La guerra imperialista deslligada per Trump i Netanyahu contra l'Iran i el Líban, i la resistència del règim dels aiatol·làs tancant l'estret d'Ormuz i colpejant les monarquies del Golf, ha posat sobre la taula el debat sobre una possible recessió econòmica mundial. Una perspectiva que podria materialitzar-se si el bloqueig i els combats continuen, i que s'ha transformat en una poderosa raó perquè el president nord-americà reculi i busqui amb desesperació l'acord amb Teheran.
Nombrosos organismes internacionals com el FMI o l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) han qualificat la situació de crítica. Fatih Birol, director executiu de l'AIE, ha advertit que ens trobem davant «la crisi de seguretat energètica més gran de la història», superior fins i tot a les de 1973, 1979 i 2022 juntes.
Des del començament de la guerra, 14 milions de barrils diaris de petroli s'han evaporat del comerç mundial, la qual cosa suposa un acumulat de més de 1.000 milions fins a finals de maig. L'acord de l'AIE per a alliberar reserves estratègiques —400 milions de barrils— va permetre alleujar momentàniament la situació, evitant que assolís en temps rècord un preu de 150 o 200 dòlars per barril. Però en aquests tres mesos de conflicte s'han perdut més de 250 milions de barrils d'aquestes reserves —6,6 milions al dia— amb un preu al llindar dels 100 dòlars, cosa que suposa un augment d'entre un 25 i un 40% del que es paga avui pels carburants respecte a tres mesos enrere.
El tancament de l'estret d'Ormuz, assenyalen nombrosos experts, no pot continuar molt més temps sense provocar conseqüències encara més desastroses. El termini límit que es donen és aquest mateix mes de juny, però les borses continuen subestimant les advertències: els guanys especulatius que els fons d'inversió, les empreses petrolieres i els bancs estan obtenint amb la pujada de preus són fabulosos.
La crisis ja està impulsant l'espiral inflacionista als EUA, amb un augment que arriba al 3,8%, en un context d'estancament a la zona euro i de recessió tècnica en països de primer ordre com Alemanya. Molts organismes ja han revisat a la baixa les perspectives de creixement a Europa i els EUA, i plantegen un escenari d’estagflació a curt termini.
La data de juny té molt a veure amb el començament de la temporada de vacances i d'una calor extrema a l'hemisferi nord, fet que implicarà un creixement exponencial del consum de petroli i d'energia elèctrica, així com amb l'inici en molts països del període de sembra, que es veurà afectat per les restriccions al sector dels fertilitzants, ja que el 30% del seu comerç mundial passa a través de l'estret d'Ormuz[1].
El cost d'aquest tancament per a nombroses empreses podria superar els 25.000 milions de dòlars, d'entre les quals destaquen les línies aèries amb 15.000 milions. Altres indústries importants com l'automoció o la química també estan durament afectades[2], però tots els sectors es veuran afectats tard o d'hora per aquesta interrupció del subministrament. Fins i tot si s'arribés a un acord i s'obrís l'estret en els pròxims dies, els efectes negatius es continuarien notant durant mesos.
Nombrosos països d'Àsia que han aportat significativament al creixement mundial en els darrers anys —com l'Índia, el Vietnam, Bangladesh, Indonèsia, les Filipines…— han adoptat mesures de racionament davant la interrupció del subministrament d'energia procedent de l'Orient Mitjà. Un impacte d'aquesta naturalesa a Àsia, que s'ha convertit en l'eix més important de l'economia capitalista productiva i que comptava con previsions de creixement d'entre un 4 i un 5% per al 2026, tindrà conseqüències de gran abast que atiaran el descontentament social i la lluita de classes.
I el fet més significatiu: molts d'aquests països, que anteriorment eren aliats sòlids dels EUA, estan recorrent a la Xina i també a Rússia per poder pal·liar aquests talls del subministrament. Les pretensions d'una guerra per debilitar el bloc imperialista rival s'han convertit, per nombrosos factors militars, econòmics i diplomàtics, en un fracàs evident per a Washington i el seu aliat sionista[3].
