El capitalisme s'enfronta a una catàstrofe econòmica. Encara que alguns intenten justificar aquesta crisi per la guerra imperialista a Ucraïna, la realitat és que la guerra únicament està agreujant els profunds desequilibris que ja patia l'economia mundial. El caos econòmic que ens amenaça posa en evidència la incapacitat dels capitalistes i els seus governs per a resoldre les greus contradiccions que arrossega el seu sistema.
A les perspectives de recessió plantejades per nombrosos organismes internacionals com l'FMI o l'OCDE, se sumen altres problemes d'envergadura: una inflació desbocada que enfonsa milions de persones en la misèria i amenaça amb un període prolongat d'estagflació; un endeutament públic i privat sense precedents, 296 bilions de dòlars, el 350% del PIB mundial, que no existia quan va esclatar la crisi del 2008 i que ha reduït al mínim el marge de maniobra de governs i bancs centrals; o l'esclat de diferents bombolles especulatives en les Borses de Valors i el mercat del deute públic, fins al sector immobiliari o les criptomonedes. A això se sumen els efectes cada vegada més dramàtics de la catàstrofe climàtica en l'economia.
Crisi de sobreproducció. Beneficis capitalistes rècord i misèria per a les masses
Com el 2008, es tracta d'una crisi de sobreproducció. El capitalisme produeix de manera anàrquica, buscant el benefici empresarial a curt termini i en aquest procés s'expandeix més enllà del que el mercat pot absorbir. I això és el que de nou està aflorant. L'espiral inflacionària dels preus així ho demostra. Els grans monopolis i fons d'inversió s’estan fent d’or especulant amb l'energia o els aliments, obtenint beneficis rècord. Però ni falta petroli, ni gas, ni aliments, ni molts altres recursos o mercaderies. A l'inrevés!
Malgrat els brutals increments de preus en els mercats majoristes, del 20% en el blat o de fins a un 29% en el blat de moro, la FAO ha assenyalat que la producció mundial de cereals en 2022/23 es reduirà només un 1,7%, amb un excedent de 847,8 milions de tones (per sota del 2021, que va ser rècord, però per sobre del 2018, 2019 i 2020). En el cas del blat, la pujada del qual s'ha atribuït a la guerra d'Ucraïna, s'espera que la producció arribi a 787,2 milions de tones, un altre rècord històric. I el mateix, respecte al petroli, el gas i altres matèries primeres.
Tot el sofriment generat per aquesta situació en forma de fam, empobriment massiu, impossibilitat d'escalfar-se durant aquest hivern… només beneficia les grans multinacionals i la banca que s'estan enriquint com mai amb la guerra, recorrent a l'especulació més obscena. Aquesta crisi llançarà milions a la pobresa i l’atur. Això és perfectament evitable amb els immensos recursos i avanços tecnològics amb què compta la humanitat, però no sota el capitalisme.
Nacionalisme econòmic i guerra comercial. Els EUA contra les cordes
Els xocs entre les grans potències, els blocs imperialistes i els seus respectius aliats retroalimenten la crisi global recorrent al nacionalisme econòmic i la guerra comercial en una lluita pel mercat mundial, el control de les matèries primeres i les cadenes de subministrament i per sortir de la recessió a costa dels altres. Tal com va explicar Lenin, aquesta dinàmica és inevitable sota el capitalisme en la seva fase imperialista.
Seguint amb el nacionalisme econòmic de Trump, l'Administració Biden i la Reserva Federal (Fed) no han dubtat a adoptar una política d'agressiva guerra comercial contra la resta del món, entre altres, contra algun dels seus principals aliats. La pujada de tipus de la Fed i la consegüent revaloració del dòlar, pròxima al 20%, és part d'aquesta guerra.
Les seves conseqüències ja són visibles: l'encariment del deute en dòlars de molts països, especialment emergents, empenyent-los a impagaments massius i fallides, com a Sri Lanka, o l'enfonsament de monedes com la lliura o el ien, que han arribat a perdre el 26% i el 20% del seu valor respectivament. Una situació que al Regne Unit, principal aliat dels EUA en la guerra imperialista a Ucraïna, ha obligat el Banc d'Anglaterra a sortir desesperadament a rescatar la seva economia. La burgesia estatunidenca tracta d'exportar la seva crisi i inflació i recuperar múscul econòmic enfront de la Xina a costa d'enfonsar el món i els seus aliats.
