El règim del 78 va néixer d’un indult general a la dictadura franquista, i ha seguit indultant i amnistiant als seus
L'anunci per part de Pedro Sánchez de la concessió d'indults als 12 presos polítics del Procés s'ha trobat amb la reacció furibunda de l'aparell de l'Estat, del PP i Vox i, per descomptat, de la caverna mediàtica. Ràpidament s'hi ha unit a aquesta crítica la vella guàrdia podrida del PSOE que va organitzar el terrorisme d'Estat dels GAL i que es va fer multimilionària després dels serveis prestats al règim del 78.
La decisió de Pedro Sánchez no es pot deslligar dels esdeveniments dels últims mesos. L'enfonsament electoral de Ciutadans, i per tant la seva desaparició com una opció amb la qual pactar al Parlament, no deixa altra sortida a l'aparell del PSOE que consolidar l'aliança amb UP i amb els partits del bloc d'investidura. Per fer-ho cal reconduir la crisi catalana el més definitivament possible, comptant per a això tant amb la col·laboració d'ERC com de Junts per Catalunya. L'objectiu és tancar un capítol que s'ha convertit en un autèntic malson per a la classe dominant tant espanyola com catalana.
Guant de seda amb colpistes i torturadors
Cal recordar que el règim del 78 va néixer d'una amnistia general que va deixar impunes els crims del franquisme. I si alguna cosa s'ha tornat a posar en evidència amb el debat actual, és el grau d'impunitat que van gaudir, gaudeixen i gaudiran tots aquells que serveixen i apuntalen l’aparell d’aquest Estat heretat de la dictadura que mai ha sigut depurat de repressors i torturadors.
Aquestes són les xifres. Des de la mort de Franco s'han concedit més de 20.000 indults, 5.944 durant els governs de Felipe González, incloent els colpistes del 23-F, i 5.948 per part dels governs d'Aznar, incloent-hi els condemnats pel terrorisme d'Estat dels GAL.
El millor exemple d'aquest tractament desigual és la màniga ampla, amplíssima, respecte els delictes comesos per les forces repressives de l'Estat, ja siguin militars, policies o guàrdies civils. Al cap i a la fi, “cal protegir els qui protegeixen els nostres privilegis” dirien Vox, Aznar, Felipe González o els magistrats del Tribunal Suprem.
D’aquí ve que el primer en sortir a la palestra en contra dels indults als presos catalans hagi estat el mateix Tribunal Suprem (TS), que els ha definit com "una solució inacceptable". Aquesta oposició frontal contrasta amb el posicionament de l'alt tribunal en altres casos, com el dels militars colpistes del 23-F. El General Armada, cervell del cop segons la pròpia sentència de TS, i condemnat a gairebé 27 anys de presó, va resultar indultat amb un informe favorable del TS aprovat per unanimitat. Va complir menys de 6 anys de reclusió, menys d'un quart de la seva condemna.
En el cas de Tejero, que sempre va reivindicar la seva ideologia feixista i la legitimitat del cop, el TS va recomanar l'indult sol·licitat en el seu nom per l'Arxiconfraria de la Celeste, Real i Militar Ordre de la Mare de Déu de la Mercè, per raons "extrajurídiques" i "de conveniència pública" per contribuir "a l'oblit d'uns fets que han de quedar ja en el passat". Entre els arguments favorables a l'indult, el TS assenyalava "que ha estat freqüent i periòdic donador de sang" posant en relleu també les seves "produccions artístiques, en relació amb l'obra pictòrica de 300 llenços". El Govern en aquest cas no li va concedir .
Un informe de la fundació Euskal Memòria d'ara fa una dècada assenyalava que, dels 62 agents condemnats per tortures contra ciutadans bascos, més de la meitat (36) havien acabat sent indultats. A més, molts d'aquests agents, tot i haver estat inhabilitats, van ser reubicats a nous llocs. Un bon exemple és el de Manuel Sánchez Corbí, cap d'Operacions Antiterroristes de la Guàrdia Civil entre 1987 i 2013, i condemnat a 4 anys de presó per tortures el 1997 (després rebaixada a 1 any pel TS). No va arribar a trepitjar la presó, ni a ser apartat dels seus càrrecs, en ser indultat pel Govern d'Aznar. Posteriorment va ser ascendit a cap de la UCO fins a l'any 2018.
Quan Felipe González i el PSOE exigien indults per als capitosts dels GAL
Sens dubte, una de les situacions més surrealistes viscudes aquests dies amb la campanya vomitiva de la reacció ha estat escoltar José Barrionuevo i Rafael Vera pronunciar-se en contra la concessió dels indults. Tots dos van ser condemnats a 10 anys de presó per organitzar i finançar el terrorisme d'Estat dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL) des dels seus llocs com a número 1 i número 2 del Ministeri de l'Interior respectivament. Els GAL van cometre 27 assassinats polítics contra membres i simpatitzants d'ETA, refugiats i també contra ciutadans bascos sense adscripció política, entre 1983 i 1987.
Barrionuevo i Vera només van complir 3 mesos de reclusió en ser indultats en temps rècord pel Govern d'Aznar, de nou amb el criteri favorable de TS. Durant aquells mesos la plana major del PSOE, començant pel seu secretari general Joaquín Almunia [1], el seu portaveu Alfredo Pérez Rubalcaba, així com Felipe González o Alfonso Guerra, van clamar per la seva llibertat exigint un indult total i criticant el Govern d'Aznar per concedir només l'indult parcial. Un altre que va acudir a les portes de la presó per a exigir la llibertat d'aquests criminals va ser Emiliano García Paje, en aquell moment Conseller en el Govern de Castella-La Manxa.
