Pel dret d’autodeterminació del poble sahrauí!
El matí del 13 de novembre forces militars marroquines van penetrar en l’anomenada “bretxa del Guerguerat”, territori pertanyent a la República Àrab Sahrauí Democràtica a la frontera amb Mauritània, per a dissoldre una protesta sahrauí pacífica. La carretera que discorre per aquesta franja va ser construïda pel Marroc violant els acords d’alto el foc de 1991 i les pròpies advertències de l’ONU.
Des del 21 d’octubre s’estaven organitzant assegudes pacífiques per denunciar les accions marroquines. Durant aquestes setmanes, les provocacions dels uniformats ocupants van anar en augment, fins a creuar a territori sahrauí per dissoldre violentament les concentracions i quedar-s’hi per garantir el pas dels seus transports a Mauritània. El Front Polisario va respondre atacant més d’una desena de llocs militars i de vigilància al llarg del mur de la vergonya, mentre les forces repressives de la monarquia alauí responien a les ciutats del Sàhara ocupat amb més batudes, detencions, assalts a habitatges o càrregues policials contra les concentracions de protesta.
El més vergonyós és que el Govern espanyol, autoproclamat com el més progressista de la història, ha mantingut un silenci còmplice davant l’ofensiva marroquina, exactament igual que tots els governs anteriors han fet durant 45 anys de pretesa descolonització del Sàhara.
El franquisme i la monarquia, a l’origen del conflicte
Les arrels de la qüestió nacional sahrauí estan en l’escandalós procés de descolonització que es va produir en plena descomposició del règim franquista. El Sàhara era una colònia espanyola des de 1894. A principis dels anys 70 de segle passat, quan el franquisme vivia els seus últims sospirs i s’enfrontava a la major lluita de classes des de la guerra civil, el que menys desitjava era veure’s implicat en una guerra colonial, sobretot després de la desastrosa experiència que les guerres de Moçambic i Angola van tenir per a la dictadura portuguesa, i que es van convertir en un factor decisiu per a il·luminar la revolució d’abril de 1974.
En aquest context es va produir una confluència d’interessos entre la monarquia de Hassan II, l’imperialisme nord-americà i els hereus del règim de Franco que estaven ordint la coronació de Joan Carles I. Aprofitant la situació convulsa a l’Estat espanyol, Hassan II va reivindicar el dret marroquí sobre el territori sahrauí per fer-se amb el control dels seus rics caladors de pesca i els seus jaciments de fosfats, i atiar el xovinisme desviant l’atenció de les masses marroquines dels seus problemes més apressants.
Per a l’imperialisme nord-americà, la monarquia marroquina s’havia consolidat com un dels seus principals aliats en el món àrab i tenia un gran valor geoestratègic. Assegurar la lleialtat de Hassan II i colpejar les aspiracions d’alliberament dels pobles colonials, allunyant la possibilitat que una zona clau pogués caure sota l’òrbita d’influència soviètica, era essencial. En paraules del secretari d’Estat Henry Kissinger: “Els EUA no permetrà una altra Angola en el flanc oriental de l’Atlàntic”.
En aquell moment, el govern franquista s’enfrontava a una crisi revolucionària de final incert i l’autodeterminació sahrauí no era una opció, molt menys quan necessitaven el suport de l’imperialisme nord-americà per a les seves maniobres. L’hereu de Franco era conegut com Joan Carles el Breu. Ningú creia seriosament que pogués sostenir-se al capdavant d’una restauració monàrquica. Conscient de l’absoluta debilitat de la seva posició, el llavors príncep Joan Carles va demanar ajuda a Kissinger.
Documents de la CIA desclassificats el 2017 revelen els contactes i els acords que es van dur a terme. A l’agost de 1975, el Departament d’Estat nord-americà havia donat llum verda a un projecte, finançat per l’Aràbia Saudita, per garantir el control marroquí del Sàhara. En aquest ja apareixia dissenyada la famosa Marxa Verda organitzada per la dictadura marroquina per apoderar-se de la regió, i que va creuar la frontera sahrauí el 6 de novembre.
A través dels EUA, Joan Carles i Hassan II van pactar en secret que l’Estat espanyol cediria el Sàhara al Marroc a canvi del suport nord-americà al futur rei, i d’una sèrie d’acords econòmics amb el Marroc que van quedar plasmats en els annexos secrets a l’Acord Tripartit de Madrid, que va tancar el traspàs de la colònia. En aquests annexos, Espanya cedia el 65% de l’empresa Fos Bucraa -que explotava els jaciments de fosfats- a l’Estat marroquí i aquest garantia drets de pesca per a 800 vaixells espanyols durant 20 anys.
L’imperialisme nord-americà va complir la seva part del tracte i va rebre Joan Carles en el seu primer viatge oficial ja coronat, donant-li la seva “benedicció” internacional. La infàmia contra el poble sahrauí va ser un altre dels sagnants pilars sobre els quals es van aixecar el règim del 78 i la monarquia joancarlista.