Deute, bombolles i crèdit privat
Tots aquests esdeveniments adquireixen una gravetat especial pels profunds desequilibris que ja afrontava l'economia mundial, els quals es reflecteixen en el creixement estratosfèric del deute sense parangó en la història: 348 bilions a escala mundial. Desglossat per nacions fa encara més vertigen, ja que en molts casos arriba al 100% del PIB o el supera, una situació molt pitjor que la de l'esclat de la Gran Recessió del 2008.
En el cas dels EUA, el deute total ha superat els 39 bilions de dòlars i el 125% del PIB, el seu rècord històric.
El 2026 el pagament dels interessos d'aquest deute suposarà un bilió de dòlars, i d'aquí al 2036 es poden arribar a desemborsar fins a 14 bilions de dòlars. Una situació que només es manté gràcies al paper dominant del dòlar en les transaccions comercials i financeres mundials, el qual permet sostreure una part considerable de la riquesa global per sostenir aquest endeutament, que és el que alimenta també l'espiral especulativa a Wall Street. El dòlar va continuar sent la moneda més utilitzada al món el 2025, amb una participació del 59% en les reserves de divises, del 88% en les transaccions internacionals i del 62% en els préstecs transfronterers[4].
Però fins i tot la impunitat d'aquest saqueig comença a erosionar-se. Es tracta encara de xifres modestes, però des del règim que encapçala Xi Jinping hi ha plans per llançar-se a la batalla en els mercats financers i deixar de banda el dòlar en les transaccions operades per la Xina[5].
Les tensions al mercat del deute nord-americà, que han portat el bo nord-americà a 10 anys per sobre del 4,5% i el bo a 20 anys per sobre del 5,6%, mostren xifres desconegudes des del 2008, en plena crisi financera. D'altra banda, el dèficit públic ha assolit la xifra rècord del 6%, molt lluny de l'objectiu del 2% que planteja la Reserva Federal. En aquests anys, el deute en mans d'institucions públiques, principalment nord-americanes, ha passat del 40 al 20%, mentre que el que està en mans d'inversors privats s'ha incrementat del 60 al 80%[6]. És evident que el manà que omple les bústies de l'oligarquia financera nord-americana surt d'un saqueig a fons de les arques de l'Estat, de la destrucció dels serveis socials, la salut i l'educació públiques. Per això les il·lusions de tornar la supremacia industrial als EUA, un eix central del programa econòmic de MAGA, estan en completa bancarrota.
Els grans monopolis, la banca i els fons d'inversió estan molt còmodes amb aquest model parasitari de capitalisme especulatiu. Trump governa per a una plutocràcia avariciosa que li dona suport en la seva ofensiva imperialista perquè s'està fent d'or: el 2025 els beneficis empresarials es van incrementar en un 13,6%, fins a assolir el rècord històric de 3,41 bilions de dòlars. Però, com és possible assolir aquestes xifres amb una economia estancada i amb creixements de la productivitat que de cap manera les expliquen? Òbviament, les raons són el gran negoci del deute i l'especulació borsària.
Un altre aspecte preocupant se suma a aquest panorama ombrívol: la paràlisi de les economies de les monarquies del Golf. Com a fruit de la guerra de l'Iran i de la reducció d'extracció i comercialització de gas i petroli, preveuen una caiguda notable del seu PIB, que en el cas de Kuwait i Qatar[7] podria arribar fins al 14%. I això obre una perspectiva negativa per als EUA, ja que els seus aliats podrien veure's obligats a buscar liquiditat venent part dels fons sobirans que posseeixen, valorats en 5 bilions de dòlars i invertits en gran part en deute nord-americà i en accions de Wall Street. Això també podria colpejar un dels mercats més pròspers, el de la intel·ligència artificial, i afectar les seves empreses capdavanteres si els anuncis d'inversió anunciats per les monarquies petrolieres se suspenen finalment[8].
El mercat de la IA s'ha convertit en el terreny del joc borsari més delirant de les últimes dècades, i ha generat una bombolla que si esclata podria deixar petita la crisis financera del 2008. Fa unes setmanes es va informar que NVIDIA va assolir una capitalització borsària de 5,6 bilions de dòlars, per sobre del PIB d'Alemanya. Ara Elon Musk planeja la sortida a Borsa de SpaceX, companyia de coets, satèl·lits i IA, per un valor de 75.000 milions de dòlars malgrat registrar pèrdues el 2025 de 4.937 milions de dòlars. En definitiva, el cercle virtuós dels guanys borsaris no ho és tant, sinó que respon a un mètode podrit desconnectat de la realitat productiva i que amenaça amb una explosió de conseqüències imprevisibles:
«Els gegants de la tecnologia van camí d'invertir entre 350.000 i 500.000 milions de dòlars només aquest any en infraestructura per a intel·ligència artificial, i les projeccions apunten que la despesa acumulada podria assolir els tres bilions de dòlars el 2028. Goldman Sachs ha assenyalat que el mercat borsari ja ha incorporat uns 19 bilions de dòlars en valor vinculat a la IA.