L'enfrontament desfermat contra l'OPEP n’és un altre bon exemple. Els intents dels EUA i la UE de controlar i limitar els preus del petroli han portat a un xoc directe amb l'Aràbia Saudita, aliat històric de l'imperialisme nord-americà al Golf Pèrsic.
Biden ha acusat l'OPEP de tirar-se en braços de Putin, i el seu Departament d'Estat amenaça amb dures represàlies al règim de Riad. Però aquesta política ha aïllat encara més els EUA i la UE, enfortint l'aliança estratègica de l'OPEP amb Rússia (i la Xina) per a mantenir els alts preus del petroli i els seus lucratius negocis. Això contribuirà a aprofundir la recessió mundial i colpejarà especialment els aliats europeus de l'imperialisme nord-americà, molt dependents energèticament.
L'aprofundiment d'aquesta guerra econòmica i comercial, les mesures proteccionistes, les pujades de tipus i devaluacions per a guanyar competitivitat en el mercat mundial empenyen a una recessió cada vegada més greu, fins i tot a una possible depressió. És el mateix camí seguit després del crac del 29, que va portar finalment a la Segona Guerra Mundial. El nacionalisme econòmic resulta impotent davant l'enfonsament de l'economia capitalista.
Els EUA continuen intentant adoptar mesures desesperades per a frenar la seva decadència i l'ascens del gegant xinès. Però la realitat és que tant els capitalistes nord-americans com els seus aliats europeus i asiàtics continuen realitzant inversions rècord a la Xina en la seva cerca desmesurada de majors beneficis. Així doncs, malgrat els problemes que també pateix la Xina, com la seva bombolla immobiliària, i al fet que tampoc no pot escapar de la crisi global capitalista, el seu múscul econòmic continua enfortint-se enfront dels EUA.
A tot això se suma el perill que esclatin les immenses bombolles especulatives generades durant anys d'injeccions massives de liquiditat per part dels Bancs Centrals.
El crèdit i el deute, tal com explica el marxisme, són instruments per a intentar superar la crisi de sobreproducció, alimentant artificialment el cicle expansiu i expandint el mercat més enllà dels seus límits naturals. Les conseqüències, com es va veure amb el crack del 29 o la crisi financera del 2008, són desequilibris encara més destructius. I això també està ocorrent ara. En l'últim any s'ha produït una forta depreciació dels actius financers mundials, molt superior a la soferta el 2008. En qüestió de mesos s'han esfumat del sistema financer i de les Borses 37 bilions d'euros!! La possibilitat d'un nou crack financer és sobre la taula.
La unitat europea s'esquerda colpejada per la recessió
En el centre d'aquesta crisi es troba Europa, condemnada a continuar retrocedint en benefici de l'imperialisme nord-americà. Una decadència que es llaura des del 2008 i que ara està fent un salt qualitatiu. Mentre que entre 2009 i 2020 la taxa de creixement anual de la Xina va ser del 7,36% i la dels EUA d'un 1,38%, la de la UE va ser un pírric 0,48%. El 2005 la UE suposava el 20% del PIB mundial; per al 2030 quedarà reduïda a un 10%.
La guerra imperialista a Ucraïna està portant el continent europeu i Alemanya, el seu motor industrial, a un punt crític. La ruptura amb les fonts energètiques barates russes, clau per a la seva competitivitat, és una pressió insuportable per a la seva indústria.
Els preus del gas s'han triplicat respecte al 2021 i s'han multiplicat per deu en relació amb 2019/20, abans de la pandèmia. A Alemanya els preus a l'agost es van incrementar en un 139% respecte a l'any anterior. Els costos energètics a Europa han passat del 2% al 12% del PIB, enfonsant la competitivitat de la indústria i posant sobre la taula la destrucció d'una part en benefici de la Xina o els EUA. El brusc augment del dèficit comercial de la UE, amb xifres rècord des que va començar la sèrie estadística, ho evidencia.
