Euskal Herria: Necessitem un programa de classe, socialista i internacionalista per a conquerir el dret a l'autodeterminació

El dia 3 de Maig del 2018, ETA va fer pública la seva decisió de dissoldre’s. Després d'un procés de debat intern en què, segons informació del diari Gara, han participat 3.000 persones, aproximadament unes 1.300 amb dret a vot, aquesta decisió històrica en què es desmantellen "completament totes les seves estructures" finalitzant així "la seva activitat política", es va prendre amb un 93% de suport. Segons ETA: "A Euskal Herria hi ha força, valentia i intel·ligència suficients; per això hem dissolt l'organització”.

La dissolució final d'ETA va anar precedida de la declaració del cessament definitiu de la seva activitat a l'Octubre de 2011, i del lliurament de 120 armes i tres tones d'explosiu el 8 d'Abril del 2017. Amb la seva desaparició, ETA posa punt i final a un procés iniciat fa nou anys i que va ser conseqüència directa del canvi estratègic de l'esquerra abertzale a partir del 2008-2009, quan es van prendre mesures decisives de caràcter unilateral després de comprovar l'auge del moviment de masses a Euskal Herria i el conjunt de l'Estat , i la impotència dels mètodes d'ETA per fer avançar la lluita per l'autodeterminació.

El Partit Popular i el PNV han obstaculitzat el procés fins al final

L'actitud del Govern del PP, des que ETA va anunciar la seva treva definitiva i permanent fins a la seva darrera declaració que implica la dissolució definitiva, ha estat clara: fer tot el possible per a obstaculitzar aquest procés, i endurir al màxim la repressió de l'Estat contra l'esquerra abertzale.

Realment no existeixen precedents de cap Govern que diu defensar el "Estat de dret" s'hagi mostrat tan hostil davant els moviments d'una organització armada per a dissoldre’s. Tots els passos fets per l'esquerra abertzale i per ETA han estat menyspreats pel PP, ja des dels temps de la treva del 2011 qualificada com "una treva trampa". No contents amb el desarmament al 2017 la dreta espanyola va exigir un "desarmament ideològic", i davant la dissolució definitiva al 2018 no han parat de denunciar com a insuficient el perdó sobre el dany causat que va publicar ETA. És realment increïble aquesta posició després de llegir en aquesta declaració el següent: "Som conscients que en aquest llarg període de lluita armada hem provocat molt dolor, inclosos molts danys que no tenen solució. Volem mostrar respecte als morts, els ferits i les víctimes que han causat les accions d'ETA, en la mesura que han resultat damnificats pel conflicte. Ho sentim de debò".

El Govern de Rajoy clama pel "respecte a les víctimes d'ETA". Però quan se’ls hi diu que també cal defensar a les víctimes de la dictadura franquista, als més de 250.000 afusellats en els actes d'extermini que van tenir lloc durant la guerra civil i en els primers anys de la postguerra, es neguen dràsticament. No hi ha hagut reparació, ni justícia, ni veritat per a centenars de milers d'homes i dones massacrats per la dictadura i els cossos dels quals segueixen a les cunetes. Tampoc per als milers de lluitadors antifranquistes que van ser empresonats durant anys per les seves idees i van ser en molts casos terriblement torturats, exiliats i les seves propietats van ser robades per a enriquir als botxins. El PP, i els seus aliats polítics, guarden un silenci còmplice davant la guerra bruta i el terrorisme d'Estat que va inundar de sang els carrers d'Euskal Herria i va provocar centenars de morts des de principis dels anys setanta fins a finals dels vuitanta: l'AAA, el Batalló Basc Espanyol... i això inclou als dirigents del PSOE implicats, tal i com els tribunals han demostrat, en construir els GAL al 1983 i que van causar desenes de víctimes mortals. La doble vara de mesurar que utilitzen és més que òbvia.