45 anys de guerra i repressió
La invasió marroquina de 1975 va desencadenar una guerra que va durar fins l’any 1991. L’ocupació del territori sahrauí va ser brutal, incloent bombardejos amb fòsfor blanc i napalm contra civils. Es va produir una fugida massiva de la població, prop de dos terços dels habitants es van exiliar i molts van acabar en els camps de refugiats de Tindouf, a Algèria, on avui viuen en precàries condicions al voltant de 175.000 refugiats.
La guerra va dividir el Sàhara Occidental en dos: la part costanera ocupada pel Marroc, on es concentren els jaciments de fosfats, i la franja oriental fronterera amb Algèria i Mauritània que es coneix com els Territoris Alliberats. El 1980 el Marroc va començar la construcció d’un mur de la vergonya per a separar les dues parts -en realitat, una cadena de vuit murs-, que en l’actualitat ja mesura 2.720 quilòmetres i està envoltat d’un dels majors camps de mines del món (amb entre 10 i 40 milions de mines). Cada 5 quilòmetres s’ha desplegat una companyia militar marroquina i un radar per cada 15. Es calcula que al llarg del mur hi ha aquarterats més de 100.000 soldats.
La “comunitat internacional” o la hipocresia imperialista
Ni l’ONU ni cap país del món reconeix el Sàhara Occidental com a part del Marroc però, a l’igual que passa amb Palestina, això no suposa cap mena de problema per a la potència ocupant. Com s’ha demostrat en tantes ocasions, les anomenades institucions de la “comunitat internacional” no són més que la fulla de parra darrere de la qual s’amaguen els interessos imperialistes.
A principis dels anys noranta l’ONU va crear una missió per al conflicte sahrauí amb vistes a celebrar el promès referèndum d’autodeterminació. Un dels principals esculls per a la seva celebració va ser el cens. Després de gastar milions de dòlars en vuit anys, l’ONU va presentar un cens que simplement va ser rebutjat pel Marroc, sense que això tingués cap conseqüència. De la mateixa manera, Rabat ha traslladat al llarg d’anys milers de marroquins al Sàhara ocupat, precisament per tal d’alterar la composició demogràfica i inclinar del seu costat el possible cens. Segons el “dret internacional”, això constitueix un crim de guerra però tampoc s’aplica a aquest cas.
El règim marroquí ha comptat permanentment amb el suport de les principals potències, sobretot els EUA i França que acaparen el 60% de les inversions estrangeres al país, i també de la burgesia espanyola i dels Governs que s’han succeït des de 1977, preocupats tan sols perquè el règim alauita compleixi amb les seves funcions de gendarme a la frontera i reguli els fluxos d’immigració. Això és el que de veritat compta en les relacions internacionals capitalistes, i no les declaracions buides de l’ONU que alternen entre mostrar “preocupació” o “profunda preocupació”. El poble sahrauí no pot confiar en un organisme que ha demostrat una vegada i una altra estar al servei dels interessos de les grans potències.
Els Governs espanyols sostenen l’ocupació marroquina
L’ONU continua considerant el Sàhara Occidental com a territori espanyol pendent de descolonització. No obstant això, els successius Governs espanyols (inclosos els del PSOE) han obviat completament la seva responsabilitat. Durant aquests anys han donat suport activament a la política de la monarquia alauita i han guardat silenci davant les atrocitats comeses al Sàhara i dins del propi Marroc. Al principi, era un pur acord econòmic: el règim marroquí garantia les inversions espanyoles i l’accés als caladors de pesca. En les últimes dècades es va sumar el factor del control migratori. El Govern espanyol subcontracta al marroquí el control de les fronteres, amb l’avantatge de desentendre’s del tracte brutal a què puguin ser sotmeses les persones migrants.
La formació del Govern PSOE-UP va portar certa esperança per propiciar un canvi en la situació, especialment per l’entrada d’Unides Podem que, en teoria, defensava en el seu programa l’establiment de relacions diplomàtiques amb la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i la defensa del dret d’autodeterminació per al seu poble. No obstant això, aquestes esperances van quedar aviat defraudades.
Unes setmanes després de constituir-se el Govern, es va produir una reunió entre el secretari d’Estat de Drets Socials, Nacho Álvarez, i la ministra sahrauí d’Afers Socials i Promoció de la Dona, Suilma Hay Enhamed Salem. Aquesta reunió va provocar una trucada del ministre d’Exteriors marroquí a la seva homòloga espanyola en la qual la ministra va reiterar que el Govern no reconeix a la RASD i que se subordina al full de ruta de l’ONU que avala passivament l’ocupació marroquina. Que el PSOE sostingui la política de la burgesia espanyola, en aquest i en altres terrenys, ja no sorprèn. El que sí que va ser un gerro d’aigua freda va ser la reacció de Pablo Iglesias a l’afirmar que “com no pot ser d’altra manera, la posició d’Espanya respecte el Sàhara Occidental ve determinada pel Ministeri d’Exteriors”.
