Cal rearmar la classe obrera amb un programa revolucionari

La negativa del Moviment 5 Estrelles a aprovar el darrer paquet de mesures econòmiques “anticrisi” al juliol va ser el desencadenant de la dimissió del primer ministre Mario Draghi i de la convocatòria d'eleccions anticipades per a aquest 25 de setembre. Després de tres governs diferents en quatre anys, i després que la burgesia italiana es decantés per estabilitzar la situació per un dels representants del capital europeu més prestigiós –el banquer Draghi al capdavant d'un govern d'unitat nacional amb representació de tot l'arc parlamentari a excepció de la formació feixista Fratelli d'Italia, de Giorgia Meloni– la crisi política ha tornat a esclatar.

Un sector important de la burgesia italiana està apostant per la ultradreta de Meloni, que amb la seva demagògia reaccionària ha rendibilitzat la seva posició com a única oposició a Draghi i lidera totes les enquestes electorals amb un 24,8% (4% en les darreres eleccions del 2018). La coalició de dretes que forma juntament amb la Lliga de Salvini (13,9%) i Forza Italia de Berlusconi (7%) podria assolir més del 45% de l'electorat. Una coalició dominada per l'extrema dreta i el neofeixisme que ha rebut la benedicció del Partit Popular Europeu, posant en evidència que la dreta tradicional ni fa fàstics ni té objeccions amb la ultradreta. Una situació que, sens dubte, suposa una greu amenaça per a la classe obrera.

Aquest terratrèmol, en realitat, té les seves causes en la crisi econòmica i política més gran de la història recent del país i en una polarització i descontent social creixents.

L'avenç de Fratelli d'Italia també fa tremolar els principals líders de la Unió Europea a causa dels nombrosos vincles i la bona sintonia dels seus futurs socis de Govern, Salvini i Berlusconi, amb Putin i els capitalistes russos. Un acostament del Govern italià a Rússia tiraria per terra els plans europeus ja febles d'intentar buscar alternatives al gas i petroli russos per poder seguir l'estratègia marcada pels EUA i l'OTAN en el context de la guerra imperialista a Ucraïna.

Foto1
Un sector important de la burgesia italiana està apostant per la ultradreta de Meloni, que amb la seva demagògia reaccionària ha rendibilitzat la seva posició com a única oposició a Draghi.

La caiguda del Govern de Draghi

Un dels detonants que va portar a la dissolució del Govern ha estat la profunda crisi que travessa el M5S, el segon partit al Parlament. La patacada a les municipals i les últimes enquestes, que el situen en només un 11,6% dels vots[1] (32% en les últimes generals), va generar un cisma insalvable en el partit, actualment liderat per Giuseppe Conte. Els grillini, que han defensat polítiques procapitalistes i totes les mesures racistes i reaccionàries al capdavant dels diferents governs en què han participat, ara pretenen revestir-se d’una imatge progressista i recuperar vots per l’esquerra. D’aquí ve el rebuig als plans econòmics que va presentar Draghi, especialment a l’enduriment de l’accés a la renda mínima universal i l’absència d’un salari mínim interprofessional, que a Itàlia no existeix.

En les setmanes prèvies, un altre projecte de llei, el de Competència, que facilita la privatització dels serveis públics i la liberalització del sector del taxi, va generar fortes divisions a l'Executiu i contestació als carrers. Aquest sector va respondre amb una vaga de 48 hores que va col·lapsar les principals ciutats. Finalment, el Parlament ho va aprovar a l'agost amb l'únic vot en contra dels Fratelli d'Italia, que continuen fent gala de la seva demagògia per aglutinar al màxim el descontentament social davant la incompareixença de l'esquerra política i sindical.

Just abans de l'avançament electoral, Conte declarava: “Tinc el fort temor que setembre pugui ser el mes en què el conflicte social faci pujar la temperatura dels carrers”. Són conscients del panorama que se'ls acosta amb un Parlament completament fragmentat, el descrèdit absolut de les institucions[2], una economia ranquejant i un malestar social, contingut fins ara per les direccions sindicals i polítiques de l'esquerra reformista, però coent-se a foc lent.

La preocupació de Brussel·les i de la mateixa burgesia italiana davant del desolador panorama econòmic és majúscula. Els mercats no van trigar en reaccionar a la ruptura del Govern i la borsa de Milà va caure un 2,6% en un dia[3]. D'altra banda, el país només ha complert amb el 10% d'acords econòmics amb Brussel·les, fet que suposa un retard en l'arribada de les ajudes; el deute públic supera el 150% del PIB, la prima de risc es troba al 230% i la inflació a l'agost es va situar al 8,4%.

La situació econòmica és tan greu i la desesperació per rebre els fons europeus[4] tan gran que, malgrat la dimissió, Draghi i Mattarella es van afanyar a viatjar el 18 de juliol a Alger per segellar un important pacte que ha convertit Algèria en el primer subministrador de gas natural d'Itàlia[5], en línia amb les directrius de la UE de reduir la dependència de Rússia. Aquest acord reflecteix a la perfecció el pes real de la nova estratègia energètica d'Europa, ja que el 49% del total del gas que Algèria exportarà a Itàlia serà extret per l'empresa russa Gazprom.

