El 25 de Setembre al Kurdistan iraquià (sud del Kurdistan) està convocat un referèndum sobre la independència. Les diferents potencies regionals i internacionals han deixat clara la seva ferma oposició a aquesta consulta i el Tribunal Suprem de l’Iraq ha fet tots els preparatius per a impedir la votació.

Els estats turcs, iranià i sirià estan preocupats perquè el procés cap a la independència en el país veí pugui contagiar a les seves pròpies minories kurdes, totes elles pateixen diferents graus d’opressió i discriminació per part d’aquests règims autoritaris.

Els governs dels Estats Units i dels països europeus també pressionen al govern regional kurd (GRK) perquè paralitzi o retardi indefinidament el referèndum. Oficialment, la seva oposició es centra en el risc de “desestabilitzar la regió” i en la necessitat de “preservar la integritat territorial de l’Iraq” i demanen unitat amb el govern central de Bagdad per lluitar contra l’ISIS.

Resulta irònic que la única potència regional que ha donat la benvinguda al referèndum sigui el règim de dretes israelià. Repetint com un lloro el dret dels kurds a tenir el seu propi Estat, el govern de Netanyahu nega aquesta mateix dret al poble palestí. Aquesta hipocresia reflexa l’intent israelià de manipular les aspiracions del poble kurd en interés d’aprofundir els seus llaços empresarials, polítics i de seguretat amb el GRK. 

Fort recolzament popular a la independència

Els marxistes recolzem la lluita de totes les nacions oprimides per la igualtat i pel seu dret a l’autodeterminació, fins i tot el dret a separar-se, és a dir, a construir els seus propis estats si així ho desitgen. També això s’aplica al poble kurd, la major nació sense Estat del món.

Creiem que la demanda democràtica de l’autodeterminació sempre ha d’estar vinculada a la lluita consistent contra el capitalisme i l’imperialisme, perquè cap nació pot ser veritablement lliure si no s’allibera de l’explotació econòmica i del saqueig imperialista.

Ja que els kurds estan estesos en quatre estats diferents i s’enfronten a una varietat de situacions, el seu dret a l’autodeterminació no es pot simplificar en una fórmula única per a tots. L’exercici d’aquest dret podria incloure, si és aquest el seu desig democràtic, plens drets autònoms dintre de l’Estat en el qual actualment viuen, l’establiment d’estats independents o un Estat unificat comú per a tots els kurds.

Els kurds del sud del Kurdistan recolzen de manera inqüestionable un Estat independent kurd. Han de suportar el llegat de la repressió més despietada, l’arabització forçada i la neteja ètnica del règim de Sadam Hussein i altres patiments amb governs iraquians anteriors. De fet, les velles generacions de kurds en el nord iraquià no s’identifiquen amb l’Estat iraquià.

Molts joves kurds iraquians han nascut i crescut on des de 1991 és ja una regió pràcticament autònoma. Des del 2003 han presenciat les brutals conseqüències de l’ocupació imperialista i han vist que la resta de l’Iraq travessava un procés de fragmentació violenta i l’augment del sectarisme.

A més a més, després del derrocament del règim de Sadam va sorgir a Bagdad un eix de poder dominat pels xiïtes que, malgrat la nova legislació constitucional que reconeixia formalment els drets autònoms dels kurds, va continuar demostrant el seu menyspreu cap a ells i una actitud sectària contra els musulmans sunnites, una religió compartida per la majoria dels kurds que viuen al nord iraquià. 

Per aquestes raons, la majoria dels kurds de l’Iraq no es senten vinculats a les estructures estatals iraquianes, i la independència és lògica i necessària. Això ha estat confirmat per diferents enquestes i informes publicats en els últims anys, que assenyalaven una possible victòria del SÍ el 25 de Setembre.

Acumulació de fúria contra les elits dirigents del govern regional kurd

El recolzament a la independència no va acompanyat d’un recolzament als governants corruptes i brutals del Kurdistan iraquià, una regió política i econòmicament dominada per dos partits pro-capitalistes: el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), encapçalat per Masud Barzani, i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), amb Yalal Talabani al capdavant. En realitat, succeeix el contrari. Cada vegada més sectors dels treballadors i el jovent estan furiosos amb el règim, com testifiquen les freqüents protestes als carrers durant aquests últims anys.