També van ser indultats, al costat de Barrionuevo i Vera, altres tres alts càrrecs condemnats com a caps dels GAL: l'ex secretari general del PSE de Biscaia, Ricardo García Damborenea, l'ex governador civil, Julián Sancristóbal, i l'ex cap superior de la policia de Bilbao, Miguel Planchuelo.
Però no només es reserva aquest tracte exquisit de la justícia a colpistes, torturadors o terroristes d'Estat. Des de 1996 s'han concedit 227 indults a condemnats per corrupció, la majoria, 150, per part de Governs del PP, i els altres 62 per Governs del PSOE. Alguns exemples notoris van ser els indults parcials pel cas Filesa, els indults als condemnats per les identificacions falses en el cas de l'accident del Yak 42, o l'indult al Conseller Delegat del Banc Santander, Alfredo Saenz. I, per descomptat, està l'indult de facto concedit al rei emèrit, que ni tan sols, a l'igual que el seu fill, pot ser assegut en una banc dels acusats en tant que gaudeix de completa impunitat, tant legal com extralegalment.
La reacció i el poder judicial a l'ofensiva!
Com sempre hem explicat els marxistes, l'aparell de l'Estat és una maquinària al servei dels interessos de la classe dominant, i un instrument per a reprimir qualsevol lluita o mobilització social que els posi en qüestió.
L'aixecament de masses viscut a Catalunya fa quatre anys va posar en evidència la impotència de l'aparell de l'Estat, incapaç de frenar la celebració d'un referèndum per la república catalana en què vam participar més de dos milions de persones i que va desembocar en una crisi revolucionària. La reacció repressiva i espanyolista posterior va ser proporcional a la por i al vertigen que van sentir els capitalistes espanyols, catalans i tots els seus servidors polítics.
Pedro Sánchez i l'aparell del PSOE mai ha deixat de justificar la repressió generalitzada contra el moviment independentista: van donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que va suprimir de facto l'autonomia catalana; mai van qüestionar l'empresonament i les condemnes dels activistes i dirigents independentistes, i no van vacil·lar a embolicar-se en la bandera espanyola al costat de la dreta. Després de conèixer-se la sentència del Procés, i a un mes de les eleccions de novembre de 2019, Sánchez va assenyalar que "com correspon a un Estat social i democràtic de dret com l'espanyol, l'acatament significa el seu compliment. Reitero, significa el seu íntegre compliment [de les penes]".
Ara, després de l'enfonsament definitiu de Ciutadans, i davant la necessitat de comptar amb el bloc d'investidura (ERC i Junts) de cara a poder esgotar la legislatura, ha donat un gir de 180 graus. No obstant això, ni el PP, ni gran part de l'aparell de l'Estat, començant per la pròpia judicatura, donaran treva al Govern de Sánchez en aquest punt. El fet que s'estiguin plantejant modificar el delicte de sedició en el codi penal per impedir que el TS pugui posar pegues als indults, és un clar exemple al respecte. Aquí es veu com aquest suposat poder judicial independent, tan lloat pels dirigents socialdemòcrates, serveix sense fissures a la reacció.
Amnistia i derogació de les lleis d'excepció
En aquest context, Unides Podem s'ha congratulat del canvi de criteri de Pedro Sánchez i el PSOE, assenyalant els indults com una de les vies per començar a solucionar l'anomenat "conflicte català".
Però aquests indults, a més de parcials, no resolen res per les gairebé 3.000 persones amb causes pendents, ni tampoc posen en qüestió el que ha estat una autèntica causa general contra el moviment d'alliberament nacional de Catalunya. El mateix Pablo Iglesias així ho reconeixia el 2019 quan assenyalava que "l'indult no qüestiona els fets jutjats, sinó que el Govern entén que per raons de concòrdia i interès general pot ser bo posar-los en llibertat." Aquest és el problema! Es legitima la repressió de l'Estat, els judicis farsa i l'atropellament dels drets democràtics!
Els presos polítics són això, presos polítics! No es pot jugar a cuc amagar amb aquesta realitat. Des d'Esquerra Revolucionària denunciem totes aquestes maniobres que oculten la violència exercida contra el poble de Catalunya, d'Euskal Herria, contra els activistes i militants combatius de l'esquerra política i sindical, i exigim l'amnistia total per a tots els presos polítics, la derogació de les lleis d'excepció començant per la Llei Mordassa, i la depuració d'un aparell de l'Estat ple de franquistes i reaccionaris començant pel TS.
La deriva autoritària de l'Estat no ha deixat d'aprofundir-se, fins i tot amb l'anomenat Govern més progressista de la història. La causa general contra el moviment independentista català és una seriosa advertència, però aquesta mateixa deriva repressiva la veiem dia rere dia contra la PAH, en conflictes laborals i vagues, o contra el moviment feminista.
La classe dominant i l'aparell de l'Estat es preparen per a una intensa lluita de classes i per xocs encara més virulents. Esmolen totes les seves armes legals i incrementen la repressió contra totes i tots els que lluitem. I ho fan comptant amb la col·laboració activa dels dirigents de la socialdemocràcia tradicional i de la 2.0. La tasca dels revolucionaris no és esperar temps millors, lamentar-nos en racons, o defugir les dificultats, sinó respondre en conseqüència amb una organització més conscient i una mobilització més contundent. Només així tombarem el règim del 78!
[1] Felipe González: "Queremos a Barrionuevo y Vera en libertad, ya"