Els desesperats intents de buscar fonts alternatives o de limitar els preus han xocat amb la realitat del mercat capitalista. El Gas Natural Liquat que ven els EUA no només no pot substituir el gas rus, sinó que és entre 4 i 5 vegades més car, i pujant, fruit de l'increment de la demanda. Això ha portat a què els preus industrials a Alemanya, indústria que depèn del gas, s'hagin disparat a l'agost, en còmput interanual, un 46,9%, l'augment més gran des del 1949. El Deutsche Bank parla d'una possible caiguda del PIB el 2023 d'entre el 3% i el 4%, cosa que suposaria una hecatombe econòmica arreu del continent.
Per primera vegada la UE ha tingut una taxa d'inflació de dos dígits, 10,2%, i països com Holanda, Bèlgica, Polònia o els bàltics ja són a prop o per sobre del 20%. La situació, que no fa pinta de millorar, ja està generant fortes protestes socials i porta a una lluita de classes feroç en el pròxim període.
Es torna a posar sobre la taula la precarietat de la unitat europea. Al marge de la propaganda triomfant dels buròcrates de la UE, Europa està cada vegada més dividida. Les friccions respecte a les sancions contra Rússia continuen aprofundint-se, agreujant-se les mesures nacionalistes i proteccionistes de cada país per a enfrontar la recessió. Un campi qui pugui que enfonsarà Europa en una crisi molt pitjor que la viscuda fa una dècada.
Les recents crítiques del comissari de la Competència de la UE i d'altres governs contra Alemanya pel pla d'ajudes multimilionari per a les seves indústries i grans empreses —200.000 milions d'euros, el doble que a França o Itàlia, i que representa el 8,4% del PIB alemany,— ho mostra. Mentre Alemanya pot permetre’s actuar així, amb un deute públic del 68,2% del PIB, altres països com França (114,5%), Itàlia (152,7%) o l'Estat espanyol (116,1%) no poden fer-ho. De nou, la suposada solidaritat europea es converteix en foc d'encenalls. És la conseqüència inevitable d'una unitat europea sobre bases capitalistes.
El que sí que tenen clar tant la burocràcia de Brussel·les com els diferents governs és qui ha de pagar les conseqüències d'aquesta crisi: la classe obrera.
La Comissió Europea ha aprovat diverses normes per a permetre que els governs puguin rescatar els grans monopolis energètics, com va passar el 2008 amb la banca, i Alemanya i altres països ja estan rescatant grans empreses del sector amb l'excusa de la guerra. D'altra banda, el dràstic increment dels pressupostos militars, començant per Alemanya (100.000 milions), suposa un fabulós negoci per a les grans indústries armamentístiques europees. Demanen a les i els treballadors que ens estrenyem el cinturó, que ens preparem per a un hivern dur i que acceptem morir-nos de fred, mentre els seus negocis van vent en popa.
Tard o d'hora, la situació insostenible del deute, que està disparant de nou les primes de risc, portarà la UE a dures polítiques d'austeritat amb més retallades i ajustos. Si encara no ho plantegen obertament és pel terror de la burocràcia de la UE i els governs a esclats socials incontrolables.
La crisi capitalista conduirà a un xoc frontal entre les classes, a protestes massives, aixecaments i fins i tot crisis revolucionàries. L'ascens de la ultradreta europea, amb sectors cada vegada més pròxims al feixisme i amb un dur discurs nacionalista, és un reflex de la profunditat de la crisi.
No obstant, el que de veritat temen els buròcrates de la UE i els governs europeus és que aquesta polarització s'expressi, que ho farà, revolucionàriament, amb vagues cada vegada més radicalitzades i combatives, que desbordin les burocràcies sindicals i amb moviments explosius del jovent i els treballadors mitjançant l'acció directa. Un caldo de cultiu per a extreure conclusions socialistes avançades, per a aixecar la bandera de l'internacionalisme proletari i del comunisme revolucionari.