A partir del 2003 la classe dominant internacional va alabar al GRK, presentant la regió com un model de desenvolupament econòmic i un recés d’estabilitat que contrastava amb el caos que regnava al sud i centre de l’Iraq. En comparació amb la resta de l’Iraq, les províncies predominantment kurdes s’han beneficiat en general d’unes condicions de seguretat millors, alts nivells de vida i taxes de creixement econòmic més elevats. Però aquesta imatge és només una part de la història.

Un ampli sector dels kurds iraquians mai s’han beneficiat de la dècada del boom econòmic, sobretot va ser un període fèrtil per els beneficis empresarials, facilitats per un nivell d’impostos molt baixos per les grans empreses. El boom va finalitzar abruptament al 2014. La patacada dels preus del petroli, dels que depèn en gairebé la seva totalitat el GRK, va portar a la regió a punt de la fallida.

El poder corrupte i els seus col·legues que controlen el GRK van descarregar la crisis sobre les espatlles de la classe treballadora, mitjançant mesures d’austeritat i dures retallades en treballs i salaris. Al mateix temps, quan la bonança petrolera va arribar a la seva fi, es va intensificar el conflicte amb l’elit capitalista de Bagdad a causa del repartiment del botí dels ingressos petrolers. 

A l’Octubre de 2015 i Febrer del 2016 en el Kurdistan iraquià van esclatar protestes contra el govern. Milers d’empleats públics i funcionaris, inclosos els soldats peshmerga, portaven mesos sense cobrar, fins i tot anys, desencadenant vagues regulars per exigir els seus salaris. Prestigiosos projectes de centres comercials i hotels de luxe segueixen buits, mentre la població en algunes zones rurals mengen herba per sobreviure.

Fins i tot abans de la recent crisis econòmica, la onada revolucionària que va sacsejar Egipte i Tunísia a principis del 2011 va inspirar a milers de joves kurds al nord de l’Iraq, els quals van sortir als carrers de les principals ciutats per a mostrar la seva oposició al govern. Aquestes protestes van ser aixafades per les forces de seguretat. Aquest episodi va demostrar tant la disposició d’una capa de kurds a desafiar al règim com la decisió de l’Estat d’aixafar la dissidència de la manera més brutal.

La repressió de l’Estat en el Kurdistan iraquià és generalitzada. Sindicalistes, activistes dels drets humans i periodistes crítics pateixen la repressió violenta, incloses les detencions arbitràries i els assassinats. 

La corrupció de les camarilles en el poder és coneguda i molt estesa. El propi Departament d’Estat dels EUA ho cita en un cable publicat per WikiLeaks: “El PDK consisteix en clans familiars funcionant d’una manera molt similar a la d’una organització mafiosa”. 

Cap confiança en Barzani, Talabani i les seves camarilles 

L’actual règim de Barzani intenta unir-se a la onada pro-independència que recorre el sud del Kurdistan, però també ha col·laborat amb els opressors dels kurds en altres zones del Kurdistan. Des de fa temps és un gos petaner de les potències imperialistes occidents, traïcions i llegat dels quals són el transfons de dècades de l’opressió patida per milions de kurds a l’Orient Mitjà. 

Manté estrets llaços amb el règim d’Erdogan a Turquia, el seu principal inversor i soci comercial, al qual ha donat llum verda repetidament per a dur a terme incursions militars i bombardejos contra les posicions del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a les muntanyes del nord de l’Iraq, i amb qui ha participat en el bloqueig econòmic imposat als kurds que viuen al nord de Síria (Rojava o Kurdistan Occidental).

Amb aquest historial de corrupció i traïcions queda molt clar que el règim no ha convocat aquest referèndum pensant en les aspiracions democràtiques del poble kurd. De fet, els poders de Barzani com a president del Kurdistan iraquià van expirar ja fa més de dos anys, quan el parlament regional es va negar a ampliar el seu mandat després que el dissolgués a l’Agost del 2015. La convocatòria del referèndum del 25 de Setembre és un intent de desviar l’atenció de la crisis que afrontar el règim i evitar la caiguda de popularitat que pateix.

