La legislatura de Pedro Sánchez ha acabat. Un govern format fa vuit mesos després del triomf de la moció de censura contra Rajoy, s'ha estavellat contra el vot negatiu al Parlament sobre els pressupostos generals. Però més enllà de l'aritmètica parlamentària, el que reflecteix aquest avançament electoral és la completa inestabilitat i el descrèdit que corroeix el Règim del 78, les expressions més visibles del qual són el moviment de masses per l'autodeterminació i la república a Catalunya, l'avanç de la extrema dreta creixent per l'ofensiva espanyolista i la crisi del PP, i una mobilització social que enfonsa les seves arrels en l'empobriment de la població i la creixent desigualtat, i que no remet malgrat tots els intents de la burocràcia sindical, la socialdemocràcia i la direcció de Podemos per desactivar-la.

Les lliçons del passat

Assistim a una gran polarització política, un fenomen dominant que la majoria dels analistes no poden ignorar. I en aquestes circumstàncies val la pena reflexionar sobre el que ha passat durant els anys trenta del segle passat assenyalant, òbviament, que no estem en una situació oberta de revolució i contrarevolució. No obstant això, per a entendre la dinàmica actual i les perspectives és de gran utilitat no oblidar les lliçons del passat.

Actualment, i per més propaganda que pretenguin fer els partidaris del règim del 78 per contrarestar aquest fet, l'aparell de l'Estat manté totes les tares autoritàries i reaccionàries heretades de la dictadura, quelcom que s’ha tornat a posar en relleu en la seva resposta repressiva per enfrontar la lluita de classes. Les tendències bonapartistes del règim del 78 s'han accentuat no només amb l'activació de la llei Mordassa i els judicis a activistes d'esquerra, sindicalistes i artistes per "delictes" fabricats, i que només busquen desactivar la mobilització i acovardir a les organitzacions combatives. El que ha passat a Catalunya, amb la negativa rotunda a reconèixer el dret legítim del poble català a l'autodeterminació, el desplegament d'una andanada repressiva, policial i judicial, sense precedents, i l'exaltació del nacionalisme espanyolista més rabiós, és la millor prova del que expliquem.

En els anys trenta del segle passat, la crisi revolucionària que va recórrer la Segona República va estar marcada per diferents factors, però el més important de tots va ser la incapacitat del PSOE, en coalició amb els republicans burgesos, per a dur a terme les reformes socials que anhelava la població. En el context d'una profunda crisi del capitalisme espanyol i internacional, la socialdemocràcia va fracassar en el seu intent d'aprovar la reforma agrària: els latifundistes van seguir gaudint d'un poder absolut, imposant l'endarreriment i la misèria a milions de jornalers. El PSOE tampoc va ser capaç de millorar els salaris i les condicions de vida dels treballadors, ni va fer front al sabotatge econòmic de la burgesia. Va renunciar a separar l'Església de l'Estat, i no va posar límit als privilegis de la jerarquia catòlica en l'educació i en l'economia. Es va mantenir submís davant els elements reaccionaris de l'Exèrcit i la judicatura, i es va negar a concedir el dret d'autodeterminació per a Catalunya i acabar amb l'ocupació colonial del Marroc.

La frustració generada per aquest desengany polític va alimentar la polarització, i va donar lloc a fenòmens aparentment contradictoris. En primer lloc, un triomf electoral de les dreta, amb la CEDA al capdavant, al novembre de 1933. Posteriorment, la insurrecció obrera d'Octubre de 1934 contra l'intent d'establir un Estat feixista per via "legal". Finalment, la descomposició del règim parlamentari burgès per la pressió insuportable de la lluita de classes i el cop militar franquista va provocar l'esclat revolucionari en territori republicà i una guerra civil que es va perllongar durant tres anys.

