Els beneficis empresarials es disparen, però la població s'empobreix
En tot just un mes el discurs triomfalista amb què Pedro Sánchez va obrir el curs polític ha saltat pels aires. Lluny de "liderar les taxes de creixement econòmic europeu aquest any i el que ve", com presumia fa unes setmanes davant d’un grup de grans inversors nord-americans, la revisió de les dades de la Comptabilitat Nacional del segon trimestre del l'any rebaixa dràsticament el creixement econòmic i empitjora les previsions.
La classe treballadora ja ho està patint en carn pròpia. La pujada desorbitada del preu de l'electricitat provoca alces generalitzades a tot tipus de productes bàsics, especialment a l’alimentació. La inflació ha escalat de cop fins a una taxa interanual del 4%, anul·lant la ridícula almoina de +15 euros a l’SMI, que el govern, i sobretot la vicepresidenta Yolanda Díaz, pregonaven com una gran conquesta social.
A mesura que s'acosta l'hivern, i les alces constants dels preus del gas, el petroli, d'altres matèries primeres i dels drets d'emissió de CO2 es traslladin a l'electricitat i a altres productes bàsics, la situació de moltes famílies de la classe treballadora serà cada vegada més difícil.
A més de suportar una especulació de l'habitatge que dispara els lloguers, i de patir les conseqüències de la deterioració continuada dels serveis públics més bàsics –sanitat, educació, cura de nens i grans–, omplir la cistella de la compra serà cada dia una mica més difícil. Els prop de 2 milions de persones que a principis d'any havien de recórrer a l'ajuda alimentària proporcionada per ONG seran molts més davant la passivitat del govern central.
Els beneficis empresarials es disparen, mentre la inversió productiva s'estanca
La classe obrera i la joventut pateixen la devastació, però els beneficis empresarials baten rècords deixant en evidència la xerrameca del govern sobre la diferència entre la recuperació que va seguir a la crisi de 2007-8 i el moment actual.
Unides Podem i els seus ministres s'han precipitat a anunciar a so de bombo i platerets que estem vivint una "recuperació justa", que s'està traslladant "als salaris, a l'ocupació dels nostres joves –amb més oportunitats– i també a unes jubilacions dignes per a la gent gran". La realitat desmenteix aquestes falses il·lusions i demostra amb tota cruesa que està passant exactament tot el contrari.
El resultat brut d'explotació de les empreses cotitzades ha crescut en el primer semestre de l'any un 230%, prop de 145 vegades més del que ha pujat l’SMI. La reducció dels beneficis empresarials a causa de la pandèmia del 2020 va ser d'un 25% per a les empreses cotitzades i d'un 11,6% per al conjunt de el sector privat. Només en aquest primer trimestre les empreses han recuperat tot el que havien deixat de guanyar i, de propina, quatre vegades més.
Aquestes dades són la millor demostració de qui és l'autèntic beneficiari de les polítiques del govern del PSOE i UP. La passivitat amb la qual el govern afronta la injustificada escalada de preus promoguda per l'oligopoli elèctric que, aprofitant la pujada del gas, puja en la mateixa proporció el preu de l'energia hidroelèctrica i eòlica, tot i que els seus costos de producció romanen estables, és només una mostra de les facilitats atorgades als capitalistes perquè engreixin encara més els seus comptes de beneficis.
Sota la retòrica de la "unitat nacional" i el "diàleg social", imposant amb la inestimable ajuda dels dirigents de CCOO i UGT la pau social i la tranquil·litat als carrers sigui com sigui, intentant ofegar qualsevol guspira de protesta amb almoines com l'Ingrés Mínim Vital o la miserable pujada de l'SMI, el govern aplica l'agenda de la CEOE i de l'IBEX 35.
Un bon exemple d'això és el flamant acord sobre la "regulació" dels lloguers. De nou campanes al vol sense cap proporció amb els termes de l'acord. De tot el que s’ha anunciat, l'únic mínimament concret són les bonificacions fiscals als propietaris d'habitatges –que podran arribar fins al 90%– i l'ajuda de 250 euros a joves treballadors de 18 a 35 anys que percebin salaris inferiors a 23.725,80€ a l'any, és a dir, de menys de 1.435 euros nets al mes, i que visquin de lloguer. Aquest tipus d'ajuda ja es va aplicar en el passat, i el seu resultat va ser que els lloguers van pujar en la mateixa quantia que les ajudes.
La resta de les mesures no són més que bones paraules. Els límits al lloguer per a grans propietaris o la penalització d'habitatges buits depenen de tants condicionants –definició de l’"àrea tensionada", definició de què és un habitatge buit "sense justificació", etc. – que és més que dubtós que algun dia arribin a aplicar-se.
