Algèria va celebrar el 12 de juny les primeres eleccions parlamentàries des que la mobilització revolucionària de les masses va obligar Abdelaziz Buteflika a abandonar el seu càrrec al 2019.

Aquesta cita electoral, imposada pel president Abdelmadjid Tebboune, forma part dels intents de la classe dominant d'apuntalar la legitimitat del règim i posar un punt i final al moviment hirak.

Tenint en compte que les seves dues maniobres anteriors van fracassar per complet —les presidencials del 2019, respostes amb un boicot massiu i mobilitzacions multitudinàries, i el referèndum constitucional de l'1 de novembre del 2020 per a revisar la carta magna, en el qual va participar un irrisori 23,84% de la població— aquestes últimes eleccions legislatives eren una prova crucial per al règim i els militars. Una prova que ha tornat a demostrar la crisi política i la inestabilitat que sacseja el país i com de lluny és la burgesia d'estabilitzar la situació.

Una nova farsa de l'oligarquia

Tota la maquinària política, econòmica i mediàtica ha presentat aquests comicis com “el final d'una transició” cap a la democràcia. Tebboune va parlar de les eleccions com una partida entre “la nova Algèria” i el moviment hirak. Les mentides contra aquest moviment han ressonat en tots els periòdics i televisions durant la campanya electoral, parlant de les protestes com “un magma contrarevolucionari” o el gos falder de “potències estrangeres”. A més, dos dies abans de la votació, les autoritats van modificar el Codi Penal per a estendre la definició de “terrorisme” i crear una llista d'entitats considerades pel Govern com organitzacions terroristes.

Foto1
"Aquestes eleccions, imposades pel president Abdelmadjid Tebboune, formen part dels intents de la classe dominant d'apuntalar la legitimitat del règim i posar un punt i final al moviment hirak"

Es van prohibir les manifestacions durant la setmana electoral, tal com denuncia el Comitè en Defensa dels Detinguts del Hirak, milers de persones van ser detingudes i centenars d'elles condemnades a presó. Ni les desqualificacions ni la repressió van aconseguir doblegar la determinació de les masses de boicotejar obertament aquesta farsa perpetrada pel règim. Aquesta força ha estat clau perquè cap dels partits de l'esquerra es presentés a la cita electoral.

La participació, la més baixa de la història del país (un 23,03%), ha tornat a demostrar que la classe obrera i la joventut algeriana no tenen cap confiança en unes institucions corruptes i controlades per la mateixa elit política i militar que usurpa el poder des de fa dècades.

Les primeres hores del 12 de juny van anticipar el resultat del dia: a les 10h del matí menys d'un 4% havia anat a votar i a les 16h, un 14%. La situació era tan desfavorable per al règim que fins i tot van retardar una hora el tancament dels col·legis electorals. Dels 24 milions d'habitants cridats a les urnes, es van comptar 5,6 milions de paperetes, de les quals un milió eren vots nuls.

On més lluny va arribar el boicot va ser a la regió del nord de la Cabília, el bastió de l'oposició i de majoria berber. Les dades parlen per si soles: a Béjaïa la participació ha estat del 0,79% i en Tizi Ouzou del 0,62%. En aquesta zona, els pocs cartells electorals que havien estat col·locats van ser ratllats amb la paraula “boicot”.

"A la Cabília, la majoria dels col·legis electorals no han obert i els pocs que ho han fet ha estat d'amagat, només per a funcionaris i l'administració local". Així ho explicava el representant de la Lliga Algeriana de Defensa dels Drets Humans.

La “victòria” del Front d'Alliberament Nacional (FLN) —que controlen la política algeriana des de la independència de França en 1962— és més que qüestionable: aconsegueixen 105 escons enfront dels 78 de les candidatures independents (que es col·loquen com a segona força en el Parlament) però perden 69 diputats respecte a les anteriors eleccions. La il·legitimitat del nou govern és tan evident, que el mateix president ha hagut de sortir a defensar els resultats amb aquestes paraules: “La taxa de participació no m'interessa […] Tindran la legitimitat necessària perquè van ser triats pel poble”. Més clar, l’aigua. El nerviosisme dels rais augmenta a mesura que les maniobres institucionals se'ls comencen a esgotar.

La força de les masses ha tornat a assestar un dur cop a un règim que no aconsegueix posar-se dempeus. L'experiència d'aquests últims dos anys, que s'ha traduït en el rebuig unànime a la via morta del parlamentarisme i el joc institucional per a tractar d'escapçar el moviment als carrers[1], no ha passat en va.

Tot el poder per al poble

Durant més de cinquanta setmanes consecutives, tots els dimarts i tots els divendres, milions de persones van prendre els carrers de la geografia algeriana per a escombrar el jou de la pobresa i la corrupció. El hirak va recollir la ràbia generalitzada contra la “banda” —la cúpula de militars, capitalistes i terratinents que controlen la societat— i va provocar una veritable crisi revolucionària al país.

Foto1
"Durant més de cinquanta setmanes consecutives, tots els dimarts i tots els divendres, milions de persones van prendre els carrers de la geografia algeriana per a escombrar el jou de la pobresa i la corrupció"

Aquesta rebel·lió popular només va poder ser tallada per la irrupció de la pandèmia. Les mobilitzacions van cessar, però les causes d'aquest aixecament social no van desaparèixer. S'han quedat bategant sota la superfície i, ara, han tornat a ressorgir amb força.

El 16 de febrer del 2021, per a commemorar els dos anys des de la primera manifestació a Béjaïa, milers de persones van tornar als carrers. Des d'aquest moment, les protestes dels divendres van reprendre la seva dinàmica. Cada setmana, a Alger, Azeffoun, a la Cabília, Orà o Constantina, les consignes “estat civil, no militar” o “allibereu els detinguts” han ressonat per les ciutats.

A aquest segon capítol del hirak s'ha sumat un moviment vaguístic molt important d'amplis sectors: els sanitaris, treballadors postals del Algérie Poste, el professorat (convocats per 14 sindicats educatius), el sector del taxi, bombers, estudiants, vagues de fam dels presos polítics… El moviment obrer, molt colpejat per una gestió infame de la pandèmia, la devaluació del dinar algerià i unes condicions de vida cada dia més asfixiants, ha tornat a aixecar el seu puny.
Els aixecaments massius d'una població empobrida són, tard o d’hora, inevitables. A Algèria, les masses han reprès la mobilització i, amb els mètodes de la classe treballadora, continuen cavant la tomba d'un règim moribund. El hirak ha demostrat la seva valentia i el seu coratge. Ara ha d'armar-se amb un programa de lluita contundent per a garantir que tota la determinació dels pobres, treballadors i joves triomfa; un programa revolucionari i internacionalista, que vinculi la consigna d'una transició democràtica real que acabi amb el poder del règim i la cúpula de l'Exèrcit a la lluita per expropiar als capitalistes, per nacionalitzar la banca i la terra, pel poder obrer i el socialisme. No hi ha temps a perdre.

--

Notes

[1] En un article de l’Institute for Security Studies es pot llegir: “per a la immensa majoria [dels algerians], les eleccions no han aconseguit generar canvis positius en la seva vida diària durant anys, sinó que han estat un mitjà perquè els que estan al capdavant [d'Algèria] segueixin en el poder”.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01