La crisi grega, lluny de resoldre’s, ha tornat a esclatar: el capital financer aposta ja a una fallida de Grècia. Els mercats calculaven en un 98% les possibilitats que Grècia caigués, amb les conseqüències que això podria tenir per a l’economia europea i mundial. Davant d’aquesta perspectiva Obama declarava el 13 de setembre que Grècia “és la major preocupació immediata” perquè de donar-se la fallida, el problema més gran és “el que passarà amb Espanya i Itàlia si els mercats mantenen els atacs a aquests països verdaderament grans”.

La usura porta Grècia a la fallida

A ningú l’hauria de sorprendre el que està passant a Grècia: els interessos usurers en el pagament del deute oprimeixen la seva economia. La rendibilitat que els inversors exigien als bons grecs estava propera al 25% i creixia fins prop del 75% els interessos per comprar deute grec a 10 anys. El govern grec ha anunciat que només tenia recursos per finançar pensions i salaris dels funcionaris fins el mes d’octubre. Els paquets d’ajuda de l’FMI i el BCE, lluny de resoldre el problema, l’han empitjorat en imposar a Grècia, de nou, condicions draconianes de retallades.

Socialdemòcrates i economistes keynesians es porten les mans al cap amb la possibilitat de la fallida de Grècia i imploren al Banc Central Europeu perquè ajudi el país hel·lè, impulsi els eurobons i posi fi a aquesta hecatombe de conseqüències imprevisibles. En canvi, el BCE, que no és més que un instrument en mans del capital financer més fort, Alemanya, no en fa cas i sembla disposat a deixar Grècia a la seva sort. La dimissió del membre de la comissió executiva i economista en cap del BCE, l’alemany Jürgen Stark, contrari a la compra de bons, va ser el punt d’inflexió d’un nou cop de timó per deixar Grècia a la seva sort. Després de comprar 140.000 milions d’euros en deute espanyol i italià, la burgesia alemanya no sembla disposada a deixar anar més diners. El president de la comissió europea, Durao Barroso, va anunciar tímidament, el dimecres 14 de setembre, que s’obrien les opcions per als eurobons, tot i que de cap manera s’ha concretat això i, en qualsevol moment, Merkel podria, com ho ha fet altres cops, desautoritzar les seves paraules.

Causes i conseqüències de la bancarrota

Les conseqüències de la fallida grega seran terribles: l’entrada en una cadena de suspensió de pagaments i llençar a l’economia mundial a la depressió, cosa que han mirat d’evitar els últims tres anys. Per a cobrir una muntanya de deutes impagables, han aixecat una altra muntanya de deutes impagables als pressupostos estatals i la muntanya es pot ensorrar quan Grècia caigui en fallida.

En el fons, més tard o més d’hora, d’una manera diferent i amb dificultats afegides, s’està repetint la situació del crack del 1929 als Estats Units: aleshores, la Reserva Federal va permetre la fallida bancària propiciant la major depressió de la història del capitalisme. A la crisi del 2008, després de la fallida de Lehman Brothers, van actuar de manera oposada: tant la Reserva Federal com el Banc Central Europeu van rescatar la banca, impedint temporalment la depressió a costa de fer créixer les contradiccions, sense resoldre la crisi i preparant la caiguda de l’economia mundial a la que estem assistint ara. No van fer més que endarrerir el que era inevitable. Van emprar un terç del PIB mundial per sostenir els bancs amb la idea que la despesa d’aquesta factura es traslladés als balanços dels estats nacionals i no ha servit per a res. Així, el capital financer, autèntic governant del món, va traslladar la fallida bancària a la fallida del deute sobirà, passant la factura de la crisi que ells van generar a la classe treballadora. La fallida bancària es va aturar desfermant la fallida dels estats; la seqüència de caigudes, com no podia ser d’altra manera, va començar pels estats més dèbils i endeutats, Grècia i les economies més dèbils de l’economia europea, com Irlanda i Portugal. I a partir d’aleshores l’espiral ha anat cap avall. La burgesia alemanya, o al menys un sector molt important, sembla decantar-se per ara per una política favorable a permetre la caiguda en bancarrota d’alguns estats, similar a la política respecte als bancs que va dur la Reserva Federal el 1929: deixar-los caure en fallida i no donar-los ajuda. El problema són les conseqüències incontrolables que d’això es pugui derivar, encara que mirin de que sigui, efectivament, una fallida ordenada.

