El dilluns 27 de Gener el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, juntament amb la resta de dirigents d’ERC, acceptava la inhabilitació de Quim Torra com a diputat, resolta per la Junta Electoral Central (JEC) i el Tribunal Suprem (TS) pel “delicte” de penjar una pancarta exigint la llibertat dels presos polítics. L’endemà s’oficialitzava la ruptura del Govern JxCat-ERC, i el president de la Generalitat anunciava que convocarà eleccions anticipades.

Les resolucions de la JEC i el TS no només representen un atac salvatge a la llibertat d’expressió més propi de règims dictatorials que d’una democràcia. Són part de l’estratègia de la dreta espanyolista— que domina l’alta judicatura i altres institucions de l’aparell de l’Estat— per aconseguir mitjançant mesures repressives allò que han estat incapaços d’aconseguir a les urnes. L’ofensiva de la reacció té, per tant, un doble objectiu: afeblir el moviment de masses que lluita per la república a Catalunya i desgastar el govern de coalició PSOE-Unides Podem sabotejant qualsevol possible via de “diàleg”.

Davant un desafiament semblant, els dirigents d’ERC i de JxCat s’han negat a donar qualsevol tipus de resposta als carrers. Tot i que mantenen una dura pugna per veure qui lidera la majoria independentista al Parlament, ambdues formacions coincideixen totalment en el seu intent de desactivar la crisi revolucionària oberta a Catalunya després de l’1 i el 3 d’octubre del 2017.

El fracàs de l’estratègia repressiva davant la força i la determinació del moviment

Tots els plans de la burgesia espanyola, i també de la catalana, per a liquidar la lluita per la república mitjançant judicis, presó i exili, s’han estavellat contra la força i la determinació del moviment.

Durant els últims dos anys el poble de Catalunya hem protagonitzat la major mobilització de masses en defensa dels drets democràtics i contra el règim monàrquic del 78 des de la fi de la dictadura franquista. Tot i que els mitjans de comunicació espanyols intentin silenciar-ho, el mes d’octubre passat es va produir un aixecament popular amb centenars de milers omplint els carrers tots els dies, amb una repressió policial incapaç d’acovardir el jovent, i una jornada de vaga general el 18 d’octubre que va tornar a paralitzar Catalunya i va congregar més de dos milions de manifestants.

Aquests esdeveniments van posar els pèls de punta a la burgesia espanyola i catalana, que van respondre amb una brutal campanya de criminalització. La classe dominant és conscient que sectors cada cop més amplis estan traient conclusions avançades. Una república catalana resultat de la mobilització de les masses significaria un cop decisiu al règim del 78. Seria difícil que un poble capaç d’un triomf similar acceptés la continuïtat de les retallades, l’austeritat i la repressió. La república catalana conquistada d’aquesta forma obriria una fase de la lluita de classes molt dura, i la idea de la transformació socialista de Catalunya s’obriria pas amb molta força contagiant els treballadors de la resta de l’Estat espanyol i d’Europa. Per això, malgrat les diferències tàctiques que afloren entre la burgesia espanyola, catalana i europea, tots coincideixen en la necessitat de descarrilar aquest moviment que conté un potencial revolucionari molt perillós.

Les eleccions del 10N també van reflectir entre amplis sectors de la classe treballadora i el jovent la voluntat de barrar el pas a la reacció espanyolista i el rebuig majoritari a la repressió contra el poble català. A Catalunya, PP, Vox i Cs van ser escombrats: només van obtenir 6 diputats de 48 i menys del 15% de vots. A nivell estatal, el 10N va suposar també una derrota per al bloc de dretes, que no va créixer (de fet va perdre més de 700.000 vots respecte l’abril), encara que els seus vots es van redistribuir en benefici del partit d’Abascal.

La pràctica desaparició de Cs i l’afebliment del PP enfront de Vox, va tancar qualsevol possibilitat d’un govern del PSOE secundat per la dreta, que era un dels objectius de la convocatòria electoral decidida per Pedro Sánchez. A això es va unir el missatge que enviaren als dirigents del PSOE el seu electorat: dos escons perduts i 900.000 vots menys a tot l’Estat (tan sols a Catalunya van ser 171.675 vots menys). L’intent d’embolicar-se en la bandera espanyola per a competir amb Cs i PP va fracassar estrepitosament. Això és el que va obligar Pedro Sánchez a donar un gir de 180 graus, buscant l’acord de govern amb UP i pactant amb ERC.

