S'esperava, i la decisió ja ha provocat una allau d'atacs i desqualificacions. Després de la sortida del grup parlamentari de Sumar i el seu pas al grup Mixt, Podem fa un pas més i ha proposat Irene Montero com a candidata a les eleccions europees del pròxim mes de juny.

En un acte públic massiu celebrat a Madrid el passat dissabte 16 de desembre, Ione Belarra i Irene Montero han llançat un desafiament al Govern de Pedro Sánchez i en particular a Yolanda Díaz. A la vista del manifestat en aquest acte, sembla que l'abandonament de Sumar, acollit amb entusiasme per les bases de Podem, pot i ha de ser més que una escaramussa parlamentària.

La intervenció de Belarra, malgrat que continua sent deutora del to triomfalista, i realment equivocat, sobre els "mèrits" de Podem en la passada legislatura, va marcar diferències amb els discursos de subordinació i blanqueig de les polítiques del PSOE a què ens tenien acostumats mentre Podem estava al Govern. "Tornar a l'essència", tornar al Podem nascut del 15-M i de la protesta als carrers, al Podem del "sí que es pot", al Podem que aspirava a "conquerir els cels", va ser el seu fil argumental i va despertar l'entusiasme dels militants i simpatitzants que van desbordar àmpliament el local en el qual es va realitzar l'acte.

Les bases de Podem han estat durament colpejades en els últims mesos. Des dels mitjans de comunicació es va llançar una campanya salvatge per desmoralitzar-les i aixafar les esperances d'un canvi radical que van inspirar els primers i fulgurants moments de la formació. Aquesta campanya d'odi es va acarnissar especialment amb Irene Montero, aporrinada sense pietat des de la judicatura i la premsa conservadora, mentre que des de la direcció del PSOE es contemplava, amb una satisfacció a penes dissimulada, aquesta onada reaccionària que, més enllà de Montero i de la Llei del Només Sí És Sí, tenia com a objectiu destruir les conquestes que la lluita feminista havia aconseguit en els últims anys.

Les maniobres de Yolanda Díaz i Sumar, al descobert

La gran beneficiària de la campanya contra Podem va ser Yolanda Díaz que, immediatament després d'haver sigut nomenada a dit per Pablo Iglesias com a líder d'Unides Podem, va donar l'esquena al partit al qual devia del seu meteòric ascens als cims de la política institucional i es va llençar en braços de Pedro Sánchez per ajudar-lo en la seva tasca de recompondre el règim del 78, greument danyat en la seva legitimitat per la mobilització social resultant de la crisi del 2008 i per l'aixecament del poble català.

La destrucció de Podem no és un detall, no és una maniobra marginal. És una operació estratègica per garantir la tranquil·litat a l'Ibex-35 i a tots els representants d'aquesta "esquerra" amable que després de la xerrameca suposadament progressista protegeix els interessos de la classe dominant i col·labora il·legalment amb l'imperialisme occidental fins i tot en les seves operacions més criminals i repugnants.

Yolanda Díaz és l'encarnació perfecta d'aquesta "esquerra" domesticada i no va tenir cap escrúpol a tacar-se personalment les mans per mirar de destruir Podem, col·laborant necessàriament amb una operació política en què l'aparell de l'Estat i els mitjans de comunicació de la dreta i la ultradreta han jugat un paper essencial.

Díaz va aprofitar aquesta empenta i l'ampli marge concedit pel PSOE a la seva coalició Sumar, per fitxar tota aquesta caterva d'arribistes i carreristes que es van acostar a Podem en l'època del seu ascens per viure còmodament de la política. Aquest incessant degoteig, que ha deixat Podem decapitat en diverses comunitats autònomes, ha tingut però un efecte positiu: lliures d'aquest llast, les bases de Podem han pogut fer sentir la seva veu i dir clarament que volen deixar enrere aquesta etapa de subordinació a la socialdemocràcia i tornar als plantejaments inicials que van forjar Podem com la veu i l'eina de la mobilització social post 15-M.

Quin programa necessita Podem per recuperar el suport perdut?

El llançament de la candidatura d'Irene Montero i la decisió de tallar amarres amb el Govern de Sánchez són passos positius, però cal anar més lluny. Cal deixar enrere definitivament la temptació de les maniobres parlamentàries i les dreceres institucionals a les quals segueix tan apegat Pablo Iglesias.

Només una acció decidida per acabar amb la pau social i per confrontar amb els grans poders capitalistes podrà reconnectar amb les esperances que Podem va despertar entre immensos sectors de la classe treballadora i el jovent. En l'acte de Madrid es van marcar algunes línies d'actuació encertades, com la ruptura de relacions diplomàtiques amb Israel, la fi de les polítiques de racisme institucional i l'avanç cap a la república.

Però sens dubte van ser les paraules d'Irene Montero el que podria convertir-se en un pas seriós per avançar, situar Podem com "una proposta política que vulgui canviar-ho tot, que no es conformi amb fer uns pocs retocs al sistema sinó que entengui que el problema és el sistema mateix".

Montero va ressaltar una idea fonamental que defensem des d'Esquerra Revolucionària: la socialdemocràcia europea s'ha demostrat completament incapaç de frenar la ultradreta i per això cal aixecar una nova alternativa. Sense aquesta alternativa, acabarà guanyant la ultradreta, que és qui millor defensa l'essència del sistema capitalista en aquesta època de desigualtat i contrareformes furioses.

Ara toca passar de les paraules als fets. Aquesta alternativa no es pot quedar en discursos a les institucions, ni en idees utòpiques, i força estúpides, del tipus "per canviar la vida de la gent cal canviar l'Estat des de dins". Aquestes fórmules que el capitalisme és reformable, i que l'aparell de l'Estat és reconstruïble no resisteixen ni la prova de la crítica ni de l'experiència.

L'alternativa per a una esquerra transformadora, anticapitalista i antifeixista, cal construir-la des de baix, des de la mobilització i la lluita als carrers, a les empreses i centres de treball, als barris i als centres d'estudi, en un combat decidit per la transformació socialista del món. Si Podem es decideix a convertir-se en una eina útil per a la lluita de classes seria una gran notícia per a totes i tots els que aspirem a acabar amb el sistema capitalista.