Les declaracions d’Obama sobre el perill per a Espanya i Itàlia en el cas de la fallida grega, i la visita del secretari del Tresor dels Estats Units, Timothy Geithner, a la reunió dels ministres d’Economia de la UE a Wroclaw (Polònia), van en la línia de pressionar per conjurar la fallida de Grècia i trobar una solució. Un argument a tenir present per la burgesia alemanya és que la caiguda de Grècia podria afectar al seu soci francès i al futur de l’euro, d’aquí les vacil·lacions de Merkel. La rebaixa recent de la qualificació de dos grans bancs francesos, Crédit Agricole i Société Générale, per l’agència de qualificació Moodys, és una advertència respecte del que passaria si Grècia fa fallida. S’estima que la banca francesa posseeix prop del 40% de la cartera del deute grec. La rebaixa de la qualificació ve després de que “tres dels principals bancs francesos van caure ahir a la Borsa: BNP perdia un 12,3%; Crédit Agricole, el 10,6%, i Société Générale, un 10,7%. Aquestes pèrdues continuen en un any nefast. Una dada: Société Générale ha perdut el 2011 un 61% del seu valor” (El País, 15/09/2011).

La fallida de Grècia porta a la fallida de la banca europea

La fallida de Grècia posa a l’ordre del dia la fallida de la banca europea, de la qual l’economia més forta del continent creu que pot sortir beneficiada o indemne. Per a la burgesia alemanya la crisi del deute és una sagnia sense fi que no es pot seguir alimentant. I creu que és la més preparada per la seva capacitat productiva i les seves reserves acumulades de superar-la. Anar cap als eurobons, com a sortida que proposen els reformistes i que per ara la burgesia alemanya rebutja, significaria per a Berlín seguir pagant el sac sense fons de la crisi de la Borsa, cosa que no està disposada a fer per ara. Al contrari, segons pensen els imperialistes alemanys, seria una bona lliçó per a la resta de països en el sentit de control del dèficit, que tant temps ha vingut defensant; un altre dels avantatges del terratrèmol seria sincerar la situació de fallida bancària i que cadascú pagui la factura que li correspongui. És a dir, per què utilitzar diners en salvar a Grècia, quan el que hem de sanejar és la banca francesa i alemanya.

Les divisions entre les diferents burgesies nacionals en com encarar la crisi augmenten en la mesura que hi ha interessos contraposats, fins i tot augmenten les pressions, els dubtes i vacil·lacions creixen en la pròpia burgesia alemanya; la dimissió de Jürgen Stark, cap d’economistes del BCE, contrari a comprar bons espanyols i italians, és una mostra de l’oposició d’un sector important de la burgesia alemanya, que s’oposa a qualsevol concessió. Així, Merkel oscil·la entre dues opcions: pressionar als països de la UE més castigats pel deute, arribant fins i tot a la fallida, com planteja un sector important de la burgesia alemanya, o impedir que aquesta crisi arribi a sòl francès i posi en perill l’existència de l’euro.

Vacil·lacions en la burgesia europea

Tots aquests girs i contradiccions en la política de la UE són fruit de les vacil·lacions i dubtes de la classe dominant respecte de com sortir de la crisi i com aquesta sortida pot beneficiar a cada burgesia nacional de millor manera. El problema per als capitalistes és que prenguin les mesures que prenguin no aconseguiran sortir de la crisi, sinó, com a molt, ajornar un temps l’esclat d’una manera més aguda. Si la burgesia alemanya canviés d’opinió pels dubtes o pressions en l’últim moment, mirant de posposar la fallida de Grècia (com al mes d’agost, quan va començar a comprar bons espanyols i italians), només estarien ajornant per un temps breu l’ensorrament del castell de cartes sobre el que està sostingut l’economia capitalista europea, generant crisis noves i més profundes.

Les conseqüències polítiques i socials d’aquest nou shock colpejarà encara més la consciència de milions: les retallades socials, els atacs a les condicions de vida dels treballadors, s’aprofundiran amb l’objectiu de mirar de reequilibrar l’economia mundial, destruint forces productives, generant més desocupació i amb això, tal i com han estat fent els capitalistes els últims quatre anys, estimulant la caiguda del consum de les masses, restringint el mercat encara més i aprofundint la crisi en una espiral incontrolable. Les setmanes i els mesos pròxims sacsejaran de nou l’economia mundial, com no s’ha vist des dels anys 30. Aquestes sacsejades seran el preludi del major esclat de la lluita de classes, de revolució i contrarevolució a Europa, des d’aquella dècada turbulenta.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01