Què és la Casa Reial espanyola, per què i per a què es manté amb diners públics són preguntes que tornen a sorgir fruit de l'escàndol. Des que es donessin a conèixer les sospites del Jutge Castro cap a Urdangarín i el seu soci Diego Torres, els mitjans de comunicació han orientat el cas cap al debat sobre la Monarquia i el seu estatus actual; no obstant això, l'ombra del cas és molt més allargada que tot això i transcendeix la morbositat d'un possible Duc-xoriço i una suposada Infanta corrupta. La implicació de diverses empreses i multinacionals espanyoles, de governs autonòmics i ajuntaments del PP, esportistes d'elit i altres famílies reals, com la saudita, fan d'aquest cas un paradigma de com es creen fortunes i es tanquen molts negocis en la cúspide de la societat i de l'Estat, on segons ens diuen tot és decència i honradesa. Però no; estem davant un altre exemple que la realitat supera amb escreix la ficció, i el que podria ser perfectament el guió d'una novel·la negra amb tints d'humor (si no fos perquè es tracta de diners públics), resulta que és un cas de manual de tejemanejes d'empreses, falsificació de comptabilitat, enginyeria financera per evadir impostos i documentació inventada. Tot això amb el coneixement, segons les informacions publicades a la premsa, de la Casa Reial i el propi rei.
El modus operandi dels ducs de Palma i els seus amics més propers
L'origen de la investigació a Urdangarín i el seu entorn es troben en el desenvolupament del famós cas Palma Arena, sobre l'adjudicació irregular d'un poliesportiu a través del pagament de comissions il·legals i que té com a protagonista a l'antic dirigent del PP Jaume Matas (ex-president del Govern Balear). El jutge que ho investiga ha anat establint diverses ramificacions del mateix, el que ve a anomenar-se peces separades del cas Palma Arena. Una d'aquestes peces és la que es refereix a l'Institut Nóos, presidit entre 2003 i 2006 per Iñaqui Urdangarín, investigat per una suposada apropiació indeguda de fons públics i malversació relacionada amb diversos contractes per valor del voltant de sis milions d'euros que els Governs Balear i Valencià van donar a aquesta institució sense ànim de lucre. Segons les investigacions del jutge, l'Institut Nóos va desviar aquests diners públics a una xarxa d'empreses privades propietat del mateix Urdangarín i el seu principal soci Diego Torres, que es troba imputat des de fa ja sis mesos. Les declaracions tant de directius de l'Institut Nóos com els propis empleats del mateix, són els que han assenyalat a Urdangarín com a capitost de la trama.
Actualment s'estan investigant tretze empreses, però ja hi ha cinc d'elles clarament vinculades a l'apropiació de fons públics: Nóos Consultoria, Aizoon, Virtual, Intuit i Shiriaimasu. Les dues primeres, ambdues dedicades a serveis d'assessorament i consultoria, són les que major pes tenen fins ara quant a la seva implicació a desviar fons públics a les butxaques privades d'Urdangarín i Diego Torres. En els anys en els quals se situa la investigació, de 2003 a 2006, Urdangarín era copropietari de la primera d'elles amb Diego Torres; en el cas d'Aizoon, Urdangarín i la Infanta Cristina van ser, i escandalosament segueixen sent a dia d'avui, copropietaris al 50%; en aquest mateix període Urdangarín presidia l'Institut Nóos.
Pel que s'ha sabut fins ara, tant el Govern Valencià com el Balear -tots dos dirigits pels populars Francisco Camps i Jaume Matas respectivament- van facilitar contractes a l'Institut Nóos en forma de convenis de col·laboració, per realitzar serveis relacionats amb la celebració de fòrums sobre esport i turisme: el València Summit i Fòrum Palma. Per aquests serveis, que no van comportar cap tipus de submissió a concurs ni res per l'estil ja que, com recentment va dir Matas "no li podia demanar al gendre del rei que es presentés a concurs i guanyés", es van concedir a l'Institut Nóos -que recordem és una associació sense ànim de lucre- l'esgarrifosa xifra de 5,8 milions d'euros, que és exactament l'import de diners que el jutge sospita va anar a parar al benefici personal d'Urdangarín i Diego Torres.