El pacte PSOE-ERC

Els dirigents d’ERC intenten justificar el seu acord amb el PSOE presentant-lo com l’única opció per a impedir un govern PP-Vox-Cs. Però la seva actuació està anant molt més allà d’abstenir-se per a facilitar la investidura de Sánchez. Estan desenvolupant una estratègia de llarg abast que pretén exactament el contrari del motiu pel qual centenars de milers de persones els van votar: enterrar definitivament la república, tornant a la via de l’autonomisme i la negociació amb la burgesia espanyola.

Els dirigents d’ERC presenten com a principal assoliment de la seva estratègia la taula de diàleg sobre Catalunya amb el govern. Encara que Pedro Sánchez va rectificar l’anunci en el qual afirmà que posposaria aquesta taula fins després de les eleccions catalanes, resulta evident que el PSOE, i també Unides Podem, han deixat molt clar que el dret d’autodeterminació i la república són línies vermelles que ni seran considerades.

Per tant, la pregunta és concreta. ¿Algú pensa que una taula com aquesta pot respondre satisfactòriament al dret a decidir del poble de Catalunya, o a la república catalana votada per més de dos milions de persones en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017? Amb aquesta taula de “diàleg” només es busca guanyar temps i enviar el missatge que la “correlació de forces” no dona per a més, tal com insisteixen un cop rere altre els líders d’ERC, tot esperant que el moviment acusi l’esforç d’aquests anys i s’esgoti. Però, en realitat, la correlació de forces és totalment favorable a la lluita per la república. El que falta és una direcció política que aixequi un programa revolucionari i una estratègia que la faci possible.

Continuar la lluita per la república amb un programa revolucionari

És temerari traçar una perspectiva tancada d’un procés tan dinàmic. És evident que tant el PSOE com Unides Podem volen apuntalar el seu govern de coalició, i estan pressionant per assegurar-se el suport d’ERC. La idea d’un nou tripartit en el Govern de Catalunya, encapçalat per ERC al costat del PSC i Catalunya en Comú-Podem planeja sobre l’escenari. Per això mateix, Torra i Puigdemont han respost amb la tàctica actual, ajornant la convocatòria electoral per a poder desgastar ERC i responsabilitzar Junqueras, Torrent i Rufián de la ruptura del bloc independentista. Pensen que així podran mantenir un resultat electoral prou satisfactori. És evident que en les properes setmanes les maniobres se succeiran, i ERC també es veurà obligada a contraatacar.

Tots aquests moviments reflecteixen abans de res l’enorme pressió de fons. És inqüestionable que milions de persones a Catalunya hem decidit trencar amb el règim del 78 i no renunciarem a aquest objectiu. Per això, la clau per a continuar aquesta lluita i aconseguir la victòria és aixecar una alternativa revolucionària que unifiqui l’esquerra social i política, els centenars de milers de joves i treballadors que lluitem conseqüentment per la república, i confronti amb els dirigents de la dreta i la socialdemocràcia catalanistes que accepten el capitalisme i pretenen dissoldre aquest moviment de masses amb maniobres parlamentàries.

Cal unir la lluita per l’alliberament nacional a la transformació socialista de la societat, defensant una república catalana socialista que nacionalitzi les palanques fonamentals de l’economia, la banca i els grans monopolis, per acabar amb les retallades, la falta d’habitatge públic, la precarietat, els salaris miserables, la violència patriarcal i la destrucció del medi ambient.

Volem una república socialista que posi fi a les polítiques privatitzadores del Govern, que arrenqui el poder de les mans de l’oligarquia catalana i els seus polítics, i conquereixi la justícia social. Amb aquesta bandera guanyaríem el suport de tots els oprimits de Catalunya a la causa republicana i socialista, i establiríem un pont amb els joves i els treballadors de la resta de l’Estat en una batalla comuna.

Aquest és l’únic camí per a resoldre l’opressió nacional de Catalunya sobre bases democràtiques.