Pel seu interès publiquem aquest article escrit per Santiago Martín Barajas, Coordinador de l'àrea d'Aigua d'Ecologistes en Acció, i publicat al diari digital El salto. Fes clic aquí, per accedir a la publicació original.
Estem a un pas que es produeixi un col·lapse hídric a diverses regions del nostre país, però la falta de pluja no és el principal problema. La producció del regadiu s'emporta del 85% al 93% de l'aigua embassada. I això té molt poc a veure amb la sobirania alimentària: el 75% de la producció hortofructícola es destina a exportació.
Estem vivint un any molt calorós i aparentment sec. Els embassaments es troben ni més ni menys que 20 punts percentuals per sota de la mitjana dels darrers anys per a aquesta mateixa data. I a nombrosos pobles han començat a produir-se talls en el subministrament per la suposada manca d'aigua que vivim. Però aprofundim una mica en aquesta situació: si bé la tardor passada va ploure un 17% per sota de la mitjana i l'hivern va ser força sec, també és veritat que durant la primavera passada va ploure un 12% per sobre de la mitjana. I no oblidem que la major part de les pluges al nostre país es concentren els mesos de tardor i primavera. Per tant, tampoc no es podria considerar, ni de bon tros, que estiguem davant d'un escenari de sequera greu ni perllongada.
Aleshores, si només ha plogut una mica menys que en anys passats, a què es deu l'estat dels embassaments? La resposta resulta més senzilla del que s'esperava: més que a la falta de pluges, el que passa és que hi ha un excés de consum, generat pel regadiu, la superfície del qual no para de créixer, i que supera ja amb escreix els quatre milions de hectàrees. De fet, suposa actualment entre el 85% i el 93% del consum total d'aigua a l’estat espanyol, depenent si tenim en compte els retorns (s'anomenen retorns les aigües que tornen al sistema després d'utilitzar-se, que en l'abastament de poblacions representen el 80% de les utilitzades, mentre que al regadiu són tan sols el 10%). I això sense tenir en compte el regadiu il·legal, que sempre s'ha estimat entre un 5% i un 10%, però que en algunes zones recentment estudiades s'ha vist que puja ni més ni menys que fins al 30%.
El foment irresponsable del regadiu per part del Ministeri d'Agricultura i algunes comunitats autònomes està disparant el consum net d'aigua. Ens trobem amb situacions inversemblants però reals com que alguns càrrecs públics estan fomentant sense cap pudor la proliferació del regadiu il·legal. Aquest és el cas del president de la Junta d'Andalusia, Juan Manuel Moreno, que fa uns mesos va anunciar que pretenia legalitzar 1.600 hectàrees de regadius a l'entorn del Parc Nacional de Doñana. D'aquesta manera, el missatge que s'envia a la ciutadania és que si crees regadius de forma il·legal, tard o d'hora te'ls legalitzaran.
Que el nivell tan baix dels embassaments està provocat pel consum excessiu del regadiu també resulta evident en comparar el nivell dels diferents embassaments en funció dels usos a què es destina l'aigua. Per exemple, a la Comunitat de Madrid els embassaments es troben al 63%, ni més ni menys que 23 punts percentuals per sobre de la mitjana. La raó és que els embassaments de Madrid, operats pel Canal d'Isabel II, es dediquen gairebé exclusivament a l'abastament urbà, gairebé sense derivar aigua al regadiu. En canvi, a Andalusia, on la major part de l'aigua es destina al regadiu, es troben de mitjana per sota del 30%.
A més, ja es rega durant tot l'any, especialment a la meitat sud peninsular i a la costa mediterrània. Actualment, a Espanya l'aigua es deriva al regadiu a mesura que arriba als embassaments. Uns embassaments que han passat de ser magatzems d’aigua per convertir-se en estacions de transferència d’aquest recurs. En els darrers anys estem vivint al dia amb l'aigua, gairebé sense capacitat de resposta davant una sequera, per petita que aquesta sigui.
Per tot això, resulta inacceptable que cada cop hi hagi més pobles amb talls d'aigua, privant o dificultant l'accés d'aigua potable als habitants. L'aigua és un dret humà reconegut per les Nacions Unides i no es pot negar a la població quan, alhora, s'està gastant massivament en una activitat econòmica privada com és el regadiu.
A més, la producció del regadiu a Espanya té molt poc a veure amb la sobirania alimentària. De fet, aproximadament el 75% de la producció hortofructícola es destina a l'exportació, i també una part important de la producció de vi i d'oli d'oliva (aquest darrer ja suposa el cultiu que ocupa més superfície regada, de l'ordre de 850.000 hectàrees ). És a dir, no ens val l'excusa que necessitem tota aquesta producció agrària per poder menjar, ja que la majoria d'aquesta producció s'envia fora d'Espanya. Ni tan sols es pot dir que, si més no, es gasta aquesta aigua per impulsar el desenvolupament econòmic local, perquè els beneficis de les exportacions es concentren en molt poques mans, les dels grans propietaris de l'agroindústria.
Amb tot, el que és clar és el nivell actual dels embassaments és molt preocupant. Estem a un pas que es produeixi un col·lapse hídric a diverses regions del nostre país, que tindria lloc si aquesta tardor que ve resultés seca. En aquest cas, és més que previsible que el 2023 s'apliquin talls i restriccions importants a l'abastament d'aigua a diversos milions de persones. Per tant, resulta essencial actuar immediatament per evitar que això passi.
La solució no és nova i el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (Miteco) té la clau per començar a fer-ho. Aquest Ministeri té la capacitat legal i el deure de restringir, de manera important i de forma immediata, el volum d'aigua derivat als regadius, almenys fins a assolir uns nivells d'aigua emmagatzemats als embassaments més propers a la mitjana dels darrers anys . Tanmateix, el Ministeri esmentat ha fet cas omís a aquestes demandes, que des de fa mesos realitzem des d'Ecologistes en Acció.
El regadiu, la superfície del qual no para de créixer, i que supera ja amb escreix els quatre milions d'hectàrees.
Aquesta manca de previsió per part del Miteco és, en part, la responsable de la situació en què actualment es troben les conques hidrogràfiques. Fins i tot s'està posant en risc l'abastament de cada cop més municipis. Cal actuar immediatament, restringint de manera molt important el subministrament al regadiu fins a aconseguir una certa recuperació dels embassaments i, així, garantir els drets del conjunt de la població.
Fes clic aquí, per accedir a la publicació original.