Aquesta assumpció còmplice d’una política d’Estat reaccionària s’ha tornat a posar sobre la taula aquests dies. Unides Podem s’està limitant a compartir missatges a les xarxes socials cridant a la “implicació de les Nacions Unides”. Però si les Nacions Unides porten 60 anys implicades en aquest desastre colonial i han demostrat sobradament el seu paper de comparses de l’imperialisme!
En el súmmum del cinisme, l’únic missatge de condemna del Ministeri d'Exteriors a les xarxes socials aquests dies no feia referència a l’agressió marroquina sinó al fet que en una concentració a València es va col·locar una bandera sahrauí al mur del consolat marroquí.
Pel dret d’autodeterminació del poble sahrauí
La lluita del poble sahrauí per la seva autodeterminació i independència és una causa per a tots els revolucionaris i militants de l’esquerra a l’Estat espanyol i al món. I, d’acord amb l’experiència històrica, aquesta lluita necessita comptar amb una sòlida estratègia socialista, que parteixi d’un fet objectiu: aconseguir la victòria, la independència i batre les potències imperialistes que aixafen els drets del poble sahrauí i el condemnen a unes condicions de misèria espantosa, vol dir defensar una política revolucionària, classista i internacionalista.
El poble sahrauí té tot el dret a l’autodefensa armada, però en el combat desigual contra la potència militar de la dictadura alauita recolzada per l’imperialisme nord-americà, necessita sobretot desplegar la solidaritat revolucionària de la classe obrera i els oprimits del Marroc i de l’Estat espanyol.
El balanç d’aquestes dècades és concret. A l’inici de la guerra, quan el Marroc i Mauritània van ser incapaços de doblegar el Front Polisario i es corria el risc d’una derrota militar, l’imperialisme nord-americà, França, l’Estat espanyol i els diners saudites van acudir rabents a sostenir l’exèrcit marroquí. No obstant això, la retirada de Mauritània el 1979 no va respondre a una derrota militar sinó a l’esclat d’una rebel·lió social dins de les seves fronteres. Els àrabs mauritans estaven estretament relacionats amb els sahrauís i la guerra era molt impopular. El 1978, es va produir un cop militar combinat amb manifestacions als carrers que va tenir com a conseqüència un acord de pau amb el Polisario.
Durant anys, l’única cosa que ha aconseguit posar contra les cordes a la monarquia marroquina ha estat la lluita de masses, i no confiar en els plans de l’ONU que no han resolt absolutament res.
En 2005 va ser l’anomenada Intifada sahrauí; al juny de 2008 la vaga general al Marroc va tenir un dels seus bastions a la meridional Sidi Ifni, propera al Sàhara, on el Govern va declarar l’estat de setge per aixafar el moviment; en 2010 es va aixecar el campament de Gdim Izik, amb més de 20.000 participants en la protestes, aixafat pel Marroc literalment a sang i foc perquè no es convertís en una referència que pogués unificar la lluita dels oprimits contra els efectes de la crisi econòmica; pocs mesos després, el Marroc se sumava a l’onada revolucionària de la primavera àrab, il·luminant el Moviment 20 de Febrer; finalment, a l’octubre de 2016 esclatava el Hirak (Moviment Popular) rifeny, el major aixecament social des de 2011.
En cada ocasió en què la lluita de masses ha fet tremolar el règim, l’únic factor que impedia arribar fins al final, arribar a enderrocar-lo, era l’absència d’un programa revolucionari conseqüent, d’una direcció revolucionària que el posés en pràctica.
És imprescindible unir les forces del poble sahrauí amb les forces dels obrers i camperols marroquins per combatre junts el mateix règim corrupte que els condemna a una existència de misèria. Només aquesta unió, basada en el programa de la revolució socialista i en el reconeixement dels drets nacionals del poble sahrauí -començant pel seu dret a l’autodeterminació i a la independència-, podrà desbaratar els intents del règim de Rabat d’enfrontar els treballadors d’ambdues comunitats, i així es podrà acabar amb la monarquia i l’ordre social que la sustenta.
Davant l’actual situació, des d’Esquerra Revolucionària manifestem:
• La nostra plena solidaritat amb la població sahrauí davant d’aquesta nova agressió de govern marroquí.
• El nostre suport a la lluita revolucionària i socialista de masses, que s’ha demostrat com l’única via que pot acabar amb l’opressió nacional i social del poble sahrauí.
• El nostre rebuig a les maniobres diplomàtiques i “plans de pau”, ja siguin afavorits per l’imperialisme nord-americà, francès o a través de l’ONU.
• La nostra condemna a la vergonyosa política de Govern espanyol respecte del Sàhara, un silenci còmplice que tracta de dissimular el suport a la monarquia de Mohammad VI i a les seves polítiques repressives durant els últims 45 anys.
Visca la lluita del poble sahrauí per l’autodeterminació i la independència!
Retirada immediata de l’exèrcit marroquí del territori del Sàhara!
Per un Sàhara lliure i socialista, per una Federació Socialista del Magrib!