Al juliol, un estudi del Massachusetts Institute of Technology (MIT) va titular un debat que feia mesos que es coïa als mercats: el 95 per cent de les empreses que havien invertit en intel·ligència artificial generativa no estaven obtenint cap retorn mesurable. La investigació va analitzar 300 iniciatives empresarials i va revelar el que els seus autors van anomenar la bretxa de la IA generativa: una minoria de companyies extreuen milions en valor mentre una immensa majoria s'ha quedat encallada en projectes pilot sense impacte real en els seus comptes. Les empreses nord-americanes havien invertit de forma col·lectiva entre 35.000 i 40.000 milions de dòlars en aquestes iniciatives, i gairebé tots aquests diners no havien produït res de quantificable.
Hi ha un altre element que preocupa els analistes més crítics, i és l'estructura financera que sosté bona part de la inversió. Les anomenades operacions circulars entre les grans tecnològiques recorden les pràctiques de la bombolla puntcom, quan les empreses es compraven serveis entre si per inflar les seves xifres d'ingressos. Nvidia inverteix en OpenAI, que destina gran part d'aquests diners a comprar els mateixos xips de Nvidia. Microsoft posseeix el 27 per cent d’OpenAI i representa gairebé una cinquena part dels ingressos de Nvidia. I Nvidia garanteix comprar el que CoreWeave no aconsegueixi vendre fins al 2032, una xarxa de dependències creuades que fa molt difícil saber quina part de la demanda real d'intel·ligència artificial és orgànica i quina és producte d'un circuit tancat de diners que es mou entre les mateixes mans»[9].
Així és. Les cançons enfadoses governamentals sobre «assimilar errors» i «treure conclusions» és música passada. L'economia casino no ha desaparegut, s'ha camuflat de diferents maneres, però continua sent el model dominant als EUA i a Occident. La pujada dels índexs borsaris està propulsada per les empreses vinculades a la IA «fins al punt que el 37% del valor del principal índex borsari nord-americà, l'S&P500 (que inclou 500 grans empreses), es concentra ara en només set empreses –NVIDIA, Microsoft, Alphabet o Amazon– que també es troben entre les que més inverteixen en infraestructura en IA»[10].
Un altre aspecte important que alerta sobre els desequilibris orgànics d'aquesta fase històrica de dictadura del capital financer és el comportament dels grans fons d'inversió, que al seu torn actuen com a motor d'un sistema de crèdit privat paral·lel. Aquest sector va viure un impuls colossal després de la crisi financera del 2008 davant les restriccions de liquiditat en el sector bancari, fet que va generar un mercat opac de crèdit del qual es té un coneixement limitat. Un dels senyals que indica que les previsions no són bones és que alguns fons molt coneguts, inclòs Blackrock, han patit peticions de retirada de capital de fins a 14.000 milions de dòlars en el primer trimestre del 2026, i sembla que els impediments per limitar els reemborsaments s'estan generalitzant:
«Blue Owl Capital ha estat un dels casos més visibles. Els seus inversors van demanar retirar el 41% del seu fons tecnològic, valorat en 6.200 milions de dòlars, i el 22% del seu fons de crèdit, de 36.000 milions. La gestora va limitar les sortides al 5%. Blackstone va rebre sol·licituds de retirada de 3.700 milions de dòlars a BCRED, un dels seus grans vehicles de crèdit privat. Apollo també va limitar els reemborsaments»[11].
Sarah Breeden, subgovernadora del Banc d'Anglaterra, alerta sobre aquesta situació afirmant que «el crèdit privat ha passat del no-res a dos bilions i mig de dòlars [3 bilions segons altres estimacions] en els últims 15 o 20 anys. Hi ha apalancament, opacitat, complexitat i interconnexió con la resta del sistema financer. Tot plegat guarda similitud amb el que vam veure durant la crisi financera mundial»[12]. Un deute ocult al marge de la banca convencional que pot jugar el paper d'accelerant de l'incendi.