Per a Barzani i la seva camarilla les aspiracions de la majoria kurda són només una peça a utilitzar en el joc de poder amb Bagdad, que utilitzen per intentar reforçar la seva base de recolzament i allunyar d’ells la fúria popular. Els interessos egoistes de la elit capitalista del Kurdistan iraquià els portaran a trair les aspiracions a una pàtria kurda, malgrat que avui diguin defensar-la. 

Per una altra banda, les declaracions de veterans funcionaris kurds han deixar clar reiteradament que el referèndum no és vinculant i que un vot majoritari a favor de la independència no significa automàticament una separació de l’Iraq. Les fraccions dirigents kurdes amb aquest referèndum estan més interessades en enfortir la seva posició en el enfrontament amb el govern central, utilitzant la amenaça de la independència per a aconseguir un major benefici financer i territorial en cas d’un nou acord amb els igualment corruptes governants del Bagdad. Això és el que significava la declaració de Barzani que una victòria del SÍ seria un “punt de partida per a mantenir discussions serioses amb Bagdad”.

Malgrat que es reafirma un rumb que desafia la política del govern nord-americà amb relació al referèndum, és improbable que Barzani porti al seu règim pel camí d’un enfrontament frontal amb l’administració de Trump. Durant anys l’imperialisme nord-americà ha estat un aliat estratègic i ha recolzat militarment al GRK, avui moltes empreses nord-americanes operen en aquesta regió.

El règim està en una corda fluixa. Fins i tot si no segueix endavant, que és una possibilitat, el referèndum podria posar en moviment un procés que escapi del seu control. La majoria dels kurds concep el somni de la independència com quelcom completament diferent al que tenen en ment els governants del GRK, per tant, qualsevol vacil·lació o gir en aquest camí podrien finalment tornar-se en contra d’ells.

Quina posició han de defensar els marxistes?

El CWI/CIT (Comitè per una Internacional dels Treballadors) recolza el dret de les masses kurdes a votar el seu propi Estat independent. Però és igualment important subratllar l’antagonisme irreconciliable que existeix entre els seus legítims desitjos de trencar les cadenes d’una opressió prolongada i els desitjos de les elits dominants kurdes que pretenen utilitzar aquest referèndum per enfortir el seu propi segell reaccionari nacionalista, frenant el desenvolupament intern de la lluita de classes i atresorant més beneficis i poder per a ells.

No obstant, que l’aspiració dels kurds a un Estat propi estigui sent utilitzada pel reaccionari règim de Barzani per els seus propis objectius no pot ser un argument perquè els socialistes s’oposin a aquestes aspiracions. Les crides a boicotejar el referèndum que defensen algunes organitzacions de l’esquerra, en la pràctica, equival a això.

La majoria dels kurds percebran els intents del govern federal de l’Iraq d’impedir el referèndum i les amenaces dels països veïns com un atac directe al seu dret bàsic a decidir el seu futur. En aquest context, les crides a boicotejar els col·legis electorals probablement passaran desapercebudes. 

Si l’esquerra no adopta una posició clara de recolzament a la independència, els sentiments majoritaris a favor de la independència de les masses kurdes del nord de l’Iraq, probablement, seran canalitzats i explotats per xovinistes reaccionaris del tipus de Barzani i Talabani.

Per suposat, el procés cap a un veritable canvi no es pot subordinar només a un referèndum, especialment un que ha estat convocat per un règim corrupte pels seus propis interessos. Però al marge de les maquinacions de l’elit kurda, aquest referèndum serà vist per molts com una oportunitat d’aconseguir la independència, o almenys per enviar un missatge clar en aquest sentit. L’esquerra estarà en una posició més forta per a desenvolupar la lluita contra el règim de Barzani i desemmascarar la política oportunista d’aquest últim si ho fan defensant la independència però amb un programa socialista. 