Tampoc el PNV és molt millor que el Partit Popular, govern el qual sosté. Urkullu va ser president de la Comissió de Drets Humans del Parlament Basc mentre es torturava, sense que mogués ni un sol dit per a denunciar-ho o evitar-ho. El PNV al costat del PP i la direcció del PSOE són responsables també del patiment provocat a milions de persones quan van recolzar les guerres imperialistes a l'Iraq i Síria, quan donen suport a la violència institucional contra els emigrants i la que pateixen a l'actualitat milions d'aturats, víctimes de les seves reformes laborals, persones precàries, pobres, desnonades, a les quals cal sumar l'horrible violència de gènere d'aquesta societat patriarcal que ells mateixos sostenen.

És difícil no sentir repugnància per un Govern i uns polítics que s'omplen la boca de "llei i democràcia" quan la corrupció els ofega, quan no s'ha depurat l'aparell de l'Estat de feixistes als quals utilitzen impunement a Catalunya i a altres parts, per a empresonar independentistes, tuiters i cantants de rap, dicten sentències masclistes repugnants contra dones que han estat violades salvatgement, i atorguen generoses subvencions de l'Estat per a enaltir la memòria de Franco, el major assassí de la història de l'Estat espanyol.

Les causes d'aquesta decisió

El PP repeteix fins a la sacietat el discurs de vencedors i vençuts afirmant que l'acció policial i la repressió han estat claus en el desarmament d'ETA. Però la realitat és molt diferent. El que va marcar l'inici de les accions d'ETA va ser la brutal repressió franquista, els assassinats del règim, les tortures, les pallisses i multes per parlar la llengua materna a Euskal Herria, a Galiza i Catalunya. Alhora, els atemptats van accentuar aquesta repressió en una escalada d'acció-reacció que podria haver seguit sense solució de continuïtat.

L'abandonament de l'activitat armada d'ETA es va produir coma conseqüència de l'increment de la lluita de masses tant a Euskal Herria, a l'Estat espanyol com internacionalment, que va colpejar al sistema capitalista d'una manera infinitament superior a qualsevol cotxe bomba. Va ser l'exemple de la revolució bolivariana a Veneçuela i de les grans mobilitzacions contra el neoliberalisme a Amèrica Llatina, la primavera àrab... i a l'Estat espanyol la irrupció del 15M, les grans vagues generals, les Marees Ciutadanes, les Marxes de la Dignitat. Però fins i tot abans d'aquesta data, els mètodes d'ETA ja havien demostrat ser completament impotents i contraproduents. El crit de “¡ETA escucha así es como se lucha!” reflectia amb claredat que sectors cada vegada més amplis dels treballadors i el jovent, dins i fora d'Euskal Herria, rebutjaven frontalment els atemptats perquè representaven un complet carreró sense sortida.

Aquestes grans mobilitzacions davant d'ETA, al costat de les vagues generals i manifestacions massives que vam protagonitzar a Euskal Herria a l'inici de la crisi capitalista i "el contagi" de l'explosió del 15M... van demostrar que l'acció conscient dels treballadors i el jovent és la clau per a canviar les coses i combatre als nostres opressors. Aquesta conclusió, cada vegada més arrelada entre els treballadors i els joves d'Euskal Herria, entre els militants i la base de l'Esquerra Abertzale (EA), era acompanyada per la constatació que els mètodes d'ETA lluny d'ajudar, debilitaven la lluita per l'alliberament nacional i social d'Euskal Herria, aïllava socialment a milers de lluitadors i reforçava l'arsenal repressiu de l'Estat fins a arribar a la il·legalització de la EA.

La decisió de l'Esquerra Abertzale d'apostar per la lluita política i rebutjar les accions armades respon a aquest procés. El mateix Arnaldo Otegi ha reconegut que ETA hauria d'haver abandonat fa ja molt temps: "Per a mi l'autocrítica més estructural i més profunda que fem és precisament aquesta: és a dir, que nosaltres no fóssim capaços de llegir abans que hi havia una societat a la qual suposadament preteníem servir que ens estava demandant que cessés la lluita armada. No vam saber llegir que la lluita armada hauria d'haver desaparegut abans".