Aquests diners es desviaven, a través de facturació per serveis prestats, a les empreses propietat de Diego Torres i Urdangarín. Així arribaven els diners públics a engrossir els comptes de beneficis d'aquestes empreses privades. Una vegada aquí, els diners s'utilitzaven per a moltes diferents coses; en el cas per exemple d'Aizoon, es va dedicar, entre d'altres, per comprar edificis a Barcelona o Terrasa. El jutge també veu clars indicis que part d'aquests diners es van ingressar en paradisos fiscals a Belize.
Però a més d'això, a través de trampejar les declaracions de beneficis d'aquestes mateixes empreses davant el registre mercantil van evadir impostos. En l'argot tributari existeix el terme "triangulació" que consisteix, a grosso modo, a incrementar fictíciament les despeses d'empreses a través de facturació falsa a altres empreses pertanyents a una mateixa xarxa de propietaris, per així, en fer el compte resultant entre els ingressos obtinguts i les despeses realitzades el benefici net sigui menor i pagar menys impostos. És a dir, les empreses investigades, entre elles principalment Aizoon i Nóos Consultoria (no confondre aquesta última amb l'Institut Nóos, que era l'associació sense ànim de lucre a través de la qual captaven els fons públics mentre que Noos Consultoria és una societat limitada, una empresa en tota regla amb finalitats mercantils), es facturaven entre si serveis que no es realitzaven; d'aquesta manera cadascuna aconseguia augmentar formalment les seves despeses i resultava tenir menys beneficis nets i pagar menys impostos (centenars de milers d'euros). En definitiva, un negoci fraudulent en tota regla, es miri per on es miri.
Els negocis "reals" de la Monarquia espanyola: Juan Carlos I com el seu avi Alfonso XIII
La pròpia reacció de la Casa Reial, una vegada destapat el cas, és un altre escàndol en si mateix. Recentment, el dissabte 17 de desembre, la Casa Reial, en un intent per desmarcar-se d'Urdangarín, admetia que coneixia des de 2006 les actuacions fraudulentes d'Urdangarín i el va "obligar" a dimitir com a president de l'Institut Nóos, "recomanant-li" posteriorment que traslladés el seu domicili fora d'Espanya. A través de la intermediació del propi rei, que va sol·licitar ajuda al seu amic Cesar Alierta president de la multinacional espanyola Telefònica, Urdangarín rebia una oferta de treball d'aquesta signatura a Washington, ciutat on tant ell com la Infanta, que també ocupa un càrrec de responsabilitat en la Fundació La Caixa, resideixen des de 2009.
És a dir, el mateix rei sabia de les activitats que Urdangarín realitzava i no va dir absolutament res. Només ara tracta de sortir del pas per desmarcar-se de l'escàndol, fent a més un al·legat sobre la transparència dels comptes de la Casa Reial, les despeses de la qual han indicat que es començaran a publicar a la seva pàgina web. Però les implicacions de la Casa Reial en aquest cas no acaben aquí: també ha transcendit que el secretari personal de les infantes Cristina i Elena, Carlos García Revenga, era al mateix temps tresorer de l'Institut Nóos.
Altres detalls revelen el tràfic d'influències que la Casa Reial exerceix a l'hora d'afavorir i fer també els seus propis negocis. Segons s'ha informat, una figura clau en la mediació per a la realització d'aquestes "col·laboracions especials" entre l'Institut Nóos i el Govern Balear prové de l'entorn del Príncep Felipe: el llavors Director d'esports del Govern de Matas, Jose Luís "Pepote" Ballester, amic del Príncep, excampió olímpic de Vela i excompany d'equip del Príncep a Barcelona 92, va ser qui va signar la concessió de 2,3 milions d'euros a Nóos.
Aquestes influències i llaços comercials amb multinacionals i empresaris són les que únicament poden explicar l'acumulació de riquesa de la Casa Reial. Revistes com Forbes han situat el patrimoni del rei en 1.790 milions d'euros, alguna cosa que mai ha estat desmentit oficialment i que resulta inconcebible si es té en compte que l'única ocupació reconeguda del rei són les seves tasques com a Monarca. El iot fortuna amb un valor de tres milions d'euros, regalat al Monarca per un grup d'empresaris mallorquins, és un exemple d'aquesta condició d'acabalat representant dels capitalistes espanyols. En això no hi ha dubtes: segueix l'exemple del seu avi Alfonso XIII.
