Maymo és una empresa del metall de Tarragona amb més de 400 treballadors. Una empresa en la qual, com moltes altres, l'empresari es permetia incomplir amb total impunitat el conveni sectorial i altres normes legals. Aquesta situació va generar molt descontent i cabreig entre els treballadors, cada vegada més farts de veure com el cap els explotava.

El maig de l'any passat es van celebrar eleccions sindicals a Maymo i el comitè d'empresa va renovar la major part dels seus membres. Tots de la llista de CC.OO. En el nou comitè van entrar companys que es van plantejar que calia fer assemblees de treballadors i començar a lluitar seriosament per canviar les coses. L'objectiu era obligar a l'empresari a complir el conveni i a millorar les condicions de treball de la plantilla. Les reivindicacions laborals es van traslladar a la patronal i aquesta va respondre donant “llargues” una vegada i una altra als treballadors. Això va motivar que en el comitè es plantegés pressionar amb més força a l'empresari, tant per la via judicial com per la mobilització.

Davant aquesta situació i per a acovardir als treballadors i afeblir al comitè, l'empresari decideix acomiadar a un dels nostres companys. Aquest company és Nicasio Malde, un dels membres del comitè que havia estat en la primera línia de la lluita, exigint amb fermesa a l'empresari el compliment del conveni i l'acceptació de millores. A més Nicasio Malde és un dels delegats sindicals que està defensant dins CC.OO. la unió de tots els treballadors en una secció sindical intercontrates i que des del sindicat es lluiti més decididament contra la precarietat i els abusos que tenim en el sector.

Teníem doncs, un atac en tota regla contra el conjunt de la plantilla de Maymo, i l'única forma de plantar-li cara era amb la força dels treballadors. Per això el 19 de febrer el Comitè reuneix una assemblea a la qual assisteixen prop de 200 treballadors i en la qual acorden donar-li un ultimàtum a l'empresari perquè atengui les reivindicacions plantejades i la readmissió immediata de Nicasio Malde, o en cas contrari farien una vaga de quatre dies, que s'iniciaria el 26 de febrer. L'empresari, que té la cara molt dura, acudeix a aquesta assemblea per a vigilar als treballadors. Però els treballadors, quan el veuen, el fem fora de l'assemblea .

En tot el conflicte l'empresari juga, una vegada i una altra, molt brutament. Arriba a plantejar el següent parany: diu que accepta les reivindicacions laborals, però no la readmissió de Nicasio. Per descomptat que l'empresari no vol concedir cap millora, de fet havia acomiadat a Nicasio pel seu coratge en la defensa d'aquestes millores, però prefereix llevar-se els problemes del mig per parts. El seu pensament era “Primer que acceptin l'acomiadament de Nicasio i després incompleixo les qüestions laborals” (com venia fent fins a ara amb el conveni). Els pocs que vacil·laven i s'inclinaven per acceptar aquest xantatge s'equivocaven, perquè si ho haguessin acceptat l'empresari hauria guanyat ja una batalla -l'acomiadament de Nicasio- i continuaria amb la següent, incomplir de nou l'acordat. De facto, en les reunions celebrades en la Delegació de Treball va mostrar la seva vertadera cara amb total claredat. Allí va dir que no cedia a les reivindicacions que havia promès acceptar -una vegada que assumíssim l'acomiadament de Nicasio- perquè no li sortien “els comptes”. Va admetre davant de tots que pagava en negre algunes coses i va suggerir (una de les “amenaces-xantatge” més habituals en els últims temps) que si els treballadors exigirien els seus drets perdria clients i no li quedaria més remei que deslocalizar l'empresa a León i les 400 famílies se n’anirien al carrer. Malgrat totes aquestes maniobres vergonyoses, els companys i l'advocat que van assistir a la reunió no es van deixar enganyar . Va ser llavors quan l'empresari va afirmar que no es podia permetre quatre dies de vaga, que es baixava els pantalons, no pels treballadors, sinó pels seus clients. Va declarar que readmetia a Nicasio sense condicions i que acceptava les millores laborals propostes. Tot això va quedar acordat que ho signaria el dilluns allí mateix, a Delegació de Treball. No obstant, el dilluns quan va arribar a Delegació de Treball va fer marxa enrere i va començar a donar-li llargues i voltes a tots els temes. L'empresari una vegada més volia posar a prova el comitè, un pols que per descomptat acabaria perdent totalment. Amb l'afegit, de la humiliació d'haver d'acceptar que, encara que ell sigui “el senyoret” els treballadors no hem baixat el cap tal com pretenia. En definitiva, aquest acte va demostrar que l'empresari no tenia paraula, cosa que el propi Delegat de la Conselleria de Treball de la Generalitat constata en el Diari El Punt del 26/02/08 afirmant que “el divendres passat semblava que l'acord estava tancat, però ahir l'empresa es va tirar enrere” i sobre l'acomiadament afegeix “ crida l'atenció que es faci en un moment tan poc adequat com el procés d'una negociació”.

Mentrestant l'empresari va seguir maniobrant i pressionant als treballadors, difonent a través dels seus encarregats mentides com que ja havia arribat a un acord amb el comitè i advertint de les “conseqüències” de fer vaga. Òbviament, després de tot això, només quedava la vaga que tant l’enutjava. Per a decidir la vaga es va celebrar una assemblea en la qual van participar uns 200 treballadors, on la majoria de les intervencions van denunciar la cara dura i la poca vergonya de l'empresari, i es va ressaltar la importància de la unitat de la majoria dels treballadors contra qualsevol abús. Al final va arribar el moment de la votació, i la immensa majoria de l'assemblea va votar a favor de la vaga. Aquesta mateixa nit, després de l'assemblea, l'empresari va cridar al Comitè per a acceptar les reivindicacions obreres (compliment del conveni, “plus pacte” amb els complements fins al moment no cotitzables…) inclosa la readmissió de Nicasio. I aquesta mateixa nit va signar l'acord que recollia aquestes qüestions. Els treballadors havíem guanyat.

Les claus d'aquesta victòria van ser la disposició a la lluita dels treballadors, la massiva participació en les assemblees, el suport aclaparadors a la vaga, la informació constant en els centres de treball per a contrarestar les maniobres patronals, i el recolzament actiu del nostre company Manu Vidal en totes les accions (com membre de l'Executiva del metall de CC.OO). També va ser significatiu el treball de l'advocat contractat pel comitè, els cartells cridant a la lluita i la difusió publica del conflicte… al que cal sumar l'enviament de més de 50 comunicats de suport dirigits a l'empresa per part de seccions sindicals, professors d'universitat i ensenyament, del Sindicat d'Estudiants , de dirigents obrers de CC.OO , UGT,CGT, PSOE, IU… com resultat de la campanya de faxos i e-mails de solidaritat que des del Militant havíem organitzat.

Per tant, els treballadors de Maymo han aconseguit una victòria sense precedents en tota la història de l'empresa, gràcies a la lluita. Així mateix la lluita de Maymo és un exemple meravellós a seguir per a altres empreses on no es compleixi el conveni o on les condicions laborals siguin insuficients. Finalment la lluita de Maymo ens mostra una vegada més la necessitat d'un sindicalisme combatiu, que lluiti decididament contra la precarietat i abusos que es cometen en totes les empreses. Per a això és fonamental unir a tots els treballadors de contractes en una secció sindical de CC.OO i defensar una acció sindical més combativa per a respondre així amb tota la força de la unitat, a tots els problemes.

LA LLUITA SERVEIX, afilia’t A LA FM DE CC.OO!, ORGANITZA'T AMB NOSALTRES!