Cal impulsar la mobilització de masses amb un programa socialista!

El 21 de novembre Xile viurà les eleccions legislatives i presidencials més polaritzades de les darreres dècades. Les enquestes pronostiquen un resultat igualat en primera volta entre Gabriel Boric, de la coalició d'esquerres Apruebo Dignidad (Front Ampli i Partit Comunista), i l'ultradretà José Antonio Kast. Tots dos candidats ronden el 30% d'intenció de vot, tot i que amb un 30% d'indecisos i una abstenció que podria superar el 40%, el resultat final està obert.

Yasna Provoste, candidata democristiana de la Concertación (coalició del Partit Socialista amb la Democràcia Cristiana), encara tindria opcions, mentre Sebastián Sichel, el candidat piñerista, sembla perdre-les llastat pel rebuig massiu a la gestió del govern, l'empitjorament de la situació econòmica i la implicació del president Piñera als “papers de Pandora”.

Una majoria dels sondejos donen la victòria a Boric a la segona volta, confirmant que la correlació de forces continua sent favorable a l'esquerra. Tot i això, l'ascens fulgurant de Kast —un polític burgès amb un discurs i un programa semblant al de Trump, Bolsonaro i Vox— representa una amenaça real. El seu avenç interpel·la el conjunt de l'esquerra militant i els activistes socials sobre què ha passat des de la insurrecció del 18 d'octubre del 2019. Quina conclusió es pot treure de les maniobres parlamentàries de la classe dominant i de l'estratègia que advoca per una “reforma ” progressista del capitalisme xilè?

Foto1
"Són les eleccions més polaritzades en dècades. Les enquestes pronostiquen un resultat igualat entre la coalició d'esquerres Apruebo Dignidad i l'ultradetrà Kast"

A dos anys de l'esclat revolucionari

El 18 d'octubre del 2019 va obrir una situació revolucionària. La combativitat dels joves es va contagiar al conjunt de la classe treballadora i dels oprimits, impulsant vagues generals i manifestacions massives i arrossegant amplis sectors de les capes mitjanes. El moviment va desenvolupar embrions de poder obrer: assemblees i cabildos oberts, que van donar força a la mobilització des de baix i van enfrontar una repressió brutal del govern de Piñera, saldada amb desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts. Si els dirigents del PCX i la CUT haguessin convocat la vaga general indefinida, cridant a estendre i unificar aquests organismes de doble poder, no només Piñera hauria estat deposat i jutjat pels crims contra el poble. També s’haurien obert enormes possibilitats per a la transformació socialista de Xile.

Però aquesta estratègia va ser descartada pels dirigents reformistes de l’esquerra. La firma del Acuerdo por la paz social y la nueva Constitución entre els dirigents del PS i el FA amb Piñera i els seus sequaços, i la posterior acceptació que va fer el PCX d'aquest pacte, va suposar frenar la lluita als carrers, salvar l'assassí Piñera i permetre que la classe dominant guanyés temps per reorganitzar-se. Així, l'acció de les masses va ser encarrilada al terreny parlamentari mitjançant el procés constituent i la crisi revolucionària va entrar en una altra fase molt més controlada, tot i que no es va aturar.

La classe treballadora i el jovent van tornar a expressar el seu anhel de canvi quan el referèndum d'octubre del 2020, que va aprovar elaborar una nova constitució. I de nou a les eleccions a la Convenció Constitucional (CC) el maig d'aquest any, on les candidatures a l'esquerra del PS, representades per Apruebo Dignidad i la Lista del Pueblo (candidats independents designats per assemblees populars, col·lectius feministes i indígenes, moviments socials...) van sumar més del 35% de vots i el 40% d'escons.

Amb Daniel Jadue (PCX) liderant la carrera presidencial al capdavant d'Apruebo Dignidad, la burgesia va provocar una virulenta campanya de la por identificant aquesta opció amb l'arribada d'una “dictadura comunista” i agitant l'espantall de la crisi que pateixen Cuba i Veneçuela. Els dirigents del PCX van renunciar a contrarestar aquesta ofensiva de l'única manera possible: defensant de manera clara i decidida un programa socialista que reculli totes les aspiracions populars.

El resultat va ser que Daniel Jadue va perdre les primàries d'Apruebo Dignidad, mentre Boric, presentant-se com a paladí d'una esquerra “realista” i “inclusiva”, va aconseguir el triomf. Òbviament lluny d'apaivagar la reacció, la dreta insisteix en aquesta mateixa campanya de la por contra Boric.

Foto1
"L'Acord entre els dirigents del PS i el FA amb els sequaços de Piñera, i la posterior acceptació del PCX, va suposar frenar la lluita als carrers"

La burgesia a l'atac

Abans de la pandèmia del Covid-19, Xile ja era un dels països més desiguals del món. Segons el Ministeri de Desenvolupament, durant la pandèmia el 10% més ric va ingressar 416,6 vegades més que el 10% més pobre. A més, es van destruir dos milions de llocs de treball (dels quals s'han recuperat només un milió) i la pobresa, segons dades oficials, arriba al 10,8%, però estudis independents l'eleven al 26% i algun al 39%. La inflació ha pujat del 3 al 4,4% i podria superar el 5% a finals d'any.

Intentant evitar un nou esclat social, la burgesia ha hagut d'aprovar al parlament tres retirades del 10% dels fons de pensions privats (AFP) i el congrés debat una quarta. La profunditat de la crisi fa que 10 milions de treballadors (d'una població de 19 milions) hagin recorregut a aquestes bestretes, que seran descomptades de les seves pensions futures, per una suma de 50.000 milions de dòlars.