La monarquia s'ha convertit en una lucrativa agència de negocis, parapet dels interessos de les multinacionals i empresaris espanyols al món. Els viatges en els quals tant el rei, ara més el Príncep, realitzen en col·laboració amb el Ministeri d'Exteriors de llarg i llarg del món, són viatges de negocis en els quals li acompanyen directius de multinacionals com Repsol o Telefónica, i en els quals es signen acords comercials milionaris amb empreses i governs estrangers. L'últim viatge del Príncep i la Princesa a Xile, juntament amb Trinidad Jiménez i la cort d'empresaris afavorits, és un dels últims exemples. A més, el paper de "inviolabilitat" que la Constitució concedeix al rei es converteix, en la pràctica, en una impunitat que beneficia no només al rei, sinó als capitalistes espanyols.
En aquestes circumstàncies és comprensible el tracte de favor i els contractes milionaris que Urdangarín, avalat en última instància per la Casa Reial espanyola, va aconseguir amb diferents governs. En l'última setmana també s'ha conegut el pagament de 114.000 euros que l'Ajuntament de Madrid encapçalat per Gallardón va realitzar, prèvia entrevista amb Urdangarín, a la Fundació de Diego Torres, Cultura, Esport i Integració Social (una altra Fundació sense ànim de lucre, les finalitats declarades del qual són l'ajuda als nens amb discapacitat). Una quantitat lliurada per "perfilar" el lema de la candidatura olímpica de Madrid, "Els jocs de les persones", a través d'una altra fundació, Madrid 16, creada a l'efecte d'impulsar els contactes per aconseguir ser seu els Jocs Olímpics en 2016.
Les declaracions de l'exconsellera delegada de Madrid 16, Mercedes Coghen, no deixen dubte referent als motius que van inclinar a Gallardón per acceptar la proposta d'Urdangarín: venia avalada per esportistes d'elit, empreses com Telefónica o Repsol i la candidatura de Barcelona 92. De la mateixa forma s'explica per què l'empresa Aizoon S.L. ha seguit operant i realitzant suculents negocis després de 2006 amb la casa reial Saudita, o signant contractes immobiliaris de luxe a Àfrica; o per què empreses com Altadis, Motorpress Ibèrica (de la qual Urdangarín va ser també conseller al seu moment) o Acers Bergara van realitzar importants pagaments a Aizoon, com revela l'informe que Hisenda ha realitzat per al jutge del cas. Tots els diners són pocs per invertir a la Casa Reial, els favors a canvi no tenen preu.
La monarquia i la decadència senil del sistema
La monarquia és, en si mateixa, una closca legal dels interessos dels capitalistes espanyols. En ella el franquisme va llegar la responsabilitat de protegir la propietat privada i el capitalisme com a sistema. El que la dictadura ja no podia garantir enfrontada a la lluita dels treballadors i la joventut en els anys 60 i 70, li va ser encomanat al monarca Juan Carlos amb el suport de la dreta política i el vist-i-plau dels dirigents reformistes de l'esquerra. Els privilegis que la constitució li concedeix, heretats del mateix franquisme; la suma de 8,3 milions d'euros de pressupost de la qual disposa lliurement i sense justificació fins al moment, més enllà de les auditories internes que la pròpia Casa Reial realitza, són, han estat i seran una empara legal per al tràfic d'influències i abús de poder que aquesta institució exerceix habitualment en interès propi i de les multinacionals espanyoles.
En definitiva, aquest és el veritable paper de la Casa Reial. No és una institució innòcua, neutral o que vetlla per la "institucionalitat" de la democràcia espanyola. Com a prefectura de l'Estat és una peça molt important en la defensa dels interessos col·lectius de la classe dominant; i aquests serveis prestats són molt ben remunerats, quelcom que per raons polítiques evidents es manté ocult i vedat al coneixement de la població.
