La crisi econòmica, social i institucional als EUA no té fi. Després de gairebé dos anys de mandat de Biden, cap dels problemes que colpegen el capitalisme nord-americà i les seves institucions s'han resolt.

Tot i que el Congrés ha dictaminat que l'assalt del “6 de gener va ser la culminació d'un intent de cop de Trump”, no hi ha hagut cap conseqüència. L'expresident no només no ha estat jutjat i apartat, sinó que segueix a l'ofensiva, imposant els seus candidats d'extrema dreta per a les eleccions de mig mandat, i preparant-se per intentar tornar a la Casa Blanca l'any 2024.

Una estratègia en què compta amb el suport d'importants sectors de la classe dominant i, sobretot, d'amplis sectors de l'aparell de l'Estat, tal com s'està veient amb les decisions de l'ultrareaccionari Tribunal Suprem respecte a l'avortament o les armes, canvi climàtic, o els propers mesos sobre els drets de la comunitat LGTBI o els drets electorals de les minories.

Una ofensiva de l'extrema dreta davant la qual Biden i el Partit Demòcrata s'estan mostrant completament impotents, però que sí que està sent resposta per les masses des de baix, amb mobilitzacions massives i contundents. S'ha vist així amb la derogació del dret a l'avortament.

Tot i els intents de Biden i els demòcrates per tornar a unir la societat nord-americana, la realitat és que la polarització social, fruit d'una irreversible decadència econòmica i d'una greu crisi social alimentada durant dècades, no ha deixat d'aprofundir-se amenaçant una dura lluita de classes en el proper període.

Inflació, guerra i nacionalisme econòmic

Més enllà dels discursos, si alguna cosa defineix l'Administració Biden és el seu furibund nacionalisme econòmic i el seu bel·licisme entusiasta. La bandera del nacionalisme onejada per Donald Trump està sent agitada encara amb més força pels demòcrates. Però la guerra comercial amb la Xina, les sancions a Rússia i totes les mesures proteccionistes per evitar la decadència de l'imperi nord-americà es continuen mostrant completament impotents.

La guerra a Ucraïna està suposant un complet fracàs per a Biden i els seus aliats occidentals. No només estan perdent la guerra sinó que la quantitat ingent de recursos dedicats a finançar-la –més de 54.000 milions de dòlars entre ajuda humanitària, econòmica i militar i 11.700 milions més que acaben de sol·licitar al Congrés–, en un context de crisi econòmica i inflació desbocada, està esquerdant encara més la societat nord-americana.

La situació econòmica és cada cop més desesperada. Així ho confessava el president de la Reserva Federal, Jerome Powell, advertint de mals auguris per a l'economia nord-americana. L'augment descomunal del cost de la vida –actualment la inflació arriba al 8,5%– està provocant veritables estralls i incrementat exponencialment el malestar social. Però el pitjor és que aquesta tendència encara pot empitjorar més. D'aquí ve la dràstica pujada dels tipus d'interès, que copeja durament les famílies de classe treballadora, i els advertiments de Powell sobre la necessitat de prendre mesures que suposaran “cert dolor per a les llars i les empreses”. Una realitat que és completament aliena a Wall Street i els grans monopolis capitalistes nord-americans, que no deixen d'enriquir-se.

El problema és que plou sobre mullat. El malestar social acumulat i la polarització extrema són un símptoma més de la descomposició social que castiga el país. Un autèntic volcà que provoca veritable preocupació al si de la classe dominant, i que està darrere de les profundes divisions que la tenallen i que recorren l’aparell de l’Estat. Com imposar “sacrificis” a la classe treballadora a la seva guerra capitalista per la supremacia mundial sense provocar un aixecament social generalitzat?

La reacció trumpista i el Tribunal Suprem en guerra contra els oprimits

La propaganda de Biden sobre el seu paper de “nou Roosevelt”, els seus plans per “reconstruir millor” el país o garantir drets als treballadors, i les seves suposades polítiques feministes o ecologistes, no han passat de les paraules. No ha calgut gaire temps perquè tota la seva verborrea es desfés davant dels fets.

No només ha deixat impune Trump pel seu intent colpista, sinó que a més el seu Govern ha estat impassible davant la greu retallada de drets i els atacs contra les dones i la comunitat LGTBI, la comunitat negra i els immigrants, i el conjunt de la classe obrera que la reacció està impulsant estat rere estat. Després de la derogació del dret a l'avortament pel Tribunal Suprem, 16 estats ja ho han prohibit i 11 han eliminat completament el seu accés.

Trump, per la seva banda, no ha perdut el temps. Ha utilitzat la inoperància demòcrata per passar a l'ofensiva en tots els fronts possibles, aclamant i cohesionant el seu exèrcit, i depurant el Partit Republicà amb candidats fidels. Només hi ha dos candidats republicans a les eleccions de mig mandat que hagin condemnat l’assalt al Capitoli i acceptat els resultats electorals. El Partit Republicà, davant del que alguns van proclamar, s'ha convertit en el partit de Donald Trump.

