La classe obrera comença a aixecar-se contra les conseqüències de la crisi capitalista i la guerra imperialista

Durant les últimes setmanes una onada de vagues ha començat a recórrer tot el món. Des del Regne Unit fins a l'Índia, des de Grècia fins a Tunísia, centenars de milers de treballadores i treballadors han anat a la vaga per defensar el poder adquisitiu dels seus salaris, danyat greument per l'onada mundial d'inflació que es va iniciar a finals de l'any passat i que s'ha accelerat i intensificat com a conseqüència del xoc global entre els dos grans blocs imperialistes.

Sectors sencers, com el del transport aeri europeu o el de la sanitat a pràcticament tot el món, estan en peu de guerra per revertir els retrocessos en drets i el deteriorament de les seves condicions laborals que se'ls van imposar amb l'excusa de la pandèmia de Covid -19. El transport públic del Regne Unit es prepara per a una lluita com no es coneixia des del 1989 en defensa dels salaris davant de la inflació. A França, el ministre de l'Interior acaba d’advertir al president Macron que s’acosta una onada de protestes laborals i socials d’enorme magnitud.

En alguns llocs, com Sri Lanka, aquestes protestes han crescut en intensitat fins a desembocar en un autèntic aixecament revolucionari, i en països com Tunísia –que ja ha començat a racionar els aliments– o Argentina, s'estan gestant novament immensos moviments de masses.

Foto1
"Una onada de vagues a començat a recórrer tot el món. Al Regne Unit, Índia, Grècia, Tunísia... cents de milers de treballadors i treballadores han anat a la vaga per a defensar el poder adquisitiu dels seus salaris"

Als Estats Units, s'estan fent els primers passos cap a una resposta renovada de la classe treballadora al continu deteriorament de les seves condicions de vida. En els anys de mandat presidencial de Donald Trump va tenir lloc una extraordinària onada de mobilització social i el nombre de vagues va assolir el nivell més alt des del 1986. Aquesta onada de protesta social va remetre temporalment a causa de les il·lusions aixecades per la victòria de Joe Biden, però ara, quan aquestes il·lusions s'han demostrat vanes, la classe treballadora nord-americana torna a llançar-se a l'acció confiant només en les pròpies forces. És molt significatiu que en els dotze últims mesos les demandes d'elecció de representants sindicals hagin crescut un 57%. Empreses caracteritzades pel seu profund odi als sindicats, com Amazon o Starbucks, no han aconseguit parar la mobilització i organització de les seves plantilles malgrat no haver escatimat mitjans per fer-ho. Fa tot just uns dies, per primera vegada a la seva història, treballadors d'una botiga d'Apple vencien les pressions i les represàlies de l'empresa i formaven el seu primer sindicat.

Sens dubte tots aquests fets són els primers compassos d'un gran enfrontament entre les dues classes fonamentals de la nostra societat.

La crisi global del capitalisme, pràcticament esgotades ja totes les mesures d'estímul concebibles – a canvi d'un increment del deute públic i privat mundial que ja quadriplica els volums previs a la gran recessió del 2008 – obliga la burgesia de tot el planeta a atacar amb més duresa els salaris per mantenir els beneficis estratosfèrics que van aconseguir en els darrers anys.

La supervivència del sistema capitalista en les presents condicions de crisi global de sobreproducció, agreujades per les conseqüències de la guerra imperialista a Ucraïna i de les sancions econòmiques imposades a Rússia pel bloc occidental, empeny inevitablement l'empresariat a incrementar encara més l'explotació dels assalariats i les assalariades.

Segons dades del Banc Mundial, des del 2019 la formació bruta de capital fix (és a dir, la inversió productiva) al món cau acceleradament, amb la consegüent caiguda en el creixement de la productivitat del treball. Si alhora els beneficis empresarials a tot el globus baten rècords trimestre rere trimestre és perquè les taxes d'explotació de la població treballadora han augmentat dràsticament. Els beneficis escandalosos de l'elit capitalista que domina l'economia mundial es fonamenten cada cop més en l'extensió de la pobresa i fins i tot de la fam. L'especulació desbocada de les últimes setmanes als mercats globals d'aliments, aprofitant la crisi ucraïnesa, que amenacen de matar d'inanició milions de persones a l'Àfrica i l'Àsia, així ho demostra.

Foto1
"Els beneficis empresarials a tot el globus baten rècords trimestre rere trimestre perquè les taxes d'explotació de la població treballadora han augmentat dràsticament"

Un nou període de lluites i aixecaments populars és inevitable

La recessió del 2008 va aguditzar la lluita de classes a tot el món i va desencadenar des del 2010-2011 una gran onada de lluites i aixecaments, entre elles la Primavera Àrab, que va acabar amb dictadures aparentment inamovibles i que comptaven amb el suport polític i militar de les grans potències occidentals.

També al món capitalista desenvolupat es va viure una mobilització social, acompanyada per una profunda deslegitimació del sistema de dominació capitalista, sense precedents des dels anys 30.

