La vaga general del 24 de gener contra el govern que presideix el feixista Javier Milei ha estat una enorme demostració de força de la classe obrera. Passant per sobre del protocol feixistoide governamental per a impedir protestes i manifestacions, desafiant les provocacions policials, més d'un milió i mig de treballadors i treballadores van prendre els carrers i van paralitzar el país.
El rebuig al Decret de Necessitat i Urgència (DNU), el major atac als drets democràtics i socials des de la dictadura, i l'anomenada “Llei Òmnibus”, que concedeix poders especials a Milei i planteja milers d'acomiadaments, privatitzar desenes d'empreses, la sanitat i educació públiques i reduir a cendres els drets laborals, ha estat multitudinari.
L'èxit de la vaga general té encara més rellevància pel context. Després del cop que va representar la victòria del líder ultradretà, amb un 200% d'hiperinflació que condemna molts treballadors i treballadores a l'empobriment i la precarietat cròniques, i després d'anys de pacte social i desmobilització d'una burocràcia sindical que s'ha resistit amb ungles i dents a convocar aquesta vaga, i que ha fet tot el possible per limitar-la i continua intentant que l'enorme descontentament social no tingui continuïtat i pugui desbordar-los.
Els dirigents de la CGT i les dues CTA es van negar a organitzar assemblees, comitès de vaga i piquets per a paralitzar els centres de treball de sectors amb molta informalitat i sense organització sindical com el comerç, l'hostaleria i moltes petites empreses. Més escandalós encara: en el transport (sector clau amb forta organització sindical) van limitar l'aturada a unes hores amb l'excusa de facilitar l'assistència a les manifestacions. Malgrat tot, la classe obrera ha descarregat un cop demolidor, marcant el camí per a derrotar Milei.
Aixecar un pla de lluita que desbordi les maniobres dilatòries de la burocràcia!
Aquest cop ha provocat nerviosisme i tensions dins del govern i amb els seus aliats. La Cambra Nacional d’Apel·lacions del Treball ha suspès la reforma laboral inclosa al Decret de Necessitat i Urgència del govern, encara que el seu contingut fonamental es manté a la “llei òmnibus” que es debat al Parlament. Milei ha destituït el ministre d'Infraestructures i retirat de la Llei Òmnibus la privatització de la petroliera estatal YPF, la reforma del sistema que mesura els augments de les jubilacions i la pujada d'impostos a algunes exportacions regionals. També ha reduït la seva sol·licitud de poders especials: de 2 anys prorrogables a 4, a 1 any prorrogable a 2. Intenta rebaixar la pressió al carrer i facilitar l'aprovació de les mesures fonamentals del seu pla d'atac: poders especials, més repressió policial i el 90% de les mesures privatitzadores i contra els drets laborals i socials.
Els discursos dels dirigents sindicals després de l'èxit incontestable de la vaga són reveladors. Cap proposta per continuar la lluita! Confiança cega en què la justícia burgesa i no la mobilització frenaran els decrets més autoritaris del govern. I, com no!, crides desesperades als diputats de la Unió per la Pàtria (UP) peronista, la dreta “moderada” i fins i tot sectors del partit feixista de Milei a negociar una suavització dels atacs al parlament.
La majoria de diputats dóna suport als punts essencials de la llei, inclosos aquells que els dirigents de la UP consideren possibles aliats davant Milei com la “centredretana” UCR, diversos partits regionals i sectors de dreta peronistes que en les presidencials van fer costat al reaccionari Schiaretti. Fins i tot un grup de diputats de la UP ha anunciat la seva sortida per a fer costat al govern.
L'oposició a la llei òmnibus de la UP reflecteix la pressió de les masses però no conté cap mesura concreta per a endurir la mobilització. Qui pot sorprendre-se’n? Són els mateixos dirigents que van governar els últims 4 anys i que, amb els seus compromisos amb l’FMI, concessions als capitalistes i retallades socials, van asfaltar la victòria de Milei.
Deixar la lluita contra aquest feixista a les seves mans, com plantegen els dirigents sindicals, o a les d'uns jutges que han suspès l'aplicació d'alguns punts dels decrets presidencials per qüestions de forma (intentant que això pogués desactivar una mica la protesta social) només pot portar al desastre.
L'Argentina enfronta una lluita de classes sense precedents el desenvolupament de la qual influirà a molts altres països. Els feixistes ho tenen claríssim: la ultradreta global, entusiasmada, fa l'onada a Milei. Els sectors decisius de l'oligarquia financera, industrial i agrària argentina i del gran capital internacional i l'FMI també ho entenen i han tancat files donant suport a les seves mesures. També l'imperialisme estatunidenc, que en un context de retrocés envers la Xina, veu en Milei i altres governs reaccionaris del continent punts de suport per a recuperar la iniciativa.
Centenars de milers de treballadors i treballadores també comprenen el que està en joc i, malgrat la falta d'un pla de lluita i el fre de la burocràcia, s'han llençat al carrer desafiant les amenaces del govern, la policia i l'aparell estatal.
El més increïble és que encara hi hagi els qui declarant-se marxistes, trotskistes i comunistes insisteixen en el conte de fades que Milei, Trump, etc. no representen a la classe dominant i que aquesta s'encarregarà de frenar-los. Unes idees que vénen com oli en un llum a la política de la burocràcia sindical i dels reformistes de frenar la lluita als carrers.
Milei pot ser derrotat, i la manera de fer-ho l'han mostrat centenars de milers de treballadors i treballadores aquest 24 de gener. El desafiament d'aquest feixista i del seu govern de representants directes de l'oligarquia no és xerrameca. En 35 dies de govern, segons denunciava la Coordinadora contra la Repressió Policial i Institucional (CORREPI), la policia ha assassinat 32 persones; la majoria víctimes de la metxa curta policial en barris obrers colpejats per la crisi o mortes en presons i comissaries. Milei no necessita camises negres fent la salutació hitleriana. Té la seva força de xoc en la policia i l'oficialitat de l'exèrcit, plagades de feixistes.
L'esquerra que es considera revolucionària té l'oportunitat (i l'enorme responsabilitat) de plantejar una política de front únic contra aquest sicari del capital i guanyar el suport de les bases peronistes de la CGT i les CTA. Ha d'organitzar assemblees en milers de centres de treball, barris i centres d'estudi per a imposar una nova vaga general de 48 hores i impulsar comitès d'acció que organitzin l'autodefensa i la continuïtat de la lluita des de baix.