Per la seva banda, per al conjunt de la població l'existència és cada cop més insuportable. La pobresa absoluta el 2021 va assolir màxims històrics: 5,6 milions de persones, el 9,4% de la població[6]. La misèria afecta amb especial duresa el sud del país, on resideix el 42% del total de persones pobres, i els menors, entre els quals la taxa de pobresa arriba al 13,6%. Mentrestant, empreses com Ferrari o Eni baten rècords el primer semestre del 2022: la principal petroliera del país ha multiplicat els seus guanys per set respecte al 2021, arribant als 7.398 milions.

La política de col·laboració de classes del Partit Democràtic, el seu suport incondicional fins a l'últim moment al Govern d'unitat nacional encapçalat per Draghi en defensa dels interessos de les grans empreses durant la crisi de la Covid-19, i el seu suport entusiasta a l'OTAN a la guerra imperialista a Ucraïna, no fa més que aprofundir la seva crisi[7] —les enquestes el situen en un 23%, per darrere de Fratelli d'Italia— aplanant el camí a la ultradreta.

Davant d'aquesta situació, les principals centrals sindicals del país van pel mateix camí que el PD i segueixen ferms en la seva col·laboració amb el Govern per mantenir la pau social als carrers. Fins al punt que Maurizio Landini, líder de la CGIL, en plena crisi després de la dimissió de Draghi va sortir públicament a defendre el president i va demanar-li que romangués “en totes les seves funcions”. Ara, a la campanya electoral, malgrat la seriosa amenaça que suposa Meloni per als mateixos sindicats, que no deixa d'atacar-los demagògicament, la CGIL ha decidit mantenir-se al marge i amb un perfil baix.

Foto1
Maurizio Landini, líder de la CGIL, en plena crisi després de la dimissió de Draghi va sortir públicament a defendre'l i va demanar-li que romangués “en totes les seves funcions”.

Lluita obrera i un programa revolucionari per vèncer el feixisme

La tíbia convocatòria de vaga general del 16 de desembre passat per part de CGIL i UIL va ser només el seu intent d'alleujar la pressió des de baix, però a la qual no es va donar cap continuïtat. Sectors de treballadors, els últims mesos, estan intentant obrir-se pas i avançar en la mobilització malgrat la burocràcia sindical. Al maig es va convocar una vaga general del transport públic, hi ha hagut vagues dels treballadors de les companyies aèries de baix cost al juny i una vaga de la logística al juliol, entre d'altres.

Coincidint amb el primer aniversari de l'assalt feixista a la seva seu a Roma —que va treure més de cent mil persones als carrers en resposta al feixisme, demostrant el potencial per lluitar contra aquesta excrescència política i social— la CGIL ha anunciat dues jornades de mobilització dies 8 i 9 d'octubre, després d'aquestes eleccions crucials. Una tàctica errònia i completament insuficient que renuncia aquí i ara a donar una batalla seriosa i organitzada contra la ultradreta i la seva més que probable victòria electoral; a impulsar vagues i mobilitzacions de masses davant de la inflació i la carestia de la vida, despullant així la demagògia social de la ultradreta; a aixecar un gran moviment des de baix, creant comitès a les fàbriques, als barris i centres d'estudi en defensa dels drets democràtics, per unes condicions de vida dignes i contra el feixisme.

El perill d'una victòria d'una formació feixista a les eleccions del 25 de setembre és més real que mai. L'extrema dreta obtindria avui una victòria folgada, com a mínim 15 punts per sobre de la coalició de l'esquerra (PD, Esquerra Italiana i Verdes, Europa+ i Compromís Cívic[8]), amb una estimació del 29,5% dels vots.

La classe treballadora i el jovent, sens dubte, donaran la batalla les properes setmanes i mesos als barris i a les fàbriques per lluitar contra els acomiadaments, contra la carestia de la vida, per unes condicions de laborals dignes i contra la ultradreta, arribi o no al Govern. No obstant això, cal una organització revolucionària que canalitzi tot aquest descontentament i que defensi un programa socialista, començant per la nacionalització de la gran banca i els oligopolis energètics com a única via per acabar amb l'orgia de beneficis de les grans empreses. Que aquests recursos es posin al servei de la majoria de la població! Una organització revolucionària que exigeixi uns serveis públics de qualitat, que lluiti per la derogació de les reformes laborals i de les pensions, per l'augment de salaris i l'accés a un habitatge. No hi ha cap altra alternativa, només podrem aturar l'avenç de la ultradreta i els plans de la burgesia combatent el capitalisme.

Notes

[1] Les dades electorals han estat extretes d'enquestes publicades pel diari La Repubblica el 3 de setembre.

[2] A les eleccions municipals d’octubre es va batre el rècord d’abstenció: només va votar un 54,7% de l’electorat.

[3] Correus es va desplomar un 8% i Unicredit, un dels principals bancs, un 7%.

[4] Els 191.000 milions d’euros d’ajudes directes i préstecs lligats a una sèrie de reformes urgents que l’Executiu havia acordat amb Brussel·les.

[5] El gas natural suposa el 45% del total del consum energètic del país i també un problema per a l'Estat, ja que importa el 93%.

[6] Dades de l'ISTAT.

[7] L'exprimer ministre Matteo Renzi i la seva formació, Itàlia Viva (escindida del PD), després d'haver arribat a liderar un ministeri al Govern de Draghi, i amb 27 diputats, es quedaria fora del Parlament amb un pírric 2,2% de vots.

[8] Escissió del M5E liderada per Luigi Di Maio.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01