Partits tradicionals de la burgesia i de l'esquerra reformista van saltar pels aires, els fonaments socials i ideològics del sistema construïts després de la segona guerra mundial van patir una erosió irreversible, i els aparells sindicals tradicionals, una peça clau per a l'estabilitat social del capitalisme, es van veure obertament desbordats i desautoritzats.

El buit deixat per l'esquerra reformista tradicional i pels aparells sindicals va ser omplert per noves forces polítiques sorgides des del cor de la protesta social. Personalitats com Corbyn al Regne Unit o Sanders als Estats Units, o noves formacions com Syriza a Grècia i Podem a l'estat espanyol, van concentrar enormes suports i en diversos casos van assolir el Govern.

Però per enfrontar la profunda crisi del sistema capitalista, les bones intencions, com hem explicat reiteradament, són impotents. Desproveïdes d'un programa efectiu per transformar la societat i sense voluntat real per organitzar una lluita conseqüent que assegurés una victòria definitiva sobre la classe dominant, aquestes noves formacions d'esquerra es van estavellar contra la seva por i la seva indecisió.

Temporalment la mobilització social va quedar òrfena de referent polític i va pagar per això un preu dur en forma de desànim i escepticisme. Però, com estem veient aquests dies, la realitat de la lluita de classes s'imposa i la classe treballadora de tot el món avança els primers passos pel camí que conduirà inexorablement a un nou enfrontament frontal amb la burgesia.

Els aparells sindicals tradicionals, anquilosats per dècades de pacte social i de fre conscient a la lluita obrera, es veuen sotmesos per tot arreu a una pressió que aviat haurà aconseguit prou força per desbordar-los.

Foto1
"Les bones intencions són impotents per enfrontar la profunda crisi del sistema capitalista. Les noves formacions d'esquerres es van estrellar contra la seva pròpia por i les seves indecisions"

És molt significatiu que davant la decisió dels treballadors ferroviaris del Regne Unit d'anar a la vaga els dies 21, 23 i 25 de juny, tant el secretari general del sindicat, Mick Lynch, com el dirigent de l'esquerra laborista i home fort de Corbyn, John McDonnell, es van dirigir de manera urgent al Govern suplicant-li que deixés oberta una porta a una sortida negociada. McDonnell, en una intervenció parlamentària sobre la imminent vaga, fins i tot va advertir a l'Executiu que “hi ha preocupació als sindicats que estiguem tornant als anys 80”, és a dir, als anys en què sectors fonamentals de la classe obrera britànica, amb els miners al capdavant, van lliurar una aferrissada batalla contra les polítiques antiobreres de Margaret Thatcher. En aquella ocasió, la col·laboració dels dirigents sindicals va ser fonamental per aconseguir derrotar aquest gran aixecament obrer, però avui les coses han canviat radicalment.

Diverses dècades d'empobriment i precarització de la classe treballadora, que van enderrocar lentament l'anomenat “Estat del benestar” conquerit als anys de la segona postguerra, i el paper de mur de contenció a la mobilització exercit pels dirigents sindicals, estan preparant una conjuntura que les lluites es poden desenvolupar de manera explosiva.
L'autoritat de la burocràcia s'ha vist erosionada per la seva estratègia de col·laboració permanent amb la patronal, i això dóna grans oportunitats als militants i als delegats combatius per desbordar els límits estrets que intenten imposar-nos en aquestes batalles. Els militants revolucionaris dels sindicats de masses tenen millors condicions per ser escoltats, i fins i tot aconseguir el suport, de milers de treballadors a un sindicalisme de lluita, democràtic i classista.

Els dirigents sindicals i l'esquerra reformista de l'Estat espanyol intenten frenar la lluita obrera

A l'Estat espanyol estem assistint, en les línies fonamentals, a aquests mateixos desenvolupaments. Les pujades desbocades dels preus, especialment de l'energia, dels aliments i d'altres béns de primeríssima necessitat, aboquen centenars de milers de treballadors i treballadores a una situació de pobresa.

El malestar s'estén i es multiplica davant de la sistemàtica negativa patronal a cedir ni un euro dels seus beneficis per mantenir el poder adquisitiu dels salaris. Empresaris grans i petits, propietaris immobiliaris, especuladors i rendistes de tota mena fan el seu agost a costa de la misèria creixent de la majoria. La indignació de la classe treballadora és tan gran que les primeres vagues en defensa del poder adquisitiu esclaten amb força, com acabem de comprovar a l'exemplar vaga del metall de Cantàbria.

La intransigència de la patronal s'alimenta d'anys i anys de concessions i reculades dels dirigents sindicals. Amb una notable hipocresia, els dirigents de CCOO i UGT s'esquincen avui les vestidures davant la precarització de les condicions de treball, davant les dobles i triples escales salarials, davant les inhumanes condicions de les subcontractes, etc. pretenent fer-nos oblidar que tots i cadascun d'aquests retrocessos van ser acceptats i signats per ells, en la immensa majoria dels casos contra l'opinió dels afectats i afectades i de la seva afiliació. I intenten fer-nos oblidar també que quan sindicalistes combatius es van oposar a aquests vergonyosos retrocessos van ser assetjats amb mesures disciplinàries, amb expulsions del sindicat i fins i tot, en complicitat amb els empresaris, amb represàlies al seu lloc de treball que en alguns casos van arribar a l'acomiadament.