Per descomptat, seria una estupidesa plantejar que estem davant d'una seqüència semblant i que els esdeveniments es repetiran seguint el mateix patró. El recurs a l'estudi del passat és instructiu per a entendre la situació objectiva i poder explicar les causes que condueixen a aquesta inestabilitat crònica i a una polarització social i política que res sembla poder aturar.

Una baula feble del capitalisme

La crisi del capitalisme espanyol és la base material que explica tots aquests desenvolupaments polítics convulsos. En el present, les dades apunten a una desacceleració ràpida del creixement de l'economia després d'anys de catàstrofe social. Més de 9 milions de treballadors cobren menys de 800 euros al mes i, entre els joves menors de 25 anys que treballen, és de 600 euros mensuals; el 90% dels contractes signats aquest any són temporals, la precarietat és una taca d'oli que no s'atura en cap sector productiu, l'atur afecta més de 3,5 milions de persones, i la perspectiva d'una nova reconversió industrial sembla estar a prop. La situació és dramàtica per a la majoria de la població. En aquestes condicions no és possible aspirar a l'estabilitat política.

No són pocs els polítics burgesos, de dretes i socialdemòcrates, que enyoren els anys de la Transició. No és d'estranyar. La situació revolucionària dels anys setanta va ser frustrada per la capitulació de les direccions dels partits de l'esquerra (PCE i PSOE) davant els grans capitalistes i l'aparell polític de la dictadura. Però les conquestes democràtiques van ser arrencades gràcies a la mobilització de la classe obrera i el jovent, i per la sang de centenars de lluitadors assassinats per unes forces repressives de l'Estat que van gaudir d’una total impunitat. La peculiar "democràcia burgesa" que es va aixecar al voltant d'aquesta capitulació, es va beneficiar del reflux polític del moviment de masses i del boom econòmic de finals dels anys vuitanta i de la dècada dels noranta, a més de les quantioses ajudes obtingudes de la UE. El règim del 78, recolzat per factors interns i externs, va aconseguir una alternança en el poder entre la socialdemocràcia i la dreta, amb legislatures més o menys duradores.

La situació actual té molt poc a veure amb aquells anys. L'ofensiva salvatge contra els drets econòmics i laborals de la classe obrera, el desmantellament de l'estat del benestar, les retallades infames a l'educació i la sanitat públiques, a les ajudes a la dependència, la manca d'horitzó pel jovent, excepte l'exili econòmic forçós, han creat un escenari explosiu.

D'aquest canvi dràstic en la situació objectiva a partir de la gran recessió de 2008, va emergir una rebel•lió social sense precedents des dels anys setanta: vagues generals, moviments de masses com el de la Marea Groga i Blanca, les Marxes de la Dignitat, Gamonal, les grans vagues estudiantils, les mobilitzacions multitudinàries per l'autodeterminació i la república a Catalunya, fins a arribar a l'extraordinària vaga general feminista del 8 de març de 2018 i les grans manifestacions dels pensionistes.

La recrudescència de la lluita de classes i el gir a l'esquerra d'amplis sectors dels treballadors, el jovent i de les capes mitjanes empobrides, és el que explica la irrupció de Podemos, o que a les eleccions del 20 de desembre de 2015 no servissin per a formar govern i haguessin de repetir-les el 26 de juny de 2016 o, que per a que Rajoy fos investit president, la burgesia espanyola donés un cop de mà dins del PSOE destituint Pedro Sánchez.

El més irònic és que aquest moviment de fons -en el qual es van implicar als barons socialistes, a Felipe González i a tota l'esquadra mediàtica- va fracassar, i Pedro Sánchez es va alçar de nou amb la secretària general guanyant contra tot pronòstic a Susana Díaz gràcies a la mobilització de la militància socialista.

