La derrota de la contrareforma de les pensions més a prop

El 19 de gener més d'un milió de treballadors, joves i pensionistes van donar un toc d'alerta a les més de 200 manifestacions convocades en tota la geografia francesa. Una demostració enorme de força com a part de la vaga general intersectorial convocada pels sindicats contra la reforma del sistema públic de pensions anunciada pel Govern d'Emmanuel Macron.

Les protestes van ser massives: més de 400.000 a París; 140.000 a Marsella; 45.000 a Nantes; 60.000 a Bordeus; 40.000 a Lió; 50.000 a Tolosa i Lilla; 35.000 a Estrasburg i desenes de milers més a petites localitats d’arreu el país.

El seguiment de la vaga va ser multitudinari en el transport ferroviari amb moltes línies paralitzades, al sector aeri amb la cancel·lació de nombrosos vols, a les refineries i al sector energètic, a la televisió i ràdio públiques. El 70% dels professors de primària i secundària va secundar l'aturada, la vaga va ser molt forta també a la sanitat, el transport públic urbà, entre els camioners, a la banca, metall, ciment i construcció. També hi va haver una alta participació a empreses privades com Renault, Carrefour o Darty. La primera vaga general a França el 2023 va ser tot un èxit i això que es va convocar amb tot just una setmana d'antelació i gairebé sense temps per celebrar assemblees als centres de treball.

Les pensions al punt de mira

L'atac al sistema de pensions va ser anunciat a principis de gener per la primera ministra Elisabeth Borne i posa al punt de mira un dels principals drets conquerits després de la Segona Guerra Mundial per la classe treballadora francesa.

La contrareforma pretén augmentar l'edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys per al 2025 i als 65 el 2031. Incrementaria els anys de cotització necessaris per cobrar la pensió completa de 42 a 43 anys, i eliminaria la majoria dels “règims especials”, com ara el que tenen els empleats del transport o el sector energètic públics. A més, legalitzaria que els jubilats haguessin de treballar per “completar” les pensions. L'any 2019 ja hi havia 400.000 pensionistes treballant perquè amb una jubilació de 772 euros mensuals no podien cobrir les necessitats bàsiques. A més, les pensions deixarien d'estar vinculades a la inflació amb la pèrdua consegüent de poder adquisitiu.

Segons el ministre d'economia, amb aquest pla es reduirà la despesa en pensions de 17.700 milions d'euros per al 2030, uns mil euros per jubilat a l'any. Aquest autèntic robatori, però, contrasta molt amb els 60.000 milions d'euros anuals que, segons la hisenda francesa, les arques públiques han deixat d'ingressar per la supressió o la reducció d'impostos als més rics des que Macron va arribar al poder. O els 157.000 milions en ajudes públiques que, segons un estudi de l’Institut d’Investigacions Econòmiques i Socials, reben cada any les grans empreses franceses.

Aquest afany “estalviador” contrasta també amb l'anunci d'augmentar més d'un terç la despesa militar, 400.000 milions més, els set anys vinents. Aquesta escalada militarista no només és deguda a la guerra a Ucraïna, reflecteix sobretot la intensitat de la lluita imperialista pels mercats i esferes d'influència en què França és un actor de primer nivell a països africans com Costa d'Ivori o Mali i on rivalitza directament amb la Xina o Rússia.

L’atac al sistema de pensions és una exigència dels capitalistes francesos des de fa dècades. Ha format part de les agendes polítiques de Chirac, Hollande, Sarkozy i de Macron des que va ser elegit president el 2017. El primer intent seriós de la burgesia francesa de retallar les pensions va arribar el 1995 amb l'infame “Pla Juppé”, derrotat pel moviment de masses més important succeït a França des del maig de 1968.

Per part de Macron l'assalt va començar el 2019-2020, provocant l'onada de vagues més gran de les dues darreres dècades, incloent-hi el moviment gairebé insurreccional de les “armilles grogues” o una vaga ferroviària de sis mesos de durada que van obligar el seu Govern a retirar el pla de reforma de les pensions quan aquest ja havia estat aprovat pel Parlament. Avui com ahir el rebuig és massiu: segons l’empresa Ifop, el 68% de la població és “hostil a aquesta reforma de les pensions”.

No obstant això, hi ha diferències respecte al 2019. La posició de Macron és força més feble. No només pel seu ajustat triomf a les últimes eleccions presidencials, sinó també per la pèrdua de la majoria parlamentària a les eleccions legislatives del mes de juny passat. El seu partit, Renaissance, només va obtenir 170 d'un total de 577 parlamentaris, cosa que l'obliga a pactar amb els Republicans o el Front Nacional per tirar endavant les lleis.

Els treballadors passen a l'ofensiva

La resposta contundent dels treballadors francesos arriba a més a més en un moment d'auge de les lluites sindicals i les protestes contra els efectes d'una crisi econòmica que ha colpejat durament la classe obrera.

Com passa a tot el món, l'augment de la inflació ha tingut un efecte devastador en les condicions de vida, però les grans empreses continuen obtenint beneficis rècord i repartint dividends multimilionaris entre els seus accionistes. Un exemple és Decathlon, que al juny repartia beneficis de 453 milions d’euros i ara ofereix un pírric augment salarial de l’1,8% als seus treballadors. Per no parlar de les 40 empreses que formen part de l'índex borsari parisenc CAC40, que preveuen uns guanys el 2022 de 172.000 milions d'euros, un 34% més que l'any anterior. A l'altra banda, els gairebé 2 milions de persones que el 2020 estaven en risc de caure en la pobresa o l'exclusió social i els 2 milions que el 2018 ja vivien a l'extrema pobresa, retraten una societat profundament desigual i polaritzada.

Els intents d'imposar pujades salarials molt inferiors a la inflació han provocat un augment de les vagues i les protestes laborals. Un dels exemples més destacats va ser la de les refineries del mes d'octubre passat, que va obligar el Govern a recórrer a les lleis antivaga, amenaçant els vaguistes amb multes de 10.000 euros i penes de presó. Aquelles mateixes setmanes també van anar a la lluita els treballadors del sector energètic o de les plantes nuclears, sanitat o educació.

En les properes setmanes, a més de la continuïtat de les protestes contra la reforma de les pensions, els treballadors de les refineries han convocat noves aturades, una de 48 hores per al 26 de gener i una altra de 72 hores el 6 de febrer. També hi ha convocades vagues de conductors d’ambulància i del sector logístic.

La ira i el descontentament social a França amenacen amb un escenari molt semblant al que viu la Gran Bretanya. La setmana passada una enquesta de Sud Ràdio mostrava que el 79% de la població creu que és possible una explosió social els propers mesos i el 52% vol que es produeixi.

Fins ara, la tàctica dels dirigents sindicals ha estat la de deixar anar vapor de l'enorme olla a pressió en què s'ha convertit la lluita de classes a França, i evitar sigui com sigui que el moviment se'ls escapi de les mans. La vaga de les refineries va ser un exemple d'una combativitat extraordinària per part dels treballadors i de la vacil·lació dels dirigents sindicals que van acatar la prohibició del Govern quan existien totes les condicions per estendre la lluita. Però les mostres de passivitat i la moderació de les direccions sindicals no poden sintonitzar amb la radicalització creixent de la classe obrera.

L'èxit i la rotunditat de la vaga general del 19 de gener reflecteixen el nivell de ràbia i frustració que hi ha entre la classe obrera i la població en general. Però això no ha fet res més que començar. El proper 31 de gener ja està convocada una nova vaga general i a tenor de l'actitud provocadora de Macron serà encara molt més gran.