L'única mesura que de veritat posaria fi a l'orgia especulativa dels lloguers seria la construcció d'un parc de centenars de milers d'habitatges públics, amb lloguers assequibles i proporcionals al salari dels llogaters. Però d'això no es diu a l'acord ni una sola paraula, ja que afectaria directament als sacrosants interessos de la banca, les immobiliàries i els fons voltor.
La justificació habitual amb la qual els reformistes de tota mena –els de sempre, com el PSOE, i els de nou encuny, com Unides Podem– defensen les seves polítiques capitalistes és que els beneficis dels empresaris es converteixen en inversió i nous llocs de treball, i sortint llavors beneficiada la classe treballadora.
De nou, res més lluny de la realitat. La pujada rècord dels guanys ha vingut acompanyada d'una caiguda de la inversió empresarial del 3,1% i una reducció de l'ocupació del 0,9%.
Amb la inversió productiva sota mínims, sense millorar l'aparell productiu, l'espectacular pujada dels beneficis ha sortit d'uns majors nivells d'explotació i un increment de la pobresa de la gran majoria de la població.
Esperant les ajudes europees, i preparant-se perquè paguem el seu preu
La recepció dels primers 9.000 milions d'euros del Pla Europeu de Recuperació i la perspectiva de rebre 131.000 milions d'euros més estan actuant com un sòlid estímul per a reforçar la "unitat nacional".
El tancament de files de la CEOE amb el govern central és complet. Les patronals del sector energètic, automobilístic, immobiliari i de la construcció esperen amb ànsia la promesa pluja de milions per als seus sectors, que els permetrà acumular beneficis gegantins sense arriscar un sol euro.
Però el Pla Europeu no són diners caiguts del cel. Per començar, la meitat d'aquesta ajuda, 70.000 milions, es realitza en forma de crèdits que, abans o després, caldrà tornar. A més, la burgesia europea imposa que a canvi de l'ajuda s'executin una sèrie de contrareformes legals que perjudicaran la classe treballadora.
La més rellevant d'aquestes contrareformes és la que afecta les pensions. Darrere de la retòrica governamental s'està preparant una forta retallada a l'import de les futures pensions. Les escandaloses declaracions de ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, sobre la necessitat d'un "canvi cultural" per treballar més entre els 55 i els 75 anys, no són una simple ficada de pota. En realitat, revelen la intenció oculta després del famós "factor d'equitat intergeneracional" que determinarà la quantia de les pensions dels treballadors i treballadores que es jubilin en els propers anys.
Com ja ho indiquen les penalitzacions per anticipar la jubilació, que poden arribar fins a un 30% en cas de treballadors acomiadats als 60 anys i que ja no troben un altre lloc de treball, l'estratègia del govern és anar endarrerint en la pràctica l'edat en la qual pot aconseguir-se el 100% de la pensió que correspondria d'acord amb els anys de cotització, per així poder aplicar penalitzacions i descomptes que mantinguin la quantia de les pensions en els límits acordats amb la Unió Europea.
Encara que hagi canviat la terminologia, el "factor d'equitat intergeneracional" té el mateix objectiu que el "factor de sostenibilitat" que era una peça clau en la contrareforma de les pensions aprovada pel govern de Mariano Rajoy. Com va demostrar el debat parlamentari sobre les pensions de finals de setembre, la política de pensions d'aquest govern continua, sense canvis significatius, les contrareformes del PP.
Cal exigir la nacionalització de les companyies elèctriques, ja!
Els fets demostren que poc podem esperar d'aquest govern gairebé dos anys després d'haver-se constituït. Unides Podem, donant l'esquena als seus votants, ha optat per convertir-se en la coartada d'esquerres del PSOE, blanquejant la política de la socialdemocràcia amb campanyes de propaganda constants i totalment allunyades de la realitat.
Si s'accepta la lògica de sistema aquestes són les conseqüències. A la classe treballadora només ens queda una opció per frenar aquesta ofensiva empresarial que tan greument amenaça les nostres condicions de vida: organitzar-nos, mobilitzar-nos, sortir als carrers i imposar al govern les mesures necessàries per revertir aquesta situació.
La primera i més urgent d'aquestes mesures és la nacionalització de tot el sector elèctric, sense indemnització i sota control obrer, per assegurar un subministrament suficient i assequible a les llars. Una nacionalització que clarament planteja sobre la taula la necessitat d'intervenir enèrgicament també sobre el sector financer expropiant la banca, per emprendre un pla de rescat social que lluiti efectivament contra la xacra de l’atur, que defensi la sanitat i l'educació públiques i que permeti a la població accedir a un habitatge digne.
Només la mobilització més contundent del carrer, exigint una completa ruptura amb les polítiques capitalistes que fins ara ha desplegat el govern central serà capaç d'enfrontar el desastre.