I en aquesta ofensiva, compta plenament amb el Tribunal Suprem que ell mateix va designar. La mateixa setmana que derogaven el dret a l'avortament, aprovaven també una ampliació del dret a portar armes i vetaven l'organisme regulador de medi ambient de cara a fixar límits a les emissions de CO2, beneficiant les grans petrolieres.

Tot davant els laments impotents de Biden i els demòcrates que no han pres una sola mesura per frenar aquesta nova ofensiva de la reacció. Per què serveix llavors ser al Govern? I sobretot, qui governa? Biden o Trump i el Tribunal Suprem?

Eleccions de mig mandat. L'amenaça del trumpisme i com combatre-la

Tot i la creixent impopularitat de Biden, que va assolir un rècord històric superant fins i tot la de Trump, la creixent consciència que és urgent frenar el trumpisme està permetent al Partit Demòcrata remuntar una mica de cara a les eleccions de mig mandat del proper 8 de novembre , en què la majoria tant a la Cambra de representants com al Senat estan amenaçades.

Amb aquest objectiu, Biden es dirigia a la nació fa uns dies en un discurs solemne, televisat, en què parlava obertament de “semifeixisme” assenyalant Trump com una “amenaça a la democràcia”. En aquest mateix sentit es pot interpretar el registre de la mansió de Trump a Mar-a-Lago per part de l'FBI o la sonada condemna a deu anys de presó un policia, exmarine, implicat en l'assalt al Capitoli. Tot i això, ni l'FBI, ni els jutges, ni l'aparell de l'Estat, ni l'exèrcit, plens de reaccionaris i ultradretans, combatran seriosament Trump i l'extrema dreta arribat el moment.

La realitat és que Trump se sent completament impune. Per això va continuar amb les seves denúncies sobre el frau electoral o que la intervenció de l’FBI és un muntatge i exigint que se li talli tot el finançament, comptant sempre amb l'aplaudiment fervorós de la seva base social. Així va passar en el primer míting davant de 8.000 persones entregades en cos i ànima al Führer novaiorquès.

Tot i això, l'avantatge que donaven les enquestes als republicans fa uns mesos està en dubte. La cada vegada més agressiva ofensiva trumpista, la percepció d'una amenaça cada cop més real del feixisme, la retallada de drets que es creien conquerits per sempre, com la de l'avortament, suposa un salt en la consciència per a milions de dones, joves i treballadors. Un salt en la consciència que quan es converteix en mobilització militant demostra la seva capacitat per derrotar la reacció, fins i tot allà on semblava inexpugnable.

Així ha passat a l'estat de Kansas l'agost passat, un estat tradicionalment conservador dominat pels republicans. Els republicans van convocar un referèndum per eliminar de la seva constitució la llibertat per interrompre l'embaràs i el van perdre amb un 60% dels vots a favor que aquest dret seguís blindat a la constitució. Una derrota fruit d’una àmplia campanya militant impulsada pel moviment feminista i l’esquerra.

I no ha estat l’única sorpresa. Les eleccions a l'estat d'Alaska, un estat republicà on els demòcrates no guanyen unes presidencials des dels 70, es van saldar recentment amb la sonada derrota de Sarah Pallin (antiga dirigent del Tea Party recolzada per Trump), alçant-se amb la victòria la candidata demòcrata: una dona d'ascendència aborigen que advoca pels serveis públics i que serà la primera a representar Alaska a la Cambra de Representants.

Passi el que passi, el que és clar és que a diferència de la impassibilitat demòcrata davant els atacs de la reacció, els qui en pateixen les conseqüències no s'han quedat creuats de braços, demostrant que només mitjançant la lluita als carrers es pot fer front al trumpisme . Milions de joves, dones, migrants i treballadors van mostrar una força aclaparadora en les mobilitzacions després de l'assassinat de George Floyd i van derrotar Trump a les urnes. La naturalesa avorreix el buit i mentre aquesta alternativa revolucionària no ocupi aquest espai, el moviment utilitzarà els canals de què disposa, per més precaris i limitats que aquests siguin, per defensar-se.

El que sí que existeix i està més que madur són les bases per aixecar aquesta alternativa revolucionària a què els dirigents de la nova esquerra reformista com Bernie Sanders o AOC han renunciat. Necessitem aixecar un partit de masses, amb un programa socialista i internacionalista, que pugui donar un camí efectiu a tot aquest potencial revolucionari. La jove generació que està protagonitzant una revolució en la lluita sindical a Amazon o Starbucks així ho demostra. Els milers que s'han fet fora als carrers en defensa dels drets de les dones a tot el país també. Aixecar aquesta alternativa és la tasca crucial de les i els revolucionaris als Estats Units avui.