La repressió actual és el llenguatge del capitalisme en crisi

El Govern del PP sembla realment contrariat per la dissolució d'ETA. Rajoy insisteix que "no pensa canviar la seva política antiterrorista" fins i tot quan ETA, tal com ell va demanar, s'ha dissolt. De fet, el 17 de Maig l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil van realitzar una operació anomenada "Zerga" (impost en euskera), intervenint els béns tant mobles com immobles de més de 50 ex-presos bascos, embargant més de 45 comptes corrents, actuant sobre una trentena de nòmines, perquè se'ls retingui la part que superi el salari mínim interprofessional, etc. Un clar exemple de la política de venjança de la qual fa gala aquest govern i l'aparell d'Estat.

És evident que el PP continua buscant qualsevol excusa per a afirmar que res ha canviat i res canviarà perquè necessita l'Audiència Nacional -que és un tribunal d'excepció com ho va ser el Tribunal d'Ordre Públic sota el franquisme- i la legislació antiterrorista per a aplicar-la als que lluiten de forma pacífica contra el seu govern i el seu sistema.

La burgesia espanyola, igual que la basca, al costat de les forces repressives de l'Estat i els mitjans de comunicació, han fet servir constantment l'excusa que "tot és ETA" per a criminalitzar les mobilitzacions massives del jovent i els treballadors, sobretot a Euskal Herria, però també a l'Estat espanyol. Utilitzant aquesta excusa, la classe dominant ha augmentat la capacitat repressiva de l'aparell de l'Estat, i el PP i la direcció del PSOE han justificat l'aprovació d'una legislació antidemocràtica com la Llei de Partits (que el PNV va saber treure-li tot el profit), per a empresonar activistes, torturar, dispersar, il·legalitzar partits, tancar diaris, aprovar la Llei Mordassa etc. Per descomptat, aquesta estratègia també ha servit per a intentar saturar a la població d'una propaganda espanyolista reaccionària, escampada a tota hora des dels grans mitjans de comunicació.

Pel dret a l'autodeterminació, per una Euskal Herria Socialista

Aquest punt i final d'ETA és una excel·lent notícia per a la classe treballadora i el jovent i es produeix en el moment àlgid de la lluita de masses: grans manifestacions de pensionistes, destacant per dret propi les mobilitzacions a Bilbo i protagonitzades pels que en el seu dia van pertànyer als grans batallons obrers que van acabar amb el franquisme; la vaga feminista del 8 de Març on igualment les imatges de Bilbo van donar la volta al món; la històrica manifestació de més de 100.000 persones a Pamplona en defensa dels joves d'Alsasua acusats de terrorisme, o les extraordinàries mobilitzacions contra la sentència vergonyosa a "La Manada", entre altres. A això cal sumar-hi les manifestacions massives a favor de l’apropament dels presos bascos a les presons d'Euskal Herria, que constitueix una demanda majoritària del poble basc, i el procés obert a Catalunya on el poble, el jovent i els sectors més oprimits estan lliurant una gran batalla pel dret a decidir, per la república i contra la repressió, colpejant la línia de flotació del règim del 78.

Tot aquest ferment demostra el profund descontent social amb les polítiques del PP i una necessitat imparable de canviar la societat. Per això és important extreure les lliçons del fracàs polític d'ETA i aixecar una estratègia que ens permeti avançar en la conquesta dels drets democràtics nacionals avui negats al poble d'Euskal Herria, i els drets socials que ens arrabassa un capitalisme en crisi.

