una Constitució presidencialista, segurament mitjançant referèndum. Es baralla el proper novembre. Per suposat, els mesos previs veurem intensificar-se la campanya de terror, i no sols al Kurdistan. De fet, tot apunta a una imminent il·legalització del HDP, i amb ella una autèntica caça de bruixes.

Però el moviment de resposta a Erdogan segueix viu. A l’octubre, després de la massacre d’Ankara ja comentada, es va desenvolupar una vaga general de dos dies contra el terrorisme d’Estat. Fa un mes una jornada de manifestacions va acabar amb 500 detinguts, mentre els sindicats anuncien una nova vaga general.

Dues tendències contraposades avancen en Turquia: la tendència de l’Estat burgés cap a una dictadura descarnada, despòtica i sagnant i la tendència del moviment dels oprimits, dels treballadors, a aprofundir la seva radicalització i a estendre la seva lluita contra el sistema, unificant-se per damunt de divisions nacionals. Amb alces i baixes temporals en ambdós casos, una s’haurà d’imposar a l’altra. Un programa revolucionari i internacionalista és un arma poderosa per a que sigui el moviment dels kurds oprimits, dels treballadors, dels joves, que venci, abolint el capitalisme en Turquia i tota la zona, unificant Kurdistan i establint una Federació Socialista d’Orient Mitjà.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01