Lluita interimperialista i crisi de sobreproducció
Darrere de totes aquestes contradiccions i desequilibris es troba la crisi de sobreproducció, el taló d'Aquil·les de l'economia capitalista i que atia la lluita pel control dels mercats i les àrees geoestratègiques, en definitiva, per l'hegemonia mundial. L'ascens de la Xina com a superpotència manufacturera indiscutible l'alimenta en tots els sectors, com en el camp dels semiconductors o dels cotxes elèctrics, on la Xina ja acapara el 60% del mercat mundial[13].
Fruit d'aquesta mateixa crisi existeix una sobreabundància de capitals que busquen desmesuradament la màxima rendibilitat a costa del que sigui, inclosa l'extensió dels mercats més enllà dels seus propis límits, generant bombolles especulatives descomunals ja sigui amb la IA, amb el deute o amb aquest mercat opac del crèdit privat.
La diferència amb la crisi del 2008, i és una diferència de qualitat, són les enormes tensions que existeixen entre les grans potències, entre la Xina i els EUA, que dificulten una entesa global tal com va passar en aquella ocasió de cara a salvar el capitalisme amb un rescat massiu del sistema financer. En el context actual, la lluita a mort entre l'imperialisme nord-americà i l'imperialisme xinès és una font d'inestabilitat i caos que atiarà, en el cas d'una recessió mundial, la lluita de classes a nivells desconeguts.
Però que hi hagi dificultats per a una coordinació global d'aquest tipus, a causa de la intensificació de la lluita per l'hegemonia, no significa que ens trobem davant d'una fragmentació substancial del mercat mundial, o davant d'un desacoblament en blocs econòmics independents liderats per cadascuna de les potències imperialistes en pugna, com pretenen confirmar algunes anàlisis i de les quals es fan ressò economistes d'esquerra, fins i tot alguns que es consideren marxistes.
La perspectiva de la «desglobalització» no té base, per ara, en la realitat econòmica, precisament quan ens trobem davant d'un mercat mundial més interconnectat i interdependent que en cap altra època de la història del capitalisme. El que ha passat amb l'estret d'Ormuz, o el fracàs complet de Trump per frenar la Xina mitjançant una política d'aranzels agressius, ho ha tornat a deixar molt clar.
La propaganda capitalista no ho reconeix i recorre a teories que oculten el fons de la qüestió: la pèrdua del lideratge nord-americà i europeu de la globalització, i el seu reemplaçament per la Xina.
Un bon exemple d'això, com hem assenyalat, és el mercat de cotxes elèctrics, on la Xina en només cinc anys ha passat a controlar el 60% del mercat mundial, amb unes exportacions de més de 2,5 milions de cotxes elèctrics, les quals s'han incrementat en un 115% respecte a altres països asiàtics, en un 35% respecte a la UE i en un 290% respecte a Mèxic i el Canadà, i indirectament els EUA. Una expansió que, a més, va acompanyada d'un enfortiment del mercat intern xinès, que consumeix 13,2 milions de els 15,9 milions de cotxes elèctrics que produeixen. Una nova confirmació dels passos de gegant que continua fent l'economia xinesa davant la decadència industrial occidental.
Però, sens dubte, el factor més important per als marxistes són les conseqüències d'una recessió d'envergadura en la lluita de classes. Tal com va passar amb l'esclat del 2008, que va implicar l'onada més gran de conflictivitat política i social des dels anys 70, una crisi semblant tindria efectes encara més transcendentals. En un context d'enorme polarització social i política, d'auge de l'extrema dreta però també d'un enduriment de la resposta obrera en nombrosos països —amb vagues generals i vagues sectorials indefinides, autoorganització i mètodes classistes que es reprenen amb força com a producte de l'escola que ha significat el control burocràtic dels sindicats i l'experiència fallida del nou reformisme 2.0—, podríem assistir a moviments de masses que desencadenin crisis revolucionàries obertes.
