Cal fer un pas més, una vaga general del metall a tot l'Estat, que unifiqui Araba i Bizkaia amb Cantabria, amb A Coruña, que també estan en una lluita molt dura… Una vaga així es convertiria en una autèntica referència

El passat mes de maig es van celebrar tres jornades de vaga general al sector del Metall de la província d'Araba, que agrupa prop de 25.000 treballadors, contra els acomiadaments, la degradació de les nostres condicions laborals i exigint un conveni col·lectiu. El seguiment va ser molt ampli, amb piquets molt combatius i una manifestació de milers de treballadors.

A més, el metall de Bizkaia ha convocat tres jornades de vaga per al 23 i 30 de juny i 1 de juliol pel seu Conveni col·lectiu i avui estem assistint a una impressionant vaga indefinida, que ja dura 15 dies, del metall a Cantàbria, i vagues del metall a Corunya i altres zones.

Entrevistem José Luis Cariñanos, treballador a l'empresa Burulan, del grup Aernnova, delegat d'ELA i militant d'Esquerra Revolucionària, perquè ens expliqui les seves reivindicacions i com s'està desenvolupant el conflicte.

Esquerra Revolucionària.- Després de més de 20 anys el metall d'Araba ha tornat a sortir als carrers. Per què ara?

José Luis Cariñanos.- Aquesta és la primera vaga general del sector en més de 20 anys i es produeix en un moment d'una ofensiva patronal salvatge contra els nostres drets. Els treballadors del metall d'Araba no hem estat immunes a aquests atacs. El cas del conveni provincial n'és un exemple, tenim les pitjors condicions de la Comunitat Autònoma Basca quant a jornada anual horària, taules salarials, etc…

Durant més de dues dècades els dirigents sindicals de CCOO i UGT, en comptes de mobilitzar les plantilles, es van dedicar a signar convenis a la baixa. Ells ens han conduït a aquesta situació que ara s'ha tornat crítica. Amb la inflació prop del 9% veiem com el nostre poder adquisitiu s'enfonsa ràpidament.

D'altra banda, els beneficis empresarials estan aconseguint cotes històriques, gràcies a la inflació, justament! Empreses com Acerinox o Arcelor Mittal, per posar només dos exemples, han tingut un increment en els seus beneficis el primer trimestre d'aquest any del 242% i del 80%, respectivament.

No acceptem l'argument, que utilitzen alguns dirigents sindicals, que cal repartir els sacrificis i renunciar a donar la batalla per pujades salarials d'acord amb l'IPC. Una de les reivindicacions principals ha de ser l'escala mòbil de preus i salaris, que s'actualitzin d'acord amb la pujada real dels productes bàsics.

IR.- Com valores el desenvolupament de la vaga?

JLC.- Tot i les amenaces de la patronal, que durant els dies anteriors a la vaga es va dedicar a acovardir i enviar missatges als treballadors animant-nos a no secundar-la, ha estat un èxit complet.

El seguiment a la planta de Burulan, on jo treballo i sóc delegat, ha estat pràcticament del 100% i ha deixat en ridícul les dades de la patronal que parlen d'un seguiment del 7%. I també a altres zones de la província, com a Aiaraldea. A grans empreses com Mercedes ha estat també molt potent, del 50%, malgrat el boicot de la UGT i una convocatòria molt limitada.

El colofó s'ha vist als piquets, concretament el de la primera jornada de vaga que va envoltar la Mercedes, així com a les manifestacions convocades al centre de Gasteiz. Més de 7.000 vaguistes i les seves famílies cantant consignes en un ambient de confiança.

IR.- Quins són, al teu parer, els següents passos a fer per continuar la lluita?

JLC.- Cal convocar noves jornades de vaga. Ara els treballadors del metall de Bizkaia, davant el bloqueig de la negociació del seu conveni, han plantejat tres jornades de vagues, el 23 i el 30 de juny i l'1 de juliol. El pas següent seria convocar aquests tres dies de vaga. És una gran oportunitat. Els treballadors del metall d'Araba i Bizkaia som més de 75.000 i una vaga conjunta i massiva faria retrocedir les patronals.

Però a més estem assistint a una vaga indefinida exemplar del metall a Cantàbria, que ha desbordat els dirigents sindicals de CCOO i UGT i que ja s'ha tornat una referència a tot l'Estat. Una vaga que s’està intentant boicotejar desviant càrrega de treball a Euskadi. No ho podem permetre. Cal fer un pas més, una vaga general del metall a tot l'Estat, que unifiqui Araba i Bizkaia amb Cantàbria, amb Corunya, que també estan en una lluita molt dura… Una vaga així es convertiria en una autèntica referència posant damunt de la taula la necessitat d'una Vaga General estatal que unifiqui les lluites que sorgeixen en tots els sectors davant l'intent de la patronal d'enfonsar els nostres salaris.

Cal fer un salt en l'organització. Els dirigents sindicals, especialment d'ELA i LAB, que estan al capdavant, haurien de convocar assemblees massives de delegats i treballadors per impulsar i organitzar aquestes noves jornades de vaga. A moltes empreses estan intentant negociar convenis o pactes d'empresa amb propostes lleugerament millors que les de la patronal del sector amb l'objectiu de dividir-nos. La nostra força no estarà en la lluita empresa a empresa, sinó en colpejar tots units per no perdre ni un euro de poder adquisitiu.

IR.- Què en penses sobre la proposta de vaga general a Euskal Herria per part d'ELA i LAB?

JLC.- Aquesta proposta, que va tenir molt de bombo a finals de 2021, avui té fins i tot més validesa i importància que aleshores. Hi ha més raons que mai per a una nova vaga general a Euskal Herria contra l'ofensiva empresarial i les polítiques propatronals del Govern PNB-PSE. La quantitat de lluites així ho demostra: Tubacex, Linamar, H&M, la neteja del Guggenheim, Irizar, Alconza, Artiach, Osakidetza, les residències… o ara el metall d'Araba i de Bizkaia.

La situació de precarietat, els contractes escombraries entre els joves i el deteriorament de les condicions laborals no és exclusiu del metall, sinó que s'estén per tots els sectors. Els motius pels quals es va convocar la darrera vaga el gener del 2020 no només no s'han solucionat, sinó que s'agreugen. En els propers mesos les coses no sembla que millorin, amb la perspectiva fins i tot d'una dura recessió. L’únic camí serà lluitar.

IR.- Tu estàs afiliat a Esquerra Revolucionària, per què?

JLC.- Per mi la lluita sindical és part d'una lluita política molt més àmplia contra el sistema capitalista. Quan la lluita sindical es queda a les quatre parets de l'empresa o del sector, i només aspira a cenyir-se a la lògica del capital es veu molt limitada. Això es veu amb les deslocalitzacions, però també ara amb la inflació.

Necessitem tenir una política alternativa a la de la patronal, i aquesta política ha de posar en qüestió les regles del capitalisme. I així, quan es plantegi una deslocalització, com va passar amb Nissan, exigir la nacionalització sota control obrer, ja que l'empresa és un bé social, una riquesa que serveix a la societat. Això és una cosa que es va veure durant la pandèmia. Necessitàvem respiradors o màscares i no teníem capacitat industrial per fabricar-les.

El sindicalisme va néixer com una eina política per transformar la societat. Cal recuperar aquest model, l'únic que ens permetrà doblegar els nostres explotadors.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01