Foto1
"A l'Estat espanyol les pujades desbocades dels productes de primeríssima necessitat aboquen centenars de milers de treballadors i treballadores a una situació de pobresa i el malestar s'extén"

Fa uns mesos els dirigents de CCOO i UGT van vendre la lluita dels metal·lúrgics de Pontevedra i Cadis i van signar uns convenis indignes. Avui, davant la creixent radicalització de les vagues del metall a Cantàbria, Biscaia, Araba, A Coruña - i tot indica que molt aviat en unes quantes províncies més - aquests mateixos dirigents no només s'esforcen agosaradament per aïllar-les i evitar tant sí com no qualsevol indici de coordinació i unificació de les lluites, sinó que, com acaben de fer a Cantàbria, estan disposats, després de 20 dies de vaga i una indestructible voluntat de lluita dels treballadors, a acceptar en allò fonamental l'oferta patronal inicial, que implica una considerable pèrdua de salari durant quatre anys. L'assemblea de treballadors, que es va desenvolupar entre enormes tensions i protestes, va acabar acceptant el preacord. Els dirigents sindicals van exercir, una vegada més, un autèntic xantatge, col·locant els treballadors del sector davant un fet consumat davant el qual no hi hauria més alternativa que cedir. Malgrat tot, el preacord va rebre un 35% de vots en contra, cosa que indica que, per poc que a Cantàbria hi hagués un nucli organitzat de sindicalistes combatius capaços de presentar un pla per continuar la lluita, el resultat de l'assemblea podria haver estat molt diferent.

La ministra de Treball, Yolanda Díaz, va actuar com a andadora d'aquesta cessió. Els seus objectius estan molt clars: seguir imposant sigui com sigui la pau social, aturar com sigui les vagues i les lluites, i deixar les mans lliures perquè el Govern de coalició segueixi endavant amb unes polítiques que volen assegurar estabilitat als grans capitalistes.

Les mesures estrella que PSOE i UP havien d’aprovar en benefici de la classe treballadora s'han estavellat contra la dura realitat de la crisi capitalista. La tan esbombada pujada de l'SMI ha estat completament neutralitzada per la pujada dels preus, fins al punt que el poder adquisitiu de l'SMI és avui quatre punts més baix que abans de l'entrada de Yolanda Díaz i UP al Govern. Fins i tot les dades oficials de l'INE no poden amagar la realitat: l'Enquesta de Població Activa publicada fa pocs dies mostra una reducció sistemàtica dels salaris a tots els sectors de més d'un 8% en els darrers sis mesos.

Foto1
"La pujada del SMI ha sigut neutralitzada per la pujada dels preus. El poder adquisitiu del SMI és avui quatre punts més baix que abans de l'enntrada de Yolanda Díaz i UP al Govern"

És el moment d'aixecar la bandera del sindicalisme combatiu i d'unificar totes les lluites!

No podem deixar en mans dels dirigents de CCOO i UGT el timó de les vagues i lluites que sorgiran amb força – ja ho estan fent – ​​els propers mesos. La negociació de nombrosos convenis està ara mateix estancada, amb una patronal que exigeix ​​nous i més durs sacrificis als assalariats, i uns dirigents sindicals de CCOO i UGT que es veuen obligats a convocar mobilitzacions ja que no gosen desafiar obertament la pressió que els arriba des de baix.

Però no ens podem confiar. El que va passar al metall de Pontevedra, Cadis i Cantàbria, i en una infinitat de convenis més, és una seriosa advertència de fins on estan disposats a arribar els dirigents sindicals per mantenir els seus indignes pactes amb la patronal i el Govern.

Les assemblees de treballadors han demostrat una vegada i una altra la voluntat de lluitar i conquerir unes condicions laborals dignes. Perquè aquesta immensa força sigui efectiva cal armar-la amb el programa del sindicalisme combatiu, de classe i democràtic. Des de la xarxa Sindicalistes d'Esquerra lluitem dia a dia, als nostres llocs de treball, perquè la energia desbordant que es manifesta a les assemblees i les vagues no sigui desviada dels seus objectius per les maniobres d'una burocràcia sindical que, com els fets demostren, ja fa anys que ha donat l'esquena als interessos reals de la classe obrera.

Foto1
"És el moment d'aixecar la bandera del sindicalisme combatiu i d'unificar totes les lluites"

La tasca més urgent avui és unificar totes les lluites per l'objectiu comú de defensar el poder adquisitiu dels nostres salaris. És una batalla que podem guanyar si colpegem totes i tots units. Uneix-te a Sindicalistes d'Esquerra per construir el sindicalisme combatiu que necessitem!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01