Com en el món àrab: aquí la lluita també és necessària i la victòria possible

 

Zapatero no s'ha avergonyit a afirmar, en el seu viatge a Tunis realitzat el 2 de març, que “Espanya estarà al capdavant, està al capdavant, per a consolidar les aspiracions dels pobles del Nord d'Àfrica, del Magrib, del Món Àrab, perquè la democràcia i la llibertat siguin ja l'únic llenguatge que coneguin en el futur els seus ciutadans”. A pesar de la solemnitat i l'aire melodramàtic amb que va tractar d'embolicar el seu discurs, el contrast entre les paraules i la realitat era massa evident per a impressionar a ningú. El govern del PSOE, i abans el del PP, i des de sempre la monarquia juancarlista han protegit durant dècades als règims dictatorials àrabs.  Els “valors” i els “principis” que han guiat la seva política exterior no han estat altres que el valor dels diners i els principis del màxim benefici. Dos dies abans de proclamar-se capdavanter de la democràcia a Tunis, Zapatero va visitar Qatar i els Emirats Àrabs, amb l'objectiu d'atreure inversions, obrir camí a les multinacionals espanyoles i disposar d'una base logística militar per a protegir les tropes imperialistes desplegades a l’Afganistan. Que aquests països siguin cortijos que una ínfima minoria de multimilionaris enriquits amb el petroli manegen al seu antull sembla que no és un problema molt greu per als campions de la democràcia. Efectivament, el seu cinisme consisteix a proclamar la “democràcia” allí on les masses ja han conquistat els drets democràtics a través d'una lluita que ha costat centenars i milers de morts. En els països on els drets democràtics brillen per la seva absència és més prudent el silenci.

El govern de Zapatero, al capdavant de la ‘democràcia’ en el món àrab?

El 26 de febrer vam tenir un altre exemple del paper de la “democràcia espanyola” com garant de les “aspiracions dels pobles del món àrab”: la visita del rei Juan Carlos I a Kuwait, en la qual el monarca espanyol va abrigallar públicament al xeic Sabah al Ahmed al Sabah, a pesar que deu dies abans de l'esdeveniment desenes de persones van ser detingudes per manifestar-se exigint la concessió de la nacionalitat i el dret a educació i sanitat gratuïta. No són cap secret les excel·lents relacions de la monarquia espanyola amb les multimilionàries, despòtiques i decadents monarquies petrolieres àrabs.

Deu dies abans vam poder assistir a un altre exemple de “empenta democràtica” del govern de Zapatero: la visita de Bono —destacat dirigent del PSOE i president de la màxima institució de la democràcia espanyola, el parlament— a la Guinea de Teodoro Obiang, un dels personatges més sagnants i repressius d'Àfrica. Bono va dir que “entre Guinea i Espanya tenim més coses que ens uneixen que les que ens separen”, el que indica de forma bastant clara que el negoci del petroli està bastant per sobre dels “principis democràtics”. 

Un altre vergonyós exemple de la “fermesa” democràtica del govern de Zapatero ho vam tenir en ocasió de la brutal repressió del govern marroquí contra el campament del Aaiun, a l'octubre, quan Trinitat Jiménez va declarar que donada la “importància extraordinària” de la relació de la UE amb El Marroc “cap succés” podia alterar-la. És a dir, va protegir obertament a la dictadura marroquina en un cas flagrant de brutal repressió. Potser, quan el règim de Mohamed caigui, empès per la lluita de les masses marroquina, Zapatero també faci un viatge a Rabat per a garantir que “la democràcia i la llibertat siguin l'únic llenguatge que coneguin en el futur els seus ciutadans”. Mentre això no succeeixi el règim marroquí és de “importància extraordinària”.

Quan els ‘principis’ es mesuren en euros

Per descomptat la “importància extraordinària” es mesura fonamentalment en euros. Els països del nord d'Àfrica, a més de proporcionar una part important de la font d'energia que consumeix l'economia espanyola (gas) han constituït un focus de negocis cada vegada més important en els últims anys per a les empreses multinacionals espanyoles. Els règims dictatorials van proporcionar durant anys estabilitat i mà d'obra barata. La “falta de democràcia” en aquests països ha estat un al·licient, no un problema, per a les multinacionals espanyoles. Com assenyalava un capitalista espanyol que té dues empreses a Tànger, “El Marroc pot ser la fàbrica d'Espanya per a un tipus d'indústria poc especialitzada. El cost d'un treballador no especialitzat segueix sent molt similar al de Xina, i tenim molta més proximitat geogràfica i cultural” (El País, 20 de febrer). Com es veu, Xina, on els treballadors no tenen drets sindicals ni polítics, és un model envejat pels empresaris espanyols. Les multinacionals espanyoles han fet negocis fabulosos en el nord d'Àfrica. A Líbia destaca la presència de Repsol-YPF. A l’Egipte, Unión Fenosa Gas, FCC, Inditex i Cepsa. El 2008 els reis (en representació de “tots els espanyols”, per descomptat) van fer una visita al país i van signar un Tractat d'Amistat i Cooperació per a “enfortir la lluita contra el terrorisme i la defensa dels drets humans”. A Tunis la indústria cimentera destaca entre les empreses espanyoles, controlant la meitat del mercat en aquest segment. Una part important de la fruita i l'oli exportat per aquest país és propietat d'empreses espanyoles. Tunis era un estat policial de confidents, amb presons secretes, desapareguts i registres domiciliaris sense ordre judicial, no obstant això el 2004 el govern de Zapatero va impulsar amb aquest país un acord de cooperació “per a aïllar als violents extremistes i integristes”. Algèria és un país clau, del que s'importa gas per un valor de 3.900 milions d'euros i al que s'exporten mercaderies per 2.000 milions a l'any. Les inversions espanyoles al Marroc són les segones en importància després de França. Actualment operen 600 empreses espanyoles (destaquen Telefónica, Gas Natural, Abengoa, Alsa, Grupo Barceló) amb un volum total d'inversions de 5.000 milions. Segons la revista Forbes, els negocis de Mohamed l’han situat com el setè monarca més ric del món, amb un patrimoni de 2.500 milions de dòlars. És coneguda la llarga i intensa relació d'amistat entre la monarquia marroquina i la família de Juan Carlos I, malgrat el caràcter obertament dictatorial de la primera i la suposada inclinació democràtica de la segona.