Després de dècades de lluita, d'enormes sacrificis, d'una brutal entrega per part de la seva militància, l'experiència està demostrant a la direcció de l'Esquerra Abertzale que només hi ha una sortida per a resoldre satisfactòriament la qüestió nacional basca: adoptar un programa revolucionari, socialista i internacionalista, recolzant-se en l'única classe que compta amb la força i la determinació per a culminar amb èxit la tasca: la classe treballadora. La insistència en buscar pactes i aliances amb la burgesia basca i el PNV és una aposta condemnada al fracàs.

El resultat d'aquesta política de col·laboració de classes es pot apreciar en tota la seva magnitud a Irlanda del Nord, on els dirigents del Sinn Féin han format durant anys un Govern de coalició amb els unionistes protestants, aplicant les polítiques d'ajustos i retallades que els hi exigien els capitalistes britànics i irlandesos. Ara es porta un any sense formar govern, però una cosa és evident: els problemes de la classe obrera d'Irlanda del Nord, tant catòlica com protestant, no s'han resolt i les divisions sectàries entre la població s'han intensificat.

Contemplant el que ha passat a Irlanda del Nord i a Euskal Herria en aquests anys és bo recordar les paraules del revolucionari irlandès James Connolly: "Si demà feu fora a l'exèrcit anglès i aixequeu la bandera verda sobre el Castell de Dublín, llevat que no emprengueu l'organització d’una república socialista, tots els vostres esforços hauran estat en va. Anglaterra encara us dominarà. Ho farà a través dels seus capitalistes, dels seus terratinents, mitjançant tot el conjunt d'institucions comercials i individuals que ha implantat en aquest país i que estan regades amb les llàgrimes de les nostres mares i la sang dels nostres màrtirs. Anglaterra encara us governaria fins a la ruïna, fins i tot mentre els vostres llavis ofereixin un homenatge hipòcrita al santuari d'aquesta Llibertat la qual hauríeu traït. Nacionalisme sense socialisme no és més que covardia nacional...”.

La fi d'ETA ha de servir per a enfortir i organitzar la lluita revolucionària de masses a Euskal Herria. La EA ha demostrat que té darrere seu la força, el suport, i la voluntat de centenars de milers per a defensar una alternativa d'esquerres conseqüent. Les condicions per a una nova ofensiva de la mobilització i la ruptura d'una pau social artificial estan madures. La direcció de Sortu té una gran responsabilitat: impulsar el moviment de masses, de manera unitària i amb un programa anticapitalista clar. Volem unitat, sí, però amb els que lluiten, els que batallen contra les injustícies del sistema, amb tots els treballadors i joves que es mobilitzen, siguin d'on siguin.

Des d’Ezker Iraultzailea pensem que és l'hora que la classe treballadora i el jovent d'Euskal Herria, unida als seus germans de classe de l'Estat espanyol i francès, posi el segell en els esdeveniments. Necessitem aixecar la bandera del socialisme internacionalista i d'una política d'independència de classe.
Els capitalistes espanyols i els capitalistes bascos tenen un interès comú: mantenir l'ordre social actual per a continuar garantint la seva dominació. Per això, acabar amb l'opressió nacional i de classe no és possible sense una lluita frontal contra el sistema capitalista, i això passa per l'expropiació dels grans poders econòmics, de la banca, dels monopolis, col·locant tota la riquesa que crea la classe treballadora sota el control democràtic de la població.

Derogació de totes les lleis repressives que reprimeixen els drets democràtics d'Euskal Herria. Prou detencions i empresonaments contra el jovent basc.

Fi de la política de dispersió, presos d'ETA a les presons d'Euskal Herria. Excarceració immediata per als presos malalts i aixecament del primer grau. Amnistia per a tots els presos polítics bascos.

Pel dret a l'autodeterminació d'Euskal Herria, Catalunya i Galiza. Per una Euskal Herria Socialista, per la Federació Socialista d'Europa.

Uneix-te a Ezker Iraultzailea per a lluitar per una Euskal Herria Socialista!


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01