El 21 de novembre passat, amb una abstenció del 57,74% i l'estrepitosa caiguda de vots dels diferents partits polítics, el PSUV va guanyar 18 governacions i 212 municipis del país, amb 3.719.713 vots. Aquest resultat significa un descens de més de 2 milions i mig de vots en comparació amb les eleccions presidencials del 2018 i aproximadament un 40% menys dels vots aconseguits a les eleccions del 2017. Va destacar l'elevada abstenció de l'electorat del PSUV: gairebé 4 milions de persones oficialment afiliades al partit van deixar de votar, convertint-se en els resultats més baixos que ha tingut a la seva història recent.

L'oposició de dreta representada pel G4 (els partits tradicionals que van donar suport a l'estratègia colpista de l'imperialisme nord-americà) amb la targeta de la MUD amb prou feines va obtenir 2 governacions: Zulia i Cojedes (on històricament guanyava el PSUV) i un total de 59 alcaldies. A més, hi ha una altra governació en disputa que encara podria obtenir: Barinas, amb un alt valor emblemàtic per ser l'estat natal d'Hugo Chávez i un dels bastions històrics del chavisme. D'altra banda, en 2 que dominava (Anzoátegui i un dels seus feus històrics: Táchira) pateix revessos molt importants. L'altre sector de la dreta, format per sectors que a mesura que fracassava l'estratègia colpista se'n van anar despenjant i ja van concórrer a anteriors eleccions (agrupat a l'Aliança Democràtica) amb prou feines va aconseguir 1 governació (Nueva Esparta, on ja governava) i 37 alcaldies, amb una pèrdua garrafal de vots. A més, sectors opositors guanyen 21 alcaldies amb candidatures independents.

El col·lapse econòmic i l'escepticisme cap a govern i oposició de dretes alimenten l'abstenció

La ultradreta afí a Juan Guaidó i Leopoldo López intenta abrogar-se l'alta abstenció com una victòria, però realment aquesta té molt més a veure amb altres factors com l'escepticisme i el malestar generalitzat tant amb el govern com amb els dirigents opositors (inclòs Guaidó, que segons una enquesta recent és refusat per un 76% ) i la lluita quotidiana per la supervivència, que amb el seu qüestionament d’aquestes eleccions. Ni tan sols van aconseguir ser primera tendència a les seves xarxes socials. L'afebliment d'aquest titella de la Casa Blanca es converteix en una derrota nova i fatal de l'estratègia de l'imperialisme nord-americà.

L'abstenció, que va ser el protagonista principal d'aquests comicis, es mostra visible al llarg de tot el país. Durant la jornada electoral, els mercats populars van ser els llocs més concorreguts pel poble, a la recerca de com sobreviure ja sigui mitjançant el treball informal desbocat o per aconseguir aliments a preus més econòmics. S'hi poden observar les condicions de misèria –en nens, homes i dones sota condicions inhumanes– que suporta el poble. D'altra banda, els centres electorals -fins i tot els més propers a aquests llocs- semblaven escenaris de pel·lícules del Far West: sense cues, pràcticament buits, amb gairebé l’única presència dels militars del Pla República, personal del CNE i testimonis de meses.

Encara que el govern i alguns organismes financers importants assenyalin que l'economia del país presenta un rebot i evolució favorable, causant una sensació de millora amb la dolarització de facto, aquesta realment ha tingut un impacte brutal però a favor dels sectors acabalats, transnacionals i multinacionals, traçant una bretxa extremadament pronunciada entre rics i pobres, que segueix ampliant-se i aguditzant-se.

L'abstenció va expressar l'esgotament i la ràbia del poble: van deixar de votar 13.008.053 d’electors inscrits. Aquest continua sent el factor que marca la diferència. Els tancaments de campanya d'aquestes eleccions, com el protagonitzat pel PSUV, van tenir una assistència del poble molt pírrica, cosa mai vista en els processos electorals durant els governs d'Hugo Chávez. I això malgrat que la burocràcia es va donar el luxe d'una extraordinària despesa en publicitat i prebendes, com regalar dòlars en efectiu als mítings o atorgar bosses de menjar o electrodomèstics. Per rebaixar els salaris i retallar els drets dels treballadors i el poble sí que hi ha crisis, però per a aquest tipus de despeses clientelars en el seu propi benefici no!

A l'oposició de dreta de l'Aliança Democràtica els va anar pitjor o igual, i la dreta i ultradreta agrupada a la MUD majoritàriament ni tan sols van realitzar actes de tancament de campanya.

Realment ha estat un procés molt atípic on el poble va demostrar desinterès dels partits polítics i els seus candidats, repudi de l'actual política antiobrera i procapitalista del govern, i un fort rebuig a la dreta i les seves polítiques criminals, delinqüencials i estafadores. La població està més encarada a resoldre les seves condicions de vida immediates.

L'imperialisme nord-americà manté la seva ofensiva

L'imperialisme nord-americà, que sabíem que no es quedaria amb els braços plegats, s'ha pronunciat immediatament, titllant les eleccions de frau i dient que han estat manipulades pel govern de Maduro a favor seu, plantejant continuar amb les criminals sancions que manté des de fa diversos anys. Cosa que aprofundirà la misèria del poble treballador.

Darrere d'aquesta denúncia -com ja hem explicat en articles anteriors- hi ha la confrontació amb la Xina i Rússia i la disputa pel control dels mercats, matèries primeres i l'hegemonia a Llatinoamèrica i al món. Com a resposta a la seva evident decadència i debilitament davant la Xina, els EUA necessiten donar un cop de puny a la taula al pati del darrere i seguir atacant un dels principals aliats dels seus rivals al continent, com és el govern de Maduro.