Kast utilitza demagògicament la crisi econòmica per distanciar-se de Piñera, al partit de la qual va pertànyer, i sintonitzar amb la desesperació d'amplis sectors de les capes mitjanes. També recorre a la xenofòbia contra els immigrants, i al masclisme i LGTBIfòbia típics de la ultradreta, buscant el suport de la jerarquia catòlica i les esglésies evangèliques per augmentar la seva penetració en capes populars. Fa bandera de la “inacció” de la Convenció Constitucional, per agrupar sectors desmoralitzats que veuen com els debats a la constituent se succeeixen i els seus problemes no es resolen.

Com expliquem en altres articles [1], la Convenció Constitucional (el nom que se li ha donat a l'Assemblea Constituent) ha deixat intacte el poder dels capitalistes i el control sobre l'economia, la judicatura, la policia i l'exèrcit. A més, la burgesia ha establert un mínim de 2/3 dels vots a la Convenció per validar qualsevol votació, cosa que li permet frenar mesures contràries als seus interessos sumant els diputats de la dreta pinyerista, la DC i el PS.

El que és important a subratllar del moment actual és l'escissió que també està registrant la classe dominant. Hi ha sectors que no se’n fien que la Convenció serveixi per lligar curt les masses. Per això estan donant suport a Kast preparant-se per a una sortida repressiva que aixafi definitivament el moviment popular. Per descomptat, hi ha un altre sector que comparteix que cal acabar d'arrel amb el procés revolucionari, però té por que optar prematurament per la ultradreta provoqui una reacció explosiva, i segueix apostant per l'aliança entre DC i PS que tan bons resultats els ha proporcionat des del final de la dictadura.

Aquest sector intenta amb tots els mitjans ficar la candidata de la Concertación a la segona volta, fent bandera de la pau social i la reconciliació per impedir una victòria de Boric que, malgrat les limitacions del seu programa reformista, pensen que estimularia la mobilització de les masses. Si no ho aconsegueixen, intentaran assegurar prou escons per controlar el nou parlament, com fan amb la Convenció, i condicionar Boric en cas que guanyi.

I la tàctica del candidat de l’esquerra abona aquest plantejament. Boric no fa més que moderar el seu programa buscant “el vot de centre” per contrarestar Kast. Però en les condicions d'una polarització tan extrema i una crisi social tan aguda, aquesta política de la conciliació només pot, abans o després, enfortir la reacció de dretes.

Per un govern dels treballadors amb un programa socialista!

Mentre els capitalistes mantinguin sota el seu ferri control els bancs, les grans empreses, la terra i l'aparell estatal utilitzaran aquest enorme poder per sabotejar qualsevol parlament o govern d'esquerres. Cap tipus d'Assemblea Constituent, per més lliure i sobirana que es vulgui etiquetar, pot desafiar aquest poder mitjançant el joc parlamentari tutelat per la burgesia.

El que hi ha en joc és molt. L'esquerra revolucionària xilena té l'obligació de participar en el terreny electoral, ja sigui a les eleccions a la Convenció Constituent, al Parlament o a les presidencials per arribar als sectors més amplis de la classe obrera i el jovent. Però ho ha de fer presentant un programa de classe, amb reivindicacions socialistes que elevin el nivell de consciència i organització dels oprimits, que no limiti el seu horitzó a un capitalisme de rostre humà utòpic.

Foto1
"L'esquerra revolucionària xilena ha de participar en el terreny electoral, però amb un programa de classe i reivindicacions que elevin el nivell de consciència i facin avançar la lliuta"

El fre dels dirigents reformistes ha limitat l'acció directa de les masses durant els dos darrers anys, però els darrers mesos mostren una recuperació en les lluites i un terreny més fèrtil perquè les idees del marxisme revolucionari tinguin més audiència. Evidentment l'experiència viscuda amb la Convenció Constitucional no està passant debades.

El moviment de les dones pel dret a l'avortament va obligar el congrés a votar la despenalització durant els primers 14 mesos d'embaràs. La pressió des de baix també va forçar els retirs de pensions. A més més, nombroses mobilitzacions han exigit l'amnistia per als centenars de presos polítics empresonats des del 2019. Aquestes exigències confluïen el 18 d'octubre passat, coincidint amb el segon aniversari de la insurrecció, en una jornada de lluita violentament reprimida pel Govern. Paral·lelament, la mobilització massiva del poble maputxe per la terra i el respecte als seus drets ha estat resposta per Piñera declarant l'estat d'emergència a diverses regions.

Aquests esdeveniments demostren que encara és possible derrotar l'estratègia capitalista de desgastar el moviment i desmoralitzar-lo per aixafar-lo millor. Però l'esquerra revolucionària i militant ha de fer un gir de 180º en la seva agitació pública, i abandonar una vegada la concepció etapista que avantposa l'Assemblea Constituent lliure i sobirana a la defensa d'un programa socialista.

Aixecant un pla d'acció contra l'ofensiva capitalista, organitzant assemblees populars, comitès, cabildos i estenent-los per lluitar per un govern dels treballadors que nacionalitzi la banca, els grans monopolis, la terra, i destrueixi l'aparell repressiu de l'Estat, podrem fer realitat les reivindicacions democràtiques i socials per les quals el poble xilè ha lluitat heroicament.

Notes:

[1] Xile: tomb a l'esquerra en les eleccions a la Constituent


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01