Derrotar la dreta a les urnes i als carrers. Per una esquerra de combat

Ara la situació ha donat una nova volta de rosca. Pedro Sánchez no té la imatge entre les masses de Felipe González, ni apareix com un dirigent fusionat amb el més ranci de l'oligarquia. Els atacs que ha rebut durant les últimes setmanes per part de la dreta, que l'ha acusat de traïdor a la pàtria i l’ha titllat de cap de l'actual Front Popular (per la seva pactes amb Podemos), li han concedit una credibilitat entre sectors de la classe obrera molt més gran de la que mereix. Quelcom similar passa amb la seva posició sobre Catalunya: tot i que ha donat suport l'aplicació del 155, mantenint-se ferm en el rebuig del dret a l’autodeterminació i defensant la infame actuació de la fiscalia contra els dirigents independentistes empresonats i jutjats, la dreta l’ha considerat el majordom del "separatisme". No hi ha similituds en la histèria política i l'actuació de la reacció en el 2019, amb el seu propi comportament durant els anys trenta?

La convocatòria anticipada d'eleccions per a l'abril suposarà una nova escalada en la polarització política. La disjuntiva presentada és evident: o un govern del bloc reaccionari de PP, CS i Vox, o una possible coalició entre el PSOE i Podemos amb suports parlamentaris del nacionalisme català i basc. En aquestes circumstàncies seria temerari fer una perspectiva tancada del que pot ocórrer el 28 d'abril.

A la desmobilització de la base electoral de l'esquerra ha contribuït decisivament el PSOE, amb la seva política continuista amb les retallades i l'austeritat, amb les seves promeses incomplertes, amb la seva acceptació de la lògica del capitalisme; però també els dirigents de Podemos amb la seva ànsia d'arribar al govern al preu que sigui, abandonant la confrontació amb el sistema i la mobilització social, mimetitzant-se amb el programa i les formes parlamentaristes de la socialdemocràcia. Però els esdeveniments d'Andalusia i l'ascens de Vox han tingut un gran impacte en la consciència de milions de treballadors i joves de tot l'Estat. Seguint un instint de classe precís, ara mateix en el si de les famílies treballadores hi ha una discussió molt concreta: Podem permetre que la dreta s'alci amb el triomf?

La resposta a aquesta pregunta planejarà sobre tota la campanya electoral, en un ambient molt volàtil i canviant. El fracàs de la mobilització espanyolista a Madrid el passat 10 de febrer, en la qual PP, CS i Vox van ser incapaços de mobilitzar a la seva base social als carrers; la gran manifestació a favor del dret a l'autodeterminació del dissabte 16 de febrer a Barcelona, amb més de mig milió d'assistents, que explica l'enorme pressió social cap als dirigents del PDeCAT i ERC i el seu vot en contra dels pressupostos; les enormes mobilitzacions a favor de la sanitat pública a Galícia i Terol, les manifestacions multitudinàries dels pensionistes en tots els territoris, la gran vaga del taxi a Madrid, o el que serà una nova jornada històrica de vaga el proper 8 de març, que tornarà a omplir els carrers amb milions de dones i joves de la classe treballadora al costat dels seus companys, demostren que la dreta pot ser derrotada.

Des d'Esquerra Revolucionària contribuirem amb totes les nostres forces a aquesta derrota. Però no ho farem per a estendre un xec en blanc a Pedro Sánchez ni al PSOE, sinó per a insistir en la idea que amb votar no és suficient. Cal derrotar la dreta a la urnes, sí, però per derrotar les polítiques de la dreta i obligar a l'esquerra parlamentària a que faci una política al servei dels interessos dels treballadors i els oprimits, es necessita continuar amb la mobilització massiva als carrers, i construir una esquerra de combat, amb fortes arrels en el moviment obrer i els sindicats de classe, entre el jovent i als centres d'estudi, en els moviments socials, i que defensi un programa de ruptura amb el capitalisme, per el dret d'autodeterminació i la república socialista.

No hi ha temps a perdre!

Per a derrotar a la dreta a les urnes i als carrers: uneix-te a Esquerra Revolucionària!


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01