Armant dictadures

Una altra prova del recolzament de la “democràcia espanyola” a les dictadures àrabs ha estat el profús comerç de material bèl·lic durant els últims anys. Moltes de les bales, pistoles i bombes que s'han utilitzat contra el poble àrab són de fabricació espanyola. Al novembre de 2010 es tancava el major contracte que mai havia realitzat fins a ara la indústria armamentista espanyola: 3.000 milions d'euros a la dictadura d'Aràbia Saudita (un país en el qual l’opo­si­ció polí­tica està prohi­bida, la pràc­tica oberta de qualsevol altra fe que no sigui l'islam és ile­gal, hi ha greus restriccions pràcticament de tots els aspec­tes de la vida de les dones i es contempla la pena de mort per a casos d'assassinat, apos­ta­sia, dro­gues, comportament sexual inadequat…). Segons les dades publicades i recopilats per Cinco Días, a partir de la informació facilitada pel ministeri d'Indústria, l'Estat espanyol ha exportat armes i material de defensa per valor de 558,65 milions d'euros a una dotzena de països de la zona des del 2005 fins a mitjans del 2010, l’últim registre oficial disponible. Els destinataris més importants són El Marroc i Algèria, països en els quals les protestes han estat violentament reprimides. Bahréin, on també hi ha hagut repressió, és el tercer en el rànking. Les vendes també han estat significatives a Líbia, el segon país més important en vendes espanyoles de material de doble ús (civil-militar) el 2009.

 

Per la unitat de la classe obrera

L'aixecament del poble àrab indica que la revolució és possible i que la unitat de la classe obrera per sobre de les fronteres nacionals també és possible. Amb la revolució en el món àrab s'obre una oportunitat històrica per a impulsar i unir la lluita dels treballadors immigrants, molts dels quals tenen origen magrebí, amb els treballadors nadius, combatent així l'actual ofensiva xenòfoba organitzada per la burgesia. Els problemes són els mateixos. La situació econòmica i social és cada vegada més dramàtica per al conjunt de classe obrera. El nombre d'aturats va tornar a arribar a un nou màxim al febrer, amb gairebé 4,3 milions segons dades de l’Inem i tots els pronòstics indiquen que encara no s'ha tocat fons. Al gener de 2011 el nombre de desocupats sense prestació ascendia a 1.634.835 persones, 291.064 més que al gener de 2010. Aquesta dada té molt a veure amb l'atur de llarga durada. Segons l'última Enquesta de Població Activa (EPA), el nombre de desocupats que van perdre la seva ocupació fa més d'un any arriba a l'esgarrifosa xifra de 2,049 milions i el nombre de famílies que tenen a tots els seus membres en atur supera ja els 1,3 milions. La inflació s'està menjant els salaris. 

En contrast, el benefici de les grans empreses ha crescut més d'un 20%, guanyant 48.000 milions d'euros més que en 2010. Un dels factors d'aquest increment, reconegut pels propis empresaris, ha estat el dur  procés d'ajustament de despeses, amb contenció salarial, retallades de plantilla i més precarització de l'ocupació. Mentre, el govern central i els diferents governs autonòmics acceleren el seu pla de retallades de despeses en sanitat i educació; l'Estat segueix augmentant els diners que regala a la banca i als especuladors internacionals: recentment la ministra Salgado va desvetllar que les despeses financeres del deute s'han incrementat en un 11,3% respecte a fa un any, situant-se en 19.368 milions d'euros.

Els dirigents de CCOO i UGT, en comptes de recolzar-se en el profund malestar i la voluntat de lluita de la classe obrera i dels seus afiliats per a oposar-se de forma contundent a aquests plans, segueixen en la seva línia desmobilitzadora i de col·laboració amb els atacs del govern. Malgrat tot l'obscurantisme que envolta la negociació entre empresaris i els dirigents sindicals, tot indica que aquests últims estan disposats a acceptar altra vergonyosa claudicació, que segurament es farà pública al març, acceptant una profunda contrareforma dels convenis col·lectius. Aquesta política sindical no correspon, per descomptat, a les necessitats de la classe obrera, però tampoc a les forces i a l'ambient existent per a lluitar i oposar-nos a la major ofensiva contra els nostres drets des de la caiguda de la dictadura. Mai la lluita pels nostres drets més elementals ha estat tan clarament vinculada a la necessitat de transformar profundament les organitzacions sindicals i polítiques de la classe obrera. La campanya sindical impulsada pel corrent Marxista Militant té l'objectiu d'agrupar a tots els activistes sindicals que senten la necessitat d'unir les seves forces en la lluita per un sindicalisme combatiu, democràtic i de classe. Igualment, donem tot el nostre suport a la protesta juvenil i estudiantil convocada pel sindicat d'Estudiants per al dia 30 de març, que tindrà sens dubte un important impacte en aquest context polític en el qual la necessitat de lluitar de forma sistemàtica i conseqüent contra el capitalisme és sentida per una capa cada vegada més àmplia de la joventut i de la classe obrera.

 


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA