La major crisi de l'economia capitalista des de la II Guerra Mundial s'estén per tot el món des de fa gairebé dos anys, tancant milers de fàbriques i empreses,  destruint milions de llocs de treball, i accelerant la degradació de les condicions de vida de la majoria de la població.

En aquest temps, els governs dels principals països capitalistes han desemborsat prop de  4 bilions de dòlars de l'erari públic que han dedicat, en l'essencial, a salvar a la gran banca i garantir els beneficis dels capitalistes.

En definitiva, hem assistit a una gegantesca operació de nacionalització de les pèrdues i privatització dels guanys.

 

Atur massiu a l’estat espanyol

 

En el cas de l'Estat espanyol, la crisi econòmica ha tingut un efecte devastador. Segons l’EPA del segon trimestre de 2009, la xifra de desocupats arriba als 4.137.500 de persones  (duplicant la taxa d'atur de la zona euro). L'atur juvenil entre els 16 i els 25 anys ronda el 38%, mentre el de llarga durada afecta a 1.217.300 persones. A causa del xantatge empresarial i l'amenaça l'acomiadament, els salaris reals estan sent atacats en tots els sectors.

Des del govern del PSOE escoltem tots els dies que no consentiran que la crisi la paguin els treballadors, els més febles. No obstant això, de totes les decisions adoptades pel pSOE per a "sortir de la crisi", la més important, per la seva quantia, ha estat els 150.000 milions d'euros  (més del 15% del PIB de l'Estat espanyol) de diners públics destinats a salvar la gran banca. Aquesta escandalosa xifra contrasta amb els 8.000 milions d'euros que el govern ha concedit als ajuntaments (el famós Pla E), i amb el qual oficialment es van crear 400.000 ocupacions d'una durada mitja de... tres mesos.

Mentre el govern del PSOE, que va pujar al poder amb els vots de milions de treballadors i joves, accepti la lògica del capitalisme, tots els seus intents d'aprovar reformes progressistes s'estavellaran contra les pressions brutals de la burgesia, la banca i la patronal. Aquest va ser el cas quan Zapatero va fer com un intent amb una pujada d'impostos a les rendes més altes, i finalment va aprovar un increment de l'IVA, perjudicant a les famílies treballadores. El govern presenta uns pressupostos generals en els quals congela els salaris als funcionaris i retalla les despeses socials en educació, sanitat i habitatge, però no dubta a dedicar més de 20.000 milions d'euros d'aquests mateixos pressupostos a pagar interessos a la banca privada pel deute públic, i milers més a rebaixes fiscals als empresaris.

 

Les concessions no frenen a la patronal

 

Després de dos anys de malson, ara assistim a una campanya de propaganda en la qual s'afirma dia rera dia que ja s'albira la "recuperació" econòmica, que hi ha brots verds.

Al calor d'aquesta campanya es pretén crear una atmosfera favorable per a justificar els atacs als treballadors com un mal necessari i inevitable, mentre la dreta i la patronal exigeixen plans draconians "d’austeritat" i clamen per retallades salvatges de la despesa social, de les prestacions per atur, de les pensions, la sanitat i l'educació públiques.

A més, tots reconeixen que quan es doni la recuperació es mantindran taxes d'atur massiu.

Estem doncs davant un desafiament històric per als sindicats de classe, especialment CCOO i UGT com organitzacions majoritàries dels treballadors. Més que en cap altra circumstància, els sindicats de classe han de constituir una línia de defensa fonamental contra la destrucció d'ocupació i la caiguda dels salaris, i una garantia per a la protecció dels desocupats, i assolir-ho només és possible recolzant-se en la mobilització massiva i unitària de la classe obrera.

No obstant això, des que la crisi va començar, l'estratègia de les direccions sindicals ha estat erràtica i no ha servit per a frenar l'ofensiva patronal. Els dirigents de CCOO i UGT han respost a la situació dramàtica que vivim els treballadors amb contínues crides al "diàleg social".

Però el diàleg ha donat fruits molt escassos: s'ha signat un pacte amb el Govern que congela els sous dels empleats públics i en el sector privat s'ha acceptat la línia del mal menor, acceptant EROs, reducció de plantilles i sacrificis salarials. Aquesta política de pau social, de pensar que tots estem en el mateix vaixell, treballadors i empresaris, de desmobilitzar i aïllar les lluites fàbrica a fàbrica, és la millor manera d'aplanar el camí a les aspiracions de la patronal. Ara, la CEOE exigeix una nova reforma laboral i el govern ha mostrat la seva comprensió. Insinuar, com han fet els líders sindicals, que no es descarta negociar amb la CEOE aquesta demanda sempre que la patronal es "comprometi" a desbloquejar la negociació col·lectiva, és aprofundir en un camí que només ha provocat reculades als treballadors.

 

Frenar l’envestida patronal amb la lluita i la vaga general

 

En aquests llargs mesos de crisis hem vist la disposició de milers de treballadors a lluitar amb decisió en centenars de conflictes: ho hem comprovat en la vaga general del 21 de maig a Euskadi, en la vaga del metall de Pontevedra, en la mobilització històrica a Saragossa (més de 40.000 treballadors), en la mobilització de més de 20.000 treballadors a Tortosa (Tarragona) contra el tancament de Lear, en la vaga victoriosa que ha recorregut la vega cordovesa del Guadalquivir... També a València, el dissabte 30 d'octubre, quan més de 50.000 persones es van mobilitzar contra el govern del PP.

En aquest ambient de ràbia i descontentament, amb una patronal desdenyosa i arrogant, els dirigents de CCOO i UGT tenen una gran oportunitat per a passar a l'ofensiva i canviar la correlació de forces. La mobilització el 12 de desembre a Madrid és un pas endavant molt important i ha de marcar un gir a l'esquerra en l'estratègia dels sindicats.

Per això, des de les direccions de CCOO i UGT aquesta jornada de lluita ha de ser plantejada no com una vàlvula d’escapament del descontentament existent; no com un avís a la patronal perquè desbloquegi la negociació col·lectiva i que a canvi es negociï una nova reforma laboral o se signi un acord a tres anys per a congelar els nostres salaris. No, la mobilització del 12 de desembre ha de ser utilitzada per a enfortir la lluita unitària i frenar a la patronal. És necessari impulsar la mobilització unificada del conjunt dels treballadors, preparant una vaga general, no per a derrocar al govern del PSOE, sinó per a obligar-lo a portar a terme mesures efectives, reals i tangibles en benefici dels treballadors i les seves famílies:

 

·          Per un subsidi d'atur indefinit a tots els desocupats fins a trobar un lloc de treball, igual a un SMI de 1.100 euros i la condonació dels seus deutes hipotecaris. Jornada laboral de 35 hores setmanals per llei, repartint l'ocupació existent entre tots els treballadors sense reducció salarial. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu.

·          Els EROs no són la solució als acomiadaments. CCOO i UGT han d'exigir la nacionalització de les empreses en crisis, sense indemnització i sota el control dels treballadors i les seves organitzacions, per a salvar tots els llocs de treball.

·          Oposició total a cap reforma laboral. Recuperació de la dignitat i l'estabilitat en l'ocupació. No a les rebaixes salarials, recuperació del poder adquisitiu.

·          Assegurar el sistema públic de pensions. Parar tots els plans de privatització dels serveis públics, augmentar l'ocupació i els recursos destinats a la sanitat i l'educació públiques.

·          Nacionalització de la banca, els monopolis i els latifundis, el que permetria engegar grans programes d'inversió pública en infraestructures, habitatge, educació i sanitat públiques.

·           

Existeix una alternativa a la crisi capitalista i un altre model econòmic distint al que ha causat aquest desastre, però aquesta alternativa no és possible dintre del capitalisme. Una economia que cree ocupació de qualitat, que resolgui les necessitats de la majoria només és possible amb la planificació i el control democràtic dels mitjans de producció per part dels treballadors, és a dir, creant les bases d'una economia i una societat socialistes.

El sindicalisme de classe, al servei dels interessos dels treballadors, va sorgir comprenent que la causa dels problemes fonamentals que afrontem es deu a la pròpia existència del capitalisme. El sindicalisme només és realment de classe quan contribueix a elevar el nivell de consciència, organització, unitat i lluita dels treballadors, enfront de la seva atomització i desmobilització. Aquest és el programa que necessitem per a recuperar i impulsar en les nostres organitzacions sindicals.

 

No a reforma laboral!

En defensa de les ocupacions i els salaris!

En defensa de la sanitat, l'ensenyament públic i les pensions!

Per la vaga general!

Treballador, treballadora, uneix-te al Corrent Marxista MILITANT per a defensar aquest programa en els nostres sindicats de classe, per a enfortir-los i convertir-los en l'eina de lluita que necessitem!

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01