Això significa que la seva ofensiva econòmica i política continuarà, com evidencien les anàlisis de diferents estrategs imperialistes, o intel·lectuals vinculats a ells, insistint en el malestar profund amb el govern que han reflectit aquestes eleccions, criticant la divisió de la dreta i presentant projeccions de com -si haguessin concorregut units- haurien pogut aprofitar molt millor aquest malestar i construir una base de poder institucional més forta per passar a l'ofensiva. El seu objectiu continua sent intentar recompondre les seves bases, recolzant-se en aquest malestar i, tan bon punt puguin tornar a intentar-ho, assaltar el poder.

Per la seva banda, la burocràcia del PSUV i de l'Estat, més enllà de la seva retòrica “contra l'imperialisme”, parlant de “chavisme” i “socialisme” ha deixat clar que mantindrà les seves polítiques de liquidar tots els drets conquerits pels treballadors i poble sota els governs de Chávez. El seu objectiu és estabilitzar el capitalisme a Veneçuela, mantenint les polítiques d'ajudes i concessions als empresaris i augmentant l'explotació dels treballadors i les treballadores.

Avui és més urgent que mai que la classe obrera construeixi una veritable alternativa que connecti amb les seves principals necessitats i combati tant l'imperialisme i la dreta proimperialista com les polítiques capitalistes del govern. Si hagués tingut aquesta eina abans de la contesa electoral, indubtablement l'escenari polític seria un altre.

La por de la burocràcia a una alternativa per l'esquerra impulsa la repressió contra l'APR

Una nova organització, l’Alternativa Popular Revolucionària (APR), ha sorgit del desmarcatge de diversos partits d'esquerra respecte del govern, com el Partit Comunista (PCV) i sectors militants dels partits Pàtria Per a Tothom (PPT), Tupamaros, entre d'altres agrupats al Gran Pol Patriòtic.

La seva creació va fer saltar els senyals d'alarma al si de la burocràcia, pel temor que l'APR pogués aglutinar el descontentament entre les bases chavistes davant la deriva dretana i burgesa del govern de Maduro. Durant l'any passat, van patir intervencions del Consell Nacional Electoral, que va eliminar la targeta als seus principals líders que havien acompanyat el president Hugo Chávez Frías durant els seus governs. Ara no els han permès inscriure la targeta de l'APR. En canvi, a l'oposició de dreta i ultradreta, el govern li va tornar la targeta de la MUD a les negociacions de Mèxic.

Malauradament, davant d'aquests atacs els principals dirigents de l'APR van deixar de desenvolupar una política d'agitació nacional i mobilitzacions que pressionés els rectors del CNE per assolir els objectius d'una opció unitària. El reclam es va centrar a la capital i de manera molt dispersa a la resta del país, patint divisions a nivell nacional que en diferents zones van cridar a votar targetes diferents: la del PCV i la d'UPP89.

L'objectiu de la burocràcia del PSUV contra l'APR ha estat restar-li el màxim de vots possibles per portar-los al resultat de l'1,6% del suport, després d'haver captat uns positius resultats de vots a les eleccions legislatives del 6D, que van ser vistes amb possibilitats de poder esdevenir un perill per a les polítiques del govern, de continuar ascendint. Era oportú per a la burocràcia mafiosa intentar donar un cop moral a les bases crítiques que vam decidir agrupar-nos a l'APR. L’agressió no ha parat. Aquesta vegada fins i tot van inhabilitar més de 20 candidats d'esquerra, també van infiltrar elements lúmpens en la direcció en alguns municipis que van negociar amb candidatures derrotades o eliminades a les internes del PSUV.

Es va notar que l’estratègia contra els sectors d’esquerra va ser restar i dividir els vots per intentar un escenari d’autoliquidació, amb la pèrdua de la legalització de la targeta (PCV) per la via electoral per a properes conteses. L'objectiu de la burocràcia de l'estat i del PSUV és poder extorsionar, mitjançant alguns factors polítics que critiquin el desmarcatge del PSUV com un error polític, cridant a tornar a les files del GPP i sotmetre's a les decisions del govern, renunciant a impulsar la lluita contra les polítiques capitalistes i la construcció d'una alternativa revolucionària. En cas de cedir a aquestes pressions, els qui ho facin es convertirien en un apèndix de la burocràcia amb un discurs vagament reformista d'esquerra, tallant qualsevol orientació combativa que acompanyi i orienti les lluites del poble.

Des d'Esquerra Revolucionària de Veneçuela, considerem que l'única forma de frenar aquest efecte desmoralitzador és convocar immediatament assemblees regionals i municipals per a organitzar un front únic de lluita nacional, impulsant un debat veritablement democràtic sobre el programa de lluita, i que no s’imposi per dalt amb l’excusa de la urgència electoral, com fins ara hem vist. Això ha d'anar acompanyat d'un pla d'acció que s'iniciï amb la construcció de comitès i nuclis d'acció i lluita a cada barri, camp, universitat i empresa on es proposi realitzar assemblees per a l'elegibilitat i la revocabilitat immediata dels seus portaveus a l'APR, joves, camperols i treballadors, que organitzin les lluites per les reivindicacions immediates del poble, connectant-les amb el programa marxista, presentant als treballadors i al poble una solució concreta i un programa veritablement socialista per lluitar, i plantejant l’expropiació dels bancs, terres i les principals indústries sota el control i gestió directa del poble treballador.