Traçar una perspectiva tancada respecte als ritmes no és la nostra intenció, ja que es poden prolongar per diferents factors i veure's sotmesos a tota mena de distorsions. Però el talp de la Història, i les polítiques de l'imperialisme occidental, estan treballant per a un escenari d'aquest tipus. El desafiament per als revolucionaris de tot el món és evident, i ens exigeix desprendre'ns de qualsevol rutina i puresa mental, redoblar els nostres esforços per comprendre la dinàmica fonamental dels processos, i incrementar la nostra capacitat d'organització i combat per fusionar-nos amb el moviment de masses i oferir una direcció política a l'alçada.
Notes:
[1] La economía mundial contiene el aliento ante el histórico desplome de los inventarios de petróleo: "Lo peor está por llegar" El petróleo roza el punto de no retorno para la economía mundial: "Implica el cierre de industrias y la entrada en recesión"
[2] Aerolíneas, químicas y bienes de consumo: los sectores más golpeados por la guerra con Irán
[3] La diplomacia del barril: China sube las ventas de crudo a sus vecinos y gana influencia
[4] La desdolarización del mundo. ¿Qué significa este concepto y cómo puede afectarnos?
[5] «Recentment, la internacionalització del RMB (divisa xinesa) s'ha accelerat notablement, però a diferència del passat, el motor principal d'aquesta expansió ja no és només la liquidació de transaccions comercials. Ara s'estén a la inversió i el finançament transfronterers, l'assignació d'actius a l'estranger i la infraestructura financera global.
En primer lloc, pel que fa a pagaments i liquidacions transfrontereres, l'ús del RMB ha augmentat dràsticament. La proporció de RMB utilitzada per sectors no bancaris en els ingressos i pagaments transfronterers de la Xina es va disparar del 17% a finals del 2016 al 56% al març d'aquest any —més del doble— i ha capgirat de fet el domini absolut anterior del dòlar nord-americà (mentrestant, la participació del dòlar va caure al 40% durant el mateix període). Al mateix temps, el Sistema de Pagaments Interbancaris Transfronterers (CIPS) ha experimentat un creixement explosiu en la seva activitat, amb un augment de gairebé el 50% en el volum mitjà diari de transaccions. En un sol dia d'abril d'aquest any, el volum de transaccions va assolir els 1,22 bilions de RMB, marcant un màxim històric. En segon lloc, la base de la liquidació d'operacions amb matèries primeres s'ha enfortit cada vegada més. Al març i l'abril del 2026, la proporció d'operacions amb matèries primeres liquidades en RMB va assolir un màxim històric del 33,5%, un salt significatiu respecte a la mitjana de l'11,5% registrada entre finals del 2017 i el 2022 (…)
En un context d'altes taxes d'interès globals i un diferencial de taxes d'interès invertit entre la Xina i els Estats Units, el mercat de bons xinesos en USD es continua contraient, mentre que el mercat de bons en RMB extraterritorials (bons Dim Sum) s'ha expandit més del doble, assolint un total de 244.000 milions de dòlars. Des de principis d'aquest any, les emissions d'entitats estrangeres (especialment bancs globals) han augmentat un 180% interanual, i representen la meitat de totes les emissions de bons en RMB extraterritorials».
[6] La guerra ha llegado en el peor momento: EEUU debe hasta la camisa y el déficit no hay quien lo arregle
[7] La previsió és que el PIB dels EAU caigui un 6%, el de l'Aràbia Saudita un 3% i el d'Oman un 1%. D'altra banda, el transport de les importacions a la regió, que inclouen el 100% dels aliments, s'ha multiplicat per 6. Las exportaciones al Golfo sin pasar por Ormuz encallan entre puertos saturados y camiones en el desierto
[8] El otro polvorín del Golfo: los petroestados suman cinco billones en sus fondos soberanos, volcados en deuda y acciones de EE UU Los países del Golfo quieren convertirse en potencias en IA.
[9] ¿Hay realmente una burbuja de la IA? Esto es lo que dicen los datos
[10] És possible que s'acosti una nova crisi financera; no es desenvoluparà com l'anterior.
[11] Wall Street abre la veda contra el crédito privado
[12] Es posible que se avecine una nueva crisis financiera, pero no se desarrollará como la anterior
[13] La Xina acapara el 60% de les vendes de cotxes elèctrics al món. China acapara el 60% de las ventas de coches eléctricos en el mundo