Això significa combinar la lluita decidida a favor de l’alliberament nacional kurda amb la lluita contra els sectors reaccionaris, capitalistes i feudals del moviment kurd, representats políticament pel PDK i el UPK. També suposa buscar la unitat amb l’únic aliat internacional que les masses kurdes poden trobar, si es vol aconseguir un canvi real: el moviment dels treballadors, camperols i oprimits que lluiten contra els seus propis estats corruptes i repressius en tota la regió.

Els perills

En les condicions actuals seria imprudent negar que el referèndum, al marge del seu resultat, implica seriosos riscs d’inflamar les reaccions ètniques i sectàries. Alguns grups paramilitars xiïtes recolzats per l’Iran, enfortits en la seva batalla contra l’ISIS en aquests últims dos anys, ja han deixat clar que estan disposats a “anar a la guerra” contra els kurds si es materialitza la independència.

Les anomenades “àrees en disputa” són un barril de pólvora potencialment explosiu. Aquestes zones estan fora de les fronteres del GRK reconegudes internacionalment, i contenen un mosaic d’àrabs sunnites, turcomans, assiris, cristians i altres ètnies i sectes religioses. En la zona rica en petroli de Kirkuk la composició demogràfica s’ha alterat per la força en diverses ocasions en el passat i recentment, i és el cor de totes les tensions. Es podria convertir en l’escenari d’un enfrontament violent atiat pels polítics capitalistes i les milícies sectàries de totes les parts. Mentre milers de kurds encara criden justícia per les deportacions i altres crims que van patir amb Sadam, els residents àrabs i altres minories, lògicament, temen tant les possibles represàlies discriminatòries com els desplaçaments forçats en cas que el SÍ es porti a la pràctica.

La retenció forçosa de qualsevol de les minories dins de les fronteres de la nova entitat estatal kurda seria rebutjada a crits, igual que succeiria amb qualsevol atac motivat per raons sectàries o ètniques. És necessari organitzar comitès interreligiosos i interètnics dels residents locals contra qualsevol agressió d’aquest tipus. És necessari defensar els drets democràtics, culturals, lingüístics i religiosos de totes les comunitats, començant pel dret de tots a decidir lliurement on i a quin Estat volen viure.

Però, en última instància, els conflictes pels recursos, habitatge i terra només es poden resoldre si es produeix una transformació radical de les condicions de vida de la població. Cal acabar amb un sistema en el qual un petit grup d’empresaris, rics, corruptes i terratinents acaparen la massiva riquesa generada a costa de la majoria, i motiven les divisions ètniques i religioses entre els pobres per a mantenir intactes el seu poder i privilegis. 

Per això, treballadors i pobres kurds mentre lluiten per les seves justes reivindicacions nacionals, haurien d’unir-se amb els seus germans i germanes iraquians en un moviment conjunt contra la pobresa, l’atur i l’explotació, pel derrocament de les classes governants corruptes i violentes que els exploten i oprimeixen en ambdós costats. Basant-se en la propietat pública i la planificació de la industria petrolera i altres recursos importants, la construcció d’un Kurdistan socialista democràtic juntament amb un Iraq socialista, ambdós membres d’una federació voluntària d’Estats socialistes de l’Orient Mitjà, prepararia el terreny per una solució pacífica i permanent a la qüestió nacional.

 

1. Aquest text es va escriure abans del referèndum, finalment aquest es va celebrar amb una participació del 72,16% i amb un contundent resultat a favor del SÍ, el 92,73% dels vots.

2. En una enquesta de 2011, a la qual es fa referència al llibre The Kurds of Iraq de Mahir Aziz, a la pregunta Com d’unit et sents a l’Iraq? les respostes de “no molt” i “en absolut” van superar el 82%, i a la de Quina d’aquestes declaracions està més a prop de les teves idees?, entre quatre opcions, la que “Kurdistan hauria de ser independent” va ser escollida pel 90%. En un sondeig de 2015, realitzat per Creenberg Quinlan Rosner Research, el 82% dels kurds voldrien que la seva regió fos independent. Una enquesta de Peace and Secutiry Centre de la American University, realitzada a l’Agost del 2016, va obtenir el mateix resultat.

3. El 25 d’Octubre, un mes després de la celebració del referèndum, les autoritats han “congelat” els contundents resultats a favor de la independència per “obrir la via del diàleg”.

 


Militant